Fragmentar. Distorsionar. Dislocar. Retorcir. Aquests termes, que tant acostumats estan a conviure amb una reputació que els fa incòmodes, han trobat amb Frank Gerhy, un fidel distorsionador d' aquesta mala reputació, posicionant-les a un digne lloc d' honor.
Fragmentar, distorsionar, dislocar i retorcir...fa just una setmana, vaig topar-me de cares amb elles, amb supèrbia dignitat; la supèrbia amb que les havia modelat Frank Gerhy.
La cita va ser a Bilbao, on vaig anar-hi per dos motius: una nit amb Leonard Cohen, 75 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca; i un dia en el Museu Guggenheim de Bilbao, obra de Frank Gerhy, 80 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca. Anecdòtica coincidència. I anecdòtic el contrapunt de les seves trajectories: Frank Gerhy forja obres on és més espectactular el continent que el contingut; l' obra de Leonard Cohen és més espectacular de contingut que de continent.
Opinions, exclamacions i, sobretot, moltes preguntes, brollen de forma espontània davant de les estranyes formes que genera l' arquitecte i artista Gerhy. Què és el que estem contemplant? És bell? És desagradable? i, sobretot, per què? què volen dir aquestes corves infinites en uns contorns asexuats; aquests recargolaments més propis d' una sinuosa serp?
Tres personatges d' un quadre del Bosco, seràn tres edificis del futur Museu de la Tolerància de Jerusalem. En un carrer de Praga, uns gegantins Fred Astaire i Ginger Rogers muden els seus vestits per panells de formigó, acer i cristall, preparats per un ball sòlid i etern anomenat Dancing House. La pell d' escames del Guggenheim de Bilbao, és capaç de viure fora de l' aigua, i de fer reviure a tot el que l' envolta, una ciutat sencera.
Com comença tanta genialitat? "És dur el començament. No sé que fer en els primers moments. Ordeno la taula...tinc por de no poder fer-ho. És un moment aterrador. I quan començo, em sorprenc i dic, no va ser tan terrible".
(Apunts de Frank Gerhy, documental dirigit per Sydney Pollack, amic de Gerhy)
I és que com diu ell, "Si tinc una idea, per què no intentar-ho?".
I jo dic, per què no?
Leonard Cohen- I'm your man
http://www.youtube.com/watch?v=BSaXNaKLU2A
dissabte, 26 de setembre del 2009
dissabte, 12 de setembre del 2009
Mirant el cloquer
Els seus veïns i veïnes la van batejar amb l' apel·latiu El Bombo; o La Bomba -segons preferències de gènere. Ja se sap com n' és de cruel la gent quan vol. Sí, certament ella és pleneta. I rabassuda, també. El seu cos s' assimila a una pera, més ampla de caderes que de pit. La falta d' higiene personal, encara accentua més tot el conjunt.
Però té una bonica veu. Fins i tot, pot resultar més aguda del que s' esperaria en un cos tan rodanxó.
La Beneta, que així és com veritablement s' anomena, és ja una venerable anciana. Des de que el seu pare, l' Antoni Sever, la va posar al món, ha viscut sempre rodejada de les pedres nummulítiques del Barri Vell de Girona.
Possiblement, quan era més joveneta, li molestés carregar amb el motiu "El Bombo"...(quina culpa tenia ella que la genètica la fes així...). Però no es va queixar mai, potser perquè era prou llesta per entendre que darrera aquest malnom, hi havia més afecte que qualsevol altra cosa. Tot quedava compensat amb l' estima i admiració que la ciutat li demostrava gràcies a la seva portentosa veu.
La nostra Beneta té quatre segles de vida. I és una campana.
"Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l' onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em semblà que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s' havia totalment diluït."
D' aquesta manera, Josep Pla descrivia la reacció d' un Carles Rahola totalment subjugat a la cadència hipnòtica de les campanes quan parlen.
Amb el seu llenguatge particular, les campanes no han deixat de dir coses, encara que nosaltres no les escoltem de la mateixa manera. Amb el temps, elles han vist, com ja no ens llevem al toc de l' alba, sinó al toc d' un despertador. Les completes ja no ens fan anar a dormir. L' àngelus quasi no el sentim amb el brogit d' una ciutat a ple dia. Els homes han après idiomes nous, i poc a poc, la llengua de les campanes s' ha convertit en una llengua morta. Elles ens parlen mentre el soroll dels nostres mòbils apaga el sentit del seu missatge. Resignades al canvi irrefutable dels temps, s' han conformat a ser el so del record, d' una pau que envegem, d' un silenci que necessitem...aquell que ens permetria escoltar el toc monòton d' unes campanes que ens anuncien el pas de la vida.
Josep Thió i Lluís Gavaldà- Silencis
http://www.youtube.com/watch?v=Hc1A6Rkt-AQ
(quantes coses es poden sentir en el silenci...fins i tot, el so d' unes campanes)
Però té una bonica veu. Fins i tot, pot resultar més aguda del que s' esperaria en un cos tan rodanxó.
La Beneta, que així és com veritablement s' anomena, és ja una venerable anciana. Des de que el seu pare, l' Antoni Sever, la va posar al món, ha viscut sempre rodejada de les pedres nummulítiques del Barri Vell de Girona.
Possiblement, quan era més joveneta, li molestés carregar amb el motiu "El Bombo"...(quina culpa tenia ella que la genètica la fes així...). Però no es va queixar mai, potser perquè era prou llesta per entendre que darrera aquest malnom, hi havia més afecte que qualsevol altra cosa. Tot quedava compensat amb l' estima i admiració que la ciutat li demostrava gràcies a la seva portentosa veu.
La nostra Beneta té quatre segles de vida. I és una campana.
"Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l' onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em semblà que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s' havia totalment diluït."
D' aquesta manera, Josep Pla descrivia la reacció d' un Carles Rahola totalment subjugat a la cadència hipnòtica de les campanes quan parlen.
Amb el seu llenguatge particular, les campanes no han deixat de dir coses, encara que nosaltres no les escoltem de la mateixa manera. Amb el temps, elles han vist, com ja no ens llevem al toc de l' alba, sinó al toc d' un despertador. Les completes ja no ens fan anar a dormir. L' àngelus quasi no el sentim amb el brogit d' una ciutat a ple dia. Els homes han après idiomes nous, i poc a poc, la llengua de les campanes s' ha convertit en una llengua morta. Elles ens parlen mentre el soroll dels nostres mòbils apaga el sentit del seu missatge. Resignades al canvi irrefutable dels temps, s' han conformat a ser el so del record, d' una pau que envegem, d' un silenci que necessitem...aquell que ens permetria escoltar el toc monòton d' unes campanes que ens anuncien el pas de la vida.
Josep Thió i Lluís Gavaldà- Silencis
http://www.youtube.com/watch?v=Hc1A6Rkt-AQ
(quantes coses es poden sentir en el silenci...fins i tot, el so d' unes campanes)
dissabte, 5 de setembre del 2009
Paraules i més paraules
No trobo la paraula correcta. Fa dies que li dono voltes, rebregant fins i tot, dins l' armari de casa seva. I no. Definitivament, definir a la "Paraula", em deixa sense paraules. En el seu armari, el diccionari, me la defineix com "allò que és dit". I es queda tan ample, deixant-me a mi amb el coneixement mort de gana.
Vaig adonar-me'n, que voler parlar d' ella, són paraules majors.
Algú que durant la seva vida, va mantenir-hi una relació molt estreta, va ser Joan Maragall. Amb la confiança i llarga amistad que sentia vers ella, el 1904 li va dedicar un elogi: Elogi de la Paraula. Maragall va fer la distinció de l' ús o abús de les paraules. No tot era parlar, per ell. "Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món (...), hauriem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d' expressió". Abusar de les paraules és buidar-les de contingut.
El que un savi de la paraula digui el citat, fa que no em conformi amb qualsevol paraula per definir-la.
No estem parlant d' un món. Un món té límits. Les paraules viuen en un infinit i etern univers:
Tenen la capacitat d' explicar tot el que els nostres ulls contemplen i tot el que no arribarem a veure mai. Unes complexes, altres senzilles. Unes paraulotes, altres, galanteries. Paraules que volen dir el que diuen, i altres que amaguen les seves intencions. Unes ben divertides, altres ben solemnes; unes més fresques, més calentes aquelles altres. Hi ha la paraula sagrada, i també hi ha l' obscena.
Unes de tan llargues. Altres de tan curtes...el monosíl·lab: un terme tan llarg per definir un mot tan curt, què fascinantment contradictories que poden ser quan volen..!
El monosíl·lab és el membre més petit de la família. Petit, però que no ens enganyi! És contundent i li sol agradar molt allò de ser "clar i català", a vegades fins i tot, resultant una mica tallant. Volen ser pronunciats a cop de respiració...però quina admirable capacitat de, amb poques lletres, explicar-se tan bé. Què no?
Tirallonga de Monosíl·labs
Pere Quart
Déu
I tú, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau. (...)
I un xic de niu.
o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.(...)
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.(...)
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.(...)
Ei, si pot ser.
Resumint, podem dir 'quatre paraules', o una de 'gruixuda'; 'deixar sense paraules', o dir la 'paraula clau'; tenir 'poca paraula', i deixar a algú 'amb la mitja paraula a la boca'; 'retirar la paraula' a un mal amic, o 'prendre la paraula' per dir quelcom...però el que és ben cert, és que no ens les acabarem mai. Paraula de Tina.
Joan Manuel Serrat: Paraules d'amor
http://www.youtube.com/watch?v=lub2Mj4xcqE
Vaig adonar-me'n, que voler parlar d' ella, són paraules majors.
Algú que durant la seva vida, va mantenir-hi una relació molt estreta, va ser Joan Maragall. Amb la confiança i llarga amistad que sentia vers ella, el 1904 li va dedicar un elogi: Elogi de la Paraula. Maragall va fer la distinció de l' ús o abús de les paraules. No tot era parlar, per ell. "Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món (...), hauriem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d' expressió". Abusar de les paraules és buidar-les de contingut.
El que un savi de la paraula digui el citat, fa que no em conformi amb qualsevol paraula per definir-la.
No estem parlant d' un món. Un món té límits. Les paraules viuen en un infinit i etern univers:
Tenen la capacitat d' explicar tot el que els nostres ulls contemplen i tot el que no arribarem a veure mai. Unes complexes, altres senzilles. Unes paraulotes, altres, galanteries. Paraules que volen dir el que diuen, i altres que amaguen les seves intencions. Unes ben divertides, altres ben solemnes; unes més fresques, més calentes aquelles altres. Hi ha la paraula sagrada, i també hi ha l' obscena.
Unes de tan llargues. Altres de tan curtes...el monosíl·lab: un terme tan llarg per definir un mot tan curt, què fascinantment contradictories que poden ser quan volen..!
El monosíl·lab és el membre més petit de la família. Petit, però que no ens enganyi! És contundent i li sol agradar molt allò de ser "clar i català", a vegades fins i tot, resultant una mica tallant. Volen ser pronunciats a cop de respiració...però quina admirable capacitat de, amb poques lletres, explicar-se tan bé. Què no?
Tirallonga de Monosíl·labs
Pere Quart
Déu
I tú, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau. (...)
I un xic de niu.
o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.(...)
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.(...)
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.(...)
Ei, si pot ser.
Resumint, podem dir 'quatre paraules', o una de 'gruixuda'; 'deixar sense paraules', o dir la 'paraula clau'; tenir 'poca paraula', i deixar a algú 'amb la mitja paraula a la boca'; 'retirar la paraula' a un mal amic, o 'prendre la paraula' per dir quelcom...però el que és ben cert, és que no ens les acabarem mai. Paraula de Tina.
Joan Manuel Serrat: Paraules d'amor
http://www.youtube.com/watch?v=lub2Mj4xcqE
Subscriure's a:
Missatges (Atom)