diumenge, 26 de juliol del 2009

Naturalment

La natura que ens envolta i que ens composa. La natura és la nostra vida i la vida de tota existència. I fins i tot, la natura és poesia. És la poesia de Miquel Martí i Pol, de Josep Carner, de Narcís Comadira. De Fernando Pessoa i d' Antonio Machado. De qui escriu i de qui llegeix. De qui canta i de qui escolta. De qui contempla i de qui somnia.

La natura que imaginem que ens pertany, i el que ens pertany és ser d' ella.
La natura ens acarona i ens traiciona. Ella posa les normes. Nosaltres les obeïm; les seves lleis no convé passar-les per alt.

"No demanis explicacions a les pedres/ No demanis explicacions al vent/ perquè no contestaran/ o faran que no et senten/ perquè l' únic que explica/ el vent és el vent/ i el vent siula/ perquè l' únic que explica l' arbre és l' arbre/ i l' arbre calla.
No vulguis comprendre/ sols contempla."
Ressonància, d' Andreu Vidal.

Contemplar és el que va fer Joan Salvat-Papasseit en el seu Poema sense acabar. Petrarca també va parlar de les seves contemplacions en diversos sonets. William Shakespeare contemplava a la seva estimada com una primavera eterna, sense hivern..

Joan Maragall va suplicar en un Cant espiritual:
"Si el món és tan formós, Senyor, (...)
Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per ells,
per què acluca'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap."

Antonio Lucio Vivaldi, no va trobar paraules que expressessin el fruit de les seves contemplacions, potser perquè va ser la seva oïda qui millor va recollir les sensacions de la natura. Els ocells cantant sense parar en un dia assolellat de primavera; una violenta tempesta de pocs minuts d' una tarda calurosa d' estiu; la cacera enfrontant-se a la tardor per robar-li el que la natura a creat; o la pluja fina i freda de la grisor d' un hivern. Vivaldi va entendre el llenguatge de la natura i en va fer una excel·lent transcripció en Les Quatre Estacions.

La natura és presumida. Escull el vestit segons el caprici que més li plau. Pètals perfumats, plomes per enlairar-se i albirar l' horitzó, carn i ossos per acariciar l' ardent amor. Ella es dissenya. I nosaltres?

"De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure"
De Rerum Natura (1977), Àngel Terron

http://www.youtube.com/watch?v=nGdFHJXciAQ
Vivaldi - Four Seasons (Winter)

diumenge, 19 de juliol del 2009

BWV

Silenci! El mestre es disposa a fer feliç la nostra oïda. Només amb el silenci de les nostres veus, podrem captar amb plenitud els sons melodiosos de la perfecció. La perfecció de Johann Sebastian Bach.

Quina serà l' escollida? Quina de les més de mil obres catalogades en el Bach Werke Verzeichnis, serà l' encarregada d' omplir d' admiracions el silenci?

Potser tindrem la sort de veure'ns embolcallats per la magistral i extenuant "Toccata i fuga en Re menor". Hom no pot deixar d' interrogar-se, com és possible, que unes mans grans i amples -segons comentari de la seva segona esposa- interpretin amb l' agilitat d' un colibrí. Si és aquesta obra la que finalment escoltem, preparem-nos per no disposar ni un sol moment de respir. Durant tota la peça, les notes mantindran una conversa endimoniada, de ritme accelerat, on ni tant sols tindran la paciència d' esperar a que l' anterior acabi la seva centèssima de segon. Totes parlen...totes es responen...i tú...no tens prou oïda per assimilar-les totes. Hi ha adjectius per definir aquesta excaltació auditiva?

O potser sí. Potser sí serà un dels sis Concerts de Brandenburg, on cap d' ells necessita de l' altre per bastir una personalitat que ja posseix en si mateix.
Flautes, violins, violes, trompetes, el clavecí, l' oboè, es reuneixen per ensenyar-nos la disciplina de la indisciplina. Una exhibició de coneixement de la tècnica, només superat per la bellesa. Tots els instruments, junts o separats, dominen els ritmes i les velocitats en un maridatge compositiu insaciable.

Sota "la vella perruca" -com en una ocasió un dels seus vint fills el va definir-, hi feia estada la ment d' un geni. Un geni que va nèixer, viure i morir en terres germàniques i que va donar personalitat i temperament a l' escenari musical del Barroc. Què seria el Barroc sense Johann Sebastian Bach? Seria Händel, seria Defoe o Molière, Rembrand..,però ens faltaria Bach, sens dubte.

Johann Sebastian Bach (1685-1750) va obsequiar al món seixanta-cinc anys de vida dedicada a la música. Bellíssimes cantates, oratoris, passions, misses, suites, corals, càntics...van ser composades "per a la glòria de Déu". I jo responc: AMÈN.

En certa ocasió, un Bethoven ja envellit i isolat del món exterior per la sordera, va desitjar "acabar els meus dies en companyia de l' espiritualitat que representen els retrats de Händel, Bach, Gluck, Mozart i Haydn, que amb mí estan sempre".

La comdenna dels genis, acabar sords o cecs. Händel i Bach, van acabar els seus dies cecs, però no cecs d' inspiració.
"On ara vaig, veuré colors més bonics i sentiré la música que fins ara només hem pogut somiar".
Un Bach cansat i envellit.
M' atreveixo a fer una petita modificació a aquestes paraules d' acomiadament: amb Bach hem sentit la música que no podíem somiar.

(Excels...)
http://www.youtube.com/watch?v=gAq-LbGopUI
Bach,BWV 51,Aria: Jauchzet Gott In Allen landen

diumenge, 12 de juliol del 2009

Encanteri popular

Encanteri. La vida està farcida d' objectes i fets que ens causen aquest efecte. Un d' aquests fets d' encantament més primari és la música.
És tan inherent amb nosaltres que, de fet, la pròpia paraula encantar ha vist la vida gràcies el cant. L' etimologia llatina, incantare [en + cantar], ve a significar "encanteri lograt per mitjà del cant".

Encanteri...potser sí que aquesta és la explicació. Què si no?

"Pedra, pedreta, ben rodoneta. Tirolirolà, tiroliroleta"
Quin missatge misteriós i subliminal ens vol donar aquesta cançó? El millor de la lletra és, sens dubte, el 'tirolirolà tiroliroleta' del final, que, casualment, rima amb 'pedra pedreta'....l' art de la poesia és infinit...

"Quinze són quinze. Quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són".
Un cop ens queda clar que quinze són quinze, ara què? Què en fem amb tants quinzes junts?

Només entenent la relació existent entre el cant i l' encantament, podem assimilar mínimament perquè cançons de lletres tan absurdes són anomenades Cançons Populars.
El gran folklorista de la cultura catalana, Joan Amades i Gelats (1890-1959), va fer-ne un estudi curós i va deixar assentat que el que mana en aquestes cançons és el ritme fàcil i la rima; la lògica i el sentit intel·lectual no hi tenen cabuda.
Els professionals del ram de l' ensenyament prediquen les grans virtuts d' aquests tipus de cançons, perquè afavoreixen el desvetllament de la imaginació i l' arrelament i participació a la cultura pròpia.

Encanten i desvetllen..

"Tres, sis, nou. Estira-li la cua, estira-li la cua; tres, sis, nou, estira-li la cua a l' esquirol. Si l' esquirol no ho vol, estira-li a la cua a qualsevol".

Desvetllen, sí. Desvetllen fins i tot al pobre esquirol que juga tranquil enmig del camp. És una percepció equivocada, o la lletra és una incitació a la violència d' animals...i de tots aquells que portin cua...?

Reprenent a Joan Amades, ell va emprar una frase molt bonica per definir les cançons populars: " Les primeres espècies de la saviesa popular que brollaren espontaniament en nosaltres".
D' aquestes espècies de la saviesa popular, molts savis de casa nostra, n' han fet ús per les seves creacions.

Josep Carner va elaborar el poema El Cargol:
" (...) I quan sento criatures que a la voreta o de lluny canten un: 'Cargol, treu banya', mig em moro de poruc".
Miquel Martí i Pol es va inspirar en el Plou i fa sol, per editar la seva pròpia versió.

El bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), gran promotor del fet català, va expressar que la cançó, "és l' amaniment de la vida".

Les cançons populars, certament, han fet més 'gustosa' la vida de molts nens catalans. Talment com un bon amaniment, aquelles frases sense sentit o de sentits obscurs, ens vàren donar la sal on s' alimenta la cultura de la nostra llengua.

dilluns, 6 de juliol del 2009

La veu dels àngels

" Deixeu que les dones apareguin en silenci i amb tota submissió. No permeteu que les dones ensenyin, ni que usurpin l' autoritat dels homes, simplement que romanguin en silenci"
2 Timoteu 2: 11 i 12

Una interpretació portada als extrems va condemnar a milers de nens d' una època a intercanviar la seva futura masculinitat per una veu.
Per molts va ser una càstig. Per a ell, no.

"Ho recordo quasi tot perfectament. Fins i tot que vaig perdre el coneixement quant m' introduïren en una banyera d' aigua gelada, que era un dels mètodes d' anestèsia més freqüents"

D' aquesta manera, Jo Farinelli, el Capón, història novel·lada de Jesús Ruiz Mantilla, ens fa imaginar la intervenció que fabricava Castratis.

Una bellíssima ària de l' època dels excessos, el Barroc, deia així:
"Deixa que plori el meu destí cruel. I que sospiri per la llibertat. Per pietat, que el dolor picoli aquests lligams dels meus sofriments"
(Lascia ch'io pianga, de l' òpera Rinaldo de Händel)

Ben bé podria ser el lament de molts d' aquells nens-veu que els hi havien robat la llibertat de ser el que la naturalesa els tenia preparat.
Mentrestant, l' església elevava aquells infants mutil·lats a la categoria d' àngels. Això sí, sempre que la castració s' hagués atorgat "per la gràcia de Déu"; dit amb altres paraules, que fos un do diví i no una intervenció humana.
Casualment, durant el Barroc, Déu va atorgar molta gràcia.
Gràcies a aquesta 'desgràcia', un munt de famílies vàren trobar amb la castració musical, una solució econòmica a la situació de pobresa en la que malvivien...(per què ens costarà tant als humans aconseguir un sistema de finançament que no sigui perjudicial?).

No obstant tot això esmentat, segons l' autor de la novel·la a que he fet referència, "si al final de la vida de Farinelli, li haguèssin donat l' oportunitat de canviar el seu passat, hagués escollit la castració". Sembla ser, que ell mai va plorar per un destí que el va convertir amb una estrella del seu temps, reconeguda per reis, i que li va donar fama, diners i poder. Va saber aprofitar les seves qualitats -no només vocals- per establir amistat amb intel·lectuals i pensadors del moment. Va ser un emprenedor compromés amb el seu país d' adopció -Espanya, per més de vint anys- i va competir, empresarialment parlant, amb el mateix Händel.

L' anecdotari explica, que una entusiasta barroca li va espetar: Un Déu, un Farinelli!
Carlo Broshi, nom real; El Capon, pels espanyols; Il Ragazzo, pels italians. Una veu irrepetible....irrepetible, per sort.


Lascia Ch'io Pianga - Rinaldo - Haendel
http://www.youtube.com/watch?v=R6psdBH1NJg