Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bellcaire d' Empordà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bellcaire d' Empordà. Mostrar tots els missatges

dissabte, 26 de març del 2011

Dones de paper

Davant meu dues dones em tenen retinguda l’atenció. El cert és que en aquests moments i per diferents raons, cap de les dues és dona. A una li ha passat el temps; a l’altra, li falta temps.

El color de les seves pells de paper fotogràfic ho diuen tot. Una té la pell d’un color blanc i negre esgrogueït. L’altra, és un esclat de colors recents. Entre les dues hi ha un munt d’anys que les separa, i uns quants gens que les uneix. Sí, són familia, però ni l’una ni l’altra ho saben. No es coneixen. I jo, que sóc l’única que per raons temporals, sóc dona, i comparteixo amb elles uns quants gens, les contemplo i provo de crear el vincle que les unirà. A mi m’ha tocat ser el dijous de les dues, com a alguna altra després de mi li tocarà fer el mateix quan de mi només quedi una pell de paper fotogràfic.

Es porten més de cent anys, i una és la besavia de l’altra. Intento cercar semblances entre les dues, un tret comú, un detall en les faccions del rostre que sentencii el vincle. Potser els ulls…no ho sé, no sé si és el que vull veure o el que veig. No, els ulls podrien semblar-se a qualsevol altres ulls. La besneta podria ser besneta de qualsevol altra besavia de qualsevol altra fotografia. I no obstant això, si s’haguéssin conegut, ‘vull’ assegurar, que s’haurien estimat. La sang tira (quan no mata).

La besavia va viure sencer gairebé tot el segle XX. El va estrenar, el va veure fet malbé de guerres, va veure/viure el franquisme, el va acomiadar amb un “bon vent i barca nova”, va pujar-se a la nova barca dita democràcia, va remar amb forces i al cap de pocs anys, el seu rem es va partir i va abandonar la barca, i la vida, per sempre més. Pel camí li va donar temps de tenir dues filles, concebudes gairabé fora de temps, fets els quaranta anys. La seva vida de pagesa als encontorns de la petita vila de Bellcaire, fent produir la rica terra de l’Empordanet, fent de dona de l’hereu, van omplir la resta dels seus anys.

L’altra –futura- dona, escriurà un currículum diferent. Ha nascut a principis del segle XXI i espero que visqui sencer gairabé tot el segle, com la seva besàvia. Els seus preciosos ulls blaus encara no han vist allò que es defineix com història. La seva història, és la seva germana bessona que porta quatre anys compartint amb ella experiències noves, discutint per qui es queda quin juguet. La seva història, és el número d’esquitxos que s’han llençat dins la banyera que cada vegada es fa més petita per encabir a les dues. La seva història som nosaltres, que fem esforços per dissimular la passió desbordant que ens envaeix quan estem amb elles. Però tot això, per a ella, encara no és història. Ho és per a mi, una història que deixo enregistrada en la meva memòria i que cada dia n’escric un nou apunt.

Miro la meva mà dreta on tinc agafada més fort del que voldria a la que em va fer d’àvia per uns pocs anys. Miro la meva mà esquerra on sento que s’hi escola un corrent d’afecte tendra que va de la mà al retrat recent de la meva neboda. I ajunto les dues mans, en un intent de que es coneguin. Massa tard. Només el meu sentiment viu, fa d’adhesiu a dues fotografies fetes de temps i materials irreconciliables. M’aixeco del sofà i em dirigeixo a la caixa on hi guardo gent de paper que no vull oblidar. En busco una de meva. La trobo. Torno al sofà. Sobre la taula petita disposo les tres fotografies.

A la dreta, la besavia; a l’esquerra, la besneta; al mig, jo, la dona del mig.

Em miro a les tres, i somric.


Lluís Llach – Cant de l’enyor
http://www.youtube.com/watch?v=zyQaNA2IPTE

dissabte, 25 d’abril del 2009

Bellcaire i Bellaparts

Divendres novament. A la casa de Salt, la casa de la meva infància, les quatre bosses eren apunt per fer el curt trajecte que ens portaria a casa els avis, a Bellcaire de l' Empordà.

Els cinc primers anys de vida, -de la meva, vull dir- cada divendres empreniem aquest mateix camí...i quin camí! A mesura que ens anàvem acostant, els camps dominaven la nostra visió i la pau domesticava els nostres esperits.

I per fí Bellcaire. La petita Bellcaire, que té més castell que poble...o tenia, perquè el d' ara és una simulació de castell (o no sé ben bé què simula).
En canvi, Can Sadurní, -nom amb el qual va èsser batejada la casa gràcies a un revesavi- em semblava molt gran. I m' ho segueix semblant.
Una extensa reixa separa Can Sadurní del Carrer Orient i de la plaça del davant, i un cop l' atravesses, encara s' ha de recòrrer uns quants metres abans d' arribar a l' entrada de la masia. Aquells metres, van fer les funcions de sala de jocs a l' aire lliure, on més vegades els meus genolls van tèmer per la seva integritat, i on les gallines miraven encuriosides a aquella nena de rínxols que els hi donava ordres que es portessin bé, talment com unes alumnes improvisades -millor aquestes nines mòvils que no les de plàstic.

Al arribar amb el cotxe al destí final, hi havia un ritual que sempre es repetia, encara que ningú l' hagués establert. Jo sortia accelerada del cotxe, passava per la gran porta i encarava les escales desiguals que em duien directament a la gran cuina on sabia que hi trobaria a la meva àvia...i sempre la hi vaig trobar.

La meva àvia, era de Bellcaire i es va casar amb l' hereu de Can Sadurní, en Lluís Bellapart. En Lluís Bellapart va nèixer en aquella casa el 1899. El seu pare, el igualment Lluís Bellapart, també hi va nèixer. I el pare del seu pare, en Sadurní Bellapart -sí, el que va donar nom a la casa. I el pare del pare del pare, en Joaquím Bellapart. Aquest últim va ser qui, havent nascut a Bellcaire, va adquirir la casa quan es va volguer casar.

A part de les boniques formes, i del valor sentimental gravat en el meu cor, la casa poseeix una curiositat que la fa digne de mencionar en aquest bloc, que pretèn parlar de "saviesa", encara que aquesta sigui casolana i popular.

En el frontó del portaló, cisellat sobre la pedra, hi ha un escrit pensat per advertir a les generacions posteriors.

"ALS MEUS FILLS I SUCCESSORS, NO US FIEU DE FALSOS AMICS. US CREARAN EMBOLICS...."
Tot seguit, explica una breu història d' un avantpassat, que va pecar de confiat i va prestar diners a un suposat 'amic'. Es va quedar sense amic i sense diners.

De llavors ençà, moltes generacions hem tingut l' ocasió de llegir aquesta advertència amb forma de rodolí, i beneficiar-nos de la saviesa de l' experiència.

Can Sadurní, casa d' arrels i records...i de bons consells.

Lluís Llach - "País petit"
http://www.youtube.com/watch?v=UfAu0Dvm6p4
Malalta d' amor pel meu pais