La seducció de la saviesa

Amigues estacionals

2011-05-08T09:35:00.014+02:00

Des de ben petita havia après a distingir-les. Encara que les quatre compartien la mateixa llar, els espais més íntims les distanciaven. Les parets de l’habitació de La Sol, eren grogues. “Fan joc amb el meu nom”, es defensava cada vegada que algú li criticava un color massa cridaner. Les cortines i els llençols –sense vànova- eren de color blau, “com el mar, com el cel serè”. Un gran finestral amb els batents sempre oberts presidia l’habitació. La de la Rosa era la més acolorida. Les parets verdes estaven esquitxades d’objectes virolats i figuretes fetes a mà, de retalls de papers de coloraines que ella mateixa havia donat forma. Un ram de flors fresques perfumava la petita llibreria del cantó del llit. El desconcert arribava al saltar de l’estança de la Rosa a la de la Neus. Blanques les parets. Blancs l’armari, l’escriptori, les lleixes, la calaixera i el llit. Els llençols, les mantes gruixudes i els coixins. La catifa per no tocar de peus a terra, blanca també. “Molt fred”, diria la Sol…o “molt net” definiria la Neus. I per últim, l’habitació de la Pruna. Havia escollit els colors de la terra nua. Era l’única habitació que no tenia cortines; un dia el vent les va fer caure i a ella ja li va estar bé.

L’equinocci de les quatre era el passadís central de la casa, on de tant en tant hi coinciden per intercanviar gustos i pensaments, i oblidar les diferències. EI seu oblit era el meu embolic. Les diferències orientaven la meva agenda; l’oblit, la desorientava. Però això no passava sovint. "No oblidem tan facilment", amenaçaven.

La primera que vaig conèixer, i que va marcar per sempre més els meus aniversaris, va ser la Sol. La mare m’ha explicat moltes vegades la rebuda pletòrica que em va fer el dia que vaig néixer. Amb ella és amb qui més estones he jugat al carrer, quan la calor feia insuportable les quatre parets de casa. És amb qui més remullades he fet dins la piscina del poble. Amb qui més gelats he compartit. Amb qui més castells de sorra he construït arran de mar, batint-nos a l’exèrcit d’onades que volien arrabassar-nos els nostres dominis de sorra. Amb ella vaig passar les millors nits d’estiu de la meva adolescència. I és amb ella, amb qui comparteixo les generoses sobretaules després de sopar sota el sostre d’un cel estel·lat.

La Rosa és la més divertida. El seu vestuari també. Vermells, roses, verds, blaus, grocs, liles són l’enveja de qualsevol guarda-roba de pallasso. Cada matí em pregunto amb quin vestit em sorprendrà la Rosa, i cada matí la Rosa em sorprèn amb una nova resposta, diferent a l’anterior. Ella és divertida, i quan no riu…plora. Perquè la més divertida de les amigues, també és la més sensible. El canvi d’humor s’endevina en el fons verd dels seus immensos ulls, que lentament tomben a gris. Les primeres llàgrimes empal·lideixen la vermellor de les seves galtes. La tempesta que comença, aviat s’allunyarà...sense coms ni per quès. El somrís esclatarà novament en el seu rostre, amb opulència, lubricat amb les llàgrimes vessades. No sé si és el cromatisme del seu abillament o el del seu temperament, el que atrau tants amics, que venen volant de lluny, quan reben la seva invitació. L’hospitalària amiga, els ofereix flors i perfums per acontentar-los.

El dia que la Neus va dir-nos que es casava, ens va deixar glaçades. Mai ho hauriem pensat. La Neus és introvertida, callada…distant. Té pocs amics. Però ens té a nosaltres. La llar de foc és el nostre punt d’encontre cada vegada que necessitem estar juntes. En silenci passem les hores veient espetegar les flames del foc que escalfa la nostra amistat. I un dia, vora la llar de foc, ens va dir que es casaria. I a l’altre dia, ens va ensenyar el seu vestit de casament. Blanc…”fred”…i ”net”.

La Pruna em ve a visitar un cop a l’any, entre l’estiu i l’hivern. No li agrada ni el fred ni la calor. El que sí li agrada és el vi. És una entesa enòloga, i mentre nosaltres ens ocupem d'alegrar els sentits, ella es dedica a desvestir el vi dels seus secrets. Com desvestiria d’ornaments l’habitació de la Rosa, si la deixessin fer. Li sedueix desvetllar l’essència de les coses. Despullar una paret florida de colors, i revelar els colors de la terra nua, sense artificis, sense trucs enlluernadors de mirades. És nudista de cor i de cós.

Fa temps que no veig ni a la Neus ni a la Pruna. Amb la Sol no trigarem a retrobar-nos. Mentrestant, gaudeixo dels llargs passeigs per els camps florits de l’armari de la Rosa.

Carole King - You've got a friend

http://youtu.be/3TgaZrVspi4

*Imatge: educacioinfantil.tic.blogspot.com

Preguntes sense horitzó

2011-04-17T23:47:00.005+02:00

Et quedes, o te’n vas? I quan te’n vas, a on vas? Per què quan tornes, tornes a marxar? Quantes ribes deleroses de tu has d’acontentar?

L’onatge, els crits de les gavines, l’aire amarat de sal, em retornen a una realitat somiada: passar una nit vora el mar. Et miro, et respiro, t’escolto. Esguardo l’horitzó i veig la fina ratlla que et separa del cel. És tan prima que no pot evitar la vostra fusió, i el cel sempre acaba torbant la teva ànima sensible.Quantes vegades he desitjat acostar-me-hi, i veure d’aprop el cel surar sobre l’aigua…però sempre em queda lluny, per més lluny que vagi jo. No pertany als mortals assolir l’horitzó. El vent comença a bufar i tu perds la calma. Què et diu que t’altera tant? Per què la teva respiració es fa més enèrgica i escups bromera del teu interior?

La calma i la tempesta han forjat el teu caràcter voluble. Atraus i refuses a ritme d’onada. La teva placidesa és traïdora, però nosaltres som fidels a la teva traició. Afigures transparència i ocultes obscuritat. El teu món interior només l’ensenyes a qui vols. Però són tants els que et volen…

O no has escoltat els crits de les gavines, reclamant l’aliment que els hi amagues?

O no has sentit les pessigolles de les barques a la nit, demanan-te permís per no tornar buides a port?

A l’estiu els humans et venen a veure. Diuen que els relaxes; que els refresques. Que a prop teu respiren l’oxigen que els falta a la ciutat. Els peus descalços són els primers que et tasten. Tu els espantes amb insensible fredor i els obligues a recular unes passes. No acceptes fàcilment a qui no t’habita. Però un cop fetes les presentacions, condescendeixes a ser amics per una estona i a jugar amb ells al joc de les ones. Amb tu, els nens són més feliços, els esportites, més sans, els artistes, més inspirats i els enamorats, més apassionats.

Ets bell. Ho saps. Es nota per com et mous, altiu, elegant, provocador,indiferent a les mirades. Ho saben. Es nota per el que diuen, per el que escriuen, per el que canten, per el que pinten.

O no has vist com et va pintar Dalí? El pintor surrealista va captar la realitat de la teva essència. Ets un paisatge de somni! La persistència de la memòria s’entossudeix a no oblidar-te. I la Noia dreta a la finestra no es cansa de mirar-te.

O no has llegit què et va escriure Vinyoli? “…però encar, és íntima festa sentir, al lluny, la veu del mar.” Diga’m, veu de mar, a quantes sirenes has seduït? A quantes has convertit en roques sempiternes que modeles al teu caprici?

Avui celebro una íntima festa amb tu…i aquí m’aturo. O es que tu, que inspires als poetes, no entens de poesia?

“Que aquí m’aturi.

D’un blau matinal i d’un cel sense núvols

blaus i resplendents, i riba groga;

tot bell I amplament il·luminat.

Que aquí m’aturi.

I que m’enganyi pensant-me que és això que veig

(ho he vist de veres un instant, en deturar-me);

I no pas, també aquí, les meves fantasies,

els meus records, les figures del goig.”

(Mar matinal - Cavafis)

Rod Steward- Sailing live

Dones de paper

2011-03-26T09:15:00.004+01:00

Davant meu dues dones em tenen retinguda l’atenció. El cert és que en aquests moments i per diferents raons, cap de les dues és dona. A una li ha passat el temps; a l’altra, li falta temps.

El color de les seves pells de paper fotogràfic ho diuen tot. Una té la pell d’un color blanc i negre esgrogueït. L’altra, és un esclat de colors recents. Entre les dues hi ha un munt d’anys que les separa, i uns quants gens que les uneix. Sí, són familia, però ni l’una ni l’altra ho saben. No es coneixen. I jo, que sóc l’única que per raons temporals, sóc dona, i comparteixo amb elles uns quants gens, les contemplo i provo de crear el vincle que les unirà. A mi m’ha tocat ser el dijous de les dues, com a alguna altra després de mi li tocarà fer el mateix quan de mi només quedi una pell de paper fotogràfic.

Es porten més de cent anys, i una és la besavia de l’altra. Intento cercar semblances entre les dues, un tret comú, un detall en les faccions del rostre que sentencii el vincle. Potser els ulls…no ho sé, no sé si és el que vull veure o el que veig. No, els ulls podrien semblar-se a qualsevol altres ulls. La besneta podria ser besneta de qualsevol altra besavia de qualsevol altra fotografia. I no obstant això, si s’haguéssin conegut, ‘vull’ assegurar, que s’haurien estimat. La sang tira (quan no mata).

La besavia va viure sencer gairebé tot el segle XX. El va estrenar, el va veure fet malbé de guerres, va veure/viure el franquisme, el va acomiadar amb un “bon vent i barca nova”, va pujar-se a la nova barca dita democràcia, va remar amb forces i al cap de pocs anys, el seu rem es va partir i va abandonar la barca, i la vida, per sempre més. Pel camí li va donar temps de tenir dues filles, concebudes gairabé fora de temps, fets els quaranta anys. La seva vida de pagesa als encontorns de la petita vila de Bellcaire, fent produir la rica terra de l’Empordanet, fent de dona de l’hereu, van omplir la resta dels seus anys.

L’altra –futura- dona, escriurà un currículum diferent. Ha nascut a principis del segle XXI i espero que visqui sencer gairabé tot el segle, com la seva besàvia. Els seus preciosos ulls blaus encara no han vist allò que es defineix com història. La seva història, és la seva germana bessona que porta quatre anys compartint amb ella experiències noves, discutint per qui es queda quin juguet. La seva història, és el número d’esquitxos que s’han llençat dins la banyera que cada vegada es fa més petita per encabir a les dues. La seva història som nosaltres, que fem esforços per dissimular la passió desbordant que ens envaeix quan estem amb elles. Però tot això, per a ella, encara no és història. Ho és per a mi, una història que deixo enregistrada en la meva memòria i que cada dia n’escric un nou apunt.

Miro la meva mà dreta on tinc agafada més fort del que voldria a la que em va fer d’àvia per uns pocs anys. Miro la meva mà esquerra on sento que s’hi escola un corrent d’afecte tendra que va de la mà al retrat recent de la meva neboda. I ajunto les dues mans, en un intent de que es coneguin. Massa tard. Només el meu sentiment viu, fa d’adhesiu a dues fotografies fetes de temps i materials irreconciliables. M’aixeco del sofà i em dirigeixo a la caixa on hi guardo gent de paper que no vull oblidar. En busco una de meva. La trobo. Torno al sofà. Sobre la taula petita disposo les tres fotografies.

A la dreta, la besavia; a l’esquerra, la besneta; al mig, jo, la dona del mig.

Em miro a les tres, i somric.

Lluís Llach – Cant de l’enyor
http://www.youtube.com/watch?v=zyQaNA2IPTE

De moment

2011-03-05T09:46:00.007+01:00

Cansada de ser jo la que sempre espera que el dia es faci de dia, avui faré que el dia m’esperi a mi. Puc imaginar-me l’escena. Com cada bon matí, el sol sortirà de darrera les muntanyes que reclouen Girona. Abans, però, el cel anunciarà la seva arribada. Com ho farà avui? Discretament, guanyant terreny a la foscor sense cap mena d’exhibició? O escollirà la supèrbia, exigint al món sencer la seva atenció? Potser, ni una cosa ni l’altra. Potser avui no hi haurà albada…no, avui no n’hi haurà, ho sé. Quan el dia comenci, el sol, per art de màgia, ja estarà penjat sobre l’escenari blau del cel.

Deixaré que l’últim somni m’expliqui el final de la seva història, tantes vegades interromput pel crit incívic del despertador insomne, i llavors, suaument, m’expolsaré la boirina de la somnolència i obriré els ulls. Però encara no haurà arribat el moment de llevar-me. La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, em diran que cal esperar. Que hi ha moments que s’han d’assaborir. I aquest serà un moment letàrgic. Serà pecat perdre’s aquest instant de glòria els dies que comencen a l’albada?

Llavors, i solament després de voltejar vàries vegades els límits del llit, combinades amb estones de latència immobil, llavors i potser, començarà el lent procés d’abandonar tan ídil·lic enclavament.

Pujaré la persiana i buscaré el sol, sol en el cel, i se m’escaparà una riota mal dissimulada. Avui és ell qui m’ha vist sortir a mi.

Em prepararé un cafè, negre, que m’esperarà dins una tassa, blanca. M’asseguraré que la temperatura de casa sigui la idònea per esmorçar relaxadament, tot tafanejant els diaris i els estats anímics i mentals dels amics que gairabé no conec ni em coneixen.

Tinc temps per perdre, i no penso perdre’l. Hi han moltes coses a fer, i no puc fer-les esperar. Són les coses que em fan feliç. O ho fan veure…

He de llegir pàgines amb més lletres que xifres; escriure paraules que no esperin resposta; nedar sense més port a la vista que la dutxa posterior; caminar deixant que els ulls cerquin un horitzó llunyà; escoltar música que no em posi en espera; exercir de familia en lloc de treballadora; deixar volar pardals i no intentar atrapar-los...

El sol avança en la seva carrera transversal per el cel que abasta la meva vista. Voldria aturar-lo, com si fos un personatge bíblic que necessita guanyar la batalla que imposa la seva voluntad. Però el meu nom no apareix en el llibre sagrat. L’he de deixar fer i sotmetre la meva voluntad a la seva, que és més ardent.

En els seus Records d’un alpinista, Émile Javelle (1848-1883), va rememorar moments:

“Moments impagables! Minuts inefables. Suficients per embellir els anys”

(…)La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, una tassa i un cafè, uns amics per conèixer, una familia per estimar (o potser… uns amics per estimar, una família per conèixer). A la vida jo li demano moments.

Per un moment impagable…pagaria.

Scorpions – Moment of Glory

http://www.youtube.com/watch?v=icHJUbNhuSE

Penya-segat amb vistes

2011-02-05T09:20:00.009+01:00

Aterridor...

Des d’aquí dalt, el bocí de món que contemplo és un espectacle difícil d’oblidar. La verticalitat del penya-segat, em permet veure amb comoditat l’horitzontalitat de l’oceà. Acostumada al meu mar d’aigües tranquiles i transparents, vorejades de costes amables i cales discretes, aquesta massa aquosa de color gris i aspecte indomable, m’impressiona. Habituada a les ondulacions manyagues que besen les platges que conec, cada ona que arriba a aquest desert de sorra, sembla la fúria d’un tità encarant-se a terra ferma. Intueixo que el batec del meu cor és fort i accelerat, com sol passar sempre que s’exalta, però el vent que empeny la pulsasió de cada onada encara és més vigorós. Fa estona que he deixat de sentir-me, per sentir-lo a ell. Quan terra i mar s’enfronten, la resta de món emmudeix.

Fa fred. És hivern, i a Normandia no existeixen metàfores hivernals. M’he acostat fins aquest cingle, per respirar la calma després de la tempesta, per contemplar com l’herba ha vernissat els solcs del desastre. Però en aquest mirador de rocam, hi veig més coses de les que veuen els meus ulls. El fred em glaça el cos, i la memòria, em glaça el cor…

És el migdia…i el firmament de mica en mica va deixant pas a un nou dia. Sembla que el clima avui ens cedirà una treva. Ahí, un bombardeix de vents violents i pluges intenses varen castigar amb virulència aquesta costa impàvida. De fet, la primavera ja té aquestes coses i més en les contrades que miren a l’Atlàntic.Queden poques setmanes per l’estiu, i els dies cada vegada són més llargs. Però avui…avui serà el dia més llarg, d’aquest i de qualsevol altre any.

Des d’aquí dalt, el bocí de món que contemplo serà un espectacle difícil d’oblidar. L’oceà reposa de la batalla climàtica del dia anterior. El silenci matinal només és interromput per quatre gavines famolenques. Un estremiment em recórre tot el cos. Per què?

L’horitzó té la resposta. Com en un barret de mag, dels límits del confí apareixen innumerables punts negres que desborden l’amplitut de l’oceà. A mesura que s’acosten, es transformen en vaixells,cuirassats, creuers, destructors, timonats per milers d’éssers vius, que els queden pocs metres de vida. Darrera meu sento crits en un llenguatge que no entenc. Davant, la mort sura sobre l’aigua empesa per el vent del triomf. Ha començat la fi de moltes coses. La natura calla. Quan la humanitat i la deshumanitat s’enfronten, la resta de món emmudeix.

Tanco els ulls. No puc mirar més records. Em giro d’esquenes i llavors…els torno a veure. Des d’aquell fatídic dia de victòria, molts d’ells no han marxat. Estan aquí, arrenglerats, en perfecta formació, sota l’estendard d’una creu o una estrella de blanc impol•lut. Una imatge de pau que a pocs metres sota terra, amaga l’espant. Des de l’horitzó, mentre s’acostaven al desembarc de les seves vides, milers de joves varen contemplar les platges on passarien la resta de la seva inexistència.

És hivern. Fa fred. I tinc el cor glaçat.

Keane - Atlantic
http://www.youtube.com/watch?v=lUN8fn4ir1Q

Sempre groller, mai vulgar

2011-01-22T10:00:00.006+01:00

"Crido als ganduls, als bruts, als drogoaddictes, als alcohòlics, als marietes, a les dones, als paràsits, als joves, als vells, als artistes, a les lesbianes, als presos, als aprenents, als negres, als peatons, als àrabs, als francesos, als peluts, als bojos, als travestis, als ex-comunistes, als abstensionistes convençuts, tot els que no compten per als polítics, a votar-me, a inscriure’s en el seu ajuntament i a difondre la notícia. L’únic candidat que no té motius per mentir!”

Michel Colucci va néixer a París l’octubre de 1944. Feia pocs mesos que la seva ciutat havia estat alliberada dels alemanys. Lentament, la guerra s’acabava. Ràpidament, França es reorganitzava. L’efecte Coluche es gestava dins un cos aparentment vulgar. Encara cap francès se n’havia adonat de la seva presència. Tampoc ell, el nen, aquell que amb tres anys veia morir al seu pare, Honorio Colucci, i que malvivia i malcreixia al costat del seu germà Danièle i de la seva mare Monette, a l’ombra d’una París que feia esforços per recuperar el seu estatus de Ciutat de les Llums.

“És la història d’un tiu…un tiu no. Un tiu normal. Vaig néixer a París. Després d’uns estudis brillants i primaris que em conduïren a fracassar el diploma d’estudis primaris, vaig decidir no cometre l’error de tornar a l’escola, amb l’objectiu de no conèixer més l’horror del fracàs.”

Era evident que no havia vingut a la ciutat de les llums per il·luminar-la més. Ell havia nascut per fer ombra. I la faria…per un poc temps. A tots aquells qui, usant la llum del poder, enlluernaven la visió del poble per no deixar veure amb claredat la fosca misèria, l’ombra de Coluche els hi faria de boirina espessa.

Primer ho faria en forma de pallasso. Els pallassos són inofensius (sempre?). Fan riure (sempre?). Aparenten estupidesa…(aparenten!). Les camises grogues que vestien al pallasso, revelaven l’acidesa del seu humor. Un humor que sentia amor pels oprimits i odi als opresius.

“Els crítics sovint acusen a Coluche de cruesa. El desitjarien més càlid, més humà. Però, Déu meu, no és res més que això, Coluche; càlid, humà (o quant!), despietat, perquè l’entristeix la misèria del món...aquest sublim pallasso!”

(Fredéric Dard – Coluche…el meu preferit)

Després ho faria en forma de polític.

Va ser a l’any 1980. França havia d’escollir nou president de la République. Giscard, Chirac, Mitterrand, Marchais, presentaven les seves candidatures enlluernadores i elitistes. I llavors va arribar l’ombra del pallasso; la mal educada, l’ordinària, la grollera ombra. El que detestava les boniques paraules que tant agradaven als enlluernadors polítics, plenes de lletres sense cos…i sense ànima. El que preferia emplenar-se la boca de grolleries plenes de sentit, de promeses ordinàries amb final feliç. El malparlat ben pensat. El que prestaria més atenció a les butxaques buides que feia falta omplir, en lloc de les butxaques plenes que pagarien per el seu silenci. El que no li interessaven les formes que deformen les solucions. Irreverent?

“Deixaré de fer política quan els polítics deixin de fer el pallasso. Ells han robat la meva feina, jo robo la d’ells.” La seva irreverència era digna d’una reverència.

Però ho va deixar ell abans. Les pallassades d’alguns polítics no tenen límit…ni sentit de l’humor. Ho va deixar perquè el deixessin a ell. Perquè no morís misteriosament cap amic més. Perquè ell volia viure i deixar viure, a diferència d’aquells pallassos anomenats polítics que no deixaven viure a qui més ho necessitava.

La seva mort no va tenir cap misteri…oficial. Li agradava la velocitat. Li agradaven les motos. Agafar una carretera de curves i enriure’s d’ella.

Però no va ser la velocitat el que el va matar. Tampoc va ser la moto, ni la curva burlada. Un camió va interposar-se entre la moto i la vida. La moto es va quedar allà, tirada en el terra. La vida no es va quedar. Només 41 anys. Segur que encara quedaven moltes grolleries que havien de brollar per erigir-se en les veritables defensores del poble. Segur que la França d’avui li faria molta gràcia, i segur que el sentiment no seria recíproc. Però ja se sap, això sempre passa amb qui és groller…però no és vulgar.

Renaud – Putain de Camion
http://www.youtube.com/watch?v=dyClhmnPoiU

"Desitjo que t'agradi"

2010-12-25T19:33:00.009+01:00

Sóc una nina de drap. Fa temps que reposo en la quarta filera d’una familia de lleixes que conviuen en un moble vell d’un immoble vell, que no per ésser vell, és més elegant. L’immoble, el moble i les lleixes, fa vint anys que són igual d’ordinaris.

No estic sola. Em fan companyia silenciosa un bon grapat de llibres de lloms irregulars i altres objectes amb cara d’avorriment. Diuen que si els mires, els llibres parlen, però els botons dels meus ulls no ho han vist mai. Així que, resignadament, hem fet del silenci, la nostra llengua comú. Ells s’han tancat dins les seves cobertes, fabulant sobre el món de veritat i els mons de mentida (la mentida és més variada). Segur que ells són els que més es diverteixen, però segur que jo, sóc la que millor aparento divertir-me. Sempre somric. Però us explicaré un secret: el meu somriure és pintat…

De tant en tant, ens ve a visitar un drap de la pols amb cara de pocs amics. Sempre que el veig, m’inspira una compassió que si tingués cor sentiria. És com jo, amb pell de roba; però el seu cos és un troç de rectangle amorf, deixat i brut. Crec que la vida no li somriu, i ell…no somriu a la vida. Només li neteja la cara.

Però no sempre les coses han estat així. Va haver-hi un temps on jo desconeixia l’existència d’aquesta lleixa que m’aguanta…i que l’aguanto. Eren temps d’esplendor, de festes cada dia, d’abraçades i petons. Els meus botons brillaven més que mai, i el meu somriure de mentida, era de veritat.

Recordo el dia que vaig arribar a l’immoble no tan vell. Ho vaig fer embolicada de papers de colors i un “Desitjo que t’agradi”, enganxat vora un llaç lluent. I vaig agradar. Davant meu, una nena amb botons vellugadissos i somriure ple de dents, amb mirava amb rostre de felicitat (i no era una aparença…). Ella em va abraçar, jo la vaig abraçar, i allà mateix, vàrem segellar el nostre amor…temporal. Des d’aquell feliç moment, cada dia jugàvem juntes, jo amb la meva nena, ella, amb la seva nina.

Erem inseparables. Fins i tot, dormiem juntes…com enyoro la calidesa dels seus llençols! Al matí, quan la mare ens cridava, ens llevàvem a corre-cuita i baixàvem enriolades per les escales que conduïen a la cuina, i allà compartiem el primer àpat (jo ho feia veure dins el meu cos d’aparences). Tot seguit venien unes hores més tristes, quan ella m’abandonava per anar a veure parlar llibres a l’escola.

Un dia però, la meva nena va canviar. Va canviar el seu cos, els seus vestits, la seva forma de riure, de parlar…i el pitjor de tot, la forma de mirar-me. La seva cara va començar a semblar-se a la meva, una cara d’aparences, un somriure pintat de color vermell, com el meu. Per què es pintava la cara, si en tenia una de veritat? El meu cap sense cervell no entenia moltes coses.

Després d’això, el meu final cada dia era més a prop. Tenia la forma de lleixa, una senzilla lleixa, d’una familia de lleixes, d’un moble vell, d’un immoble vell. Però no estaria sola. Uns llibres silenciosos i un drap amb cara de pocs amics farien dels meus records un món de mentida molt millor del que cap dels llibres podrà mai inventar.

FI DE LA NINA. FI DE LA NENA.

Noia de porcellana
http://www.youtube.com/watch?v=hiLr9P42RkM

*Dibuix nina - Carme Vilar

Anada i tornada

2010-12-06T20:10:00.010+01:00

A poc a poc –que és poc amb la rapidesa dels vehicles actuals- deixem Girona enrere. La meva ‘estimada’ Girona…de tan estimada, hi ha moments que m’esgota. Girona porta sobre les seves espatlles de pedra, la meva vida sencera. Sentiments,propòsits, il·lusions, esperances i decepcions. Aquesta ciutat està tan plena de mi i jo tan plena d’ella, que a vegades necessito buidar-la, o buidar-me...
És la Girona que m’enamora, la que m’obliga a allunyar-me, a buscar noves i desconegudes ciutats, ciutats sense arrels que m’atrapin, per oxigenar l’amor que sento per ella. Potser ella ho interpreta com una infidelitat, però és que massa fidelitat, pot emmalaltir-me.

Rumb a una ciutat sense compromisos, disposada a ensenyar-me tots els seus encants, i jo, disposada al joc de la seducció. Trepitjaré cadascun dels seus racons, sense pressa, amb la delicadesa d’un principiant, descobrint que s’hi amaga darrere cada nou encreuament, descordant els botons del vestit de benvinguda. Els meus ulls miraran amb delit, els meus dits tocaran noves textures que em recordaran tactes familiars. Observaré a la seva gent, aquella que camina sense mirar, amb els ulls fixos en els seus destins i els seus pensaments. I així, per un dia, la seva ciutat serà més meva que d’ells, perquè jo la miraré amb una mirada nova, amb curiositat, sorprenent-me per allò que ja fa temps que és vell, i que cap dels seus hi para atenció. La meva mirada la farà verge de nou.

Evitaré les grans avingudes, aquelles que de tan grans són impersonals, i buscaré la intimitat dels seus carrerons estrets, de façanes de cases antigues, de balcons amb roba estesa…i secrets amagats. La sola de les meves sabates acompassarà la descoberta.

Tot això penso, mentre deixo enrere la meva ciutat estimada. Davant, m’espera la frontera franquejable. Pel camí, l’aire fred d’una tardor emmascarada d’hivern, fa que m’arrauleixi en el seient d’acompanyant del cotxe. En els seients de darrera, uns amics i unes mandarines, donen al trajecte un aire molt més càlid del que hi ha a l’exterior.

I per fi, uns quants camps de vinyes més enllà, arribem a la ciutat verge de nosaltres.

Avui és dia de mercat, i com tots els dies de mercat, d’aquí o de mès enllà, la ciutat eclosiona. Una simbiosi de gent, d’aquí o de les seves estimades ciutats, marxen amb ritme discordant entre els passadissos estrets de les parades de producte més o menys fresc. Formatges, verdures, moluscs, espècies. El producte s’exhibeix, els cistells s’omplen, les carteres es buiden, i els calaixos, fan calaix. Tothom content. El mercat recull i se’n va. La ciutat es queda i nosaltres ens quedem amb ella.

Narbonne, una ciutat feta de pedres inacabades, on s’evidencia sense amagatalls, amb complexos dissimulats, o assimilats pel pas dels segles, la veritat universal de que els diners mouen més muntanyes que la fe. Narbonne és la bonica i petita ciutat del gran santuari inacabat. Un defecte especial, singular...i bell.

I així, entre carrers, places i santuaris inacabats, la fosca cau sobre els nostres ulls. És hora de tornar. De fer les paus amb les nostres pedres nummulítiques. El viatge de tornada va més carregat d’equipatge. Les bosses del mercat, les converses compartides, les mirades prenyades d’imatges, els estòmacs tips, el cansansi acumulat. La foscor convida a tancar els ulls, i només la solidaritat amb el conductor ens fa rescatar les poques forces que ens queden, per somiar…però amb els ulls oberts.

Fi de trajecte d’aquest apunt.

El joc és senzill

2010-11-26T20:24:00.008+01:00

El nen juga al carrer. La tarda encara és jove quan surt de l’escola, tot i que el sol es cansarà aviat. El joc és senzill. Consisteix a enlairar la pilota el més amunt possible, amb la certesa de que tard o d’hora tornarà als seus peus. És igual que la faci fora, que l’engegui lluny amb un cop de peu violent. La pilota tornarà. És la seva amiga fidel. En cada enlairament, el nen veu créixer l’esperança que s’esvaeix ràpidament quan la pilota davalla de nou.

Un punt a la llunyania…quina enveja.

Absort en aquest pensament que creua els límits de la seva infantesa, no s’ha adonat que el cel ha quedat poblat de punts distants…i lluminosos. La nit prematura ha envaït la tarda. Recull l’esfera que fa poca estona era un anhelant punt llunyà i emprèn el camí que el porta a casa.

A casa no hi ha punts…ni comes, ni punts i comes. No hi ha parèntesi. Tampoc paraules amb minúscules. Totes són majúscules que no troben el descans de cap pausa, apressades per un neguit infinit d’interrogants i signes d’exclamació. Histèric. Cansat. El nen s’ho mira i usa el silenci com a resposta. Sí, els pares també juguen. És un joc brut. Consisteix a veure qui perd més. Però qui perd més és el que més calla: el nen que somia amb punts que s’enlairen a la llunyania.

Sopen. Uns parlen molt; altres sopen més. Les veus del televisor se sumen als sorolls que surten de les boques obstinades dels pares. El nen només té ulls, l’únic espai vital que li han deixat per comunicar-se.

I per fi la nit. La foscor, tard o d’hora, es menjarà les veus que el dia desvetlla. Amb un fil de veu, el nen s’acomiada. Agafa l'estimada pilota i corre a tancar-se dins el seu món de quatre parets, una finestra i una porta…tancada. I torna a jugar. El joc és molt senzill. Consisteix a edificar un castell amb torres molt altes i murs molt forts, imbatibles al joc brut dels pares. Juga i juga i finalment…s’adorm. Més tard, s’adormiran també les veus que sonen a la llunyania, al final del passadís. Segur. Fins demà, les úniques veus que s’escoltaran, seran les que l’inconscient del nen ha emmagatzemat en el traster d’objectes inútils de la memòria.

Un dia (o la suma de més d’un dia), el nen es farà gran. La pilota s’haurà desinflat. Els pares hauran quedat afònics. Les majúscules es faran microscòpiques. Però el cel de la nit seguirà tant ple de punts llunyans i lluminosos com temps enrere. L’home els mirarà, en silenci, i el traster del seu inconscient, aprofitarà per parlar paraules velles. El nen gran les escoltarà amb ulls humits. Llavors recordarà el punt llunyà de la seva pilota mentre s’enlairava. Així de llunyanes han quedat les paraules velles…i punt.

(Dibuix: franciscoponce.com)

Mentre visquis, viu

2010-11-06T09:55:00.010+01:00

- No voldras dir-me que és una història d’amor?
- Sí, és una història d’amor.
- De qui, de dos vells?? Però Marcos, la gent no voldrà veure això, no sé si m’agradaria veure-ho jo, que sóc vella.

Aquesta és la conversa que van mantenir fa uns pocs anys el director Marcos Carnevale i la vella China Zorrilla. Parlaven de la pel·lícula Elsa y Fred (2005). I ella es va equivocar.

Una història d’amor en comptes d’una història de mort. Els cors potser són vells, però les històries d’amor donen ganes de bategar. Les de mort, d’aturar-se. Però aquesta no és la raó principal de l’èxit de la pel·lícula. La raó té un nom: China Zorrilla.

L’Elsa (China Zorrilla) és una jove de 82 anys. Encara no ha trobat el moment de fer-se vella, i no serà per falta d’anys. Però la vida plena d’aventures, reals o imaginades; el món que no para de girar, i que a cada volta li descobreix un nou món, l’ha tinguda ocupada i fascinada tot aquest temps. Un segon rere l’altre i ha viscut una vida sencera. Però l’Elsa…no perd el temps comptan el temps. Prefereix que el temps compti amb ella.

En Fred (Manuel Alexandre) és diferent. Ell és un vell de 77 anys. Fa molts anys que és vell. La bateria de pastilles que pren cada dia li fan de busques d’un rellotge que marca el compte enrere. Per ell, la vida són quatre parets. Grises. Vidu d’una dona 'apassionadament' ordenada. “Explica’m coses de la teva dona. Quins records t’han quedat d’ella? Com era?”, li pregunta l’Elsa en un moment del film. El vell respon: “(…) Ordenada.” I punt.

De l’Elsa, en canvi, és dificil recordar ‘tot’ el que és. És moltes coses. Divertida, entremaliada, intel·ligent, carismàtica, informal, plena de comentaris espurnejants, de frases incompletes que són l’enveja de qualsevol frase sencera. Els 82 anys només són una anècdota.

En aquest punt és on, parlant d’històries d’amor, en vaig enamorar de la persona que hi havia darrera el personatge. L’Elsa en moltes coses és igual a la carismàtica actriu uruguaiana que l’interpreta, China Zorrilla. Fa dos anys deia: “Tinc 86 anys i em sento absolutament jove. Miro el calendari i dic: “Deu meu, he fet 86 anys, però no sé on els he posat. Treballo, faig teatre, planifico viatges. En fi, estic viva.” Ara en té 88. I segueix viva.

En el seu vuitanté aniversari, Eduardo Galeano li va escriure aquesta dedicatòria:

“Per a China en els teus primers 80, i siusplau, no t’oblidis de seguir naixent.”

S’ha passat 88 anys naixent cada dia, fent una millor versió d’ella mateixa. Els anys no solament serveixen per fer-se vell; també donen temps per fer-se brillant.

A la vida li ha demanat només una cosa: “La felicitat quotidiana, dona’ns-la avui”. “Amèn, China”, ha respost la vida. A la mort: “No vull núvols; no vull àngels; quan em mori, solament vull que sigui igual que en la vida.”

Jo, de jove, vull ser com ella.

Fragment Elsa&Fred
http://www.youtube.com/watch?v=g39vTGrx3Ts

Posar el crit al cel

2010-10-24T10:09:00.015+02:00

“…vaig sentir un crit infinit que creuava la natura.”

Així es sentia Edvard Munch una tarda de finals del segle XIX. El crit que va escoltar venia de dins seu, i era tan desesperat que la natura freda, salvatge, de Noruega es va estremir.

D’aquell crit infinit, La desesperació, muda, latent, ofegada per un cel ferotge i sagnant, va apoderar-se d’una de les seves teles. Però la natura no es va trasbalsar. Era un crit reprimit, contingut. L’home encara semblava home, vestia com a tal. La desesperació podia controlar les formes. Es camuflava rera una imatge de tristesa i solitud, que poc tenia a veure amb la fúria que el cel, el protagonista més sincer de La desesperació, sí s’atreveia a expressar.

I llavors la va recordar. Aquell rostre esgarrifós, desdentagat i ple de mort que havia vist en la Gran Exposició Universal de París. Aquell rostre momificat portava encastat el crit capaç de fer tremolar al món sencer. Amb ell el cel perdria la serenor, i els freds fiords de Noruega desdibuixarien la forma que els feia únics. En canvi, els sentiments d’ Edvard Munch, per fi, quedarien clarament perfilats.

“Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar a les fosques que duia el lladre a dintre, que ningú més que jo, ell, m’ estava furtant la calma” diu Mercè Ibarz en la seva novel•la Febre de carrer (2005). El lladre de Munch l’havia deixat indigent de calma…però opulent d’ inspiració. El crit que sovintejava dins seu com un bon enemic íntim feia passeres en les seves obres, aconseguint ràpidament cridar l’atenció. El virtuós règim nazi no va resistir l’“art degenerat” de l’artista…com suportar veure exposats en galeries artístiques crits com els que ells intentaven ocultar?

Però Munch ho tenia clar. No havia vingut a pintar escenes idíl•liques i còmodes a la vista. “No es pintaran més interiors amb gent que llegeix i dones que texeixen. Es pintaran homes que viuen, respiren i senten, que pateixen i estimen.” (Manifest d’ Edvard Munch el 1889). I Munch va pintar homes/dones que moren; que en l’acció de respirar, expiren més que inspiren; que de tant sentir, s’insensibilitzen; que temen estimar...i per damunt de tot, Munch va pintar homes/dones que pateixen. Homes/dones Munch.

Mai li van faltar raons a tants crits i patiments…encara que la desraó el vigilés d’aprop.

A crits de pinzell va bastir ressonàncies d’angoixes, traumes, bogeria y dolor. Els colors freds i calents de la seva obra reflexaven a la perfecció una personalitat que sentia en calent i en fred, mai en color pastel. La resposta a l’altra banda de la tela va ser, és i serà, escàndol, admiració, curiositat, incomprensió, repulsió, por…mai indiferència de color pastel.

Recupero a Mercè Ibarz amb el seu Febre de carrer per acabar diguent:

“Tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.”

Miquel Abras-Crida
http://www.youtube.com/watch?v=Igsy70gZUoY

"Sóc la tardor", diu la tardor

2010-10-10T09:50:00.012+02:00

Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, Joan Vinyoli, amb pas prosaic però sempre poèticament calçat, va contemplar “com l’estiu, a poc a poc, es despenjava”. (Pròleg El camí dels mesos de l’any – 1956)

En una d’aquelles immersions a la natura, fisiològicament vitals per a Vinyoli i espiritualment vitals per als seus poemes, va topar-se amb la Tardor. Si ella va trobar en el poeta les paraules que emmirallaven la seva personalitat, ell va descobrir-hi olors de sotabosc que evocàven el declivi del cos humà.

Xacrós, feble de cames, l’arquitecte
de la tardor va enfilant-se pels troncs
a retirar, fulla per fulla, els coures,
els roigs morats, els ors inconsistents,
per deixar dura i neta l’estructura
del casal de l’hivern que li va a l’encalç.
(Fragment de L’arquitecte)

Un passeig per la natura ens recorda el cicle de la vida, imparable. Mentre la natura s’acoloreix de tonalitats més profundes, l’ésser humà es sotmet a l’obra cada vegada més minimalista de l’arquitecte de la tardor.
Paisatges i cossos es transfiguren. La vida que mor serveix d’adob per la vida que neix. Les castanyes, les glans, “els perfumats bolets d’un novembre plujós” (referències vinyolianes). El reconeixement del treball de tota una vida, els fills dels fills, els records, les enyorances. Els ‘petits tresors’ de la natura seran els fruits del seu ocàs. L’arquitecte de la tardor, fecund i destructor de mena, ens deixarà sense fulles, però no sense les nostres arrels. D’ elles, naixerà allò i aquells que ens succeiràn: els petis – i grans – tresors del futur. Aquest és el camí que recorre els mesos de l’any.

Un camí, per altra banda, molt transitat.

Poetes, músics i pintors, equipats amb motxilles carregades de sensibilitat, vàren emprendre el metamorfòsic camí de les estacions.
Vivaldi, hi envià un dels seus violins perquè experimentés la turbació que provoca als sentits el vi novell fill de la tardor. Claude Monet, tot endinsant-se'hi, va contemplar com el seu Pont Japonès quedava soterrat sota l’esclat imperatiu dels colors tardorencs. Arcimbolo, veié com s’hi reflexava el rostre voluptuós de la riquesa dels camps a la fi del seu cicle productiu…

Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, el nostre calendari ha arribat a la tardor. Un Vinyoli metafòric va dir en certa ocasió: “Sóc la tardor”. L’octubre, de fulles seques, de platges desertes (per fi); de deveses humides, de terrasses buides; de dies més curts, de nits més llargues; de fires, d’activitats; de sants i de tots sants; de mànigues llargues sortint al carrer, de mànigues curtes hibernant; d’escoles plenes de nens, de feines plenes de cabòries; de vi nou, d’embriagueses velles.

Metàfores a banda, l’octubre ens diu: “Sóc la tardor”.

(*Imatge: darabuc.cat)

Gerard Quintana – Caic
http://www.youtube.com/watch?v=RFw9nmXduNQ

Això no és una pipa

2010-09-18T10:09:00.008+02:00

És veritat. Mai seria una pipa un fragment de tela pigmentada, per molt que s’ hi esforcés. No he vist cap fumador tan desesperat com per despenjar un quadre i fumar-se’l, només perquè en ell s’hi representa l’ objecte de la seva addicció. Cert, les traces de pintura són exactament igual que qualsevol pipa de fumar. El petit recipient cilíndric i el tub allargat que desemboca en el broquet. Però René Magritte no va fabricar una pipa. René Magritte va pintar una pipa. I per si algú en tenia dubtes, va deixar escrit a peu de la pipa fictícia la llegenda esclaridora “Ceci n’ est pas une pipe”. Encara que sembli mentida, l’ obvietat de Magritte va ocasionar-li molts retrets. Però és que encara que sembli mentida, els humans, massa sovint, ens conformem en ser simples ignorants. C'est ça!

Magritte, en canvi, no va conformar-se ni en la simplicitat, ni en les obvietats, ni en el que apareixia davant dels seus ulls ni en la carregosa definició de les paraules. És o no és? És el que sembla o sembla el que és?

Magritte era el que semblava? O com la pipa pintada, ell també era una traïció de la seva pròpia imatge? Si hagués pogut escriure una llegenda que el precedís, hauria escrit “Això no és un Magritte”?

Què era Magritte? Un burgés gris, vestit de gris, amb corbata, levita i barret, rèplica exacta d’ altres burgesos? Era un més d’ aquells petits i insignicants homes-pluja que gotejaven en massa sobre el ferm d’ una ciutat a Golconda? Homes iguals, igual de transparents que la pluja? Un Magritte, pintat o de carn i os sempre respondria: No és tan obvi com creus.

I es que Magritte, vestit de multitud, era singular. La disfressa de normalitat el permetia ser diferent sense ser molestat per mirades inquisitives. Passar desapercebut en el seu aspecte físic, el permetia sobresortir en el seu aspecte mental. No necessitava una imatge especial per ser especial. Ell era especial. Les inamovibles definicions del que és normal i adequat de la gran majoria, serviria d’ inspiració genial per a reflectir en els seus quadres.

Genial, sí, genial. Genial fusionar en un mateix espai el dia i la nit, en plena convivència, però sense confondre’s qui és qui. Un crepuscre on els seus ingredients es mantenen clarament separats i intactes. L’ ocàs pertany als dos: a la claredat del dia i a la negror de la nit. L’ imperi de les llums és el màgic moment en que el visible i l’ invisible es retroben.

Genial, sí, és congelar el temps present, passat i futur en un rellotge, una xemeneia i una locomotora de tren (El temps atravessat).

Genial també, sí, pintar la mort envaint la vida i els espais i objectes que la conformen. Volem immortalitzar la bellesa de l’eterna juventud, però la mort, invariablement, sempre serà el nostre últim posat (Madame Récamier).

Pintar un home sense rostre. Què importa si va ben vestit? Pintar una dona de carn i os; per què no fer realitat els desitjos? (La temptació de l’ impossible). Pintar uns ulls blaus amb núvols. Els ulls són el reflexe de l’ ànima. L’ ull de Magritte reflexe l’ ànima del món: ennubolat (El mirall fals). Un mirall que retorna la imatge que els demés veuen d’ un mateix, no la que un vol i espera veure (Reproducció prohibida). Un vestit de nit, vestit de pell, com així ha de ser...

Volia que veiessim el que es veu i el que no es veu. Que ens adonéssim que molt sovint el que no es veu és més real que el que es veu, i al mateix temps, i portant la contrària a l’ asseveració anterior, que assimiléssim que el que veiem ja és el tot, i explicar-l’ho és desvituar la seva esséncia. “Les coses no tenen significat; tenen existència”. Complicat? Sí, però no per a tothom. Senzill? Sí, però no per a tothom.

Ça c’est Magritte!

Paul Simon
http://www.youtube.com/watch?v=Cot0ntEat4E

“Aquesta cosa absurda: un poeta líric” (M.Torres)

2010-08-30T07:25:00.005+02:00

Tenim set d’ existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’ unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

El temps i la realitat van cloure a Màrius Torres solament trenta-dos anys. A partir de llavors, en Màrius va començar a existir més enllà de les formes. Sostingut de les ales enormes del lirisme, el poeta vola –i ens fa volar- de cap a cap els àmbits de l’ eternitat.

Tenim set d’ aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’ encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l’ Infinit.
(Poema 56)

Set. Set de llibertat. Set d’ infinit. Aquesta és la necessitat que va voler contagiar-nos. Només qui té set, desitja beure...i veure. I de tant en tant, per aquella cosa absurda de la genialitat, tenim la sort de topar-nos amb un assedegat que transforma allò que beu i veu en poesia. Així neix en Màrius Torres.

Neix un estiu i se’n va un hivern. Així, amb més somnis que vida. Covant pensaments i sentiments verges d’ experiència. Fins i tot el seu amor anava vestit de paraules púdiques, defugint la carnalitat d’un amor nu d’ idealització. La malaltia del seu cos i la del seu país li vàren robar les esperances i les experiències que els somnis s’ entossudien a imaginar.

Així va fer-li saber a Joaquim Gili, l’ arquitecte amb qui compartia més que un parentesc:

“Hi ha molta gent que es fan il·lusions pel 1943. Jo no sé; fa set anys que col·lecciono desil·lusions, i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa en res.(…) I m’entra curiositat per descobrir-me-les. No tinc la il·lusió de ser guapo, ni savi, ni ‘afortunada en amores’. A l’ últim, faig la conclusió que les meves il·lusions deuen ser creure que hi ha molta gent de la que visc allunyat per força, i que malgrat això em recorden i m’ estimen. En fi, que hauré de consultar un especialista en il·lusions inconfessades. En saps cap?”
(Poesies de Màrius Torres A cura de Margarida Prats Ripoll)

Dinou dies després, Màrius Torres va abandonar definitivament la seva col·lecció de desil·lusions, i va deixar per a l’ eternitat les il·lusions. Avui, que el dia ens recorda que fa cent anys va venir al món un poeta de cos caduc i poesia perenne, m’ ha semblat que la cosa menys absurda que podia fer era parlar d’ Eternitat.

Cançó a Mahalta- Marius Torres
http://www.youtube.com/watch?v=03XqImlUkYo

Donant corda al temps

2010-08-14T10:26:00.007+02:00

Tic-tac, tic-tac, tic-tac, cucut, cucut, dong, dond, ding-dang-dong, ding, ding…tic-tac, tic-tac, tic-tac…
Entre els meus records d’ infantesa, ells hi són. Els rítmics batecs del temps encastats dins de cavitats majoritariament de fusta.

Recordo els rellotges de l’avia. Ella vivia just al cantó nostre. Porta oberta per porta oberta, creant l’ efecte d’una única casa; gran. Quan jo era de curta edad i de llarga curiositat, aquella casa poblada d’ antiguitats era un món fabulós on sempre hi descobria una nova vetustat. En recordo l’olor dels anys -una flaire especial-, els mobles vells i foscos…però ben servats, l’ ordre perfecte i gairabé inhumà de la vivenda. I el silenci trencat per ells. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. El pèndol del vell rellotge de peu del menjador bategava parsimoniosament, impassible al seu entorn, tant sols sensible a cada nou segon que veia arribar. I quan ja havia bategat les suficients vegades, rompia el silenci amb una greu i ressonant veu que anunciava una hora més. Mentrestant això passava, el rellotge de vidre bisellat damunt el bufet, es preparava per, impuntualment, entonar una aguda cantarella que assenyalaria la mateixa hora que acabava de donar el vell rellotge de peu. De rellotges de sobretaula i de peu n’hi havien uns quants més en aquella casa reblida d’ estranyes relíquies. El compte exacte el temps me l’ha esborrat. Però el que sí recordo, és el que el poeta Guillem Díaz-Plaja i Contestí (1909-1984) escenifica molt bé en el seu poema Del rellotge del Menjador.

Solemnialment,

un cop cada setmana,

el meu pare pujava a un cadiral

a donar corda al rellotge.

(Era una clau de relleus gòtics

llarga i fina com un espasí).

Al rellotge de la meva habitació també li donàvem corda. No posseïa la sumptuositat dels rellotges de l’ àvia, però sí la gràcia d’un rellotge infantil. Tenia forma de conillet, de color blanc i ulls vellogadissos i penjava d’una de les parets. Mai mirava fixament, i si algun dia ho hagués fet, hauria sortit corrents esporuguida. Però no ho va fer, o almenys els meus ulls- que sí s’hi fixaven- mai van veure-ho. Els ulls nerviosos del rellotge-conillet, vellugaven de dreta a esquerra coincidint amb els segons que passaven. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

“De sobte va aparèixer un conill blanc que corria i remugava:
-Arribaré tard, arribaré tard! –Es va treure un rellotge de la butxaca, el va mirar i va seguir corrent – Per les meves orelles! Què tard s’ està fent!”.

(Fragment d’ Alícia en terres de meravelles –Lewis Carroll)

I s’ ha fet tard. El meu rellotge-conillet i les seves llargues orelles ja no m’ assenyalen el temps. La suma dels seus tic-tac van recórrer sencera la meva infantesa. Els seus ulls inquiets van ser testimonis de moltes coses que ja he oblidat. Però ara, ja s’ha fet tard.

Tots aquells rellotges ja no hi són, o els que encara hi són, han emmudit. El temps ara passa més depressa –o així m’ho sembla- de quan els vells rellotges de la meva àvia, puntual i impuntualment, bategaven els segons i corejaven les hores. Ara ja no sentim la respiració pausada dels segons. Passen un darrera l’ altre sense pena ni glòria, sense identitat, ignorats per l’humanitat apressada. Al temps d’ avui ja no li donem corda, se la dóna ell sol.

Però sempre quedarà temps per donar corda a la memòria.

Lucho Gatica - Reloj no marques las horas
http://www.youtube.com/watch?v=5Y8UpoKF5LM

Història amb pilotes

2010-07-31T11:23:00.007+02:00

He acabat el partit ofert per Xavier Carmaniu. Ha estat intens. Intens d' emocions, intens d' ocasions dures. Alguns d’ aquests moments he pensat que la derrota era imminent, que els jugadors deixarien de lluitar per el títol, que l’ enemic era titànic.

Però no. Ells eren més grans. Grans jugadors i grans persones. Tècnica i…principis. Quina arma pot matar això? Han resistit les embestides de les faltes, els cops i les caigudes. S’ han enfrontat a targetes grogues i vermelles d’ alguns que àrbitrariament han volgut decidir per les seves vides, els seu països i els seus equips. Però els vencedors, independentment de la lectura dels marcadors, van ser ells. Darrera una pilota van intentar que el món rodés millor. Aquesta és la història d’ uns campions. Aquesta és la Història amb pilotes.

I és que una pilota pot donar quasi tantes voltes com el món. De fet, hi ha qui, després de donar-hi moltes voltes, ha arribat a la conclusió que la vida és un joc. Sortim al terreny (alguns de penal) i ens passem la vida anant amunt i avall buscant allò que uns anomenen felicitat i altres gol. Si tenim bona punteria, aconseguim el premi. I passat el temps descobrim l’ efimeritat del gol…o de la felicitat. “La vida sembla llarga, els moments tenen una fugacitat terrible”, deia Pla. El moment del gol té una fugacitat terrible, en comparació de l’ allargada d’ un partit, però per aquell gloriós moment, haurà valgut la pena els noranta llargs minuts de vida d’ un partit.

Un moment feliç ha estat la lectura del capítol Un gol a Hitler. El títol en si produeix felicitat. Però llegir com, per “uns moments de fugacitat terrible”, les conviccions valentes vàren doblegar les amenaces covardes, produeix una joia infinita. És la joia de saber que el gol era en nom de la justícia. Malauradament, la frase de Josep Pla, com una espasa de Dàmocles, ens retorna a la realitat. El jugador estrella, Matthias Sindelar, del equip meravella, el Wuderteam d’ Àustria, va morir poc temps després. Revenja? El silenci, com massa vegades, pren protagonisme novament en la història. Les pilotes segueixen rodant. El món també. El dolent va morir com un covard. El bo, com un heroi. Un va convertir-se en símbol de la repressió i la monstruositat. Matthias Sindelar va erigir-se icona de la identitat d’ un país i de la resistència a l’ ocupació nazi. I Carmaniu conclou: “Per a la història ha quedat que (…) futbolistes van fer servir les seves armes per plantar cara al nazisme”.

Però hi ha moltes més històries. Onze històries escrites a cops de puntades ben donades. Puntades a la Guerra Civil, al comunisme, al colonialisme, al nacionalisme centralista i repressiu, al racisme, al sexisme... Totes elles són un homenatge a la valentia, al treball, a la honestitat, a la tenacitat, a l’ emprenedoria, als drets humans. I a la història que tant li apassiona a Xavier Carmaniu. Evidentment d’ històries amb pilotes i sense, n’ hi han moltes més, per sort, però les escollides representen molt bé el context on es van jugar…a vegades a mort.

I jo ja callo. Que d’ història, qui en sap, i sap explicar-la, és ell, l’ autor d’ Història amb pilotes i d' altres que ens ha deixat a les nostres prestatgeries.

“Els palamosins de 1898 no tenien ni bars, ni hotels, ni restaurants. Només eren dues mil cinc-centes persones que vivien del mar, de la pagesia i, sobretot, del suro. Pel que fa a la platja, la feien servir per carregar i descarregar les mercaderies que els vaixells distribuïen per mig món. Com a molt, aquella esplanada de sorra també era útil per col·locar-hi les barques dels pescadors quan no feinejaven.” (Primer capítol)

Història del futbol? No. Història i futbol.

Comencem el joc?

Coldplay -Viva la vida

http://www.youtube.com/watch?v=AZkch9aG_1c

"A fi de comptes, tot és un acudit" (Charles Chaplin)

2010-07-17T12:34:00.021+02:00

Estem en crisi. La recessió ha deixat milers de treballadors al carrer. Les vagues a altres milers més. L’ atur no s’ atura. Els grups sindicals fan el seu agost. Els serveis socials són més socials que mai. Els drets laborals es disputen el primer lloc intentant destronar als deures. Per deures, ja vàrem tenir l’ escola.

El treball precari; els sous miserables per els miserables que vàren pensar que jugar a pilota era cosa de nens. Més tard descobrien que els nens grans que segueixen jugant, juguen i sumen…molts bitllets. Els ritmes són esgotadors. L’ estrés és un membre més de la família; seu a taula i dorm al nostre llit…mentre nosaltres comptem xais i els diners que ens manquen per arribar a final de mes. Els empresaris abusen dels treballadors, i els treballadors abusen dels empresaris. La discriminació té molts colors, que cadascú esculli el que més li agradi.

Els gestos s’ han convertit amb eines de comunicació. Les veus són ridícules ganyotes sense so. Per què criden si no els sentim? Són els signes dels temps. Són els Temps Moderns.

Ens és familiar aquesta crisi?

Sí, però els nostres temps tenen volum. Hem après a parlar, a cridar i a manifestar-nos amb ‘veu alta’ quan la situació és crítica. Però si la crisi succeeix darrera una càmara i estem als anys trenta del segle passat, la cosa canvia. La injustícia és igual de moderna, però la queixa es farà saber amb subtítols.

Charles Chaplin mai va perdre l’ oportunitat de queixar-se de la injustícia. I ho va fer amb l' arma puntiaguda d' uns llavis somrients. Des d’ aquells ‘temps moderns’ amb blanc i negre, moltes societats han agafat el rifle de l' humor per combatre a l’ enemic.

I tant si val si l’ enemic porta un bigoti petit i parla cridant, o és un tribunal que pretén reglamentar la vida dels demés amb un document signat. El gran dictador de Chaplin segueix marcant el pas. El Gran TC ha dictat sentència, deixant a milions de subdits muts de l’ horror.

Muts? Ha passat més de mig segle des de que el que es volia dir s’ havia de gesticular. Bé, menys. Franco fa menys que va morir, oi? I encara molt menys...avui encara existeixen dictadors amants del cinema mut.

En fi…vivim en Temps Moderns, amb Grans Dictadors inclosos…i espero que també amb grans Chaplins disposats a cargolar tants cargols com faci falta.

Un dibuix amb més cap que cos –per sort- va definir així els temps moderns:

“No serà que aquesta vida moderna té més de moderna que de vida?”. (Mafalda)

(Fotografia: Allunyant-se cap a Temps Millors)

A compàs de Brel

2010-07-02T23:42:00.007+02:00

És indecisió?

No sé si vull que em cantin, o que em faci’n riure. Si vull l’ enyor, o l’ oblit.

Si vull volar, o el que vull és navegar lluny amb un capità expert.

És indecisió? O és Jacques Brel?

Si vull una cançó, sé que ell aconseguirà commoura’m des del primer instant que pugi dalt del escenari. Serà l’ espectacle de la seva presència el que dirigirà els primers compassos del meu cor. Una presència que no necessitarà paraules per comunicar. Les dirà amb una mirada, amb una expressió del rostre, amb el gest d’un cos xerraire. Els aplaudiments, els crits, els xiulets del públic rendit sepultaràn tanta informació.

I després cantarà. O explicarà històries. O recitarà (encara que ell insisteixi a negar que és un poeta).

I se’n riurà del món. O plorarà per i a causa del món.

I demanarà l’ oblit. O el record. O la resistència. O la resignació.

El públic rendit escoltarem intentant assimilar el vessament de tal riuda d’ emocions. Serà necessari saber nedar. O serà necessari anegar-nos per ressorgir amb uns pensaments renovats, amb un esperit més connectat amb el nostre ésser més íntim.

I si no en tinc prou amb una cançó? I si vull volar, Brel? Enlairar-me per damunt l’ escenari d’ aquest món, protegida per les ales de ferro de la teva estimada Jojo, l’ avioneta fidel, fidel com l’ amic que la vida infidelment et va apartar.

Vull volar, i que siguis tu, Brel, el pilot d’ aquest escrit.

I si no és el cel, que sigui el mar. Hi ha tantes illes per descobrir… tantes illes per morir…

Tu vas escollir la teva; sota l’ ombra d’ unes palmeres tropicals vas ancorar la teva eternitat. Molt lluny de la teva Bèlgica natal; o de la teva París de glòria. L’ illa de l’ alliberació, es va dir Hiva Oa. Els abruptes penya-segats van estimbar definitivament la indecència dels burgesos que refusaves amb vehemència. Una vegada vas dedicar una cançó als cochon bourgeois…(si dels burgesos se’n pogués fer bons pernils, serien més decents, oi?)

Sé que ets un bon navegant, i que amb tu les veles inflen les seves panxes en busca de nous horitzonts, de ports llunyans, d’ històries no cantades.

“Una illa, una illa que hem encara de construir, però qui podria reprimir els somnis que es somien junts, una illa, vet aquí que una illa està zarpant i que dormita en els nostres ulls des de l’ infància.”
(Une ile- EP Les bourgeois 1962)

És l’ illa la que navega, la que busca un sarment de somnis per anidar-hi i créixer. L’ illa és per el navegant que la busca. No la trobarà la multitud d’ Orly (1977). Gent incapaç d’ observar allò extraordinari enmig de la quotidianitat. Gent incapaç de somiar. L’ illa no zarparà per a ells.

Jacques Brel va viure 49 anys donant-ho tot i buscant-ho tot. La malaltia li va impedir trobar ‘tots’ els anys que hauria d’ haver viscut.

Avui seria un venerable somiador de 81 anys.

“Somiar un somni impossible, partir cap a on ningú va. Estimar fins a esparrecar-se. Estimar, potser massa, potser malament; provar, sense força ni armadura, d’ esperar l’ inaccessible estel. Aquesta és la meva recerca, seguir l’ estel, poc importen les meves possibilitats, poc importa el temps o la desesperança. I després de lluitar continuament, sense dubte ni repòs, comdemnar-me per un sol mot d’ amor.”
(La quête, 1965)

La Valse à mille temps -Jacques Brel
http://www.youtube.com/watch?v=2nJ1fvvJt78

De vici...

2010-06-12T10:23:00.005+02:00

L’ aire de l’ estança està viciat. Hores i hores entre quatre parets no poroses, han vençut les partícules d’ oxigen que havien acceptat la invitació dels braços oberts de l’ hospitalària finestra. I ara la finestra sembla que no té pressa a tornar a obrir-se. L’ oxigen, tan influenciable a l’ entorn, ha quedat atrapat al costum de substàncies més denses. El diòxid de carboni, rei i senyor de la foscor i dels espais petits, ha guanyat el combat contra un oxigen vulnerable al confinament.

Però no només l’ aire es vicia. Els humans, tan volàtils i gasosos en ocasions, també som permeables a la fedor narcòtica de les addicions.

La vida en si és un vici que ens atrapa des de la primera plantoflada que desperta els pulmons d’ un aire ja no compartit amb la mare, sinó amb milions d’ éssers tan viciats com nosaltres. I des d’ aquell màgic moment, en que proclamem la nostra arribada al món amb un plor reivindicatiu, els nostres sentits flirtejaran, amb més insolència o més discrecció, amb els vicis creadors d’ anhels.

Vicis?

Irremeiablement el tema m’ obliga a tornar a esmentar-lo. Un enamorat dels vicis, per vitals, per cromàtics, per autèntics, va ser el vital, el cromàtic, el paradoxal: Òscar Wilde. I potser va ser aquest fet, l’ aferrament a la paradoxa com a resposta a l’ època que li va tocar fer el primer plor de vida, el que el portà a enamorar-se perdudament –fins a la perdició- dels vicis, en contraposició de les insulses, prepotents, moralistes virtuts de l’ Anglaterra Victoriana.

Si Anglaterra va escollir un model d’ ordre i disciplina, de correcció i bones maneres, on es guardaven les formes…i les passions, Wilde va escollir l’ altre camí, un camí que no portava a cap lloc ‘reconegut’ de l’ Anglaterra del moment. O sí, el camí menava directament a la garjola. Les reixes virtuoses de la cel·la tenien com a objectiu silenciar i ofegar els vicis que alçaven massa la veu. I quan les reixes de ferro van deixar-lo lliure, les reixes de la virtut el van seguir comdemnant:

“Vaig viure en silenci i soledat durant dos anys de presó. No m’imaginava que, quan sortís, la meva esposa, els meus representants, els guardians dels meus fills, els meus pocs amics... es juntarien per forçar-me per fam a tornar a viure en silenci i soledat...Mai no he conegut ningú en qui dominés el sentit moral que no fos despietat, cruel, venjatiu, rústec i del tot carent de la més mínima humanitat. Les persones morals, com les anomenen, són pures bèsties. Prefereixo tenir cinquanta vicis contranaturals que una sola virtut contranatural. És la virtut contranatural el que converteix el món, per als que pateixen, en un tal Infern prematur.” (Cartes Seleccionades)

I Wilde va convertir-se en una estança sense oxigen. Respirava l’ opriment aire viciat d’ una Anglaterra amb les finestres tancades. Una Anglaterra tan viciada de virtuts que confonia què era oxigen i què aire contaminat. Un país tan impol·lut per fora, com plé de defectes per dins. Fora i dins? “Els meus desitjos són ordres per a mi”, era la resposta que Wilde donava al seu dins. El cos implorant de la societat victoriana era silenciat segons una màxima manifestada amb un fil primíssim de veu: “Les virtuts, públiques; els vicis, privats”.

Però com tot, els vicis tenen molts colors. I no tots, bells. Els que asfixien, en comptes de ventejar, el nostre alè de vida, són vicis indesitjables, semblants a les virtuts que pregonaven els estranys veïns de Wilde. La tria és nostre, però això sí, les finestres han d’ estar sempre obertes.

De cop, un fort vent va alçar-se del terra i va començar a picar fort contra els braços plegats de la finestra. La finestra aparentava no immutar-se, però la persistència del vent anava socavant les defenses de la seva tossuderia. I no va resistir més. S’ obrí de bat a bat. Una onada d’ aire fresc, jove, esvalotat i enèrgic va precipitar-se per cadascún dels racons de l’ estança adormil·lada i pesant. Per fi!

L’ oxigen comença a circular. L’ estança fa una inspiració profunda.

Hohnny Hallyday &Celine Dions – L’ envie
http://www.youtube.com/watch?v=JZ2d1ywY_cg
(El desig de tenir desig)

Somric i dic que no hi ha pressa

2010-05-22T10:20:00.009+02:00

M’ho han explicat els que ja hi han arribat. M’ho han explicat els que encara no hi han arribat, però que l’ esperen. El temps m’ ho ha explicat també: el del passat, el del present i el del futur.

M’han dit que la reconeixeré només de veure-la. El seu rostre apareixerà un dia amb contundència en el mirall que em torna el reflexe cada dia. Aquell dia ja no em deixarà desmentir-la més. Aquell dia em mirarà directament als ulls, i no valdran timideses ni excuses.

El sentiment que tinc vers ella és paradoxal. No vull que vingui, però sobretot, no vull que deixi de venir. I potser tinc la sort que d’ aquí a trenta anys, ella hagi evolucionat, com tantes altres coses, i sigui millor que les seves predecessores. Potser d’ aquí poc algú descobreix uns ‘tanins’ del temps, que produeixin els mateixos efectes que un bon vi: que amb el temps, millora. O potser tot queda limitat a dins meu. Potser tot depèn de la manera com li obri les portes quan piqui a casa meva.

Però la vellesa, no m’ il•lusiona. Direu que falta molt, i el temps us respondrà que us equivoqueu. Direu que cal viure el present, i el present us contestarà que ja és passat. Direu, direu...i jo us respondré que penso el mateix que vosaltres. Però el bloc que parla de la saviesa, tenia ganes de dedicar-li un apunt. I jo li he donat permís de només un.

Aquest bloc, malandrí d’ aquells que han invertit el seu capital per una bossa plena de diamants de saviesa, tot remenant entre les possessions d’ aquests rars inversors, va trobar una perla amb aquest valor:

“La joventut és el moment d’ estudiar la saviesa; la vellesa, el de practicar-la.” (Jean-Jacques Rousseau, 1712-1778).
I vaig pensar: menys mal, encara hi ha esperança per mi, potser algun dia fins i tot deixo la tonteria que m’ acompanya.

Però de nou, regirant entre les savieses, una altra perla va aparèixer, ampliant matisos a la brillantor de la cita de Rousseau:

“La vellesa no és garantia de saviesa.” (Aristòtil). Aquesta frase em va agradar tant, que mereixia ésser subratllada amb negreta.

I és que la vellesa no pot donar-nos tantes coses de franc. Ens obsequia amb l’ arruga bella –que diuen alguns. Ens ofereix les respectables canes –encara que puc trobar qualsevol color prou respectable. La mirada cansada...o estirant-li més generositat encara, podem desembutxacar-li fins i tot unes entelades cataractes. Quantes coses d’ insòlit atractiu podem obtindre d’ aquesta venerable dama.
Per tant, la saviesa...l’ haurem d’ estudiar a la joventut. Si som mals estudiants, arribarem a vells, la vellesa ens donarà tot el que hem esmentat, i ens faltarà l’ encant del seny per arrodonir-ho tot. Cal ser aplicats, doncs.

El capvesprol, un ramiol de vent que va de tornada, com la vida que ja ha sigut viscuda, va servir a Pla d’ inspiració per anotar les seves reflexions envers la nostra protagonista:

“La vida és un esforç per assemblar-nos a l’ aspecte que tenim quan som vells. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’ anomena pedantescament la intel•ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos –de la fatiga de la matèria-, és a dir, l’ entrada en la vellesa. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Quan som a la guerra volem fer la pau, i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.” (Notes del capvesprol).

Genial lucidesa la del senyor Pla.

I ara, per acomiadar a la vellesa, i tornar a la plenitud d’ edat que em pertoca, faig meva la lletra d’ una cançó dels Pets:

“Jo somrient
Diré que sóc massa jove per fer-me gran
No hi puc fer-hi res
Massa jove per fer-me gran,
Però això ho cura el temps,
Suposo que ho cura el temps”.

(Els Pets- Massa jove per fer-me gran)

Vell és tan bell - Lluís Llach
http://www.youtube.com/watch?v=HnCS5AkXCdI

La flor del petit príncep

2010-05-08T21:44:00.011+02:00

“Fou el temps que vas passar amb la teva rosa, el que la va fer tan important”.

“Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles, endiumenjades amb una sola filera de pètals. Un matí apareixien entre l’ herba, i a la tarda morien. Però aquella havia brotat un dia i el seu brot no s’ assemblava a cap altre. El petit príncep en pressentia una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai de preparar el seu bell aspecte, dins de la seva cambra verda. Tenia molt de compte a escollir els colors. Es vestia a poc a poc, ajustava els pètals un a un. No volia sortir tota esparracada com les roselles. Volia aparèixer en tota l’ esplendor de la seva bellesa. N’ era molt de coqueta! La seva toaleta misteriosa havia durat dies i dies. I heus aquí que un matí, en sortir el sol, esclatà.

I la flor, que havia treballat amb tanta precisió, va dir tot badallant: "Tot just m’ acabo de despertar…Perdona…encara vaig tota despentinada…"

El petit príncep, aleshores, no pogué contenir la seva admiració: Que n’ ets de bonica!”
(Fragment d' El Petit Príncep d' Antoine de Saint-Exupéry)

Que n’ ets de bonica…flor pàl·lida que baixa amb solemnitat la graonada de la Catedral; i vosaltres, les que remunteu les escales que aboquen al Seminari, i que amb els vostres colors, edifiqueu una Catedral sense pedres...que boniques sou! Gira-sols que reteniu la llum del sol per obsequiar-la a la cúpula d’ uns banys antics. I vosaltres, vermells geranis, bellesa anacrònica dins la foscor i sobrietat de la introvertida Església de Sant Fèlix.

Avui, Girona s’ ha transformat en un planeta de flors. Durant dies, dins la cambra verda oculta de les mirades, jardiners de diferents oficis, amb parsimònia, amb delicadesa, amb sensibilitat…han anat preparant el bell aspecte de les ‘seves’ flors. Han escollit els colors; ajustat els pètals un a un.

I heus aquí que un matí d' un dissabte vuit de maig, en sortir el sol…esclatà.

Bon Temps de Flors a tothom!

http://www.youtube.com/watch?v=pYH8HepFpRI
Juan Luis Guerra - Te regalo una rosa

L' amagatall dels pensaments

2010-05-01T10:17:00.012+02:00

Jeroni Baltrons vivía a Vilablanca de l’ Empordà. Una vila petita que potser és blanca o potser no. Potser existeix o potser algú l’ ha fundada amb el pensament. Però en algún lloc existeix. És qüestió de fe. (O de llegir).

Jeroni Baltrons, era un autèntic pagès renegaire. La vida l’ havia tractat amb duresa: una casa galant, riques terres, bons pernils i cansalades al rebost. Raons més que suficients per queixar-se…de vici. En certa ocasió, en el que les circumstàncies donàren la raó a la seva irascibilitat innata, ofegat pel verí del enuig, esbufegar:

“Si els homes no poguessin amagar els seus pensaments, si se’ls hi veiessin nedar a dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall, aquestes coses no passarien. Ni el negociant estafaria, ni la muller encobriria traïcions que sospito, ni cap intriga podria reeixir. Heu-vos aquí acabats els hipòcrites. Mai més enganys, mai més traïdories!”.

En una cosa tenia raó: els pensaments es coven en el laberíntic amagatall de les cavitats del nostre cervell. Un pensament, per naturalesa, sempre s’ amagarà. Recollirà de l’ exterior imatges, missatges, olors, dolors, plaers, i allà on ningú el veu, en els camins sinuosos de la nostra ment, teixirà un material nou: un significat. I just en aquell instant, les imatges parlaràn, els missatges s’ entendràn, els olors seran olors…o pudors, els dolors faran mal, i els plaers seran allò que perseguirem tota la nostra vida, sense descans. El pensament haurà dit la seva. I ens ho haurà dit només a nosaltres. Ningú més se n’ assebenterà. En Jeroni Baltrons en serà ignorant.

La poetessa Montserrat Abelló, va expressar d’ aquesta manera el que tant preocupava al pagès empordanès:

“I dins meu una veu em diu:/ vine amb mi a contemplar/ com són les paraules per/ dintre,/ a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells/ que estimes i amb qui has/ conviscut al llarg dels anys/ i encara no coneixes.
Mirades que fugen,/ pensaments tancats, potser/ només desclosos en moments/ fugaços o en la intensitat/ del desig.
Però mai a dins,/ sempre a la vora del torrent/ de silencis o de paraules;/ sempre a punt i amatent,/ però sense saber, sense voler.”

El 1880, un escultor francès va immortalitzar la imatge d’ un home pensant. Jeroni Baltrons l’ hagués fet amb gelatina transparent. Auguste Rodin, més acorde amb la realitat, va escollir un material que opacava els pensaments, i només se’n veurien els seus efectes en l’ expressió corporal de la figura. Va fer El pensador de bronze. “Un home sentat sobre una roca. El seu cap sobre un puny, preguntant-se. Pensaments fèrtils lentament neixen en la seva ment. Ell no és un somiador. Ell és un creador”.

El vint-i-tres d’ abril d’ enguany, hem vist taulells plens del resultat de milers de dones i homes pensant. Cossos que no són de bronze ni de gelatina, sinó d’ un material que germina meravelles. Tal i com va escriure la pensadora Montserrat Abelló, aquells taulells plens eren com “si una veu ens digués: vine amb mi a contemplar com són les paraules per dintre”. Cada vegada que es presenta un nou llibre en algún taulell, és com si un pensador ens convidés a veure “els seus pensaments amagats com si fóssin peixets de colors dins un anap de cristall”. Si Jeroni Baltrons hagués pogut fer un passeig per la Rambla…

Per cert, sabeu el lloc on existeix Jeroni i el seu poblet? No podria ser en un altre lloc: en el pensament. Un dels grans pensaments catalans: el d’ en Joaquim Ruyra. (Relat curt El malcoltent).

Florent Pagny - Ma liberté de penser
http://www.youtube.com/watch?v=lJY8fhGTMU0

In vino veritas

2010-04-05T10:38:00.014+02:00

...in aqua sanitas".

Plini el Vell va formular aquest proverbi. En ell va sentenciar que, si bé l' aigua significava salut, l' atribut de l' autenticitat havia de recaure sobre el preciat líquid que germina en una llavor: el vi. Un altre visionari de la vida, d' època molt més avançada, Sir Alexander Fleming, va matisar més la qüestió: "Si bé la penicil·lina cura als homes, el vi els fa feliços".

Però deixeu-me retrocedir una mica, abans d' arribar a aquesta feliç veritat...

Comença tot aquí: en un petit tronc entortolligat i recargolat, arrelat a la terra que el fa créixer. Ell i centenars, milers com ell, guardant en ordre rigorós llargues rengleres que es perden més enllà dels límits de les nostres retines. Amb els peus ben posats al sòl i el cos ben exposat al sol...i als capricis d' un cel inconstant, d' ells precisament, del sòl i del cel, en sostraurà els ingredients de la seva subsistència. De la pluja en beurà. Del sol en farà dolçor. Del terreny rapinyarà adob. Si el temps és inclement, suplicarà clemència. I si venen les set plagues d' Egipte, s' immunitzarà de totes elles. O no va aprendre a ser més fort que la temible philloxera?

Amb olor a sal, Josep Maria de Sagarra, contemplava els troncs vestits de fulla verda, que vora el blau mariner, blincaven el cos sense decantar-se massa. En aquells ceps de dolç repòs, Sagarra hi descobria la companyonia que omplia el seu cor. (Vinyes verdes vora el mar - 1923)

Sense olor a sal, però sí a dolç repòs, durant uns pocs dies he sentit delit en la visió nua de les vinyes sense fulles que a banda i banda del camí, seguien el meu pas per el sud de França. Un paisatge inabastable que sobreeixia el meu cor abastable. En certa manera, em recordava a les inacabables fileres de creus blanques dels cementiris militars americans. De seguida vaig adonar-me de l' error. Uns parlen amb passat i gust amarg. Els altres ho fan amb futur i amb els cinc sentits posats.

Si el vi, abans de ser vi, altera d' aquesta manera el nostre esperit, no és estrany que el producte resultant, aquell que ha necessitat del maridatge de les forces de la natura i l' art i devoció d' unes mans destres, pugui arribar a embogir el nostre enteniment.

Al pacient Noè de la Bíblia, (el savi que va aguantar el ruixat que li va caure al damunt quaranta dies seguits) una mica del vi -o una mica més- el va fer perdre tot el que tenia de savi, i no va haver arca que el salvés. (Gènesis 9 : 20 i 21)
Lorca va desitjar ser la personificació del vi (no sé si va ser abans o després de prèndre'n més del compte): "Voldria ésser vi i beure-me a mi mateix". Es deixaria compartir? Millor no respondre si no hi ha una copa de vi al davant...

I es que davant de la veritat del vi, el millor és mantenir la prudència, com va aconsellar un Baudelaire amb unes intencions clarament èbries: "El vi s' assembla a l' home: mai se sap fins a quin punt se'l pot apreciar o despreciar, estimar o odiar, ni quants actes sublims o crims monstruosos és capaç de realitzar. No siguem, llavors, més cruels amb ell que amb nosaltres mateixos i tractem-l'ho com a un igual".

http://www.youtube.com/watch?v=RZUonmbtVQo
Verdi La Traviata Brindisi Libiam ne' lieti calici

Blancaneus i els set catalans negres

2010-03-21T18:59:00.005+01:00

L' efimeritat ja és apunt. Avui serà el seu gran dia. La natura s' ha apressat per acondicionar l' escenari perfecte. El cel...transcendent, auster. La temperatura ha rebaixat el temperament apassionat que fa pujar els termòmetres. Silenci, fred. El primer acte és apunt de començar.

Vestida de blanc, com una núvia occidental, està anhelosa de tastar els plaers terrenals. Caurà del seu setial celestial per posseir els camins d' asfalt, els camins de terra, els camins d' aigua. Per conèixer el tacte de la voluptuositat de les formes, per assaborir els cossos beneïts de pigmentació. Amb una sola carícia d' ella, tots tremolarem. Els nostres abrigalls hauràn de treballar de valent per protegir la nostra vulnerabilitat. Compte amb els ametllers matiners! No sempre a qui matina, Déu ajuda...

Blanca innocència? Innocents nosaltres si ens ho hem cregut.

"La natura té moltes tracamanyes per covèncer a l' home de la seva finitud. El continu fluir de les marees, la fúria de la tempesta, el sacseig del terretrèmol, el llarg retrunyir de l' artilleria del cel. Però la més tremenda, la més sorprenent de totes, és la passivitat del silenci blanc. Cessa tot moviment, l' aire es desembarassa, el cel es torna de llautó. El més petit xiuxiueig sembla un sacrilegi, única senyal de vida que viatja a través de les espectrals immensitats d' un món mort; tremola davant la seva pròpia audàcia, s' adona de que la seva vida no val més que la d' un cuc."
Jack London (1876-1916)

Just dies abans del torn de la primavera, Catalunya va viure un conte de fades. La Blanca neu va venir a veure'ns, mentre nosaltres la vèiem a ella amb l' ajuda de càmeres fotogràfiques i de videos. Com si sabés que venia fora de temps, el seu descens era callat, com qui camina de puntetes per no fer fressa. Què contents estàvem de contemplar la bellesa de la Blanca neu, "la més bonica de tot el regne". Però quan el regne era més bonic, just quan el paisatge s' emblanquinava, la malvada bruixa ens va enviar una poma emmetzinada. I qui va ser el perjudicat? Va ser la Blancaneus, potser, com explica el conte?

No. Els comptes de fades viuen en un país de somnis, no a Catalunya. Els realment perjudicats, van ser els set nans catalans. Nans, per la indefensió davant els qui els haurien de protegir, i només pensen en ser els més bonics del seu regne. Mentre fora de les cases, el paisatge era cada vegada més blanc, dins d' elles cada vegada tot era més negre. I va arribar el desglaç...i el desgast.

La Blancaneus ha marxat. La bruixa s' ha quedat. El pomer que dóna pomes emmetzinades, també. I la pregunta que queda a l' aire és: on és el príncep?

Quan els senyors no sabien riure sols

2010-02-27T10:50:00.013+01:00

" Ah! La natura i els homes m' han fet dolent i cruel! Bufó de palau! Obligat a riure el dia sencer. Miserable condició! És possible que el que posseeix un trist soldat, un captaire, un esclau i un forçat a galeres; el que té tota criatura en aquest món, el dret de plorar quan desitgi, no el tingui jo? Si alguna vegada, trist i pensatiu, aclaparat per la meva deformitat, m' amago en fosc racó de palau, per asserenar en la soledat, els amargs plors que exhala la meva ànima, allí mateix se m' apareix el meu amo, joiós, omnipotent, robust, jove, monarca, i donant-me una puntada em diu badallant: "Bufó! Fes-me riure!" ".
(Fragment d' El rei es diverteix de Víctor Hugo)

I el bufó fa riure, com un bon professional. Els acudits més dolents, els basats en la seva vida real, els reserva per els moments íntims furtats al seu amo i senyor. Sí, per el bufó la intimitat és un furt, una relíquia d' estrany valor. Com també ho són els sentiments. Com podria tenir sentiments un cos deforme, un rostre desgraciat? Els sentiments estan fets de la mateixa sensibilitat que la bellesa, i són tan bells quan s' expressen en un rostre delicat...Així que no bufó, ets un objecte que es mou i respira per fer la vida dels insensibles poderosos menys aburrida. Fes riure!

El rei es diverteix ens presenta un personatge que a més de graciós, era humà. I no solament un humà concebit en la imaginació romàntica de Víctor Hugo, sinó un d' aquells engendrat amb el mètode tradicional amb el que sempre s' han fet els cossos de carn i ossos (què us he d' explicar jo ara...)

Triboulet era un senyor francès que per les seves dimensions no va arribar a l' alçada d' anomenar-se senyor. La seva agudesa mental, però, li va servir per fer riure als senyors que no discernien que la burla era recíproca. Triboulet tenia armes, però quedaven massa lluny de la visió dels elevats poderosos. Des de dalt d' un pedestal, pot ser difícil adonar-se que l' humor és un arma més potent que la ira...llàstima. Va compartir època i monarca, amb el gran Leonardo da Vinci. El pintor fou la cara, el bufó fou la creu. Però en una moneda, cara i creu li donen el valor que té. Els dos mostraren quantes cares té la saviesa...

I per cares, les que van pintar Velàzquez, Goya, El Bosco, Coello, Moro...ells i altres varen pintar la part menys estètica d' un bufó: la façana. Una imatge que moltes vegades traspuava ironia; subtil, però: no calia ni convenia fer enutjar a qui donava de menjar (és el cas de Velàzquez). Per la posteritat quedaran les fotografies amb pinzell dels grans protagonistes de Las Meninas, els bufons Maribárbola i Nicolàs Pertusato vestits noblement. Quan un els veu, no pot evitar pensar en aquella cruel dita de que encara que la mona es vesteixi de seda... dita que molt bé és aplicable a tota la resta de personatges del quadre, menys del gos.

Homer i el seu Tersites d' enormes gepes i cap allargat i puntiagut. Egdar Allan poe i l' enamorat i venjatiu Hop-Frog. Shakespeare i el seu exèrcit de bufons, desembeinant llengües d' esmolada sàtira. Que sigui un bufó i no jo, que no sóc bufona, el que posi el segell d' aquest escrit.

Tingues més del que aparentes,
parla menys del que saps,
presta menys del que tens,
(...)aprèn més del que creus,
aposta menys del que jugues.
Deixa la teva beguda i la teva meuca,
(...)Així tindràs més
que dos desenes en una vintena.
(El Rei Lear de Shakespeare)

Pagliacci
http://www.youtube.com/watch?v=wey0QUi-mG4

Homenatge

2010-02-07T10:47:00.009+01:00

Sovint penso que hi ha persones que no haurien de morir mai, perque la seva perpetuïtat seria garantia de l' aportació de saviesa, art, d' originalitat en un món de masses, de color en un món políticament gris, de pensaments en un món de paraules demagògiques que poc tenen a veure amb el seny. Hi penso, com també massa sovint penso, que hi altres èssers..."vius", dels quals no entenc el sentit de la seva existència. Què fan, a part de xuclar com aspiradores l' oxigen vital, entregant en canvi més diòxid de carboni a la Terra?

Tot somiant (truites, és veritat), imagino un món amb l' imprescindible enteniment de Miquel Martí i Pol, convidant a equipar-nos amb el vestit de neoprè, per submergir-nos en les seves inexhauribles introspeccions sobre la vida, la mort, l' envelliment i l' embelliment.

Si Josep Carner encara visqués, el pas dels anys serien més saborosos. Tot i deixar de ser maduixes o cireres ingènues, ell seguiria veient-nos com el codony tardoral, que quan "l' acostem als llavis sorruts, és dolç, encar". Com trobem a faltar les seves metàfores plaents al paladar dels sentits!
I aquell camí que Joan Vinyoli ens ensenyava a recòrrer? Entre la vida i la poesia, ens convidava a prendre la ruta del mig: viure poèticament. Sense ell, és una mica més difícil, en un entorn que no rima gens.

Jo imagino un dia assolellat com el d' avui, sortint a passejar pels carrers empedrats de la Girona vella, i arribant al Pont de Pedra, topar amb un Carles Rahola embadalit escoltant el so de les campanes de la Catedral. Em pregunto en quin diari local col·laboraria avui? I em pregunto, per què a algú li va fer nosa la seva presència reposada...? Avanço en el passeig, i un cop arribada a l' altra banda del pont petri, aixecar el cap i contemplar a un Joaquim Ruyra practicant un dels seus millor vicis, observar la ciutat des de la talaia del seu balcó.

Trobo a faltar la mordacitat de Josep Pla, obligant a repensar el comentari més senzill. I no només jo el trobo a faltar. Els paisatges, els pobles, els homenots d' avui, Girona, han quedat despullats dels matisos adjectivals que Pla afegia en tot el que observava.

I en el "pla" dels somriures, què orfes ens hem quedat de l' enganyosa aparença negre de l' Eugeni. Ens hem quedat sense saber les coses que deien aquells, sempre tan ocurrentment absurdes. Què se n' hauran fet d' aquells sense l' Eugeni. A quí li expliquen les tonteries que fan, ara?

I la llista no acaba. S' acaben ells, però no el record i la carència que han deixat. Sortosament, ens queden els vius. No són molts, però els que són, són molt bons. Ells són els encarregats d' aportar oxigen a tant diòxid de carboni.

Bulb picant

2010-01-23T11:36:00.013+01:00

A primers d' agost, ell celebra el seu aniversari. A diferència de qui no pot festejar res més que els anys que veu passar, el seu natalici, any rera any, és tot un aconteixement on es reconeix les qualitats tan ben cultivades de qui ha sapigut aprofitar la riquesa de la terra que l' ha vist néixer. Així en fa testimoniatge la seva ciutat natal, on tothom parla amb orgull de l' il·lustre veí, fill d' una important nissaga familiar establerta a la zona, diuen, des de l' edat mitjana.

El fruit de la seva obra, evidència aquesta solera. És ple d' exquisidesa i bon gust. D' equilibri en les formes, i de romanticisme en les tonalitats rosades que li agrada destacar i després diluir amb un benvingut regust picant; és el segell inconfusible de la seva remarcable personalitat ardent.

Estic parlant d' un all.
Sí, de la petita hortalissa cosina-germana de la ceba. Però no de qualsevol all. Parlo del famós All Rosa de Lautrec. Tan famós, que cada primer divendres d' agost es celebra un gran esdeveniment al seu honor. Durant segles, l' All Rosa ha donat prestigi al nom de Lautrec.

L' any 1864 va ser excepcional. La collita d' aquell any va produir un fruit amb un sabor especialment potent, intens, encara que l' aparença, no era tan atractiva com en la d' altres ocasions. El bulb va resultar més fràgil i trencadís, sembla ser, degut a una mala associació en el moment de la germinació de la llavor. Durant el creixement de la planta, també va patir algunes plagues i malalties que vàren fer perillar el resultat de la collita. Però finalment, els patiments es van metamorfosar en el millor fruit que la fèrtil regió del Tarn ha vist mai.

No estic parlant d' un all. Parlo de Henri Toulouse-Lautrec.

Però qui no ha paladejat el gust picant d' un all, quan ha contemplat i admirat el traç d 'unes mans que tenien els atributs que li mancaven a les cames? Picant en el "Bes en el llit" "Dues dones en la inspecció mèdica" "Nu de genolls" "Madame Poupoule amb camisa de dormir davant del seu llit" "Dona ajustant-se unes mitges".

Nascut a la solemne i religiosa Albí, Toulouse-Lautrec va escollir com a model la París més sòrdida i pecaminosa, la versió parisenca que el dia oculta sota el vel de gran dama. I va escollir el submón del món, perquè, com deia ell, "és un món de crueldat, però lliure". Just el que reclamava. Just el que va inspirar els cartells publicitaris amb més art condensat. Just el que el va enlairar. Just el que el va matar.

El petit cavaller, amb barret de bombí i vestit de pingüí; educat, respectuós; deforme gràcies a la mala associació en el moment de germinar (els seus pares eren cosins germans). Insultat...per ell mateix, sobretot. Va buscar un món on poguer escapar de la imatge grotesca que projectava el mirall cada vegada que s' hi posava al davant. La sífilis i l' absenta el van allunyar definitivament del reflexe odiós de la sinceritat dels miralls.

Va viure poc. Però va tenir-ne prou amb trenta-sis anys per concloure que:
"Jo sóc horrible, però la vida és preciosa"

Fins i tot ell se'n va adonar.

Moulin Rouge - Lady Marmalade
http://www.youtube.com/watch?v=aZ51DZOFAh0

Dalineant

2010-01-02T14:11:00.008+01:00

En la vida, només han existit dos Salvadors Dalí. Un de set anys que va morir el 1901. L' altre, que va aparèixer el 1904 i no va deixar d' existir fins el 1989. El primer podia haver estat moltes coses, però només li va donar temps de ser un nen. El segon, el van anomenar, geni.

I també: extravagant, excèntric, excessiu, extraordinari, estrany, oníric, histriònic, escatològic, escandalós, delirant, narcissista....Un atramuntanat, segons opinió d' un altre membre dels Dalí.

Amb aquest excés de qualitats, res del que fes Dalí, podria encasellar-se en el grup de la normalitat. Era desmesurat i els seus dits engendraven immoderació.

El món que va inventar, no tenia corsé ni estructura òssea. Era orgànic, palpitant. Regalimava bellesa i putrefacció a parts iguals, sense distincions...sense racisme. Les hores vessaven en rellotges que aparentaven xiclets estiragonyats que mai arribaven a trencar-se. "El temps no és rigid; flueix". Un univers on res és el que sembla i on tot és el que és. On les aparences es despullen per disfressar-se d' elles mateixes.

Aquest univers propi, únic, dalinià, seguia els preceptes de la seva pròpia Constitució. Dalí la va elaborar l' any 1939 amb el nom Declaració de la Independència de la Imaginació i dels Drets de l' Home a la seva pròpia Bogeria.
Les corbates del món sencer s' afluixarien davant d' aquesta declaració d' independència sense referèndums ni consultes prèvies. "Lluny de ser una excentricitat grotesca, va ser una calculada maniobra de desprestigi de la mentalitat burgesa i puritana vigen" (Ramón Racionero). Visca la extravagància de la sensatesa!

Dalí va quedar-se a viure en el seu món, envoltant-se de tot allò que "tingués cura del meu desig":

- La fidelitat de les ones del mar que sempre tornaven a la petita caleta de Port Lligat. Unes vegades encalmades i escalfades per un sol radiant; d' altres, excitades per els crits d' un vent atramuntanat...com ell.
- L' olor de la sal marina que amania l' aire vetllador i desvetllador dels seus somnis, insomnis i mals sons.
- Els crits de les gavines que planaven sobre les barraques de pescadors on Dalí va forjar el seu imperi blanc.
- I ella, la Tramuntana, una perruquera enèrgica obsesionada amb despentinar les ondulacions embogides dels seus cabells, però que mai...mai, va guanyar el combat contra la gomina que cobria la sanefa riallera del sota nas dalinià. "Sempre he sapigut amb precisió allò que desitjava obtenir dels meus sentits". Qui en dubta?

Dalí: "La vida cal refinar-la i complicar-la, si no, és avorrit. Cal convertir cada acte en un ritual, fer que cada segon tingui estil".
Si Dalí era un boig, jo també vull una camisa de força.

Lax'n'Busto- Que Boig el Mon
http://www.youtube.com/watch?v=zAaPsdZrvmM

Escrit de perfil

2009-12-25T20:10:00.010+01:00

Ja arriba! Ja és a punt de treure els nassos per casa nostra. S' acosta...tan ràpidament com ho fa el trenta-u de desembre. I just quan tenim a sobre l' últim dia de l' any, apareix l' home que té tants nassos com dies té l' any. Aquell que tant espanta la imaginació dels més petits. No discerneixen que ells mateixos, aquell dia, també es converteixen en els nens que tenen tants nassets com dies té l' any. No ensumen la trampa.

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.

Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.
érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto;
Las doce tribus de narices era.

Érase un narcicísimo infinito,
Muchísimo nariz, nariz tan fiera,
Que en la cara de Anás fuera delito.

L' afortunat a qui anava dirigida aquesta poc romàntica poesia del segle XVII, era un Home dels nassos de l' època. I qui va tenir el detall de tocar-li els nassos amb aquest escrit, va ser Francisco de Quevedo. Anava dirigida al seu estimat enemic Luís de Góngora. I és que, certament, Góngora no solament va ser un gran poeta; també fou, un gran nassut.

Sortosament, la saviesa popular és més benigna amb les dones i homes dels nassos.
"El qui té el nas gros té seny per dos"
"Nas llarg, burleta i descarat"
"Nas punxegut, enginy agut"
Prova de la veritat del refranyer, és la descripció que en fan uns amics del nassut més romàntic de la història:

- No diuen què és un home dels més brillants i rars?
- És el més exquisit dels éssers sublunars!
- És estrany, excessiu, extravant, bandarra; heroic en la batalla, i en la pau ocurrent.
- Du posat al mig del rostre, un nas com una passarel·la. No es pot veure, passant, una semblant tarota sense esclatar a l' instant en una gran riota; un cop calmats, direu: "Se'l treurà de seguida", però no se'l treu, perquè l' ha dut tota la vida!
(Fragment Cyrano de Bergerac - Edmond Rostand)

Aquest membre del nostre rostre li ha tocat compartir espai amb companys molt seductors (els ulls, la boca...). No obstant això, plantat al bell mig de la nostra fesomia, pot convertir-se en el reponsable de fer-nos sentir les evocacions més embriagadores de la vida. Així que, preparem els nassos, els xatos, els punxeguts, els prominents, els bonics i els simpàtics...i flairem la vida. I recordem que, dintre de pocs dies, en tindrem tants com dies té l' any.

ADRIÀ PUNTÍ - Coral·lí
http://www.youtube.com/watch?v=34bz9Yk5_50

A un record

2009-12-19T18:20:00.005+01:00

"Vull recordar / que no vull oblidar / car vull ser jo mateix / car no vull patir massa.
Vull recordar / que no vull oblidar / que vull oblidar/ car vull conéixer-me.
Car no puc pensar / sense recordar / car no puc voler / sense recordar / car no puc estimar / car no puc esperar / car no puc oblidar / sense recordar.
Vull recordar / el passat i el futur / i vull recordar / que aviat jo seré oblidat".
(Contra l'oblit - Erich Fried 1921-1988)

Et trobo a faltar.
Com t'he trobat a faltar tota la meva punyetera vida. Vida, per cert, que em vas donar tu. Gràcies, què amable.
El silenci s' ha aliat amb la buidor per desorientar sentiments que estaven fets per ser aprop teu. L' anestèsic del temps, els ha adormit.

Em va doldre la teva presència. Em va doldre la teva absència. I mentrestant m' he fet gran, i no ho has vist. I mentrestant t' has fet vell, i no ho he vist.

Ets un tema que em treu l' humor. L' únic...tens aquest privilegi. La resta d' històries que comparteixen la meva existència, les disfresso de comicitat, per fer més bonica la tristesa de la que estic feta, el material que em vas regalar.

Avui, després de vint i cinc anys enterrat a la terra dels records, he sabut que tots aquests anys hem compartit la ciutat que ens va veure nèixer en juliol. Mai hem coincidit, com mai coincidirem.

A tu, que t' anomenes passat, no et dedico aquest escrit:

"Jo sóc l' encreuament dels vostres carrers / la intersecció de les vostres linies / la desembocadura dels vostres rius / el focus elèctric dels vostres signes oposats / que espera encendre's una nit.

Jo sóc la veu del teu silenci decretat / l' angoixa de la teva orfandad com a fill / la carn de la teva alegria com a pare / la sang de la teva ferida com a home / que tremola pensant en l' aglevament.

Sóc el call de les vostres espatlles vençudes / l' ombra de les vostres figures heroiques / la bescara de les vostres alegries escasses / i totes les revolucions del vostre pols / que ningú ha pogut apaivagar.
(Gilberto Ramírez Santacruz - Padre i Madre)

Esos Locos Bajitos - Serrat

http://www.youtube.com/watch?v=98AZoTWpsgc

El millor Voltaire en el pitjor món

2009-12-05T12:32:00.013+01:00

- "El millor dels mons possibles!" va dir Leibziz.
- "Aquest món és el pitjor dels possibles" va dir Shopenhauer.

I tots dos vivien en el mateix món. El millor. El pitjor.

Hi havia una vegada, en el millor i pitjor món possible, un noi anomenat -molt poc casualment- Càndid. Enamorat de la millor dona possible, Conegunda (he dit la millor dona, no el millor nom). Ensenyat pel millor mestre possible, en Pangloss.
De la vida en Càndid n' esperava tot, i del món, un paradís d' Edén, amb Eva amb fulla de parra inclosa i pomers sense pecat que donessin tonelades de pomes cada any, per fer compotes i el que fes falta...(potser això últim és una versió massa exaltada de l' optimisme. Disculpeu)

El cert, és que la vida i en Càndid no pensaven el mateix.

Vivia en un castell perfecte, i el fan fora de forma imperfecte. Viatge en busca del millor món...i naufraga en el pitjor mar. Estima la terra, i la terra li correspon amb un gran terratrèmol. Creu amb la justícia i el jutja la Inquisició. S' enriqueix amb el "fang d' or" d' El Dorado, i s' empobreix amb el fang marronós del camí.

"Ja veus, amic, què trencadisses són les riqueses d' aquest món; res hi ha de sòlid, com no sigui la virtut i la felicitat de veure novament a Conegunda"

I la vida li va donar la sorpresa de veure novament a Conegunda; però més que una sorpresa, era un espant. "Ennegrida, ulls lleganyosos, pits eixuts, cara arrugada i braços morats", amb aquesta aparença apareixia novament a la vida de Càndid, la millor dona del món.

El nostre protagonista no va tenir ocasió de conèixer a Saramago, però segur que hagués coincidit amb ell amb la frase de l' escriptor portugués "jo no sóc pessimista, el que passa és que el món és pèssim".

Aquest no és un post pessimista; ni optimista; sinó tot el contrari.

És un reconeixement a un filòsof intel·ligent, irònic i enginyós. Que va usar el llenguatge directe en el millor món que pitjor l' acceptava. Amb tinta plena d' esperit revolucionari, Voltaire va escriure la novel·la curta Càndid o l' optimisme, i va provocar un escàndol als sectors més conservadors del seu temps...i d' això va el meu post.

Louis Armstrong - What a wonderful world
http://www.youtube.com/watch?v=rslff8ANPe0

En què li puc servir?

2009-11-21T10:44:00.020+01:00

Recent fets els meus primers disset anys, ell em va obrir les seves portes, i jo li vaig obrir no tan sols el meu calaix. També el meu cor. Treballar en el Mercat, és més que guanyar-se la vida. És guanyar un bon grapat de vivències que t' endús en el cabàs dels records passin els anys que passin.
Sempre són més intensos els records que es poden associar als sentits. I els sentits, sempre són més profunds si es poden fusionar entre els passadissos d' un mercat. Sentits desperts a efectives teràpies de cromoteràpia, d' aromateràpia, d' estimulació del gust...

És el món dels colors; els d' hivern, els d' estiu, els de tardor i els de primavera. El color esmorteït d' un dia de tempesta en el que les barques no han pogut sortir a pescar i els taulells presenten quatre caixes disperses d' uns pocs peixos despistats. Els colors vitals de la temporada de recollida de nous fruits.

És el món de les olors. Les del matí, les del mig matí i les de la hora de plegar...cada hora té les seves pròpies olors. És l' olor, intensa olor, del tomàquet de les primeres calors. De la parada dels embutits fets en el seu obrador. Del pa que delata que no fa gaire que ha sortit del forn. De les olives, dels les olles fumejant dels cigrons, de les mongetes de ganxet, de les llenties, grosses i petites...

El món de les textures. La subtil rugositat de les llimones de pell gruixuda. Les llises síndries. Les fulles delicades de l' enciam, de la flor de carbassó. Els pètals abruptes de la carxofa. El tacte escorredís i fred del peix.

Él del gust. El de l' ametlla recent torrada que t' ofereixen per a degustar. Del pernil ibèric tallat a ganivet i que primer s' ha de tastar per confirmar que farà feliç al paladar. Del pèsol crú que descobreixes que és comestible abans de passar pel foc.

També és un món de confidències, entre el venedor de tota la vida i el comprador de tota la vida. Un món de xafarderies, quan les esquenes es giren de cara. D' enveges. Un mostrari replet de queixes de tots tipus i colors....

És el Mercat.

En aquest mercat, precedit per un lleó petri que recorda que la vida no sempre ha estat així de complicada...sinó que ha estat molt pitjor...En aquest mercat, dic, al bell mig d' una encreuada de passadissos, vaig aixecar persianes un setembre de 1991, em vaig lligar un davantal, i vaig dir el meu primer : "Bon dia, en què li puc servir?"

Durant quinze anys, els hi vaig servir un gran ventall de fruits, tots secs, com havia de ser. Ametlles, avellanes, nous, pinyons amb olor a pi, panses, figues, festucs, cacauets...

- Nena, com surten les nous? No seràn ràncies?
- I les ametlles...ja es podràn pelar bé? Mira que sinó no van bé per la picada...
- A quin preu van els pinyons? Verge santa, què cars!

Eren els comentaris que durant anys van acompanyar la meva quotidianitat. Envoltada dels meus fruits secs, vaig viure l' experiència de despertar cada dia a la remor de la vida. El Mercat del Lleó és el cor vermell -com les seves parets- de Girona, que fa 65 anys que batega.

L' espectacle ha de continuar

2009-11-14T20:56:00.014+01:00

Què hi ha de l' albada?

Què hi ha de la pluja?

Què hi ha de totes les coses

que vas dir que hauriem de guanyar?

Què hi ha de tota la pau

que li vas prometre al teu fill?

Què hi ha de tots els somnis

que vas dir que eren teus i meus?

Què li hem fet al món?

Solia somiar

mirar més enllà de les estrelles.

Ara no sé on estem

encara que sé que hem anat lluny a la deriva.

On ens hem equivocat?

És la Cançó de la Terra, un adagi que plora i comdemna el patiment del nostre planeta. On ens hem equivocat? Posseïdora de totes les capacitats de l' univers per meravellar a la seva pròpia imaginació, la humanitat segueix sorprenent amb les pitjors posades en escena.

L' egoisme ens ha traït. Ens havia explicat que l' egoista és el que es queda el millor troç del pastís. Que és una planta inofensiva, necessària per donar oxigen a la nostra dignitat. Però l' hem regat massa. La innocent planta s' ha convertit en un vegetal carnívor que devora tot el que li passa per davant.

I en segueix demanant més. Els luxes ja no són el que eren. Han devaluat el seu preu. Ara s' anomenen necessitats. És a aquesta humanitat, afamada de totes les necessitats que els nostres avantpassats denominaven luxes, a qui van dirigides les lletres més desesperades d' algunes cançons.

És a aquesta humanitat, a qui Scorpions li va dedicar ara fa dos anys, Humanity :

Humanitat

és hora de dir adéu

la festa ha acabat

el riure mor.

Adéu a la bogeria.

Vas vendre la teva ànima

per alimentar la teva vanitat

les teves fantasies i mentides

...estàs sol.

Hi ha un preu a pagar

per tots els jocs egoistes que vas jugar.

No m' agraden les despedides...tot i ser humana. Prefereixo els jocs de taula als jocs egoistes. Espero l' albada cada matí, tot i que no m' agrada matinar. Els somnis els deixo per la nit, i pel dia fabrico projectes. Mentre visqui, la festa no s' ha acabat...si la humanitat em deixa.

Scorpions - Humanity

http://www.youtube.com/watch?v=ZXuNdw_bMMk

Olor de violetes

2009-11-01T11:34:00.010+01:00

Quan arriba la tardor, i amb ella les primeres freds, només les flors menys delicades segueixen oferint-nos delicada bellesa. Els Pensaments deixen de pensar. Les Petúnies ja no ens fan petons. Els Narcisos no s' idolatran. La roba d' abric, que oculta cossos i contorns, sembla que no convenç prou a aquests presumits èssers vius de la natura.

Però aquesta tardor ha estat diferent. En plena castanyada, unes aromàtiques violetes han florit a Girona, i hem quedat Tots els Sants catalans, embriagats amb el seu penetrant, intens olor. La Girona de colors tristos, de la fulla seca despresa dels arbres de la Devesa, s' ha tintat, com en un quadre de l' època blava de Picasso, de bonics tons lilosos.

Diuen els qui volen creure-hi, que els colors ens parlen. Que transmeten un llenguatge sensorial que influeix en el nostre estat anímic. Del violeta es diu que comunica absència de tensió, calma, autocontrol. Però hi ha qui hi veu tot el contrari -c' est la vie...- i ens parlen de la violència, de l' engany, de les agressions violàcies. Quin absurd...quina bogeria, el món dels colors!

I potser és això. Bogeria. Potser és la bogeria el que millor escau a l' Olor de violetes, que tan fortament a impregnat l' aire gironí. Potser, i només potser (qui coneix la ment i les intencions d' un autor), la bogeria ha estat la flaire que volia que percebèssim, el guanyador de la XXIX edició dels Premis Casero, el gironí Josep Campmajó.

Bogeria..., o genialitat...Josep? La resposta a aquesta pregunta només la saps tu. Els teus lectors, en farem la nostra pròpia interpretació, segons el grau de calma...o violència que experimentem.

Obrint les pàgines violàcies, ens encetaras la gana a "voler", més que mai. Hi haurà moments que 'voldrem acabar', i d' altres, contradictoris com sempre, desitjarem 'començar'. 'Voldrem plorar'; 'Voldrem callar'; 'Voldrem saber', 'recordar', 'escoltar', 'preguntar'. 'Estimar'. En definitiva, i com bé ens hi predisposes en un dels capítols, 'voldrem voler'. Com aquella bonica frase del poeta i filòleg Segimón Serrallonga:

"Sempre voldré voler".

"Un moment o un altre caldrà fer-ho. I si més no caldrà intentar-ho. Encara que sé que no em puc conformar només en assajar. Una cosa és ben segura: no cal començar si no decidim acabar. Jo volia començar. (...) Jo mateix. Tot solet."
(Petit fragment d' Olor de violetes)

Gràcies Josep. Per intentar-ho. Per no conformar-te. Per començar...i per acabar. Tu mateix. Tot solet.

Moltes felicitats!

"Els teus somnis t' estan esperant...abraça'ls"
http://www.youtube.com/watch?v=6K52sccc81o
Sopa de cabra - Somnis

La coqueta dels plaers

2009-10-25T19:46:00.015+01:00

"Aprofita el temps preciós i no siguis mai escrupulosa en el nombre, sinó en l' elecció dels teus plaers".

Escoltar de la boca d' un pare aquesta valuosa frase, ha de condicionar tota una vida, indiferentment de com sigui el pare. Sembla ser que el que va dir les paraules citades, no va ser dels més exemplars. Aquest conjunt de mots són una classe magistral de com s' ha de veure i viure la més gran possessió que tenim els èssers 'vius': la vida.

Donant un cop d' ull, doncs, a la vida, llarga vida, de la filla que la va heretar, podem constatar, que el dia que el seu pare li parlava, ella escoltava. Llesta com era, va fer d' aquell pensament, el lema de la seva vida.

Testimoni d' aquesta afirmació, són les paraules que van dedicar-li quan va morir, que és el moment dels resums: 'Un clar exemple del triomf del vici, quan es dirigeix amb intel·ligència i es redimeix amb una mica de virtud'...bonic epitafi per la coqueta, culta, intel·ligent, hedonista...Ninon de Lenclos.

Ninon, va saber embellir el que els diccionaris defineixen com 'defecte, imperfecció, anomalia'. El pecaminós (per algúns), i desitjable (per els altres), vici. I es que la intel·ligència és un vestit de gala que adorna tot el que toca, i quan se li treu lluïssor, amb l' adquisició de la cultura, els resultats són expectaculars.

Conscient que els plaers de la vida es deixen tocar més facilment quan es dóna a canvi bellesa, i sapiguent que la bellesa, com qualsevol altra cosa, és un fruit cultivable, va "aprofitar el seu temps preciós", a fer-se bella....per dins, i per fora també.

"La bellesa sense gracia, és un ham sense esquer" i "La bellesa és una carta de recomanació de curt plaç", deia la coqueta Ninon. Però la combinació de la bellesa interior i exterior és un esquer molt llaminer per els infinits plaers que vaguen per el món. En el seu cas, els plaers portaven el títol de marquesos, comtes, diplomàtics, escriptors...i damunt de tots ells, els títols dels múltiples llibres que ampliaven els seus horitzons i travessaven les fronteres dels pensaments i estereotips de l' època que li va tocar viure. "Els llibres són el millor viàtic que he trobat per aquest humà viatge", pensava el seu admirat Michel de Montaigne.

Eren tants els plaers que la inquisitiva Ninon volia provar, seguint el consell del seu pare, que a un dels seus amants, li va dir que l' estimaria tres mesos, 'i tres mesos és una eternitat!'. Sabedora que són més les coses que la vida ofereix que el temps que ens dóna per tastar-les, el seu argument era clar: si no tenim temps, comprimim les activitats...quatre cents anys més tard, els ordinadors actuals han après els beneficis de comprimir 'material'.

"L' amor és una comedia en la que els actes són molt curts i els entreactes més llargs: com omplir els intermedis sinó mitjançant l' enginy?" (Ninon de Lenclos)

L' enginy... quin gran esquer per aprofitar el temps preciós...

Grace Jones - La vie en Rose
http://www.youtube.com/watch?v=1buh5vtsBqA

Si les pedres parlessin

2009-10-10T22:46:00.005+02:00

"I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar". (Mateu 16: 18)

I així, d' aquesta manera i sobre una pedra, va néixer un gran imperi, que ha legat la fe a milions de persones i l' ha tret a d' altres milions més. No deixa de sorprendre, que un material tan estretament relacionat amb la fredor, sigui el que simbolitzi el fonament d' una religió que predica l' amor...però això són pedres d' una altra pedrera. El cert, és que la influència de la pedra mare -o pare (les meves disculpes a Pere)- s' ha deixat notar en el si del cristianisme. Des de llavors, sempre se l' ha vist rodejada de pedres...això sí, precioses, que dónen més fe.

Sortosament per els qui no troben la fe en les pedres, d' elles s' han extret altres riqueses. Monuments per lloar als gloriosos, i monuments als execrables per què els coloms desfoguin les seves necessitats. Porxos per protegir-nos del fred i la pluja, i bancs per descansar i badar. Ponts que han unit ribes irreconciliables. Cases per viure-hi, i habitacles per immortalitzar la nostra mortalitat.

Hi han pedres de la sort, i n' hi han sense sort: rebre una pedrada és mala sort. N' hi han que fan mal...els ronyons no són un bon lloc per fer una pedrera.
Hi ha la pedra que ha nascut per ser admirada i una per ser ignorada, només perquè la mare natura l' ha pintat d' un gris somort -què trista la vida d' un lleig que, siguent pedra, no pot recòrrer a la intel·ligència per deixar de banda la banal aparença...

Però hi ha qui de la pedra hi ha vist més coses, moltes més, i a ella ha dedicat un monument fet d' un material exquisit, els adjectius:

La primera impressió que va produi-me fou de domini, de força, d' imperi franc i deliberat. He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la vida insconscient. Aquell color clar, blancblavós, àrid, lleugerament tocat de venes blaves, rosades (...) La simple contemplació d' aquests empedrats em produïa una sensació de força i de duresa (...) en absolut contrast amb el desgavell de l' època que em tocava de viure" (Josep Pla - Girona)

Escoltant a Pla, venen ganes de ser, per un moment, una d' aquelles pedres de Girona i ser contemplada per els seus ulls descriptius...

Però jo...no sóc de pedra.

Fragile- Sting
http://www.youtube.com/watch?v=h3MWEP_wj4E

Quan la boira s' aixeca

2009-10-04T17:44:00.008+02:00

És una terra que es lleva entelada. Que es mostra amb lentitut; amb la cadència poc sobtada amb que la bellesa es magnifica. Podriem pensar que és la timidesa la que no ens deixa veure amb claredat la seva figura, però no és cert. No és tímida; és experta en seduir el sentit de la vista, afamada de contemplar què s' hi amaga darrera de la imatge velada. Però serà ella qui marcarà els ritmes, mentre els contorns desdibuixats es deixaran perfilar progressivament per l' escalfor del sol.

D' aquesta manera ens dóna la benvinguda. Amb un vestit de boira, com les teles de gasa que deixen entreveure el que desitjariem veure clar. És l' exquisitesa velada dels seus 'bon dies'. És la Plana de Vic i l' extensa comarca que l' acull, Osona.

Una terra que existeix per ser explicada i acaronada per les delicades paraules que utilitzen els poetes. Aquest deu ser el motiu per el que ha engendrat alguns dels millors poetes i escriptors de la llengua catalana.

En un racó de la plana emboirada, va néixer i créixer Jacint Verdaguer i Santaló. Folgueroles, i els pobles i camps dels voltants, eren l' "Hermosa vall, bressol d' una infantesa", del seu poema L' Emigrant.

Entre els meandres del Ter, Miquel Martí i Pol escrivia Tarda de boira:
"No passa cap pensament a través
d' aquesta boira feixuga que fa dies
aïlla el poble i tots els que hi vivim.
No gaire lluny d' aquí deu fer sol, i potser
tu el frueixes, solitària com jo.
¿Què importa el temps que faci a fora
si no podem estar junts? La distància
de cor a cor no serà pas menys dura
si la boira s' aixeca. No em fa falta
cap tarda rutilant: només tu em manques"

Roda de Ter, preserva les arrels i les restes de Martí i Pol. La Fàbrica on des dels seus vidres contemplava "el gris opac de l' hivern que traspuava tristesa". Hi guarda intactes, les cases que van resseguir tots i cadascún dels episodis de la seva vida...també les boires que omplien de melangia el seu cor poètic.

...I els seus amics. L' humil Roda de Ter, poseeix l' orgull de qui té com a patrimoni humà, un altre escriptor de referència. Sí, un amic de Miquel Martí i Pol: Emili Teixidor (1934). Ell és l' autor de la premiada novela Pa Negre, el pa negre de la postguerra, que l' Andreu, el protagonista, fill de les boires d' Osona, ha de menjar, mentre tasta els diferents sabors d' una vida gens fàcil.

Què més, a qui més...hem d' esperar a que les boires del matí s' aixequin, per admirar? A Mª Àngels Anglada, nascuda a Vic el 1930; a un referent per els joves rodencs Martí i Pol i Teixidor, Josep Clarà i Roca; a Sergimon Serrallonga, a qui Vic ha dedicat alguns espais de la ciutat. I més. La seducció d' aquesta terra sempre ha comptat amb filles i fills per testimoniar-la.

"La poesia ens la dictarà la terra, sols cal escoltar-la" Jacint Verdaguer.

SAU - Boig per tu
http://www.youtube.com/watch?v=8e9qkRcwXeM

Possiblement impossible

2009-09-26T18:11:00.010+02:00

Fragmentar. Distorsionar. Dislocar. Retorcir. Aquests termes, que tant acostumats estan a conviure amb una reputació que els fa incòmodes, han trobat amb Frank Gerhy, un fidel distorsionador d' aquesta mala reputació, posicionant-les a un digne lloc d' honor.
Fragmentar, distorsionar, dislocar i retorcir...fa just una setmana, vaig topar-me de cares amb elles, amb supèrbia dignitat; la supèrbia amb que les havia modelat Frank Gerhy.

La cita va ser a Bilbao, on vaig anar-hi per dos motius: una nit amb Leonard Cohen, 75 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca; i un dia en el Museu Guggenheim de Bilbao, obra de Frank Gerhy, 80 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca. Anecdòtica coincidència. I anecdòtic el contrapunt de les seves trajectories: Frank Gerhy forja obres on és més espectactular el continent que el contingut; l' obra de Leonard Cohen és més espectacular de contingut que de continent.

Opinions, exclamacions i, sobretot, moltes preguntes, brollen de forma espontània davant de les estranyes formes que genera l' arquitecte i artista Gerhy. Què és el que estem contemplant? És bell? És desagradable? i, sobretot, per què? què volen dir aquestes corves infinites en uns contorns asexuats; aquests recargolaments més propis d' una sinuosa serp?

Tres personatges d' un quadre del Bosco, seràn tres edificis del futur Museu de la Tolerància de Jerusalem. En un carrer de Praga, uns gegantins Fred Astaire i Ginger Rogers muden els seus vestits per panells de formigó, acer i cristall, preparats per un ball sòlid i etern anomenat Dancing House. La pell d' escames del Guggenheim de Bilbao, és capaç de viure fora de l' aigua, i de fer reviure a tot el que l' envolta, una ciutat sencera.

Com comença tanta genialitat? "És dur el començament. No sé que fer en els primers moments. Ordeno la taula...tinc por de no poder fer-ho. És un moment aterrador. I quan començo, em sorprenc i dic, no va ser tan terrible".
(Apunts de Frank Gerhy, documental dirigit per Sydney Pollack, amic de Gerhy)

I és que com diu ell, "Si tinc una idea, per què no intentar-ho?".

I jo dic, per què no?

Leonard Cohen- I'm your man
http://www.youtube.com/watch?v=BSaXNaKLU2A

Mirant el cloquer

2009-09-12T19:54:00.010+02:00

Els seus veïns i veïnes la van batejar amb l' apel·latiu El Bombo; o La Bomba -segons preferències de gènere. Ja se sap com n' és de cruel la gent quan vol. Sí, certament ella és pleneta. I rabassuda, també. El seu cos s' assimila a una pera, més ampla de caderes que de pit. La falta d' higiene personal, encara accentua més tot el conjunt.

Però té una bonica veu. Fins i tot, pot resultar més aguda del que s' esperaria en un cos tan rodanxó.
La Beneta, que així és com veritablement s' anomena, és ja una venerable anciana. Des de que el seu pare, l' Antoni Sever, la va posar al món, ha viscut sempre rodejada de les pedres nummulítiques del Barri Vell de Girona.
Possiblement, quan era més joveneta, li molestés carregar amb el motiu "El Bombo"...(quina culpa tenia ella que la genètica la fes així...). Però no es va queixar mai, potser perquè era prou llesta per entendre que darrera aquest malnom, hi havia més afecte que qualsevol altra cosa. Tot quedava compensat amb l' estima i admiració que la ciutat li demostrava gràcies a la seva portentosa veu.

La nostra Beneta té quatre segles de vida. I és una campana.

"Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l' onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em semblà que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s' havia totalment diluït."

D' aquesta manera, Josep Pla descrivia la reacció d' un Carles Rahola totalment subjugat a la cadència hipnòtica de les campanes quan parlen.

Amb el seu llenguatge particular, les campanes no han deixat de dir coses, encara que nosaltres no les escoltem de la mateixa manera. Amb el temps, elles han vist, com ja no ens llevem al toc de l' alba, sinó al toc d' un despertador. Les completes ja no ens fan anar a dormir. L' àngelus quasi no el sentim amb el brogit d' una ciutat a ple dia. Els homes han après idiomes nous, i poc a poc, la llengua de les campanes s' ha convertit en una llengua morta. Elles ens parlen mentre el soroll dels nostres mòbils apaga el sentit del seu missatge. Resignades al canvi irrefutable dels temps, s' han conformat a ser el so del record, d' una pau que envegem, d' un silenci que necessitem...aquell que ens permetria escoltar el toc monòton d' unes campanes que ens anuncien el pas de la vida.

Josep Thió i Lluís Gavaldà- Silencis
http://www.youtube.com/watch?v=Hc1A6Rkt-AQ
(quantes coses es poden sentir en el silenci...fins i tot, el so d' unes campanes)

Paraules i més paraules

2009-09-05T10:01:00.004+02:00

No trobo la paraula correcta. Fa dies que li dono voltes, rebregant fins i tot, dins l' armari de casa seva. I no. Definitivament, definir a la "Paraula", em deixa sense paraules. En el seu armari, el diccionari, me la defineix com "allò que és dit". I es queda tan ample, deixant-me a mi amb el coneixement mort de gana.

Vaig adonar-me'n, que voler parlar d' ella, són paraules majors.
Algú que durant la seva vida, va mantenir-hi una relació molt estreta, va ser Joan Maragall. Amb la confiança i llarga amistad que sentia vers ella, el 1904 li va dedicar un elogi: Elogi de la Paraula. Maragall va fer la distinció de l' ús o abús de les paraules. No tot era parlar, per ell. "Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món (...), hauriem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d' expressió". Abusar de les paraules és buidar-les de contingut.

El que un savi de la paraula digui el citat, fa que no em conformi amb qualsevol paraula per definir-la.

No estem parlant d' un món. Un món té límits. Les paraules viuen en un infinit i etern univers:
Tenen la capacitat d' explicar tot el que els nostres ulls contemplen i tot el que no arribarem a veure mai. Unes complexes, altres senzilles. Unes paraulotes, altres, galanteries. Paraules que volen dir el que diuen, i altres que amaguen les seves intencions. Unes ben divertides, altres ben solemnes; unes més fresques, més calentes aquelles altres. Hi ha la paraula sagrada, i també hi ha l' obscena.

Unes de tan llargues. Altres de tan curtes...el monosíl·lab: un terme tan llarg per definir un mot tan curt, què fascinantment contradictories que poden ser quan volen..!

El monosíl·lab és el membre més petit de la família. Petit, però que no ens enganyi! És contundent i li sol agradar molt allò de ser "clar i català", a vegades fins i tot, resultant una mica tallant. Volen ser pronunciats a cop de respiració...però quina admirable capacitat de, amb poques lletres, explicar-se tan bé. Què no?

Tirallonga de Monosíl·labs
Pere Quart

Déu
I tú, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau. (...)
I un xic de niu.
o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.(...)
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.(...)
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.(...)

Ei, si pot ser.

Resumint, podem dir 'quatre paraules', o una de 'gruixuda'; 'deixar sense paraules', o dir la 'paraula clau'; tenir 'poca paraula', i deixar a algú 'amb la mitja paraula a la boca'; 'retirar la paraula' a un mal amic, o 'prendre la paraula' per dir quelcom...però el que és ben cert, és que no ens les acabarem mai. Paraula de Tina.

Joan Manuel Serrat: Paraules d'amor
http://www.youtube.com/watch?v=lub2Mj4xcqE

La vie en rose

2009-08-28T21:27:00.010+02:00

De quin color és la vida?

"Quand il me prend dans ses bras, qu'il me parle tout bas, je vois la vie en rose"

Segons l' autora d' aquesta lletra, la vida és rosa...si l' amor s' hi posa.
Ella, es va rodejar d' amor, el més rosa possible, i el color s' entossudia a descolorir-se...potser sota l' influència d' una vida amb poques pinzellades de color.

Quines van ser les seves pinzellades coloristes?
Mai una veu, havia pronunciat les 'r', amb una vibració tan emotiva. Potent, gutural, extraordinària veu, va acolorir les vides d' una nació sencera: França.
Va ser la veu de "La vie en rose", "L' Hymne à l' amour", "Mon Dieu", "La Foule" i la que més bé va resumir una vida de pardal (massa breu):

"No, jo no em penedeixo de res / ni del bé que m' han fet, ni del mal / tot això m' és igual / (...) / Està pagada, escombrada, oblidada / M' és igual el passat"

En un auditori replet de gent, la petita figura desgarvada de la Môme Piaf, com un pardal ferit, envellit abans d' hora, contemplava com el seu públic l' aclamava i aplaudia amb devoció, després de cantar el seu "Non, je ne regrette rien". Era als començaments d' una dècada que ella no veuria acabar, tot i que, per edat, en tenia ple dret: la dels seixanta.

A darrera deixava una vida carregada de records. Ella tenia molt clar que fer amb ells:

"Amb els meus records /Vaig encendre el foc / Les meves tristeses, els meus plaers / Ja no tinc necessitat d'ells / Rebutjats els meus amors /amb les seves tremolors escombrats per sempre / Torno a partir de zero "
(Fragment Non, je ne regrette rien)

Entre la foguera dels records, hi cremava el profund enamorament cap a Marcel Cerdan, que la mort accidental li va furtar; la seva petita filla que, novament, la mort va ser més forta que l' amor.; una infantesa sense infantesa...tot a la foguera. Mentrestant, les ales de Edith Piaf, la van alçar al cel de la glòria, mentre els seus ulls no van deixar de mirar en cap moment al infern.

Entrevista, any 1963:
Entrevistador: Canta millor quan està enamorada?
Piaf: No he conegut mai ni un sol moment que no estigués enamorada.

Pocs mesos després, el 10 d' octubre de 1963, el 'Pardal' enamorat, deixava definitivament de cantar, de sofrir i de viure. Després de més de quaranta anys de la seva mort, en la senzilla tomba del Cimitière de Père Lachaise de París, hi segueixen florint acolorides flors de tots colors...també, com no podia ser d' altra manera, de color rosa.

Edith Piaf Non, Je Ne Regrette Rien
http://www.youtube.com/watch?v=znSwLoFP3lY

L' autèntica cançó de Leonard Cohen

2009-08-19T17:24:00.008+02:00

"Saviesa, màgia, sexe i amor van fer ahir aparició a Cap Roig, capitanejats per la poesia i per una sola veu. O millor dit, per un sol ronronejar, per un xiuxiueix pel qual han passat els anys, però que manté intacta la seva atracció gairabé animal, de lleó cansat. (...) Senyores i senyors, un fort aplaudiment per a Leonard Cohen."
(Diari de Girona 16/08/2009)

Què tenen a veure aquestes paraules, amb les que va anotar el propi protagonista:

El meu Temps

El meu temps s' acaba

i encara

no he cantat

l' autèntica cançó

he d' admetre

que és

com si hagués perdut el valor

una ullada al mirall

una ullada al cor

i em donen ganes

de callar per sempre

llavors, per què fas que m' inclini aquí

senyor de la meva vida

que m' inclini en aquesta taula

enmig de la nit

preguntant-me

com ser formós?

Qui té raó? Qui ens està enganyant? Qui és realment Leonard Cohen? Què s' hi amaga sota l' aspecte de dandi impecable, embolcallat amb vestit i barret negre, sempre fosc...com la mirada fosca i penetrant que el barret s' encarrega de fer clandestina?

S' hi amaga la seva vida personal, que ell sempre l' ha volgut viure personalment, sense seguici ni comparsa; i ens descobreix paraules, bellíssimes paraules. Són ufanes, ben alimentades, embotides de contingut. Mots metafòrics, atrevits, sarcàstics, íntims, místics...desinhibidament es distreuen amb les coses més sagrades i amb les més carnals. Paraules nascudes d' un pou molt profund: Leonard Cohen.

"Comparem mitologies","Flors per Hitler","Paràsits del paradís", "L' energia dels esclaus" "El llibre de l'anhel", "La caixa d'espècies de la terra".... són només unes quantes publicacions del Cohen escriptor. Són textos, moltes vegades, de digestió lenta. Un plat que ha necessitat hores de cocció i una 'cuina' sofisticada: la seva intel·ligència. "Em porta molt de temps escriure una sola cançó, un poema o una novel·la."

La seva visió de la vida no ha estat dirigida pels estereotips manipuladors. Ell ha establert les seves regles, i amb aquestes ha conviscut i ha cantat amb un estil personalíssim. No a tothom agrada...però precisament això és el que defineix un estil propi: no és global amb qüestió de gustos.

Com ser formós..? es preguntava un Cohen conscient del temps que havia passat. Responent a una pregunta que en certa ocasió li vàren fer, va contestar: "Hi ha un bon vi en cada generació".

LEONARD COHEN Y U2-TOWER OF SONG
http://www.youtube.com/watch?v=0QgM2JWSl9o
Com sempre...les paraules i la manera de dir-les...

A força de nits envejo el nou dia

2009-08-09T17:23:00.011+02:00

Novament la nit s' apropa amb subtilesa i sense permís, tenyint la claror del dia amb obscuritat. Poc a poc, la nit va empetitint el meu horitzó visual, i provo de combatre-la amb el raig de llum d' una bombeta. Però quan miro més enllà de les fronteres del petit país de llum que hem fet la meva bombeta i jo, me n' adono que la nit se' n riu de les nostres ridícules armes de claror. Ella guanya. Admirada amb la força que té el negre sobre el blanc a destemps, deixo de batallar i m' hi endinso per uns minuts.

Damunt el meu cap, on fa poques hores el cel era un immens oceà blavós, la lluna ja ha agafat una bona posició per contemplar la quietut del món.
O és Febe, la deessa de la nit que té una lluna pintada en el front, la que ens contempla?

Si visqués en la Grècia Clàssica o en la Roma capitulina, possiblement pensaria que Febe és la que ens observa en algún punt de la foscor, mentre esperaria que Morpheu hem donés la morfina, que hem fés caure en els seus braços.
Però visc al segle vint-i-ú, on els somnis ens els fem nosaltres, o almenys, això ens pensem...

És una calurosa nit d' agost i això fa que em vingui al cap El somni d' una nit d' estiu. I si Shaskespeare tenia raó? I si Puck, l' entremaliat follet que es diverteix turmentant a la gent durant el son, no és només ficció? I si no és en Puck i és Mercutio, la fada de Romeu i Julieta, la que vol entrar en els meus somnis?

"Entra pel nas dels homes adormits. Recorre de nit cervells d' amants, que aleshores somnien amb l' amor; genolls de cortesans, que somnien amb adulacions; dits d' advocats, que somnien a l' acte amb honoraris; llavis de dames que somnien besos..."
Fragment de Romeu i Julieta

No solament Shaskespeare va imaginar com havien de ser les hores nocturnes del dia. Bernat Metge. Quevedo. Víctor Català, Espriu, Fabucchi, Foix.....El Clar de Lluna de Beethoven ens fa percebre una nit trista i desesperada. El Jardí de les Delícies d' El Bosco, ens fa tèmer la nit, el reialme del pecat.

La nit s' amotlla a cadascú,
per a uns silenci, per altres por,
jo me l' estimo no ho sap ningú,
en el silenci hi ha més tendror.
(Pi de la Serra)

Bona nit...

P.D. (El títol és una picada d' ullet a Lluís Llach)

http://www.youtube.com/watch?v=u2rz6_vQZ1A
Et dec aquest somni

Si sembla massa

2009-08-03T19:37:00.003+02:00

No demano gran cosa: poder parlar sense estrafer la veu, caminar sense crosses, fer l' amor sense haver de demanar permisos, escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d' estrafer la veu, caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos, fer l' amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l' amor sense haver d' estrafer la veu, escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos, poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa...
(Miquel Martí i Pol)

Sembla bàsic. Això és el que sembla, res més.

Hi han desitjos que haurien de ser fets, i en canvi, vaguen perduts en el món dels anhels. Escriure, parlar, caminar, fer l' amor...és massa fer-ho com un vulgui?
I Martí i Pol desitjava fer-ho 'sense'. Les crosses, les pautes, els permisos..encotillaven la llibertat de les coses que demanava. 'Sense' és la clau de molts desitjos.

Tan punt neixem, desitgem. I aquesta atracció per les coses possibles i per les impossibles, acompanya la nostra existència. L' existència ens deixa, però els desitjos tenen el do de la immortalitat. És per això, que cal desitjar...per no morir (en vida).
Un precursor de Martí i Pol en l' art de la saviesa, Aristòtil, va confirmar aquest fet:
" L' essència de l' home és el desig intel·ligent".

I no tots els desitjos són intel·ligents. Ni tots, són reverends. I alguns, fins i tot, aspiren a la corrupció. Però la culpa no és dels desitjos, sinó dels que desitgen.

Una gran instigadora del desig, és la mancança. Degut a una antiga mancança, Verdi va compondre una òpera brillant, Nabucco. La força del desig es fa palesa en les veus del cor d' esclaus, que canten per què els seus pensaments volin lluny, i puguin contemplar la bella i perduda pàtria a la vora del riu Jordà. Quants desitjos mutil·lats hi ha al darrera dels exilis..:

Joaquim Aleixandri, exiliat franquista: "Després de 40 anys d' exili i a la meva edat sols es desitja una cosa: tornar a veure la Pàtria i la família, i després, passi el que passi. És tot el que desitjava.."

Si sembla massa...

Zucchero & Sinead ò`conner-Va Pensiero
http://www.youtube.com/watch?v=49qoTl9sXUM

Naturalment

2009-07-26T13:17:00.005+02:00

La natura que ens envolta i que ens composa. La natura és la nostra vida i la vida de tota existència. I fins i tot, la natura és poesia. És la poesia de Miquel Martí i Pol, de Josep Carner, de Narcís Comadira. De Fernando Pessoa i d' Antonio Machado. De qui escriu i de qui llegeix. De qui canta i de qui escolta. De qui contempla i de qui somnia.

La natura que imaginem que ens pertany, i el que ens pertany és ser d' ella.
La natura ens acarona i ens traiciona. Ella posa les normes. Nosaltres les obeïm; les seves lleis no convé passar-les per alt.

"No demanis explicacions a les pedres/ No demanis explicacions al vent/ perquè no contestaran/ o faran que no et senten/ perquè l' únic que explica/ el vent és el vent/ i el vent siula/ perquè l' únic que explica l' arbre és l' arbre/ i l' arbre calla.
No vulguis comprendre/ sols contempla."
Ressonància, d' Andreu Vidal.

Contemplar és el que va fer Joan Salvat-Papasseit en el seu Poema sense acabar. Petrarca també va parlar de les seves contemplacions en diversos sonets. William Shakespeare contemplava a la seva estimada com una primavera eterna, sense hivern..

Joan Maragall va suplicar en un Cant espiritual:
"Si el món és tan formós, Senyor, (...)
Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per ells,
per què acluca'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap."

Antonio Lucio Vivaldi, no va trobar paraules que expressessin el fruit de les seves contemplacions, potser perquè va ser la seva oïda qui millor va recollir les sensacions de la natura. Els ocells cantant sense parar en un dia assolellat de primavera; una violenta tempesta de pocs minuts d' una tarda calurosa d' estiu; la cacera enfrontant-se a la tardor per robar-li el que la natura a creat; o la pluja fina i freda de la grisor d' un hivern. Vivaldi va entendre el llenguatge de la natura i en va fer una excel·lent transcripció en Les Quatre Estacions.

La natura és presumida. Escull el vestit segons el caprici que més li plau. Pètals perfumats, plomes per enlairar-se i albirar l' horitzó, carn i ossos per acariciar l' ardent amor. Ella es dissenya. I nosaltres?

"De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure"
De Rerum Natura (1977), Àngel Terron

http://www.youtube.com/watch?v=nGdFHJXciAQ
Vivaldi - Four Seasons (Winter)

BWV

2009-07-19T20:12:00.011+02:00

Silenci! El mestre es disposa a fer feliç la nostra oïda. Només amb el silenci de les nostres veus, podrem captar amb plenitud els sons melodiosos de la perfecció. La perfecció de Johann Sebastian Bach.

Quina serà l' escollida? Quina de les més de mil obres catalogades en el Bach Werke Verzeichnis, serà l' encarregada d' omplir d' admiracions el silenci?

Potser tindrem la sort de veure'ns embolcallats per la magistral i extenuant "Toccata i fuga en Re menor". Hom no pot deixar d' interrogar-se, com és possible, que unes mans grans i amples -segons comentari de la seva segona esposa- interpretin amb l' agilitat d' un colibrí. Si és aquesta obra la que finalment escoltem, preparem-nos per no disposar ni un sol moment de respir. Durant tota la peça, les notes mantindran una conversa endimoniada, de ritme accelerat, on ni tant sols tindran la paciència d' esperar a que l' anterior acabi la seva centèssima de segon. Totes parlen...totes es responen...i tú...no tens prou oïda per assimilar-les totes. Hi ha adjectius per definir aquesta excaltació auditiva?

O potser sí. Potser sí serà un dels sis Concerts de Brandenburg, on cap d' ells necessita de l' altre per bastir una personalitat que ja posseix en si mateix.
Flautes, violins, violes, trompetes, el clavecí, l' oboè, es reuneixen per ensenyar-nos la disciplina de la indisciplina. Una exhibició de coneixement de la tècnica, només superat per la bellesa. Tots els instruments, junts o separats, dominen els ritmes i les velocitats en un maridatge compositiu insaciable.

Sota "la vella perruca" -com en una ocasió un dels seus vint fills el va definir-, hi feia estada la ment d' un geni. Un geni que va nèixer, viure i morir en terres germàniques i que va donar personalitat i temperament a l' escenari musical del Barroc. Què seria el Barroc sense Johann Sebastian Bach? Seria Händel, seria Defoe o Molière, Rembrand..,però ens faltaria Bach, sens dubte.

Johann Sebastian Bach (1685-1750) va obsequiar al món seixanta-cinc anys de vida dedicada a la música. Bellíssimes cantates, oratoris, passions, misses, suites, corals, càntics...van ser composades "per a la glòria de Déu". I jo responc: AMÈN.

En certa ocasió, un Bethoven ja envellit i isolat del món exterior per la sordera, va desitjar "acabar els meus dies en companyia de l' espiritualitat que representen els retrats de Händel, Bach, Gluck, Mozart i Haydn, que amb mí estan sempre".

La comdenna dels genis, acabar sords o cecs. Händel i Bach, van acabar els seus dies cecs, però no cecs d' inspiració.
"On ara vaig, veuré colors més bonics i sentiré la música que fins ara només hem pogut somiar".
Un Bach cansat i envellit.
M' atreveixo a fer una petita modificació a aquestes paraules d' acomiadament: amb Bach hem sentit la música que no podíem somiar.

(Excels...)
http://www.youtube.com/watch?v=gAq-LbGopUI
Bach,BWV 51,Aria: Jauchzet Gott In Allen landen

Encanteri popular

2009-07-12T11:19:00.014+02:00

Encanteri. La vida està farcida d' objectes i fets que ens causen aquest efecte. Un d' aquests fets d' encantament més primari és la música.
És tan inherent amb nosaltres que, de fet, la pròpia paraula encantar ha vist la vida gràcies el cant. L' etimologia llatina, incantare [en + cantar], ve a significar "encanteri lograt per mitjà del cant".

Encanteri...potser sí que aquesta és la explicació. Què si no?

"Pedra, pedreta, ben rodoneta. Tirolirolà, tiroliroleta"
Quin missatge misteriós i subliminal ens vol donar aquesta cançó? El millor de la lletra és, sens dubte, el 'tirolirolà tiroliroleta' del final, que, casualment, rima amb 'pedra pedreta'....l' art de la poesia és infinit...

"Quinze són quinze. Quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són".
Un cop ens queda clar que quinze són quinze, ara què? Què en fem amb tants quinzes junts?

Només entenent la relació existent entre el cant i l' encantament, podem assimilar mínimament perquè cançons de lletres tan absurdes són anomenades Cançons Populars.
El gran folklorista de la cultura catalana, Joan Amades i Gelats (1890-1959), va fer-ne un estudi curós i va deixar assentat que el que mana en aquestes cançons és el ritme fàcil i la rima; la lògica i el sentit intel·lectual no hi tenen cabuda.
Els professionals del ram de l' ensenyament prediquen les grans virtuts d' aquests tipus de cançons, perquè afavoreixen el desvetllament de la imaginació i l' arrelament i participació a la cultura pròpia.

Encanten i desvetllen..

"Tres, sis, nou. Estira-li la cua, estira-li la cua; tres, sis, nou, estira-li la cua a l' esquirol. Si l' esquirol no ho vol, estira-li a la cua a qualsevol".

Desvetllen, sí. Desvetllen fins i tot al pobre esquirol que juga tranquil enmig del camp. És una percepció equivocada, o la lletra és una incitació a la violència d' animals...i de tots aquells que portin cua...?

Reprenent a Joan Amades, ell va emprar una frase molt bonica per definir les cançons populars: " Les primeres espècies de la saviesa popular que brollaren espontaniament en nosaltres".
D' aquestes espècies de la saviesa popular, molts savis de casa nostra, n' han fet ús per les seves creacions.

Josep Carner va elaborar el poema El Cargol:
" (...) I quan sento criatures que a la voreta o de lluny canten un: 'Cargol, treu banya', mig em moro de poruc".
Miquel Martí i Pol es va inspirar en el Plou i fa sol, per editar la seva pròpia versió.

El bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), gran promotor del fet català, va expressar que la cançó, "és l' amaniment de la vida".

Les cançons populars, certament, han fet més 'gustosa' la vida de molts nens catalans. Talment com un bon amaniment, aquelles frases sense sentit o de sentits obscurs, ens vàren donar la sal on s' alimenta la cultura de la nostra llengua.

La veu dels àngels

2009-07-06T11:26:00.018+02:00

" Deixeu que les dones apareguin en silenci i amb tota submissió. No permeteu que les dones ensenyin, ni que usurpin l' autoritat dels homes, simplement que romanguin en silenci"
2 Timoteu 2: 11 i 12

Una interpretació portada als extrems va condemnar a milers de nens d' una època a intercanviar la seva futura masculinitat per una veu.
Per molts va ser una càstig. Per a ell, no.

"Ho recordo quasi tot perfectament. Fins i tot que vaig perdre el coneixement quant m' introduïren en una banyera d' aigua gelada, que era un dels mètodes d' anestèsia més freqüents"

D' aquesta manera, Jo Farinelli, el Capón, història novel·lada de Jesús Ruiz Mantilla, ens fa imaginar la intervenció que fabricava Castratis.

Una bellíssima ària de l' època dels excessos, el Barroc, deia així:
"Deixa que plori el meu destí cruel. I que sospiri per la llibertat. Per pietat, que el dolor picoli aquests lligams dels meus sofriments"
(Lascia ch'io pianga, de l' òpera Rinaldo de Händel)

Ben bé podria ser el lament de molts d' aquells nens-veu que els hi havien robat la llibertat de ser el que la naturalesa els tenia preparat.
Mentrestant, l' església elevava aquells infants mutil·lats a la categoria d' àngels. Això sí, sempre que la castració s' hagués atorgat "per la gràcia de Déu"; dit amb altres paraules, que fos un do diví i no una intervenció humana.
Casualment, durant el Barroc, Déu va atorgar molta gràcia.
Gràcies a aquesta 'desgràcia', un munt de famílies vàren trobar amb la castració musical, una solució econòmica a la situació de pobresa en la que malvivien...(per què ens costarà tant als humans aconseguir un sistema de finançament que no sigui perjudicial?).

No obstant tot això esmentat, segons l' autor de la novel·la a que he fet referència, "si al final de la vida de Farinelli, li haguèssin donat l' oportunitat de canviar el seu passat, hagués escollit la castració". Sembla ser, que ell mai va plorar per un destí que el va convertir amb una estrella del seu temps, reconeguda per reis, i que li va donar fama, diners i poder. Va saber aprofitar les seves qualitats -no només vocals- per establir amistat amb intel·lectuals i pensadors del moment. Va ser un emprenedor compromés amb el seu país d' adopció -Espanya, per més de vint anys- i va competir, empresarialment parlant, amb el mateix Händel.

L' anecdotari explica, que una entusiasta barroca li va espetar: Un Déu, un Farinelli!
Carlo Broshi, nom real; El Capon, pels espanyols; Il Ragazzo, pels italians. Una veu irrepetible....irrepetible, per sort.

Lascia Ch'io Pianga - Rinaldo - Haendel
http://www.youtube.com/watch?v=R6psdBH1NJg

Això és el que hi ha

2009-06-26T21:11:00.007+02:00

Adéu....

Ha marxat deixant un adéu en forma d' entrades que s' han quedat sense concert. Les entrades més cares del món per escoltar un 'fantasma' en vida, (o almenys amb aquesta aparença, de petita, imaginava els fantasmes quan no portaven el llençol damunt) ara, sense vida.

"Això és el que hi ha", diu el nom del que havia de ser l' últim concert. I com una presa de pèl, 'el que hi ha', el que ha quedat de tot 'això', són les entrades milionàries reconvertides amb estampetes del record d' una mort no anunciada.

Ell, el negre més blanc de la història; el que pensava que ser negre era un taca en el seu expedient; no sabia que, igual que les taques més grosses, ell sempre destacaria en el gran llenç del món. Si era negre, el fons sempre seria blanc. Si era blanc....el fons sempre seria negre. Com no es va adonar d' aquest carisma?

Parlava d' un món millor, ple de mil fantasies, on els nens no haguessin de créixer i transformar-se en els abominables 'adults', aquells monstruosos èssers, culpables de les grans desgràcies dels nens. Parlava d' un parc infantil planetari. Parlava....d' una utopia. Com ell mateix. Ell va ser la seva pròpia utopia. I com sempre passa amb aquestes concepcions ideals, no es fan realitat. Amb diners va intentar comprar els seus somnis, però les utopies no tenen preu. Ni tan sols la bombolla d' oxigen que va adquirir, li va donar la vida que la contaminació que respirem la resta de la humanitat, sí ens dóna.

Tenia jo set anys, quan una nit va aparèixer en el televisor de casa, per explicar-me què era la por. Durant moltes nits, el llum encès del passadís i la porta oberta del dormitori dels meus 'sacrificats' pares, van intentar combatre els zombies monstruosos que volien entrar a la meva habitació. Sí, Thriller em va explicar com ningú, què era la por...gràcies pel detall, Michael, encara que et confesso que no calia.

“Només vull dir que aquestes seran les meves darreres actuacions a Londres. Quan dic que això és el que hi ha (This is it), això és el que hi ha! Interpretaré les cançons que els meus fans volen escoltar. Aquestes seran les últimes funcions en les que es baixarà el teló. Això és el que hi ha i ens veiem al Juliol.”

Bé, el juliol no ens veurem, Michael, perquè com deies en la lletra d' una de les teves cançons, gone too soon...'se'n va anar molt aviat'.

Em permeteu aquest petit fragment d' un conte que segur que ja endevineu abans de començar?

" Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:
- Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy - I dit això, se 'n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més."

Això és el que hi ha... el setè dels Jackson per fi ha fet realitat la seva utopia. Aquest món era massa real pel Rei del Pop. Fins Mai Més, Michael. Si existeix aquest país, allà ens hi retrobarem.

Earth Song Michael Jackson
http://www.youtube.com/watch?v=QlyE5diR_fg
On ens hem equivocat?

Boig d' opinions

2009-06-20T21:02:00.006+02:00

Una frase seva me'l va precedir.
Una sola frase, simple, deixarà molts enigmes i poques respostes repecte a la persona que la cita. Però una frase, pot ser l' aperitiu que irremeiablement obri la gana, i les ganes, del que hi ha darrera l' oració.

Encara que ignoressim que Denis Diderot, va formar part de la important obra anomenada Encyclopédie. Que va ser escriptor. I que en essència va ser filòsof...filòsof amb un marc històric perfecte per filosofar. ("El món s' havia tornat boig", segons paraules del seu secretari. Denis Diderot va conviure amb una època de canvi, on la filosofia germina amb comoditat).

Encara que ignoressim una biografia que val la pena no ignorar, amb una sola frase d' ell, ens adonariem que som davant d' algú especial. D' aquelles persones que es fa necessari que després de la primera frase, vingui la segona. I tot seguit, la tercera...i es que són paraules que 'ataquen' directament a les emocions, i obliguen a sacsejar pensaments.

Joseph Joubert, el secretari esmentat abans, en certa ocasió comentà perquè Diderot provocava aquest efecte amb les seves declaracions:
"Ell estava boig; no pas com el que està boig del cap, però ell estava boig d' opinions"

El biògraf de Diderot, André Billy, va fer una descripció de l' efecte que, segons ell, un Diderot de 65 anys va causar sobre Joubert: " Un model que el va marcar. Fatigat, desencantat, però el cervell sempre en ebullició".

Opinions boges....plenes de sentit comú. És possible? Conèixer a Diderot ho fa possible. Valorem-ho sinó amb aquestes paraules del Passeig de l' escèptic:
"L' Eros no només es per practicar, sinó també cal llegir-lo, perque amb aquesta mena de llibres es riu molt, i a més, es pensa poc". Amb línea amb aquest pensament, un dels articles de l' Encyclopédie, començava diguent:

"Fruïr, és conèixer". (Bona frase per cuinar en el nostre cervell..)

Ramon Alcoberro, professor de la Universitat de Girona, en la seva tesi doctoral, opina que hi ha un Diderot per a cada moment, que és possible recollir una observació seva, mai banal, per a cada circumstància de la vida. Que gosa investigar l' altra cara de les coses amb curiositat quasi infantil.

...Gosadia per no conformar-nos amb la cara que se'ns posa al davant...si hi ha davant, també hi haurà darrera, oi Diderot?

La frase que me'l va presentar:
"S' ha d' exigir de mí que busqui la veritat, no que la trobi".

Busquem doncs; amb gosadia; amb curiositat quasi infantil. Potser, fins i tot, arribem a trobar el que busquem.

Nightwish Sleeping
http://www.youtube.com/watch?v=l72vDJ9tsog
Fins que no quedi res a dir...

Dolça o amarga?

2009-06-13T13:08:00.012+02:00

"Dolça xocolata, amarga al paladar, dolça a l' ànima".

Per què no parlar en aquest bloc, d' una gran seductora d' homes, -d' homes i de dones, com em recordaria certa diputada..- (de fet, les estadístiques diuen, que és més seductora de dones que d'homes): La Xocolata.
O es que només pot ser producte exclusiu dels blocs gastronòmics? Percebo en aquest producte més matisos dels que la gastronomia pot donar cobertura...sí, 'cobertura' és la paraula més escaient parlant de xocolata..

Mata les penes -o almenys les adorm-, excita el paladar..-i diuen que més coses-, ens evoca records d' infància....
Potser sí que van estar encertats els antics asteques al considerar-la "regal dels déus". La ciència ha avalat l' opinió d' ells, batejant la planta del cacau amb el nom Theobroma (en grec, broma deriva de les paraules que signifiquen aliment i theo: dels déus).

Si ens fa falta una proba de fe per creure en l' existència d' un èsser superior, només cal que obrim l' armari o la nevera, i contemplem durant una estona, la tauleta fosca que alimenta déus i mortals.

La cara més fosca d' aquest aliment fosc, com sempre, són els interessos econòmics que es creen al darrera. Els petits productors africans, han tastat el sabor més amarg d' un fruit que alimenta déus...i enverina algún altre èsser espiritual -o serà carnal?- més despietat; cobdícia?

I es que la relació entre xocolata i poder ve de molt lluny. Va ser avantpassada del nostre flamant euro -perdoneu la ironia-, i de qualsevol altra unitat monetària. Amb una llavor de cacau, els asteques es proveïen d' un bon tomàquet, i amb 200 grans de cacau, ja tenien un senyor gall d' indi per posar a taula.

Deixant a banda les connotacions més amargues de la xocolata, dèiem al principi, que és molt rica en matisos. D' aquest fet, en donen proba els catadors de xocolata. A mesura que la peça es desfà lentament sobre la llengua, les diferents varietats de xocolata deixen anar els secrets d' una personalitat plena de tonalitats i subtileses.

Aquest gran ventall de percepcions sensorials són les que fan de la xocolata, una seductora...no sé si de saviesa, però del que sí n' estic segura, és que els savis també són seduïts per ella.

Com anar al cel i tornar-Els Pets
http://www.youtube.com/watch?v=aJYVn0pfU44
un amor dolç...

Aficions

2009-06-05T18:45:00.006+02:00

"A mí m' agrada ser aficionat. Escriure per ofici és un dels grans perills de l' escriptor. Quan un aconsegueix un estil, un to i una música i es manté fidel a ells...això pot no ser bo. Així que intento ser un escriptor sense ofici, que està aprenent coses continuament".

Reflexionant amb aquest 'raonat' raonament, no deixo de pensar, que l' última frase és molt aplicable a la vida en si. Viure sense ofici de viure. Viure aprenent continuament a viure. Una bona manera d' evitar l' estancament a una rutina que entumeix la nostra inclinació natural a la curiositat i la passió. Com molt bé definia la mateixa persona "la nostra vida és el que un llegeix, veu, experimenta, escolta, és allò que un va somiar, allò que li van explicar, el que va imaginar o va entreveure. Tot això és vida. La imaginació ajuda al observador, complementa".

El propietari d' aquestes reflexions, és un professor llicenciat en Filologia Hispànica, que un bon dia -molt bon dia- va decidir fer públic que també és un escriptor. I el públic li va reconèixer. La seva primera novel·la va ser guardonada amb el premi de la Crítica i el de Nacional de Literatura. Juegos de la edad tardía va presentar al públic a Luis Landero.

La crítica el defineix com un escriptor d' estil ple de precisió i de troballes verbals.
Una troballa verbal, per exemple, és dir que "cal aconseguir expressar amb precisió el que és subtil, i amb ambigüitat el que és evident". Landero demostra conèixer molt bé la capacitat que té l' ambigüetat -sempre en el marc apropiat- de crear una pàtina de sensualitat i d' encant a la nuesa de l' evidència. I per contra, l' esclat que significa, descobrir obertament què s' amaga darrera la cortina de la subtilesa.

'Fascinat pel llenguatge'. Fascinant definició.

Les seves reflexions són un regal a les neurones mig adormides per les drogues de la mediocritat i l' absurditat que aquest món ens ofereix insolentment. "Vaig aprendre a combatre la mediocritat envoltant, imaginant històries", diu Landero.

Històries contra la mediocritat.... bona cura al mal d' aquest potent estupefaent.

Black - Wonderful life (Maravellosa vida)
http://www.youtube.com/watch?v=nl_fZRLbumM
"Màgia per tot arreu..."

Qüestió de dignitat

2009-05-29T18:05:00.007+02:00

De tots és conegut el transcendent missatge que diu que "el treball dignifica"...subliminal dita que dóna per a grans reflexions i més discussions.

Pepe Rubianes ja definia el treball com "el noble arte que practica el 99% de la humanidad". A partir d' aquesta frase, el Pepe continuava per deixar-nos clar què volia dir exactament amb allò del "noble arte". Jo, com no sóc el Pepe, m' aturo aquí. Però val la pena escoltar les seves desbocades reflexions.

La veritat és, que si hem de tenir en compte l' origen del terme Treball, la dignitat és desdibuixa força. El mot llatí "tripalium", d' on prové el digne ofici, designava un instrument de tres pals on s' hi lligaven els esclaus per a ésser fuetejats...i algúns, avui dia, van a treballar talment com si els perseguís aquell trípode amenaçador.

Diuen que els diners no fan la felicitat. També diuen l' esmentat pensament de que el treball dignifica. Hi ha qui es pregunta si no és precisament a l' inrevés: els diners sí fan felicitat, i el treball no té res a veure amb la dignitat humana.

Posant el tema a la seva justa mesura, certament, l' activitat mental i física que comporta el treball -sense entrar en el detall de com hauria de ser aquest per realment aconseguir l' objectiu- sí té la capacitat de donar-nos una certa dignitat. Ens pot aportar coneixements nous, experiència, enriquir-nos amb més recursos que ens seran útils en el dia a dia. A més a més, permet guanyar-nos el pa -o deixant les metàfores per moments més poètics- guanyar-nos els diners de cada dia, aquells que ens permetran sobreviure en un planeta que funciona a cop de bitllet.

En qualsevol cas, si parlem de feina, sempre serà bó protegir-nos mínimament, i no només amb la normativitzada Prevenció de Riscos Laborals. Siguem creients o no, i en vista de que els polítics, tot i tenir el poder, no tenen la salvació, no estarà de més tenir a la reserva una petita plegària per alçar al cel, en aquells moments que els mals i mals de cap que el treball té el potencial de provocar, siguin més dels que la nostra dèbil persona pugui aguantar.

"Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d' aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d' avui,

perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del
director,
ans advertiu-nos si s' apropa,

amén."

Nova Oració del Parenostre.
La Fàbrica.
El inigualable Miquel Martí i Pol.

http://www.youtube.com/watch?v=JD1I07PQyRk
Toni Braxton - How Could An Angel Break My Heart

Embriagadesa

2009-05-23T21:53:00.007+02:00

El frare Francesc Eiximenis, nascut a Girona el 1340, va escriure el llibre "Com usar bé el beure e menjar". En ell comentava 'quan de bé fa a l' home beure moderadament i com el fa estar alegre', i que 'la soberana benignitat de Deu i la seva providència ordena beure vi per allunyar la tristor de l' home'.

És cert. Així ho diuen els experts amb el cos i també els experts amb el vi.

Però a més dels beneficis que apuntava Eiximenis, el vi té un element afegit. Forma part de la nostra cultura, tinguent un paper destacat en les relacions socials, econòmiques, gastronòmiques, etcètera. Cada vi és la petja d' una terra, d' un clima, d' un tipus de raïm, i d' una forma d' elaboració que marquen la seva singularitat.

Reconec la meva falta de 'saviesa' en tot el que fa referència a un món que percebo increïblement 'seductor' i complexe. No obstant la meva ignorància, hi ha una cosa que em fascina: la sensualitat de les expressions emprades pels entesos per definir els diferents tipus de vins.

Descripcions com: "Color robí, olor de violetes, taronges i llessamins, sabor provinent d' una vellesa calmada..."; o "Vi de color obscur que recorda la confitura i la Regalèssia sobre un fons suau especiat i torrat..un vi del present que parla del passat".

Cada definició és una essència de poesia que sotmet cadascun dels nostres sentits a un estat de dolça embriagadesa.

Parlant de vins i d' embriagadesa, em ve al cap un text de Charles-Pierre Baudelaire on esmenta les dues coses. En Petits poemes en Prosa, Baudelaire recita el poema prosaic "Embriagueu-vos", per exposar-nos la fórmula de viure el temps que tenim:

"Cal viure sempre embriac. Tot consisteix en això. És l'única qüestió. Per a no sentir l'horrible pes del Temps, que doblega les vostres espatlles i us inclina cap a terra, cal embriagar-se sense treva.
Però de què? De vi, de poesia, de virtut, al vostre gust. Però embriagueu-vos.
I si alguna vegada, en els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una vall, en la solitud malenconiosa de la vostra cambra, us desperteu, amb l'embriaguesa ja afeblida o desapareguda, demaneu al vent, a l'onada, a l'estrella, a l'ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que gemega, a tot allò que roda, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu-li quina hora és; i el vent, l'onada, l'estrella, l'ocell, el rellotge, us respondran:
—És l'hora d'embriagar-se! Per a no ser els esclaus martiritzats pel Temps, embriagueu-vos; embriagueu-vos sense treva! de vi, de poesia, de virtut, al vostre gust."

No, no és apologia de l' embriagadesa alcohòlica. Baudelaire ens parlava de l' embriagadesa per tot allò que fa bonica i interessant la nostra vida.

Que sempre trobem coses per embriagar-nos.

Opus - Live is Life
http://www.youtube.com/watch?v=sPT989Lyvmk
"Vida és vida quan tots sentim el poder"

Rusalka

2009-05-16T11:55:00.000+02:00

Passejant enmig d' una Girona transformada en jardí, m'he retrobat de nou amb un escrit on es narra la bonica i malenconiosa llegenda de Rusalka, la dona d' aigua.

Certament, dona és el que volia ser, quan en realitat la seva condició de nimfa l' obligava a habitar les aigües humides i dolces d' un llac. Des de la dolçor de la seva casa, però, va descobrir que a fora, existien sabors més intensos: es va enamorar.

Aquesta llegenda, extreta de la mitologia eslava, ha encegat, talment com el cant d' una sirena d' Ulisses, a molts poetes i escriptors; de terres allunyades i de terres més properes.

De les dones d' aigua, n' ha parlat en forma de conte de fades, l' escriptor bohemi Karel Jaromir Erben ,o el més reconegut Hans Christian Andersen.

De les terres properes, Jacint Verdaguer va caure en el influx d' una goja i les seves companyes, en la seva emblemàtica obra Canigó; i Victor Català ens va contar la història de Floridalba, una encantada que es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità.

Un poeta va ser el culpable d' escriure el llibret que va captivar a Antonin Dvorak, i d' on va nèixer la seva òpera més famosa: la preciosa Rusalka. Va ser estrenada l' any 1901 a Praga i a Catalunya ens va arribar el 1924.

L' òpera es divideix en tres actes plens de màgia, on destaca la delicadesa de l' àrea Cançó a la Lluna. Una cançó que sorgida de les veus de Rusalkes, com la de la soprano Renée Fleming, o la d' Ana Netrebko, fa impossible la impassibilitat. Aquest cant desesperat a la lluna, és el cant escollit per seduir la saviesa que invoco en aquest bloc.

La ciutat dels quatre rius, Girona, ciutat d' aigua dolça i de moltes llegendes, com no podia ser d' altra manera, també té la seva pròpia dona d' aigua. La Cocollona, amb cor de dona, pell de cocodril i ales de papallona, sura per les aigües que travessen la ciutat, quan la lluna és plena.

Si el teu cor és sensible, i la lluna molt rodona, potser viuràs l' experiència de comtemplar-la. Diuen els que l' han vist, que el seu espectre mig transparent i borrós, neda amunt i avall entre el Pont de Pedra i el Pont de les Peixeteries Velles.

El proper 7 de juny, el cel nocturn tornarà a ser il·luminat per una formosa lluna plena....

http://www.youtube.com/watch?v=Edzl5gSwrGQ
(un altra veu de Rusalka..)

Els sentits d' Eros

2009-05-09T10:39:00.030+02:00

Aquesta setmana ens han regalat un llibre signat per l' autor, en Pep Vila, un antic professor de'n Josep.

Amb aquest títol tan suggeridor, ELS SENTITS D' EROS, ens deixa molt clar que la protagonista del llibre, la sexualitat, és tractada, no com un manual d' ús, sinó com un objecte d' art: seductora, actractiva, elegant, interessant.

La seva carta de presentació és clara: abordar el fet de l' erotisme i la sensualitat creadora, a les actuals comarques gironines, a través del divers i variat món de l' art, literatura, història, la moral judeocristiana, llengua (ens referim a la del idioma -en aquest context, val la pena puntualitzar), cançoner, refranyer. Bona part de la documentació aportada és inèdita (o verge).

El llibre fa un extens recorregut "sexual":

Menciona el famós Banquet de Plató, un convit on els comensals teoritzen sobre l' amor i la passió.

Analitza els curiosos i, a voltes, sorprenents grafits i gargots trobats als marges de documents notarials o d' escrivans, que en moments d' oci, cansats potser de traslladar àrids protocols, deixaven volar les seves fantasies més secretes.

S' introdueix en l' estètica barroca, per descriure els característics jocs de mots, imatges, metàfores i equívocs, que van convertir a moltes corts reials d' aquella època en vertaderes cases del llibertinatge.

Ens fa la lectura de les novel·les de Solitud de Víctor Català; de Josafat de Prudenci Bertrana; All i Salobre de Josep Mª de Sagarra; Les Notes Disperses de Josep Pla. Arribem a la conclusió que no necessitem l' Interviu (o qualsevol altra relacionada).

En pintura, ens incita amb Dürer, Gustave Courbet, Masaccio, o el genial i moltes vegades morbós, Salvador Dalí.

I finalment, la llengua, un univers propi i extens, on l' erotisme hi té casa pròpia. Mots veneris, expressions, eufemismes, metàfores, dobles sentits, argot..És el que l' autor ha definit com el Bocavulvari.

L' amor inventa a cada època els seus objectes de temptació.
La moda, el disseny, la música, la publicitat, els costums, el comsum...el nostre entorn és un reclam constant a l' erotisme..nosaltres mateixos ho som.
Eros es manté al mig entre el saber i la ignorància. Tothom em fa ús, i cadascú el reversiona a la seva manera...per això sempre ens seduirà?

F. Nietzsche va dir: "Darrere la consciència treballen els instints". I Albert Einstein en va fer la seva pròpia equació: "La meitat superior del cos pensa i fa plans, però la meitat inferior determina el nostre destí".

Aquesta és la invitació que ens fa en Pep vila: utilitzar la nostra meitat superior per penetrar en una lectura on els instints, un dels nostres tresors més preuats, siguin els protagonistes.

http://www.youtube.com/watch?v=1eVIyAW3NTc
Michael Bolton - When A Man Loves A Woman

Fascinadora Grècia

2009-05-01T20:00:00.026+02:00

"Qui, des de la plaça -àgora- d' aquesta vella Empúries, no voldria iniciar un retorn que el portés, solcant les mars Tirrènica, Jònia i Egea, vers el país dels focens, a les clares riberes, als esplèndids litorals grecs de l' Àsia Menor?"
Alexis Eudald Solà.

El dissabte 25 d' abril, l' àgora de Girona, com ja és costum de fa molts anys, es va omplir dels aliments per proveir als habitants i visitants de la petita metròpolis de Girona.

Una mica abans del migdia - "l' hora de la plaça plena" segons la traducció literal d' aquest terme en el grec clàssic- i acomplint amb la seva funció més amplia, un grup de persones es va aplegar a l' àgora gironina per des de la plaça d' aquesta vella Girona, iniciar -amb la imaginació- un retorn als esplèndids litorals grecs.

Aquesta invitació al retorn, té un nom: Fascinació per Grècia, el nom de la nova exposició que es pot visitar en el Museu d' Art de Girona. Si no podem solcar les mars Tirrènica, Jònia i Egea físicament, per què no deixem que un Museu ens faci de vaixell imaginari?

Des del port del Museu, comença una travessia al mític hel·lenisme, explicada de moltes formes, tantes, com artistes l' han il·lustrada.

L' Atlàntida de Salvador Espriu.
La història apassionada de Dafnis i Cloe, que Joan Miró va gravar amb una visió sempre tan particular.
I les múltiples cares que li va saber veure Salvador Dalí a la sempre mítica deessa grega de l' amor..?
Creuar El Pont de la Mar Blava de Lluís Nicolau d' Olwer, o fantasiar amb la senzilla música del nen pastor de l' Idil·li de Marià Fortuny.
En el viatge, també hi ha temps per tastar els excessos del Bacchus de Josep Berga i Boada, o contemplar la bellesa nua d' Aglae, Talia i Eufrosine, Les tres Gràcies, que tants escultors i pintors vàren voler posseir.

Realment el camí és llarg; però no pesat. Com més s' avança, més gran és l' èxtasi.

És l' èxtasi de "les noves coneixences, de les aventures que no imaginaves, dels ports que els teus ulls ignoraven"(Ítaca de Konstandinos P.Kavafis). El punt zero del camí ens espera al bell mig de Girona.

Aquell dissabte, reunits a l' àgora, vàrem assaborir una raó més per sentir Fascinació per Grècia: els bons fogons grecs. El Grup Gastrònomic Girona Bons Fogons, ens va apropar a través dels preuats sentits del gust i l' olfacte, als meravellosos paisatges llunyans que acullen una de les cultures més fascinants que han existit mai: Grècia.

http://www.youtube.com/watch?v=SDlYwP1tj6M
Riccardo Cocciante - Margherite

Bellcaire i Bellaparts

2009-04-25T17:57:00.033+02:00

Divendres novament. A la casa de Salt, la casa de la meva infància, les quatre bosses eren apunt per fer el curt trajecte que ens portaria a casa els avis, a Bellcaire de l' Empordà.

Els cinc primers anys de vida, -de la meva, vull dir- cada divendres empreniem aquest mateix camí...i quin camí! A mesura que ens anàvem acostant, els camps dominaven la nostra visió i la pau domesticava els nostres esperits.

I per fí Bellcaire. La petita Bellcaire, que té més castell que poble...o tenia, perquè el d' ara és una simulació de castell (o no sé ben bé què simula).
En canvi, Can Sadurní, -nom amb el qual va èsser batejada la casa gràcies a un revesavi- em semblava molt gran. I m' ho segueix semblant.
Una extensa reixa separa Can Sadurní del Carrer Orient i de la plaça del davant, i un cop l' atravesses, encara s' ha de recòrrer uns quants metres abans d' arribar a l' entrada de la masia. Aquells metres, van fer les funcions de sala de jocs a l' aire lliure, on més vegades els meus genolls van tèmer per la seva integritat, i on les gallines miraven encuriosides a aquella nena de rínxols que els hi donava ordres que es portessin bé, talment com unes alumnes improvisades -millor aquestes nines mòvils que no les de plàstic.

Al arribar amb el cotxe al destí final, hi havia un ritual que sempre es repetia, encara que ningú l' hagués establert. Jo sortia accelerada del cotxe, passava per la gran porta i encarava les escales desiguals que em duien directament a la gran cuina on sabia que hi trobaria a la meva àvia...i sempre la hi vaig trobar.

La meva àvia, era de Bellcaire i es va casar amb l' hereu de Can Sadurní, en Lluís Bellapart. En Lluís Bellapart va nèixer en aquella casa el 1899. El seu pare, el igualment Lluís Bellapart, també hi va nèixer. I el pare del seu pare, en Sadurní Bellapart -sí, el que va donar nom a la casa. I el pare del pare del pare, en Joaquím Bellapart. Aquest últim va ser qui, havent nascut a Bellcaire, va adquirir la casa quan es va volguer casar.

A part de les boniques formes, i del valor sentimental gravat en el meu cor, la casa poseeix una curiositat que la fa digne de mencionar en aquest bloc, que pretèn parlar de "saviesa", encara que aquesta sigui casolana i popular.

En el frontó del portaló, cisellat sobre la pedra, hi ha un escrit pensat per advertir a les generacions posteriors.

"ALS MEUS FILLS I SUCCESSORS, NO US FIEU DE FALSOS AMICS. US CREARAN EMBOLICS...."
Tot seguit, explica una breu història d' un avantpassat, que va pecar de confiat i va prestar diners a un suposat 'amic'. Es va quedar sense amic i sense diners.

De llavors ençà, moltes generacions hem tingut l' ocasió de llegir aquesta advertència amb forma de rodolí, i beneficiar-nos de la saviesa de l' experiència.

Can Sadurní, casa d' arrels i records...i de bons consells.

Lluís Llach - "País petit"
http://www.youtube.com/watch?v=UfAu0Dvm6p4
Malalta d' amor pel meu pais

Un viatge amb J.M. Espinàs

2009-04-18T13:20:00.002+02:00

El dia setze d' abril va ser un dia important. Un dia és important quan succeix alguna cosa, per mínima que sigui, que aporta i enriqueix una mica més la vida. Realment, pensant-hi bé, cada dia té una petita dosi d' això que anomeno importància, aquella que ni tan sols ens parem a reconèixer. Però el dijous setze d' abril...la vaig reconèixer.

Vaig assistir a la presentació del 20è llibre viatger de Josep Maria Espinàs, A peu per Múrcia. I més que la temàtica del llibre en sí, la manifestació de la seva personalitat va...remoure alguna cosa dins meu.

El seu posat de "com qui no vol la cosa", una mirada volant per l' entorn, -talment com una au rapaç- donant l' aparença de no quedar-se amb cap detall (ai..les aparences com enganyen), silenciós....discret. Aquesta va ser la targeta de presentació que vaig rebre d' ell quan vaig veure'l entrar a la Llibreria 22 de Girona. Però l' explosió Espinàs m' esperava al cap d' uns minuts, una explosió sense focs d' artifici. Aquella que t' adones que has viscut un cop te'n vas a casa, i percebs els seus efectes.

La seva intervenció va començar amb el mateix posat que la seva entrada a la llibreria...com qui no vol la cosa. Sense cap introducció impactant, com si desconeixes el discurs a seguir (ell no fa discursos). El to de conversa i la mirada juganera -mirada que se'n va passar per alt abans de començar la presentació-, em va anar embolcallant en la seva filosofia de viure.

Sí, parlar de J.M. Espinàs i de qualsevol dels seus llibres i escrits, és parlar d' una filosofia vital. La seva:

Inventari de jubilacions, 1992

"La meva ambició no consisteix a ser feliç, una obsessió que ha fet molt infeliços. Sinó a adonar-me dels instants en què es produeix la seva màgica presència".

El meu ofici , 2008

"L' article diari és un petit desafiament al meu mecanisme pensant. Crec que un pensament no és una peça acabada, sinó una fàbrica de nous pensaments". "El meu ofici: desfent tòpics".

Sobre els llibres dels seus viatges

"La lentitud et permet descobrir la diversitat. En els viatges a peu jo vaig a buscar la dimensió de ficció que hi ha a la realitat. Els personatges i fets amb que topo són superiors a la meva imaginació. Em fico en un ambient que ja viu per ell mateix."

En alguna ocasió, Espinàs ha comentat 'que sempre ha fet el que ha tingut necessitat de fer'. D'aquesta necessitat, els seus lectors hem descobert les nostres pròpies mancances i hem pogut saciar-nos amb una escriptura reposada, aguda, mental, contrastada i amb el punt de sal irònica just.

"L' escriptura pot ser emotiva, bella, sàvia, però és poca cosa sense caràcter". J.M. Espinàs, escriptor amb caràcter... i amb emotivitat, i amb bellesa, i amb saviesa.

Bona seducció de la saviesa Espinàs a tothom.

http://www.youtube.com/watch?v=3MbOH1JCQcg
sting - fields of gold
(caminant per camps d'or)

El retrat d' Oscar Wilde

2009-04-11T12:38:00.023+02:00

No existeixen més que dues regles per a escriure: tindre alguna cosa a dir i dir-la.
Simple, no? Doncs no tothom que escriu es basa amb aquestes regles. Hi ha una regla paral·lela que serveix de norma per un altre grup d' "escriptors": Saber agafar un bolígraf (o teclejar un ordinador), i haver après l' abecedari. Si saps fer això, per què necessites tenir alguna cosa a dir?

A aquest grup de gent, el nostre personatge d' avui, en va dedicar una altra reflexió:

L' opinió pública existeix només allà on no hi ha idees.

Oscar Wilde tenia moltes coses a dir, i si aquestes coses estaven plenes de saviesa o plenes d' irreverència, això ja era cosa dels oients o lectors assimilar-les.

La controvèrsia i ell van anar agafats de la mà 46 anys, just els que va aparèixer en l' escenari -mai millor dit- d' aquest món.

Contradictori per convicció, es va casar i va ser pare de dos fills, al mateix temps que va ser un homosexual confés. Però no una confessió com la que es fa davant d' un capellà, amb veu baixa a la petita capelleta del confessionari. La seva, va ser com si el capellà fos sord i el confessionari ple de micròfons. Va cridar-ho als quatre vents fins que la presó li va obrir les seves portes.

D' ell, tots els que no tenien res a dir, van 'opinar' a bastament. Els que sí tenien coses a dir, en canvi, el van admirar, repectant allò que era massa excèntric d' entendre. Ja ho solen fer els que pensen.

Mentrestant, ell no va parar de "dir".

- Poemes, assajos, obres teatrals.
- Relats infantils amb reflexions per adults, El príncep feliç (1888)
- Una novel·la inspirada en la bellesa deseperada per la seva pròpia efimeritat, El retrat de Dorian Gray.
- Els escrits de l' enclaustrament: La balada de la presó de Reading (1898), i De Profundis, 1905 (profundament torbador).

"Pensava principalment en les flors. Ahir vaig tallar una orquídia tan efectiva com els set pecats capitals. En un moment sense pensar li vaig preguntar a un dels jardiners com s’anomenava. Em va dir que era un excel·lent exemplar de Robinsoniana, o quelcom horrorós per l’estil. És una veritat trista, però hem perdut la facultat de posar noms preciosos a les coses. Els noms ho són tot. Mai em barallaria pels fets. La meva baralla és per les paraules. Aquesta és la raó per la que odio en literatura el vulgar realisme".
Fragment de Retrat de Doriann Gray

"Els noms ho són tot"... Els últims anys de la seva vida, el nom 'Oscar Wilde', va significar acusacions permanents. Utilitzant la facultat de posar noms, va crear-ne un de nou que no fos res per ningú: Sebastià Melmoth. Un nom fals per obtenir una vida més autèntica, lluny dels rumors i la crítica.

La seva tomba a París és un espectacular monument, farcit de llavis pintats, representant fidel de l' extravagància i la provocació. Una sepultura digne de qui va ser jutjat indignament.

http://www.youtube.com/watch?v=Gf03s9AdY38

Scorpions - You and I

Somni Roig

2009-04-04T20:49:00.014+02:00

Vàren arribar quan els únics acords musicals que s' escoltaven en aquells paratges virginals, eren els dels crits de les gavines i els de l' onatge del mar. Una harmonia perfecta de notes estridents, les gavines, i sons propers al chillout, el mar.
Ells foren els encarregats d' obrir el camí que va permetre anys més tard sentir altres ritmes musicals. En les caluroses i humides nits dels estius d' uns anys encà, les veus de grans figures de l' escenari emmudeixen per unes hores el cant del mar.

Tot això ho feren perseguint un somni personal.
Somni per a ells i realitat per a nosaltres.

La guerra, la gran destructora de projectes i somnis, va ser l' enemiga que entorpí que poguessin palpar el preu del seu treball. Cinquanta llarguíssims anys van haver de passar per contemplar un paradís que no tastàren. La segona enemiga va aparèixer a l' escenari per finalitzar definitivament la funció: la mort.

Molt a prop, en el punt més elevat d' aquell paradís, i sense perdre de vista la costa que els va seduir, descansa el matrimoni somniador de realitats. La seva tenacitat i visió de futur els va convertir amb esculpidors d' un paradís: El Cap Roig.

Nicolau Woevodski, fregant la quarentena, i amb un passat dificultós a l' esquena, va decidir que la vida que havia portat fins aquell moment no volia viure-la més. En crearia una de nova, feta a mida, utilitzant els ingredients que els seus desitjos prescriguessin.

L' enèrgica Dorothy Webster abanderà els mateixos desitjos del seu segon marit. Londres no era prou gran per encabir la seva vitalitat i ànsies de llibertat que la societat encorsetada anglesa impedia portar a la pràctica.

D' aquesta fantàstica bogeria, les il·lusions van anar adquirint cos, un cos d' una bellesa magnificent:

- les bessones anomenades Gate House (les torrasses de l' entrada al recinte);
- el Village, cases destinades al personal de servei;
- l' embarcador i les llargues escales que hi conduïen;
- la joia de la corona: el Castell, talment sortit d' un conte medieval, amb sumptuoses estances i llits propis de la cort de Lluís XIV;
- una biblioteca farcida de llibres amb lloms bellíssims,
- i la guinda de tot plegat, el cimbori, la torre-mirador amb vuit finestrals amb forma d' ogiva, imaginat com a futur estudi d' inspiració (impossible no inspirar-se en una estança envoltada de la visió del mar)

...Un veritable museu d' art.

No es d' estranyar, doncs, les paraules que va dedicar un diari local de l' època al senyor Woevodski, el febrer de l' any 1930:

"Woevodski, plànols a la mà, va bastint pacientment una obra superba i poc abans de traspassar el llindar de la seva propietat, hom ja té la sensació que un home que sap fer les coses cercant la perfecció ha passat per allà. S' hi veu l' home que sap on vol anar."

Han passat 35 anys des de que 'el rus' va abandonar la seva obra i aquest món. Com cada primavera, avui, el Cap Roig encara dormiteja els pocs dies que li queden abans que l' estiu el desperti del tot. El so de l' onatge del mar fa de cançó de bressol a la pedra fosca del solitari castell i a l' espectacular jardí, que en Joan Carles, l' apersonat jardiner, amb devoció i dedicació, mima durant tot l' any. Molts preparatius estan començant a coure's per trencar el silenci del hivern en el proper Festival dels Jardins del Cap Roig.
Però no ens enganyem. El festival hi és present durant tot l' any, d' una manera més serena i natural.

Cap Roig, el llegat d' un somni, escrit per Xavier Febrés i editat per Fundació Caixa de Girona l' any 2000, explica aquesta historia apassionant ocurreguda en un paratge d' excepció.

http://www.youtube.com/watch?v=dx_v5qVv6H4
Leonard Cohen - Dance me to the end of love
(Un dels son que l' estiu del 2009 emmudirà el mar)

Mare Nostrum

2009-03-27T16:34:00.014+01:00

Fernand Braudel, (1902-1985), historiador francès que va dedicar algúns anys de la seva vida a preparar un estudi sobre la Mediterrània es va interrogar i tot seguit va donar resposta a la següent qüestió:
”Què és el Mediterrani? No un mar, sinó, una successió de mars. No un paisatge, sinó innombrables paisatges. No una civilització, sinó civilitzacions amuntegades unes sobre altres”.

Aquesta visió la comparteixen persones de molt diverses ideologies i professions, experts i no experts, artistes amb visió més romàntica, tècnics amb diagrames i estadístiques amb mà, pescadors que recullen l' aliment que ella els hi dona -talment com una mare, la 'mare nostrum'- o molts altres que simple i irremeiablement estimen la Mediterrània.

Raons no en falten. La Mar Mediterrània és com una gran piscina -les úniques fronteres aduaneres són l' Estret de Gibraltar en la part més occidental i en l' oriental, l' artificial Canal de Suez. El clima moderat encalma la major part del temps les seves aigües, i el color blau intens de les costes res tenen a veure amb les tonalitats més grisenques de les violentes aigües del seu germà gran, l' Atlàntic.

Per això i tot el que no he dit, i que ja aporten els entesos, la Mar Mediterrània, la mare nostrum, mereix aquest petit homenatge fet de retalls de cançons i poesies de diversos autors. (Mereix un reconeixement més elevat, però el reservo per els privilegiats moments que sóm aprop una de l' altra).

Joan Manuel Serrat va cantar que amuntegat a la sorra guarda amor, jocs i penes. La Mediterrània era per ell com una dona perfumada de brea que s' anyora i s' estima, es coneix i es tem. I amb ella volia quedar-se i que ni la mort el separés, perquè...vaig nèixer a la Mediterrània.

Georges Moustaki i Maria del Mar Bonet van cantar junts La Mar Mediterrània on la describien com un gran estany on juguen nens d'ulls negres, i on hi ha tres continents i una història de segles. On els profetes, els déus, el Messies, i tot, hi ha un bell estiu que no tem la tardor en el Mediterrani"

Lluís Llach, va fer un cant de súplica a la Maremar perquè aparegués en l' altar del seu paisatge.

I per últim, amb l' essència de força i llibertat que la mar inspira, Lax'n Busto ens van deixar La meva terra és el mar, del disc "Sí":

Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port.
(...)
Tu, vell timó que m'ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
(...)
Dóna'm força per cridar, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop.
Dóna'm força torna'm boig, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop
dins el cor...

Si nosaltres tampoc som de pedra, mullem-nos per defensar la costa que banya la nostra terra, aquella que per paisatge i per caràcter, s' ha guanyat el nom que més bé la representa: Costa Brava.

http://www.youtube.com/watch?v=raJgjL-2qnE
la meva terra és el mar - Lax'n'Busto

La Beauté

2009-03-21T23:39:00.007+01:00

Deia Goethe: "Imagina una ciutat com París, on es reuneixen, en un mateix marc, els millors caps coronats dels imperis; on tots els regnes de la naturalesa, el que l' art de totes les regions de la terra pot oferir de més notable, és accessible cada dia; imagina aquesta ciutat universal, on cada pas sobre un pont, per una plaça, recorda un gran passat; on en cada racó de qualsevol carrer s' ha desenvolupat un fragment de la història".

La setmana passada, Modigliani em va fer parlar de París. Com, sens dubte, me' n farien parlar tants altres artistes i esdeveniments que han escrit algún capítol a la ciutat on cultural i literalment, va guanyar-se el sobrenom de la Ciutat de les Llums.

Goethe ens invitava a imaginar una ciutat que no feia falta inventar perquè ja existia. Els grans museus de París, contenen l' art més notable de totes les regions de la terra -per bé o per malament -i els propis edificis d' aquests museus, són dignes de ser contemplats i admirats. Els ponts travessen un riu on fins i tot el nom és bonic de pronunciar i encara més de navegar: el Sena. La plaça dels pintors a Montmatre, la Place de la Concorde, la Place du Trocadero, la Place des Invalides, les Champs-Élysées,... tenen gravats a les seves entranyes fragments rellevants de la història.

Menció especial és la seva joia més valuosa. I no estic pensant amb la Torre Eiffel. És la marca distintiva de París, però la seva joia, amb tota la càrrega de subjectivitat que implica aquesta afirmació, és Notre Dame de París.

Aquesta bonica Dama exhibeix la seva monumentalitat sobre les aigües tranquiles del Sena al bell mig del cor de París. Diu la llegenda, que dos dels seus grans porticons van ser esculpits pel mateix Diable, a qui el cerraller Biscornet havía venut la seva ànima, no poguent realitzar la porta central, per on passa el Santíssim durant les processons. En tot cas, deixant dimonis a banda, aquestes exhuberants portes donen accés a un interior que empetiteix qualsevol arrogància humana. La nau central, amb 10 mt d' allargada, 48 d' amplada i 35 mt d' alçada, i que pot albergar uns 6.500 fidels - i no fidels, que imagino fan el mateix embalum; a no ser que els pecats dels incrèduls engreixin - va marcar una fita en el gòtic.

De la captivadora bellesa de Notre Dame de París hi ha tres elements especialment fascinants: els vitralls d' intensos colors, les campanes i les gàrgoles, o per ser més correctes amb el terme, les quimeres: estàtues pètries que representen monstres mitològics, excepcionals en el cas de Notre Dame.

Tots aquests elements aplegats en un sol monument són suficients per fer volar qualsevol ment humana amb sensibilitat artística. Això és el que li va succeir a un escriptor del segle XIX considerat el capdavanter dels autors romàntics francesos, Victor Hugo. D' aquesta inspiració va néixer un campaner desfigurat amb un cor tan gran com les campanes que estimava.

En la soledat del seu campanar, Quasimodo trobava la felicitat que el món li havía negat. Quinze campanes ballaven i cantaven a París cada vegada que ell les acariciava amb les seves grotesques mans. Però, talment com un harem, tenia la seva predilecta, la gran campana que havía batejat amb el nom de Maria. Potser la preferia perquè era la única que la sordera encara li permetia escoltar. Potser, pel fet que el seu potent so es reservava només per ocasions especials.

"Campanes que toco jo
són els meus amors i les meves amants.
Les faig pregonar i repicar
fins que canten.
Les campanes són meves
Kirie, Eleison, Dies, Irae, Illa, Hosanna y Amen.

Però les que jo prefereixo
de les meves dones de ferro
són les tres Marias
les meves millors amigues.

Maria la petita
per un nen que s' enterra
Maria l' alta
pel mariner que marxa
i Maria la grossa
pels nuvis que es casen
enveja sento per ells
perquè a mí cap dona mai em mirarà.

La campana feliç, la campana infeliç
les campanes que mai han tocat per mí".

( De l' obra musical Notre-Dame de París de Luc Plamondon)

Quasimodo, però, no estava sol amb la seva lletjor. Estirga i les demés quimeres, amb els seus horripilants rostres i cors de pedra, li feien companyia en aquell submón grotesc i desagradable apartat de la bellesa que els humans hem dissenyat com a cànon mereixedor de l' estima i apreci dels altres.

Només hi havía una bellesa que no defugia la seva presència i que cada dia l' obsequiava amb una exhibició quasi luxuriosa de colors: els vitralls. Iris de colors vermells ardents i blaus plens de la vida que a ell li mancava, es deixaven mirar i admirar pels seus embadalits ulls.

Un lleig estimant la bellesa, aquesta és la paradoxa de la novel·la Notre-Dame de París o el Geperut de Notre Dame, com algúns altres van volguer traduir més tard, a desgrat del seu autor.

Lletjos o guapos, tant si val, avui o en l' any 1482, quan hi vivia en Quasimodo, Notre Dame de París és una seductora dama de pedra que ens transporta al Paradís celestial cada vegada que tenim la gosadia d' admirar-la.

http://www.youtube.com/watch?v=bpzbPzFW_P8
Aerosmith - I don't want miss a thing

El princep de Montparnasse

2009-03-07T10:29:00.000+01:00

A 24 quilòmetres al sud oest de Pisa es troba Liorna, o tal i com la pronuncien els seus itàlics habitants, Livorno. Livorno és una bonica ciutat que mira al mar, on el Mediterrani rep el nom de Mar Tirrena i constitueix un dels ports principals d' Itàlia. En temps de la Inquisició, molts jueus vàren trobar acollida dins la comunitat jueva que hi habitava. D' aquí en va sortir una cançó popular:

"I fugia molta gent
perquè la feina hi mancava .
Uns anaven a l'Alguer
altres a Cuba o Itàlia
perquè hi havia un poblet
que Liorna anomenaven
on s'hi trobaven tan bé
que ja mai més no tornaven
I una dita en va sortir:
Qui va a Liorna no torna!"

Els viatgers que l' han visitada han expressat que un cop allà, no en marxarien, atrets per l' encant d' una ciutat traginera abocada a les càlides aigües del Mediterrani.

M' agradaria parlar de Nàpols, de Florència, de Venècia, de Capri i Niça, i fins i tot ser una mica més agosarada, i atrevir-me a parlar de la gran París. Però per què tots aquests llocs? Perquè tots ells vàren allotjar en alguna ocasió una persona que al llarg del temps ha despertat reaccions molt diverses, cap d' elles associades a la indiferència.

El dissabte 12 de juliol de 1884, Livorno va veure nèixer al nou membre d' una extensa família que anys enrera -en el segle XVIII- havía acollit dins la comunitat jueva que avans feia esment. Sí, el nostre petit protagonista era d' origen jueu, la qual cosa li va comportar alguns maldecaps.

Nàpols i Capri, amb els seus climes benignes, van fer la funció de guaridores de les nombroses malalties que mai el deixarien i que acabarien enduguent-se la seva vida massa aviat.

La propera estació va ser Florència, la bellissima Firenze, cita obligada per qualsevol amant de l' art i la bellesa. El nostre apassionat adolescent va quedar captivat amb la contemplació de les obres mestres que ofereix la ciutat-museu. S' hi va quedar uns anys absorvint influències artísitiques de l' entorn i aprenent sota la tutela d' un dels millors pintors de Livorno, Guglielmo Micheli.

Venècia el va veure arribar l' any 1903 amb 19 anys comptats i patint de tubercolosi. Es va matricular a l'Instituto di Belle Arti, però va malbaratar la seva estada amb altres tipus d' aprenentatge. Fumava haixix i regularment visitava les zones de la ciutat amb més mala reputació. Perquè sí, Venezia no és tant sols bonics canals atravessats per romàntics ponts i pícars gondolers amb samarretes a ratlles vermelles cantant "O, Sole mio".

I per fí, París. El 1906, amb 22 anys, va desembarcar al 'Vaixell-Safareix', l' immoble del barri de Montmartre batejat per Picasso i altres pintors amb el nom francés Bateau-Lavoir, comuna de reconegudíssims pintors i escriptors.

Durant els primers anys, la il·lusió i les ànsies de fer-se un nom en la capital mundial de l' art el van dur a treballar frenèticament, creant centenars de dibuixos i esbossos en un mateix dia. Els que el van conèixer deien que cuidava molt la seva aparença per no delatar la veritable condició de pobresa. Fins i tot s' atreví a despreciar la manera de vestir de Picasso, qui es guarnia habitualment amb la roba de treball. Poc a poc començà a reflexar la seva veritable condició, mísera i lamentable. El seu aspecte deixat, s' emmirallava amb una personalitat controvertida i desordenada, probablement influenciada per les begudes i les drogues.

Tot i la seva vida tràgica, llur obra va prendre un altre camí. La particular manera de veure la figura humana, amb rostres de mirades perdudes i expressió indiferent, colls exageradament allargassats i sobretot els seus famosos nús, el van alçar al pòdium dels grans de l' època, pòdium que no va aconseguir trepitjar amb vida.

En el carrer del Repós, nº16, de París, en un dels extrems del cementiri Père Lachaise, molt a prop d' on està enterrada Edith Piaf, reposen des de fa 89 anys els excessos i la genialitat de Modi. Diuen que el dia del seu enterrament va ser el més gloriós de la seva 'vida'. Allà s' hi van reunir Picasso, Brancusi, Léger, Vlaminck, la comunitat d' artistes d' aquell moment i una gran multitud. Expliquen també, que pels carrers la gent llençava flors sobre el seu taüt.

Trenta-cinc anys de vida van permetre que es fes un nom que avui coneix tothom. Malauradament, també van donar per molta infelicitat. L' encant i l' elegància naturals -que moltes dones vàren saber apreciar i ell va saber util·litzar- i els seus dots d' artista, no foren suficients per obtenir el que tant desitjava, el reconeixement com del que Pablo Picasso disfrutava. Es lamentava així: "Sóc una més de les víctimes de Picasso".

Un artista que va viure depressa, va morir jove, i el mite el va enfosquir - quants com ell?-i que en certa ocasió va dir:

"L'home que no és capaç d'extreure de la seva energia nous desitjos, destruir tot el que ha quedat vell i tornar-se a formar com a individu...aquest home no és un home, és un burgès, és un home qualsevol".

Amedeo Clemente Modigliani, sens dubte 'no va ser un home qualsevol'.

http://www.youtube.com/watch?v=Nulze-VeKEQ
Dulce Pontes-Canção do Mar
Què aprop va nèixer del mar i que lluny d' ell va anar a morir El princep Modigliani.

Una passejada pels mercats

2009-03-01T07:10:00.000+01:00

Què va ser primer: els colors o els mercats? El cert és que ambdós són indisociables. Introduir-se en un mercat és una experiència cromàtica intensíssima. Un cromatisme que es transforma amb el canvi de les estacions, convertint els mercats amb llocs vius, sensibles a la vida i al pas de les estacions.
Els vermells de les carnisseries, els platejats de les peixeteries, els verds de les verduleries pinzellats de taronges o de vermells que s' accentuen amb l' arribada de l' estiu....les parades més coloristes potser són les fruiteries: grocs, taronges, verds, vermells, vermells ataronjats, vermells granatosos...si Miró hagués pogut fer servir aquesta paleta de colors!

Els aliments semblen tenir molt clar que part del seu atractiu entra pels ulls, i és per això que duen aquest abillament de gala. Els mercats fan la funció de sala de ball on llueixen els seus 'vestits de colors'.

Així que, parlem de mercats.

El gran descriptor de llocs i persones, Josep Pla va parlar així dels mercats:

"El millor dia per a anar a Girona era el dissabte. Dia de mercat, dia de vida! (...) Una allau de pagesos carregats amb cistells, coves i cabassos (...). Els porxos de Girona fan el ple el dia de mercat. Els de la plaça de les Cols, els de la plaça del Vi, els de la plaça del Gra, se saturen, en tals dies, d' una olor de vellut, d' àcid úric, d' animals domèstics i de verdura del temps que tomba la cara. És inenarrable de color, de vida, de grotesc i de caràcter."
(Girona Un llibre de records de Josep Pla)

Sí, potser la descripció més exacta per intentar definir els colors d' un mercat és precisament que 'és inenarrable'.

Josep Pla, fidel a la seva qualitat d' observador de matisos, ens fa una descripció de les olors que aconsegueix fer arronsar el nas. I es que els mercats, al llarg de la història, han estat estretament relacionats amb sentors que fregaven a pudors...pudors que per fortuna han anat evolucionant per, en línees generals, convertir-se amb les bones olors de la verdura fresca, de la fruita dolça, del pa acabat de sortit del forn, del peix recent sortit del mar....

Al respecte de les olors/pudors tenim una abominable i alhora genial descripció del que podia donar de si un mercat, amb l' obsessiu quadre que ens dibuixa una de les principals novel·les europees dels darrers temps: El perfum, de Patrick Süskind.

La pestilent història s' emmarca en el París dels segle XVIII i comença amb la narració del naixement de Jean-Baptiste Grenouille, un geni monstruós que només tenia una ambició que l' obsessionava: posseir el perfum més pefecte del món, de tal bellesa que aconseguís manipular les emocions humanes.

"Fou aquí, a l' indret més pudent de tot el regne, en un mercat de queviures, on va néixer el 17 de juliol del 1738. La xafogor s' esllenegava com un vapor corrupte que pudia a una barreja de melons podrits i banya cremada. Quan començaren els dolors del part, la mare de Grenouille es trobava en una parada de peix tot escatant albors que, de primer, havia esbudellat. Els peixos, que pretesament havien estat arrencats del Sena aquell mateix matí, ja pudien tant que la seva farum recobria la fortor de mort."
... A partir d' aquell moment Grenouille i el seu nas assassí viurien una vida decadent on els pitjors ferums anirien de la mà amb les fragàncies més sublims per explicar-nos un relat fantàsticament torbador.

Girona, segle XXI, mercat de queviures popularment batejat com 'Mercat del Lleó'. Els productes exposats en un ordre impecable i amb olors que el nostre olfacte pot arribar a agrair, ens transmeten la frescor del gènere. Un fidel comprador, l' editor Quim Curbet, amb motiu del seixantè aniversari del mercat en l' any 2004, va fer-ne una descripció molt diferent a la del mercat de la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie on va nèixer Grenouille:

"El Mercat del Lleó, a les set del matí, és com un gran magatzem de vida, la vida de tots els colors, de totes les olors. La gent de les parades es mou atrafegada i sorollosa amb carretons, amb caixes, deixant al seu darrere el rastre inconfusible de la vida, perquè quan el mercat del Lleó es desperta es commou una força extraordinaria, és la llavor d' un país que neix cada dia de les entranyes de la terra.(...) Els ous rodons de geometria variable, les llonganisses penjades d' innumerables cordills, els mateixos cordills dels quals pengen les tomates i els alls.(...) Els cigrons i les mongetes que entren fumejant en grans cassoles...

(Article d' opinió El Mercat, 60 anys de vida, de Quim Curbet, al Diari de Girona)

(En el seu moment aquestes paraules em van emocionar. Gràcies Quim, si la 'gran capsa de sabates mal tapada' pogués parlar, segur que et diria el mateix que jo).

I es que els mercats són en sí mateixos un microcosmos, farcits de tot allò que defineix la vida i on els cinc sentits són desbordats de la quantitat de sensacions que els hi arriba. Els dies de més venda, el xivarri i els colors de la roba de la gentada agafen protagonisme en els passadissos plens d' estretor. Homes i dones recòrren amunt i avall el mercat mirant a tort i a dret buscant el color exacta de la peça que omplirà els seus cabassos. I mentrestant, els venedors treuran el seu millor somriure -si la dentadura i la simpatia els deixa- al mateix temps que de reüll vigilaran el 'calaix' que sempre els hi semblarà massa buit.

Si la ciutat volia ser grisa, el mercat va ambicionar, al més pur estil Grenouille (sense assassinats), posseir els colors més bonics per seduir vanidosament als grisos gironins.

Si un dia us ve de gust gaudir d' un catàleg extens de colors i olors, deixeu-vos portar per l' experiència sensorial d' un dia en el Mercat.

http://www.youtube.com/watch?v=I8H016vC940

(Guns N' Roses This I love)

1974

2009-02-13T22:45:00.001+01:00

Vaig nèixer quan faltaven 155 dies per finalitzar l' any 1974...per fer-ho senzill, un 29 de juliol. Vaig ser una de les 54.580 nenes que Catalunya va sumar a la seva plantilla. Els nens ens van guanyar, 57.521..(ja hi som..)

Va ser l' any de l' escandalós cas Watergate...escàndol que em vaig agafar amb indiferència tot i que el món sencer vivia pendent de com anàven succeint-se els aconteixements. Jo, altra feina tenia en plorar i dormir i l´únic escàndol que reconeixia era si la meva mare tardava més del compte en donar-me de menjar.

El 25 d' abril els nostres veïns portuguesos van provocar una revolta. La imatge que va batejar aquell esdeveniment com la Revoluçào dos Cravos, la Revolta dels Clavells, va ser la de concentracions de ciutadans a Lisboa dipositant clavells, la flor de la temporada, als canons dels fusells i de les metralladores dels soldats. La senzilla flor es va convertir en un símbol de les llibertats.

El 2 d' abril moria el president francès Georges Pompidou, i per tant l' única opció per apropar-me a aquest nom, és el Centre Georges Pompidou inagurat tres anys després de la seva mort.

Dins del territori espanyol, es va implantar el canvi d' hora com a mesura d' estalvi d' energia.
El juliol, Franco era ingressat a l' hospital per una flebitis...però encara quedàven uns mesos de convivència forçada.
El cotxe de l' any era el Simca 1200...(seria més fàcil ara practicar les arts amatòries, tan complicades en el Simca 1000 de Los Inhumanos?)
I el 15 de novembre, a Montserrat es funda Convergència Democràtica de Catalunya, amb Jordi Pujol com a líder.

Tristament, en la història negra d' aquell any ha quedat registrat el trist desenllaç del cas Puig Antich. El dos de març, des de l' Oficina de Premsa de la Capitanía General de la IV Región Militar es va fer públic l' anunci de la seva execució, i cap mobilització popular demanant l' indult va evitar aquell final. Mentre a uns ens ajudaven a començar, a d' altres els impedien seguir.

El juliol de 1974 va ser un més excepcionalment calurós a Girona. El diari Los Sitios del 30 de juliol es feia ressó de la canícula i el "tórrido calor" que patia la ciutat. La meva mare m' ha recordat moltes vegades la suor que li vaig fer passar el dia de la meva aparició en aquest fabulós món. De fet, la tardor d' aquell any, va ser una de les més seques que es van viure en temps.

Com a nova gironina em vaig trobar amb una ciutat que executava el seu últim enderroc de muralles, fent desaparèixer el portal del costat de Sant Pere de Galligants. Una ciutat embrancada amb la pavimentació del que definien com a futur eix principal de comunicacions de Girona: l' avinguda d' Olot (l' actual Passeig dels Països Catalans). Que anunciava la nova urbanització de Mas Llunés, amb xalets de 3 dormitoris des de 610.000 ptes. i parcel·les des de 6/10 pessetes el pam (quàntes fotografies acumulades en aquelles piscines de Mas Llunés on vaig aprendre a nedar...).

La conclusió de tot plegat, és que, en el corrent del temps, el menys rellevant que va succeir el 29 de juliol del 1974 va ser precisament el meu naixement (però això és un secret que no puc confessar als meus pares, no voldrien admetre-ho). Aquell dia altres com jo vàren fer el mateix: aparèixer en un món on qualsevol cosa, des de la més meravellosa fins la més esgarrifosa, és certament possible.

http://www.youtube.com/watch?v=e9OJl33BGWo

Rolling Stones - Angie

(Èxit de vendes el 1974)

Camins

2009-02-09T22:42:00.000+01:00

Eduardo Galeano: "El coneixement està a l'horitzó. M'hi acosto dos passos i ell s'allunya dos passos. Camino deu passos i l'horitzó es desplaça deu passes més. Per molt que camini, no l'atraparé mai . Per què serveix, doncs, el conèixer? Serveix per això: per caminar".

M' aturo un petit moment en aquest fantàstic camí del coneixement, per fer allò que diuen que s' ha de fer poc, que és mirar enrere. I per moments em veig quan era una nena sentada en un pupitre, primer dels verdosos i a mesura que anaven passant els cursos, es vàren anar descolorint, per tornar-se grocs...una metàfora de la vida, potser?

Sempre intentava sentar-me enmig de la classe i en un dels laterals; ni davant ni darrere..la posició on passar més desapercebuda i al mateix temps vigilar el que passava al meu voltant. Algú podria pensar que el millor lloc per fer això era al darrere, però no. Havía comprovat precisament que al darrere els entremaliats aconseguien cridar l' atenció dels altres companys i al final dels mateixos professors.

Així que, aposentada en aquest emplaçament, vaig veure passar uns quants anys i unes quantes coses que no 'coneixia' i vaig sortir de les aules, amb el que, ara m' adono, era un sac amb unes 'llavors' de coneixement, que la vida i la meva 'gana' haurien de fer produïr. El cert és que en aquell moment em pensava que havia tocat un horitzó. Vàrem sortir de l' escola, els meus companys i jo, mirant-nos els petits que es quedaven i creient-nos que erem grans en molts sentits..també..amb el del coneixement.

'...Per molt que camini, no l' atraparé mai'...menys mal! Menys mal que mentre visqui sempre hi hauran coses que em sorprendran, i precisament aquesta capacitat de 'sorpresa', és la que he adoptat per què formi part del meu patrimoni. Per decisió pròpia, vull sorprendra'm mentre respiri, i com més sorpreses experimenti, més coneixement podré ficar en aquest sac que creia ple ara fa 'uns quants' anys.

Eduardo Galeano és un escriptor i periodista nascut el 1940 a Uruguai i una de les personalitats més destacades de la literatura iberoamericana. Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes i tracten gèneres com el documental, la ficció, el periodisme, anàlisi de política i història.

Durant la seva adolescència va fer de mecànic de cotxes, recaptador, pintor de cartells, missatger, mecanògraf i caixer. Va viure una dictadura i les seves dures (d' una dicta-dura només poden sortir situacions 'dures', no?) conseqüències- va ser agregat a la llista de condemnats pels esquadrons de la mort, raó per la qual es va veure obligat a fugir.

Sens dubte aquest escriptor ha caminat molt i té un sac carregat de coneixements. Els seus escrits estan farcits de reflexions, que en moltíssimes ocasions es barregen de perfilada ironia. I es que si les reflexions són vers la marxa del món, qui pot evitar l' ironia?

Així que, un cop feta aquesta petita aturada, segueixo la marxa...davant veig un horitzó que no penso atrapar..., només perseguir.

Poema de K. Cavafis Veu: Sean Connery Música: Vangelis
http://www.youtube.com/watch?v=Rsuy0tpQfWo

Riure per viure

2009-02-06T22:06:00.001+01:00

"Humor és possiblement una paraula. L' utilitzo constantment i estic boig per ella. Algun dia esbrinaré el seu significat".
Amb aquest toc surrealista tan típic de la seva personalitat o caricatura humana, va definir Groucho March el que jo, per la meva banda, defineixo com 'antídot de la vida': L' HUMOR.

L' humor és un antídot molt potent, si hem de fer cas al seu prospecte:

- Cinc minuts de riure equivalen a quaranta cinc minuts d' exercici lleuger.
- Tonifica els músculs de la cara. El que vol dir que en comptes de provocar arrugues- com algun pensament 'graciós' sense 'gràcia' ens ha volgut fer creure- els oxigena, aportant un aspecte molt més sa i juvenil.
- Beneficiós contra el colesterol. Sorprenent? Sí, però real. La rialla incrementa la velocitat de la sang que al passar més ràpid per les artèries, arrastra petits cúmuls de colesterol.
- Beneficiós contra la hipertensió, degut a l' augment de la freqüència cardíaca.
- Efectiu per perdre pes, perquè ajuda a cremar calories i a estimular la digestió.
- Aumenta les defenses necessàries per lluitar contra les malalties o evitar-les.
- El riure allibera substàncies molt eficaces contra la depressió, l' ansietat i la tristesa.

(La teràpia del riure)

Amb aquest currículum vitae, qui s' atreveix a no riure cada dia un raig, com la pluja de maig.

L' escriptor i filòsof Henri Louis Bergson (1859-1941) va dir: "Riure és un acte d' intel·ligència".
D' aquí l' expressió 'geni de l' humor'? I es que una frase divertida requereix enginy, rapidesa mental, agudesa.
Darrera una persona divertida sempre sol haver-hi una ment molt desperta, o qui dubtaria de la intel·ligència de personatges com Groucho March...un giny mental, potser dificil de conviure-hi si em de tenir en compte els seus fracassos amorosos, però deixant de banda la seva vida personal, a la resta d' humanitat, les seves frases ocurrents ens han aportat tots els beneficis del riure.

Aquí va una mostra de la brillant intel·ligència dels següents mags del riure, reals o inventats:

Eugeni (1941-2001): "Saben aquell que diu: Home invisible busca dona transparent per fer coses mai vistes".

Homer Simpson (creador Matt Groening): "Normalment no reso, però si estàs aquí, siusplau salva'm, Superman". (Bona frase per combinar en els autobusos 'ateus', no?)

Mafalda (inventada per Quino el 1964): "Diuen que l' home és un animal de costums, més aviat de costum l' home és un animal".

Woody Allen : " El sexe és allò més divertit que es pot fer sense riure".

Escurçó Negre (personatge de Rowan Atkinson): "Tens tanta habilitat per al camuflatge com un ós polar amb ulleres de sol que intenta colar-se en un club de golf només per a girafes".

Pot ser comèdia, ironia, absurd, humor negre, jocs aguts de paraules, sàtira, parodia, acudits, humor àcid....sigui com sigui, l' humor ens ajuda a viure millor i a veure el món amb una visió més amable i distesa.

Diuen que 'l' humor és la distància més curta entre dues persones', perquè pot crear un nexe de complicitat molt fort. Bona recepta per la vida de parella?

Sí, l' humor és seductorament intel·ligent, i com va dir Groucho, tots hauriem d' estar bojos per ella.

Podem estar bojos per moltes coses, però sobretot no perdem un punt de bogeria mai.
http://www.youtube.com/watch?v=8e9qkRcwXeM
(Boig per tú - SAU)

El gust és meu

2009-01-28T17:48:00.000+01:00

Del 21 al 25 de febrer degustarem de nou un aconteixement que afecta un dels nostres sentits més preuats: el gust; passant per la vista, l' olfacte, el tacte i si m' apreteu, fins i tot l' oïda (sorolls de verdures sofregint-se, de xup-xups, de l' aigua bullint,...). Una nova edició del Fòrum Gastronòmic arriba a Girona, omplint d' aromes i sabors el pavelló firal de la Devesa.

L' edició d' enguany pretèn ser més fòrum que mai, doncs el seu lema és 'El Fòrum de tots'. Un fòrum que sigui del gust tan dels paladars més joves, com dels que treballen el camp, els que treuen els recursos del mar, l' obrador, l' empresari, el cuiner...així que anem preparant els pitets, perquè durant cinc dies farem bullir l' olla de Girona.

Una olla repleta de bons ingrediens:

- Espectacles de cuina en directe.
- Degustació de caves i formatges catalans.
- Degustació d' ostres i vins blancs catalans.
- Degustació de xocolates i vins de Malvàsia.
- Tastos de productes variats, que inclourà el tast d' una cervesa o els vins d' Empordàlia.
- Un concurs picant: El I Concurs All i oli Fòrum Gastronòmic.
- Sessions de celebració dels 10è aniversari del Fòrum.
- Tallers diversos: Coques de recapte i Confitures.
- I més...no cal despertar els apetits goluts que portem dins.

Com a fenòmen cultural de primer ordre, la gastronomia ha mantingut una relació molt estreta amb altres àmbits de la cultura. D' ella se n' ha parlat, escrit, cantat, escenificat, pintat, ètc.

Un compositor de 'pes',- en el sentit ampli de la paraula -Gioachino Rossini (1792-1868), conegut sobretot per les seves òperes còmiques, (Il barbiere di Siviglia, 1816), va ser també un 'gran' compositor de l' apetit insaciable. Li encantava sentar-se a taula i passar llargues hores degustant els plats més saborosos..era com una escenificació més de les seves òperes.

La música de Rossini es caracteritza pel seu andante, la seva abundància i generositat, qualitats que també va transmetre en el seu segon amor,- o primer, un era l' amor oficial, l' altra, l' amor de la intimitat- la cuina.

"De no ser per l' invasió francesa a Itàlia, probablement jo hauria sigut farmaceutic o venedor d' oli d' oliva" G. Rossini.

De fet, entre les seves amistats més estimades, hi havia un xef de fama internacional en aquells moments, el maitre Antonin Careme (1784-1833). En un diari de l' època, Careme va comentar que ningú entenia la seva cuina com Rossini.

Un altre xef de l' època, un tal Casimir Moisson, del prestigiós restaurant Maison Derée, explicava que quan Rossini entrava en el restaurant, abans de sentar-se a taula, tenia per costum entrar a la cuina per saludar al xef i s'hi quedava una estona per veure com cuinaven el plat i aportar els seus consells. (Tranquils cuiners actuals, Rossini era del segle XIX).

D' aquest peculiar cuiner amb batuta, han sorgit composicions culinàries amb nom propi: els canelons Rossini o els Tournedós Rossini, que s' han convertit en música celestial per milers i milers de paladars.

Sens dubte, si aquest compositor de partitures i receptes encara visqués, segur que podriem contemplar el seu voluminós cos passejant i participant activament del que consideraria un gran concert gastronòmic, el proper Fòrum Gastronòmic 2009.

Què fariem sense els sabors?
http://es.youtube.com/watch?v=XKNHZcYBZOU
(Danza Invisible- Sabor de amor)

'Bons, Llibres Bons'

2009-01-20T18:02:00.000+01:00

Va nèixer un 25 d' agost de 1930. La seva mare treballava fent feines de neteja, i el seu pare, de xofer de camions i obrer. Als vuit anys començà la seva vida laboral fent de repartidor de llet i aprenent de carnisser. A partir d' aquest moment inicià una llarga trajectòria que el portà a fer treballs tan diversos com de paleta, repartidor, envernissador de taüts, model, actor, productor i director.

Segur que quan es llevava aviat per anar a repartir la llet no es podia imaginar, ni ell ni els que el coneixien, que arribaria a guanyar nombrosos premis i rebre importants distincions, com el de ser nomenat Doctor Honoris Causa de dues universitats d' Escòcia, guanyar un Òscar o que la mateixa reina Isabel II d' Anglaterra li otorgués un títol nobiliari....ell, un simple repartidor de llet.

Us confesso una cosa, Sir Thomas Sean Connery no és un actor que m' agradi especialment; els gustos són així de capritxosos.

Però fa poc temps vaig llegir una frase d' ell que em va agradar i em va fer despertar curiositat per la seva persona.

"És cert que el meu origen era poc esperançador, però als quatre anys em va passar un miracle: vaig aprendre a llegir".

Sí, hi ha vida després de la frase: 'Bond, James Bond'. Una vida plena d' inquietuts intel·lectuals i esperit de superació. Sean Connery responsabilitza a la lectura el miracle de revertir un origen poc esperançador. Llegir el va fer descobrir un món inabastable amb múltiples possibilitats. Només era qüestió d' escollir i, això sí, treballar.

Però, que té de miraculós la lectura? Essencialment, els seus beneficis.

BENEFICIS:
- Ens ensenya a crear judicis i opinions pròpies.
- Alimenta la nostra capacitat de crítica.
- Ens fa més tolerants.
- Desperta aficions i interessos nous perquè ens posa en contacte amb gent, llocs i costums que desconeixíem.
- Motiva l’aprenentatge.
- Facilita l’expressió d’idees i sentiments.
- Estimula i satisfà la curiositat intel·lectual i científica.
- Ens proporciona temes de conversa.
- Ens fa menys dependents i, per tant, més lliures.
(Extret d' un article de Josep A. Fluixà a Levante-EMV)

Tastar totes aquestes experiències per la sola acció inicial d' obrir un llibre, sí es pot definir com un miracle.

El també Doctor honoris causa de 25 universitats del món i membre del fòrum de savis de la Unesco, Umberto Eco, va definir així els llibres:

"Els llibres són d’aquesta mena d’instruments que, un cop van ser inventats, no s’han pogut millorar, simplement perquè són bons. Com el martell, el ganivet, la cullera o la tisora".

Així que, fem bon ús d' aquests invents i mengem molta sopa amb la cullera, tallem molts aliments amb el ganivet, penjem un bon quadre amb l' ajut del martell i sobretot, experimentem el miracle de tenir a les mans aquests sacs, petits o grossos, curulls de beneficis.

Això sí, una petita advertencia que un tal Anònim va dir en certa ocasió:

"Qui llegeix molts llibres y no pensa res sobre ells és com una prestatgeria".

No tinc res contra les prestatgeries, al contrari, és un tipus de moble que m' agrada. Però és evident que no han extret beneficis dels llibres, simplement, recolzen el seu pes.

Així que tinguem fe amb els miracles i llegim molts llibres, perquè són, tal i com diu el títol d' una de les pel·lícules de la saga James Bond que Sean Connery va interpretar l' any 1971:
Diamants per a l' eternitat.

http://es.youtube.com/watch?v=mLypYLVK7q4
The World is not Enough 'El món no és suficient'
Garbage

El gest correcte

2009-01-13T17:47:00.000+01:00

"Me'n vaig primer per estètica. Jo que m' he passat tota la vida fent cançons, vull acabar la meva vida artística com una cançó. I una cançó ha d' acabar bé, no la vull acabar amb un acord desafinat. La relació que he tingut amb el meu públic ha estat d' una qualitat tan alta que no la vull abaratir amb un final que no es correspongui amb aquesta història d' amor. Per tant, agafo la millor cadira de la meva platea particular i em poso a mirar-me des d' aquest lloc, amb una gran curiositat i sabent que dalt de l' escenari ja no hi ha un personatge perquè només hi queda una persona."
(Paràgraf extret del llibre Món Llach, de Juan Miguel Morales i Omar Jurado)

Sabeu qui va dir adéu amb aquesta elegància? No tantes persones s' expressen amb aquesta qualitat humana plena de matisos i de sensibilitat, guarnida amb un alt grau de glamour i estètica en cadascuna de les seves paraules. Però abans d' escriure el seu nom sense més, transcriuré unes altres paraules que ell va utilitzar per dir exactament el mateix que el paràgraf acabat de citar. Les va dir amb forma de cançó:

"Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que
t’estimo.

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que
t’estimo."
('Amor particular' del disc 'T'estimo' de 1984)

Ara sí : LLUÍS LLACH.

En Lluís Llach ens ha regalat una explosió- explosió és la paraula- d' una gran personalitat, de sentiments nascuts de la reflexió mesurada, o de reflexions mesurades nascudes de grans sentiments, no tinc molt clar l' ordre. Un volcà, contingut dins una façana de timidesa.
Contingut? La timidesa sempre intenta contenir el que hi ha dins, però quan el que hi ha dins és tant, d' alguna forma acaba sortint a l' exterior...per sort, en aquest cas, dels seus admiradors.

Mitja vida i una mica més parlant-nos del seu-nostre país amb una devoció que tant de bo molts polítics sentíssin; del seu petit poble del Baix Empordà; del seu públic; del pas del temps; de la gent que se'n va però que queda en el cor i, sobretot, de lluita, d' inconformisme davant les coses que no funcionen, de mantenir la capacitat d' aprendre sempre, indiferentment de l' edat, d 'anar més lluny, sempre molt més lluny'.

Quan les coses es fan amb passió, com ha estat el seu cas, es nota. Es pot ser un gran professional de qualsevol cosa, però la guinda, allò que fa atractiva qualsevol acció, és la passió que s' hi capta. És per això, que en Lluís Llach tot i la seva timidesa ha estat capaç d' arrossegar masses.

Doncs bé,

Van passar els anys
va venir l' adeu,
va trobar el gest correcte
i nosaltres li agraïm tant temps que fa
que l' estimem.

Bon viatge cap a Ítaca per a tothom.

Cançó a Mahalta
Disc: I si canto trist (1974)
http://www.youtube.com/watch?v=qPWckXEyZSQ
Cançó a Mahalta i Alè....són dues cançons que em deixen especialment sense alè.

Dalton Trumbo

2009-01-10T12:16:00.000+01:00

Johnny got his gun, (Johnny va agafar el seu fusell),és una duríssima pel·licula dels anys 70, basada en la novel·la que porta el mateix nom, de l' escriptor i guionista nord-americà Dalton Trumbo.

La pel·lícula té un missatge clarament antibel·licista i la novel·la, escrita trenta anys abans, es va convertir en la seva novel·la més famosa.

Per què? Perquè el missatge era/és colpidor, contudent, valent, agosarat per l' època que va ser escrit, un missatge que per la seva vehemència causà/causa i causarà a qui el llegeixi un impacte mental i emocional permanent.

Dalton Trumbo era per mí un desconegut fins fa pocs dies- una injustícia, no per ell sinó per mí, per haver estat fins ara sense saber de la seva existència- quan vaig tenir el privilegi de trobar-me amb un fragment d' aquesta novel·la i enfrontar-me amb una sacsejada de reflexions.

El fragment en qüestió és aquest :

" No existeix res noble al morir. Ni tan sols quan morts per honor. Ni tan sols quan morts com el més gran heroi que el món hagi vist. Ni tan sols quan ets tan gran que el teu nom mai serà oblidat i, qui és així de gran? El més important és la vostra vida. Vosaltres no sou res morts, excepte pels discursos (...) Digueu, no tinc temps per morir, estic molt ocupat i després gireu cua i arrenqueu a còrrer com si el diable us seguís. Si us diuen covards, no preneu atenció, perquè el vostre treball és viure i no morir. El millor ideal és la vida. No hi ha res noble en la mort. Què hi ha de noble en jaure en la terra i podrir-se. Perquè quan un estigui mort tot s' haurà acabat. Aquest és el fi. Serà menys que un gos, menys que una rata, menys que una abella, que una aranya, que un cuc blanc arrossegant-se en un dipòsit de fems. Ets mort i vas morir per res (...) Ningú més que els morts saben si totes aquestes coses que la gent parla són dignes de morir per elles. Així que les paraules sobre morts nobles i sang sagrada i honor i demés son posades en els llavis dels morts per (...)vius que només saben sobre la vida."

Unes paraules que conviden a no oblidar-nos que el sentit de la nostra existència és viure, i omplir les nostres vides amb tot allò que l' alimenti i no que la escurci.
Va dir-ho un home que va viure de ben aprop la follia d' un món que solucionava els seus problemes matant i morint.

Us imagineu que fos possible canviar els interessos econòmics i de prominència en que es basa la política mundial per l' interès de la vida? No..no..matariem als poderosos del planeta!

Seduint l' oida:

Lascia ch' io pianga (Deixa que plori)

De l'Òpera Rinaldo

Händel (1685 - 1759)

Recordant música

2009-01-07T19:30:00.003+01:00

Recordo la primera vegada que em vaig examinar al Conservatori de música 'Isaac Albèniz', en el carrer Cort Reial, 7 - fins i tot el nom del carrer m'imposava i estimulava encara més, si això era possible- els temors del que succeiria en els propers minuts.

Era un 25 de juny de l' any 1985, i jo tenia 10 'enormes' anys. El petit grup de nens - talment com la comitiva d' una processó, o com animals enviats a l' escorxador - vàrem entrar en una sala gegant. Almenys aquesta va ser la impressió que em va quedar en aquell moment i que he guardat a la memòria. Allà ens afegirem a centenars de grups petits creant un gran grup ‘simfònic’ de nens amb la mateixa mirada temorenca, les goles afinades i els dits esmolats, preparats per tocar aquelles peces que durant mesos haviem, primer desfigurat, i poc a poc anàrem modelant, esperant ara 'el judici final' del Gran Tribunal que ens observava des de les seves trones.

Per què recordo tot això ara? Perquè buscant en el bagul dels records, m' he trobat amb un troç d' aquella aventura: el diploma esgrogueït amb la nota del resultat d' aquell judici.

D' aquesta història ja han passat més de vint anys i de la frase que ara em ve al cap, relacionada amb els records i la música, dita per un transgressor d' agudesa mental realment envejable, l' escriptor i dramaturg Oscar Wilde, ja n' han passat més de cent. Va dir:

" L' art de la música és el més proper entre les llàgrimes i els records".

Avui, amb aquest simple retrobament, 'música' i 'records' de nou han tornat a fer parella, recordant-me el poder que té la música, que aquell llunyà dia de fa vint i tres anys va aconseguir combatre i vèncer mil temors.

De llavors ençà, la música m' ha acompanyat en molts moments...no és extraordinari... la música ja ho sol fer d'acompanyar als humans; li agrada aquest joc de seducció amb nosaltres.

I en aquest 'bagul' dels records que tots posseïm, s' han afegit molts més records que tenen música de fons.

L' art de la música ha seduit la nostres vides.

Un refrany: saviesa amb encant

2009-01-04T14:01:00.000+01:00

Ja fa temps que tinc desat en el calaix de la virtualitat, un bloc que combina a parts iguals atracció i densitat de contingut: Paremiologia catalana, que si busquem en un diccionari ens explicarà que la Paremiologia és l' estudi dels refranys i dels proverbis.

El pare d' aquest bloc és en Víctor Pàmies, un lingüista que ha transformat una afició amb un estudi especialitzat que ha necessitat d' una bona dosi de paciència. I es que en 13 anys ha aconseguit recollir més de 250.000 ítems i bastir una biblioteca especialitzada de més de 300 exemplars.

La seva aposta és molt clara, loable i necessària: La recuperació de les expressions més genuïnament catalanes. Com ell mateix esmenta en la introducció no només ens hem de preocupar d' una ortografia polida. Necessitem recuperar el geni creatiu de la llengua. Aquest 'geni creatiu' és el que dóna vivesa a la nostra parla, l' espurna que la escalfa.

La seva interactivitat amb el lector fa que es converteixi en un bloc amè i alhora pràctic, ja que permet fer-hi aportacions de refranys i dites, i també resoldre dubtes o curiositats de manera ràpida i eficient.

Un valor afegit és el munt d' enllaços que proposa per dedicar-hi més hores de les que realment podem acabar invertint però que estariem encantats de fer-ho...i es que estem parlant d' un bloc, per ser rigorosos en la definició, d' estudi, útil per aprofundir i adquirir nous sabers sobre el tema en qüestió.

Qui negarà, per exemple, la saviesa de refranys com aquest:
'A l' hivern, més val colrar que matinejar'.
Personalment hi estic molt d' acord al punt que he pensat de parlar molt seriosament amb el meu cap per fer-li saber què és el que diu la saviesa popular sobre la qüestió de matinar i que no podem anar en contra d' allò què és assenyat.

Acabo el meu reconeixement tal i com Paremiologia catalana comença: 'Un proverbi és l' enginy d' un de sol i la saviesa de tots'. No és una forma savia de començar?

Any....de nou ets nou?

2009-01-01T11:46:00.000+01:00

El dia s' aixeca
més silenciós, més pesarós,
més mandrós que mai
sense saber ell mateix
què ha fet de diferent
del seu congènere anterior.

Comença el primer dia d' un any
que ha canviat el seu nom
i ho fa, amb la boira espessa
del silenci,
de la lentitud,
després de les presses,
els crits, la música, els vestits elegants,
la festa, el cava...
avui...el dens silenci.

Després d' un trenta-u de desembre
ple d' històries
i de la càrrega del pes de tot un any,
arriba un dia
buit de contingut
tan nou que no saps ni com viure'l.

U de gener
com el dia després d' un casori,
les felicitacions, la gent, la disbauxa del convit..han desaparegut
tancant la porta darrera seu.
U de gener
com el dia després de la tempesta
quan tot ha de començar de nou
deixant la marca del furor.

U de gener és...
el típic dia després.

I al mirar endavant
veus un llarg any
que ja ha començat la seva cursa,
i decideixes guardar ben amagat
els temors que traïdors
aixequen el cap.

Viurem mentre ens deixin
còrrer en aquesta cursa de fons,
i mentrestant bategarem
al ritme de les sorpreses i les decepcions
d' un nou any
que ha obert el seu llibre ple de pàgines en blanc
i que avui
ha desat la seva primera anotació:
'Bon dia, us estava esperant'.

(Apa, 'he dicho'. Vaig a menjar canelons)

'En cada mot m' hi jugo l' existència'

2008-12-29T10:01:00.000+01:00

L' autor d' aquesta combinació tan bonica de mots, mereix encapçalar qualsevol rànquing de savis.
Era-tristament 'era' i no 'és'- un juganer infatigable de les paraules, les feia anar cap amunt i cap avall i sempre aconseguia el millor joc.

Darrera d' aquell rostre que inspirava serenitat, els seus escrits descobrien un ventall de sentiments d' una intensitat aclaparadora, barreja de passió, frustració, solitud...en definitiva una vida interior de gran activitat, més del que la seva vida exterior li va permetre els últims anys de la seva vida. Ell ho definia així:

No lluito contra el temps;
és contra mi que lluito.
Contra el que resta en mi
de l' home vell, de l' ombra
de l' home vell que pugna
contra tota esperança.

He sofert molt,
he estimat molt i em manca
tant de camí que, a estones,
la veu se m' afebleix
fins a perdre's i sento
que és tan dens el silenci
entorn meu que tinc por
i ploraria i tot
com una criatura.

La seva passió per la vida que se li esgotava, i sobretot la seva capacitat d' explicar aquesta passió, remou els esperits dels seus seduits lectors.

Ah! Què encara no he dit de qui parlo? Jo l' anomeno ' L' estilista de les paraules', perquè sempre me l' he imaginat com un Llongueres,rodejat de paraules fent cua per posar-se a les seves mans, i ell, una a una, fos com fos el seu aspecte, sempre les deixava 'guapes'.

Avui us parlo d' aquell que deia 'Escric per retrobar-me' i amb cada escrit, nosaltres ens hem retrobat amb ell, i en cada un d' aquests retrobaments hem conegut una mica millor què significa la saviesa...entre d' altres coses saviesa és la màgia que en Miquel Martí i Pol feia cada vegada que es trobava amb una paraula.

Per acabar, unes paraules que ens va escriure a nosaltres, els desconeguts seduits:

Aquell que no he estimat,
aquells que ni tan sols he conegut
han de servar de mi la part més pura.

Vosaltres, solitaris, que direu el meu nom
i trobareu la pau llegint els meus poemes.
Per vosaltres escric
amb l' efusió d' un abraç de germà.

No vulgueu penetrar-ne el sentit.
Isoleu-vos en íntims jardins
o en cambres silencioses
i pregueu amb les meves-les vostres-paraules.

Gràcies poeta savi, per aquesta dolça seducció.