Història amb pilotes

He acabat el partit ofert per Xavier Carmaniu. Ha estat intens. Intens d' emocions, intens d' ocasions dures. Alguns d’ aquests moments he pensat que la derrota era imminent, que els jugadors deixarien de lluitar per el títol, que l’ enemic era titànic.

Però no. Ells eren més grans. Grans jugadors i grans persones. Tècnica i…principis. Quina arma pot matar això? Han resistit les embestides de les faltes, els cops i les caigudes. S’ han enfrontat a targetes grogues i vermelles d’ alguns que àrbitrariament han volgut decidir per les seves vides, els seu països i els seus equips. Però els vencedors, independentment de la lectura dels marcadors, van ser ells. Darrera una pilota van intentar que el món rodés millor. Aquesta és la història d’ uns campions. Aquesta és la Història amb pilotes.

I és que una pilota pot donar quasi tantes voltes com el món. De fet, hi ha qui, després de donar-hi moltes voltes, ha arribat a la conclusió que la vida és un joc. Sortim al terreny (alguns de penal) i ens passem la vida anant amunt i avall buscant allò que uns anomenen felicitat i altres gol. Si tenim bona punteria, aconseguim el premi. I passat el temps descobrim l’ efimeritat del gol…o de la felicitat. “La vida sembla llarga, els moments tenen una fugacitat terrible”, deia Pla. El moment del gol té una fugacitat terrible, en comparació de l’ allargada d’ un partit, però per aquell gloriós moment, haurà valgut la pena els noranta llargs minuts de vida d’ un partit.

Un moment feliç ha estat la lectura del capítol Un gol a Hitler. El títol en si produeix felicitat. Però llegir com, per “uns moments de fugacitat terrible”, les conviccions valentes vàren doblegar les amenaces covardes, produeix una joia infinita. És la joia de saber que el gol era en nom de la justícia. Malauradament, la frase de Josep Pla, com una espasa de Dàmocles, ens retorna a la realitat. El jugador estrella, Matthias Sindelar, del equip meravella, el Wuderteam d’ Àustria, va morir poc temps després. Revenja? El silenci, com massa vegades, pren protagonisme novament en la història. Les pilotes segueixen rodant. El món també. El dolent va morir com un covard. El bo, com un heroi. Un va convertir-se en símbol de la repressió i la monstruositat. Matthias Sindelar va erigir-se icona de la identitat d’ un país i de la resistència a l’ ocupació nazi. I Carmaniu conclou: “Per a la història ha quedat que (…) futbolistes van fer servir les seves armes per plantar cara al nazisme”.

Però hi ha moltes més històries. Onze històries escrites a cops de puntades ben donades. Puntades a la Guerra Civil, al comunisme, al colonialisme, al nacionalisme centralista i repressiu, al racisme, al sexisme... Totes elles són un homenatge a la valentia, al treball, a la honestitat, a la tenacitat, a l’ emprenedoria, als drets humans. I a la història que tant li apassiona a Xavier Carmaniu. Evidentment d’ històries amb pilotes i sense, n’ hi han moltes més, per sort, però les escollides representen molt bé el context on es van jugar…a vegades a mort.

I jo ja callo. Que d’ història, qui en sap, i sap explicar-la, és ell, l’ autor d’ Història amb pilotes i d' altres que ens ha deixat a les nostres prestatgeries.

“Els palamosins de 1898 no tenien ni bars, ni hotels, ni restaurants. Només eren dues mil cinc-centes persones que vivien del mar, de la pagesia i, sobretot, del suro. Pel que fa a la platja, la feien servir per carregar i descarregar les mercaderies que els vaixells distribuïen per mig món. Com a molt, aquella esplanada de sorra també era útil per col·locar-hi les barques dels pescadors quan no feinejaven.” (Primer capítol)

Història del futbol? No. Història i futbol.

Comencem el joc?

Coldplay -Viva la vida

http://www.youtube.com/watch?v=AZkch9aG_1c

"A fi de comptes, tot és un acudit" (Charles Chaplin)

Estem en crisi. La recessió ha deixat milers de treballadors al carrer. Les vagues a altres milers més. L’ atur no s’ atura. Els grups sindicals fan el seu agost. Els serveis socials són més socials que mai. Els drets laborals es disputen el primer lloc intentant destronar als deures. Per deures, ja vàrem tenir l’ escola.

El treball precari; els sous miserables per els miserables que vàren pensar que jugar a pilota era cosa de nens. Més tard descobrien que els nens grans que segueixen jugant, juguen i sumen…molts bitllets. Els ritmes són esgotadors. L’ estrés és un membre més de la família; seu a taula i dorm al nostre llit…mentre nosaltres comptem xais i els diners que ens manquen per arribar a final de mes. Els empresaris abusen dels treballadors, i els treballadors abusen dels empresaris. La discriminació té molts colors, que cadascú esculli el que més li agradi.

Els gestos s’ han convertit amb eines de comunicació. Les veus són ridícules ganyotes sense so. Per què criden si no els sentim? Són els signes dels temps. Són els Temps Moderns.

Ens és familiar aquesta crisi?

Sí, però els nostres temps tenen volum. Hem après a parlar, a cridar i a manifestar-nos amb ‘veu alta’ quan la situació és crítica. Però si la crisi succeeix darrera una càmara i estem als anys trenta del segle passat, la cosa canvia. La injustícia és igual de moderna, però la queixa es farà saber amb subtítols.

Charles Chaplin mai va perdre l’ oportunitat de queixar-se de la injustícia. I ho va fer amb l' arma puntiaguda d' uns llavis somrients. Des d’ aquells ‘temps moderns’ amb blanc i negre, moltes societats han agafat el rifle de l' humor per combatre a l’ enemic.

I tant si val si l’ enemic porta un bigoti petit i parla cridant, o és un tribunal que pretén reglamentar la vida dels demés amb un document signat. El gran dictador de Chaplin segueix marcant el pas. El Gran TC ha dictat sentència, deixant a milions de subdits muts de l’ horror.

Muts? Ha passat més de mig segle des de que el que es volia dir s’ havia de gesticular. Bé, menys. Franco fa menys que va morir, oi? I encara molt menys...avui encara existeixen dictadors amants del cinema mut.

En fi…vivim en Temps Moderns, amb Grans Dictadors inclosos…i espero que també amb grans Chaplins disposats a cargolar tants cargols com faci falta.

Un dibuix amb més cap que cos –per sort- va definir així els temps moderns:

“No serà que aquesta vida moderna té més de moderna que de vida?”. (Mafalda)

(Fotografia: Allunyant-se cap a Temps Millors)

A compàs de Brel

És indecisió?

No sé si vull que em cantin, o que em faci’n riure. Si vull l’ enyor, o l’ oblit.

Si vull volar, o el que vull és navegar lluny amb un capità expert.

És indecisió? O és Jacques Brel?

Si vull una cançó, sé que ell aconseguirà commoura’m des del primer instant que pugi dalt del escenari. Serà l’ espectacle de la seva presència el que dirigirà els primers compassos del meu cor. Una presència que no necessitarà paraules per comunicar. Les dirà amb una mirada, amb una expressió del rostre, amb el gest d’un cos xerraire. Els aplaudiments, els crits, els xiulets del públic rendit sepultaràn tanta informació.

I després cantarà. O explicarà històries. O recitarà (encara que ell insisteixi a negar que és un poeta).

I se’n riurà del món. O plorarà per i a causa del món.

I demanarà l’ oblit. O el record. O la resistència. O la resignació.

El públic rendit escoltarem intentant assimilar el vessament de tal riuda d’ emocions. Serà necessari saber nedar. O serà necessari anegar-nos per ressorgir amb uns pensaments renovats, amb un esperit més connectat amb el nostre ésser més íntim.

I si no en tinc prou amb una cançó? I si vull volar, Brel? Enlairar-me per damunt l’ escenari d’ aquest món, protegida per les ales de ferro de la teva estimada Jojo, l’ avioneta fidel, fidel com l’ amic que la vida infidelment et va apartar.

Vull volar, i que siguis tu, Brel, el pilot d’ aquest escrit.

I si no és el cel, que sigui el mar. Hi ha tantes illes per descobrir… tantes illes per morir…

Tu vas escollir la teva; sota l’ ombra d’ unes palmeres tropicals vas ancorar la teva eternitat. Molt lluny de la teva Bèlgica natal; o de la teva París de glòria. L’ illa de l’ alliberació, es va dir Hiva Oa. Els abruptes penya-segats van estimbar definitivament la indecència dels burgesos que refusaves amb vehemència. Una vegada vas dedicar una cançó als cochon bourgeois…(si dels burgesos se’n pogués fer bons pernils, serien més decents, oi?)

Sé que ets un bon navegant, i que amb tu les veles inflen les seves panxes en busca de nous horitzonts, de ports llunyans, d’ històries no cantades.

“Una illa, una illa que hem encara de construir, però qui podria reprimir els somnis que es somien junts, una illa, vet aquí que una illa està zarpant i que dormita en els nostres ulls des de l’ infància.”
(Une ile- EP Les bourgeois 1962)

És l’ illa la que navega, la que busca un sarment de somnis per anidar-hi i créixer. L’ illa és per el navegant que la busca. No la trobarà la multitud d’ Orly (1977). Gent incapaç d’ observar allò extraordinari enmig de la quotidianitat. Gent incapaç de somiar. L’ illa no zarparà per a ells.

Jacques Brel va viure 49 anys donant-ho tot i buscant-ho tot. La malaltia li va impedir trobar ‘tots’ els anys que hauria d’ haver viscut.

Avui seria un venerable somiador de 81 anys.

“Somiar un somni impossible, partir cap a on ningú va. Estimar fins a esparrecar-se. Estimar, potser massa, potser malament; provar, sense força ni armadura, d’ esperar l’ inaccessible estel. Aquesta és la meva recerca, seguir l’ estel, poc importen les meves possibilitats, poc importa el temps o la desesperança. I després de lluitar continuament, sense dubte ni repòs, comdemnar-me per un sol mot d’ amor.”
(La quête, 1965)

La Valse à mille temps -Jacques Brel
http://www.youtube.com/watch?v=2nJ1fvvJt78

De vici...

L’ aire de l’ estança està viciat. Hores i hores entre quatre parets no poroses, han vençut les partícules d’ oxigen que havien acceptat la invitació dels braços oberts de l’ hospitalària finestra. I ara la finestra sembla que no té pressa a tornar a obrir-se. L’ oxigen, tan influenciable a l’ entorn, ha quedat atrapat al costum de substàncies més denses. El diòxid de carboni, rei i senyor de la foscor i dels espais petits, ha guanyat el combat contra un oxigen vulnerable al confinament.

Però no només l’ aire es vicia. Els humans, tan volàtils i gasosos en ocasions, també som permeables a la fedor narcòtica de les addicions.

La vida en si és un vici que ens atrapa des de la primera plantoflada que desperta els pulmons d’ un aire ja no compartit amb la mare, sinó amb milions d’ éssers tan viciats com nosaltres. I des d’ aquell màgic moment, en que proclamem la nostra arribada al món amb un plor reivindicatiu, els nostres sentits flirtejaran, amb més insolència o més discrecció, amb els vicis creadors d’ anhels.

Vicis?

Irremeiablement el tema m’ obliga a tornar a esmentar-lo. Un enamorat dels vicis, per vitals, per cromàtics, per autèntics, va ser el vital, el cromàtic, el paradoxal: Òscar Wilde. I potser va ser aquest fet, l’ aferrament a la paradoxa com a resposta a l’ època que li va tocar fer el primer plor de vida, el que el portà a enamorar-se perdudament –fins a la perdició- dels vicis, en contraposició de les insulses, prepotents, moralistes virtuts de l’ Anglaterra Victoriana.

Si Anglaterra va escollir un model d’ ordre i disciplina, de correcció i bones maneres, on es guardaven les formes…i les passions, Wilde va escollir l’ altre camí, un camí que no portava a cap lloc ‘reconegut’ de l’ Anglaterra del moment. O sí, el camí menava directament a la garjola. Les reixes virtuoses de la cel·la tenien com a objectiu silenciar i ofegar els vicis que alçaven massa la veu. I quan les reixes de ferro van deixar-lo lliure, les reixes de la virtut el van seguir comdemnant:

“Vaig viure en silenci i soledat durant dos anys de presó. No m’imaginava que, quan sortís, la meva esposa, els meus representants, els guardians dels meus fills, els meus pocs amics... es juntarien per forçar-me per fam a tornar a viure en silenci i soledat...Mai no he conegut ningú en qui dominés el sentit moral que no fos despietat, cruel, venjatiu, rústec i del tot carent de la més mínima humanitat. Les persones morals, com les anomenen, són pures bèsties. Prefereixo tenir cinquanta vicis contranaturals que una sola virtut contranatural. És la virtut contranatural el que converteix el món, per als que pateixen, en un tal Infern prematur.” (Cartes Seleccionades)

I Wilde va convertir-se en una estança sense oxigen. Respirava l’ opriment aire viciat d’ una Anglaterra amb les finestres tancades. Una Anglaterra tan viciada de virtuts que confonia què era oxigen i què aire contaminat. Un país tan impol·lut per fora, com plé de defectes per dins. Fora i dins? “Els meus desitjos són ordres per a mi”, era la resposta que Wilde donava al seu dins. El cos implorant de la societat victoriana era silenciat segons una màxima manifestada amb un fil primíssim de veu: “Les virtuts, públiques; els vicis, privats”.

Però com tot, els vicis tenen molts colors. I no tots, bells. Els que asfixien, en comptes de ventejar, el nostre alè de vida, són vicis indesitjables, semblants a les virtuts que pregonaven els estranys veïns de Wilde. La tria és nostre, però això sí, les finestres han d’ estar sempre obertes.

De cop, un fort vent va alçar-se del terra i va començar a picar fort contra els braços plegats de la finestra. La finestra aparentava no immutar-se, però la persistència del vent anava socavant les defenses de la seva tossuderia. I no va resistir més. S’ obrí de bat a bat. Una onada d’ aire fresc, jove, esvalotat i enèrgic va precipitar-se per cadascún dels racons de l’ estança adormil·lada i pesant. Per fi!

L’ oxigen comença a circular. L’ estança fa una inspiració profunda.

Hohnny Hallyday &Celine Dions – L’ envie
http://www.youtube.com/watch?v=JZ2d1ywY_cg
(El desig de tenir desig)

Somric i dic que no hi ha pressa

M’ho han explicat els que ja hi han arribat. M’ho han explicat els que encara no hi han arribat, però que l’ esperen. El temps m’ ho ha explicat també: el del passat, el del present i el del futur.

M’han dit que la reconeixeré només de veure-la. El seu rostre apareixerà un dia amb contundència en el mirall que em torna el reflexe cada dia. Aquell dia ja no em deixarà desmentir-la més. Aquell dia em mirarà directament als ulls, i no valdran timideses ni excuses.

El sentiment que tinc vers ella és paradoxal. No vull que vingui, però sobretot, no vull que deixi de venir. I potser tinc la sort que d’ aquí a trenta anys, ella hagi evolucionat, com tantes altres coses, i sigui millor que les seves predecessores. Potser d’ aquí poc algú descobreix uns ‘tanins’ del temps, que produeixin els mateixos efectes que un bon vi: que amb el temps, millora. O potser tot queda limitat a dins meu. Potser tot depèn de la manera com li obri les portes quan piqui a casa meva.

Però la vellesa, no m’ il•lusiona. Direu que falta molt, i el temps us respondrà que us equivoqueu. Direu que cal viure el present, i el present us contestarà que ja és passat. Direu, direu...i jo us respondré que penso el mateix que vosaltres. Però el bloc que parla de la saviesa, tenia ganes de dedicar-li un apunt. I jo li he donat permís de només un.

Aquest bloc, malandrí d’ aquells que han invertit el seu capital per una bossa plena de diamants de saviesa, tot remenant entre les possessions d’ aquests rars inversors, va trobar una perla amb aquest valor:

“La joventut és el moment d’ estudiar la saviesa; la vellesa, el de practicar-la.” (Jean-Jacques Rousseau, 1712-1778).
I vaig pensar: menys mal, encara hi ha esperança per mi, potser algun dia fins i tot deixo la tonteria que m’ acompanya.

Però de nou, regirant entre les savieses, una altra perla va aparèixer, ampliant matisos a la brillantor de la cita de Rousseau:

“La vellesa no és garantia de saviesa.” (Aristòtil). Aquesta frase em va agradar tant, que mereixia ésser subratllada amb negreta.

I és que la vellesa no pot donar-nos tantes coses de franc. Ens obsequia amb l’ arruga bella –que diuen alguns. Ens ofereix les respectables canes –encara que puc trobar qualsevol color prou respectable. La mirada cansada...o estirant-li més generositat encara, podem desembutxacar-li fins i tot unes entelades cataractes. Quantes coses d’ insòlit atractiu podem obtindre d’ aquesta venerable dama.
Per tant, la saviesa...l’ haurem d’ estudiar a la joventut. Si som mals estudiants, arribarem a vells, la vellesa ens donarà tot el que hem esmentat, i ens faltarà l’ encant del seny per arrodonir-ho tot. Cal ser aplicats, doncs.

El capvesprol, un ramiol de vent que va de tornada, com la vida que ja ha sigut viscuda, va servir a Pla d’ inspiració per anotar les seves reflexions envers la nostra protagonista:

“La vida és un esforç per assemblar-nos a l’ aspecte que tenim quan som vells. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’ anomena pedantescament la intel•ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos –de la fatiga de la matèria-, és a dir, l’ entrada en la vellesa. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Quan som a la guerra volem fer la pau, i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.” (Notes del capvesprol).

Genial lucidesa la del senyor Pla.

I ara, per acomiadar a la vellesa, i tornar a la plenitud d’ edat que em pertoca, faig meva la lletra d’ una cançó dels Pets:

“Jo somrient
Diré que sóc massa jove per fer-me gran
No hi puc fer-hi res
Massa jove per fer-me gran,
Però això ho cura el temps,
Suposo que ho cura el temps”.

(Els Pets- Massa jove per fer-me gran)


Vell és tan bell - Lluís Llach
http://www.youtube.com/watch?v=HnCS5AkXCdI

La flor del petit príncep

“Fou el temps que vas passar amb la teva rosa, el que la va fer tan important”.

“Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles, endiumenjades amb una sola filera de pètals. Un matí apareixien entre l’ herba, i a la tarda morien. Però aquella havia brotat un dia i el seu brot no s’ assemblava a cap altre. El petit príncep en pressentia una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai de preparar el seu bell aspecte, dins de la seva cambra verda. Tenia molt de compte a escollir els colors. Es vestia a poc a poc, ajustava els pètals un a un. No volia sortir tota esparracada com les roselles. Volia aparèixer en tota l’ esplendor de la seva bellesa. N’ era molt de coqueta! La seva toaleta misteriosa havia durat dies i dies. I heus aquí que un matí, en sortir el sol, esclatà.

I la flor, que havia treballat amb tanta precisió, va dir tot badallant: "Tot just m’ acabo de despertar…Perdona…encara vaig tota despentinada…"

El petit príncep, aleshores, no pogué contenir la seva admiració: Que n’ ets de bonica!”
(Fragment d' El Petit Príncep d' Antoine de Saint-Exupéry)

Que n’ ets de bonica…flor pàl·lida que baixa amb solemnitat la graonada de la Catedral; i vosaltres, les que remunteu les escales que aboquen al Seminari, i que amb els vostres colors, edifiqueu una Catedral sense pedres...que boniques sou! Gira-sols que reteniu la llum del sol per obsequiar-la a la cúpula d’ uns banys antics. I vosaltres, vermells geranis, bellesa anacrònica dins la foscor i sobrietat de la introvertida Església de Sant Fèlix.

Avui, Girona s’ ha transformat en un planeta de flors. Durant dies, dins la cambra verda oculta de les mirades, jardiners de diferents oficis, amb parsimònia, amb delicadesa, amb sensibilitat…han anat preparant el bell aspecte de les ‘seves’ flors. Han escollit els colors; ajustat els pètals un a un.

I heus aquí que un matí d' un dissabte vuit de maig, en sortir el sol…esclatà.

Bon Temps de Flors a tothom!


http://www.youtube.com/watch?v=pYH8HepFpRI
Juan Luis Guerra - Te regalo una rosa

L' amagatall dels pensaments

Jeroni Baltrons vivía a Vilablanca de l’ Empordà. Una vila petita que potser és blanca o potser no. Potser existeix o potser algú l’ ha fundada amb el pensament. Però en algún lloc existeix. És qüestió de fe. (O de llegir).

Jeroni Baltrons, era un autèntic pagès renegaire. La vida l’ havia tractat amb duresa: una casa galant, riques terres, bons pernils i cansalades al rebost. Raons més que suficients per queixar-se…de vici. En certa ocasió, en el que les circumstàncies donàren la raó a la seva irascibilitat innata, ofegat pel verí del enuig, esbufegar:

“Si els homes no poguessin amagar els seus pensaments, si se’ls hi veiessin nedar a dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall, aquestes coses no passarien. Ni el negociant estafaria, ni la muller encobriria traïcions que sospito, ni cap intriga podria reeixir. Heu-vos aquí acabats els hipòcrites. Mai més enganys, mai més traïdories!”.

En una cosa tenia raó: els pensaments es coven en el laberíntic amagatall de les cavitats del nostre cervell. Un pensament, per naturalesa, sempre s’ amagarà. Recollirà de l’ exterior imatges, missatges, olors, dolors, plaers, i allà on ningú el veu, en els camins sinuosos de la nostra ment, teixirà un material nou: un significat. I just en aquell instant, les imatges parlaràn, els missatges s’ entendràn, els olors seran olors…o pudors, els dolors faran mal, i els plaers seran allò que perseguirem tota la nostra vida, sense descans. El pensament haurà dit la seva. I ens ho haurà dit només a nosaltres. Ningú més se n’ assebenterà. En Jeroni Baltrons en serà ignorant.

La poetessa Montserrat Abelló, va expressar d’ aquesta manera el que tant preocupava al pagès empordanès:

“I dins meu una veu em diu:/ vine amb mi a contemplar/ com són les paraules per/ dintre,/ a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells/ que estimes i amb qui has/ conviscut al llarg dels anys/ i encara no coneixes.
Mirades que fugen,/ pensaments tancats, potser/ només desclosos en moments/ fugaços o en la intensitat/ del desig.
Però mai a dins,/ sempre a la vora del torrent/ de silencis o de paraules;/ sempre a punt i amatent,/ però sense saber, sense voler.”

El 1880, un escultor francès va immortalitzar la imatge d’ un home pensant. Jeroni Baltrons l’ hagués fet amb gelatina transparent. Auguste Rodin, més acorde amb la realitat, va escollir un material que opacava els pensaments, i només se’n veurien els seus efectes en l’ expressió corporal de la figura. Va fer El pensador de bronze. “Un home sentat sobre una roca. El seu cap sobre un puny, preguntant-se. Pensaments fèrtils lentament neixen en la seva ment. Ell no és un somiador. Ell és un creador”.

El vint-i-tres d’ abril d’ enguany, hem vist taulells plens del resultat de milers de dones i homes pensant. Cossos que no són de bronze ni de gelatina, sinó d’ un material que germina meravelles. Tal i com va escriure la pensadora Montserrat Abelló, aquells taulells plens eren com “si una veu ens digués: vine amb mi a contemplar com són les paraules per dintre”. Cada vegada que es presenta un nou llibre en algún taulell, és com si un pensador ens convidés a veure “els seus pensaments amagats com si fóssin peixets de colors dins un anap de cristall”. Si Jeroni Baltrons hagués pogut fer un passeig per la Rambla…

Per cert, sabeu el lloc on existeix Jeroni i el seu poblet? No podria ser en un altre lloc: en el pensament. Un dels grans pensaments catalans: el d’ en Joaquim Ruyra. (Relat curt El malcoltent).

Florent Pagny - Ma liberté de penser
http://www.youtube.com/watch?v=lJY8fhGTMU0

In vino veritas

...in aqua sanitas".

Plini el Vell va formular aquest proverbi. En ell va sentenciar que, si bé l' aigua significava salut, l' atribut de l' autenticitat havia de recaure sobre el preciat líquid que germina en una llavor: el vi. Un altre visionari de la vida, d' època molt més avançada, Sir Alexander Fleming, va matisar més la qüestió: "Si bé la penicil·lina cura als homes, el vi els fa feliços".

Però deixeu-me retrocedir una mica, abans d' arribar a aquesta feliç veritat...

Comença tot aquí: en un petit tronc entortolligat i recargolat, arrelat a la terra que el fa créixer. Ell i centenars, milers com ell, guardant en ordre rigorós llargues rengleres que es perden més enllà dels límits de les nostres retines. Amb els peus ben posats al sòl i el cos ben exposat al sol...i als capricis d' un cel inconstant, d' ells precisament, del sòl i del cel, en sostraurà els ingredients de la seva subsistència. De la pluja en beurà. Del sol en farà dolçor. Del terreny rapinyarà adob. Si el temps és inclement, suplicarà clemència. I si venen les set plagues d' Egipte, s' immunitzarà de totes elles. O no va aprendre a ser més fort que la temible philloxera?

Amb olor a sal, Josep Maria de Sagarra, contemplava els troncs vestits de fulla verda, que vora el blau mariner, blincaven el cos sense decantar-se massa. En aquells ceps de dolç repòs, Sagarra hi descobria la companyonia que omplia el seu cor. (Vinyes verdes vora el mar - 1923)

Sense olor a sal, però sí a dolç repòs, durant uns pocs dies he sentit delit en la visió nua de les vinyes sense fulles que a banda i banda del camí, seguien el meu pas per el sud de França. Un paisatge inabastable que sobreeixia el meu cor abastable. En certa manera, em recordava a les inacabables fileres de creus blanques dels cementiris militars americans. De seguida vaig adonar-me de l' error. Uns parlen amb passat i gust amarg. Els altres ho fan amb futur i amb els cinc sentits posats.

Si el vi, abans de ser vi, altera d' aquesta manera el nostre esperit, no és estrany que el producte resultant, aquell que ha necessitat del maridatge de les forces de la natura i l' art i devoció d' unes mans destres, pugui arribar a embogir el nostre enteniment.

Al pacient Noè de la Bíblia, (el savi que va aguantar el ruixat que li va caure al damunt quaranta dies seguits) una mica del vi -o una mica més- el va fer perdre tot el que tenia de savi, i no va haver arca que el salvés. (Gènesis 9 : 20 i 21)
Lorca va desitjar ser la personificació del vi (no sé si va ser abans o després de prèndre'n més del compte): "Voldria ésser vi i beure-me a mi mateix". Es deixaria compartir? Millor no respondre si no hi ha una copa de vi al davant...

I es que davant de la veritat del vi, el millor és mantenir la prudència, com va aconsellar un Baudelaire amb unes intencions clarament èbries: "El vi s' assembla a l' home: mai se sap fins a quin punt se'l pot apreciar o despreciar, estimar o odiar, ni quants actes sublims o crims monstruosos és capaç de realitzar. No siguem, llavors, més cruels amb ell que amb nosaltres mateixos i tractem-l'ho com a un igual".

http://www.youtube.com/watch?v=RZUonmbtVQo
Verdi La Traviata Brindisi Libiam ne' lieti calici

Blancaneus i els set catalans negres

L' efimeritat ja és apunt. Avui serà el seu gran dia. La natura s' ha apressat per acondicionar l' escenari perfecte. El cel...transcendent, auster. La temperatura ha rebaixat el temperament apassionat que fa pujar els termòmetres. Silenci, fred. El primer acte és apunt de començar.

Vestida de blanc, com una núvia occidental, està anhelosa de tastar els plaers terrenals. Caurà del seu setial celestial per posseir els camins d' asfalt, els camins de terra, els camins d' aigua. Per conèixer el tacte de la voluptuositat de les formes, per assaborir els cossos beneïts de pigmentació. Amb una sola carícia d' ella, tots tremolarem. Els nostres abrigalls hauràn de treballar de valent per protegir la nostra vulnerabilitat. Compte amb els ametllers matiners! No sempre a qui matina, Déu ajuda...

Blanca innocència? Innocents nosaltres si ens ho hem cregut.

"La natura té moltes tracamanyes per covèncer a l' home de la seva finitud. El continu fluir de les marees, la fúria de la tempesta, el sacseig del terretrèmol, el llarg retrunyir de l' artilleria del cel. Però la més tremenda, la més sorprenent de totes, és la passivitat del silenci blanc. Cessa tot moviment, l' aire es desembarassa, el cel es torna de llautó. El més petit xiuxiueig sembla un sacrilegi, única senyal de vida que viatja a través de les espectrals immensitats d' un món mort; tremola davant la seva pròpia audàcia, s' adona de que la seva vida no val més que la d' un cuc."
Jack London (1876-1916)

Just dies abans del torn de la primavera, Catalunya va viure un conte de fades. La Blanca neu va venir a veure'ns, mentre nosaltres la vèiem a ella amb l' ajuda de càmeres fotogràfiques i de videos. Com si sabés que venia fora de temps, el seu descens era callat, com qui camina de puntetes per no fer fressa. Què contents estàvem de contemplar la bellesa de la Blanca neu, "la més bonica de tot el regne". Però quan el regne era més bonic, just quan el paisatge s' emblanquinava, la malvada bruixa ens va enviar una poma emmetzinada. I qui va ser el perjudicat? Va ser la Blancaneus, potser, com explica el conte?

No. Els comptes de fades viuen en un país de somnis, no a Catalunya. Els realment perjudicats, van ser els set nans catalans. Nans, per la indefensió davant els qui els haurien de protegir, i només pensen en ser els més bonics del seu regne. Mentre fora de les cases, el paisatge era cada vegada més blanc, dins d' elles cada vegada tot era més negre. I va arribar el desglaç...i el desgast.

La Blancaneus ha marxat. La bruixa s' ha quedat. El pomer que dóna pomes emmetzinades, també. I la pregunta que queda a l' aire és: on és el príncep?

Quan els senyors no sabien riure sols

" Ah! La natura i els homes m' han fet dolent i cruel! Bufó de palau! Obligat a riure el dia sencer. Miserable condició! És possible que el que posseeix un trist soldat, un captaire, un esclau i un forçat a galeres; el que té tota criatura en aquest món, el dret de plorar quan desitgi, no el tingui jo? Si alguna vegada, trist i pensatiu, aclaparat per la meva deformitat, m' amago en fosc racó de palau, per asserenar en la soledat, els amargs plors que exhala la meva ànima, allí mateix se m' apareix el meu amo, joiós, omnipotent, robust, jove, monarca, i donant-me una puntada em diu badallant: "Bufó! Fes-me riure!" ".
(Fragment d' El rei es diverteix de Víctor Hugo)

I el bufó fa riure, com un bon professional. Els acudits més dolents, els basats en la seva vida real, els reserva per els moments íntims furtats al seu amo i senyor. Sí, per el bufó la intimitat és un furt, una relíquia d' estrany valor. Com també ho són els sentiments. Com podria tenir sentiments un cos deforme, un rostre desgraciat? Els sentiments estan fets de la mateixa sensibilitat que la bellesa, i són tan bells quan s' expressen en un rostre delicat...Així que no bufó, ets un objecte que es mou i respira per fer la vida dels insensibles poderosos menys aburrida. Fes riure!

El rei es diverteix ens presenta un personatge que a més de graciós, era humà. I no solament un humà concebit en la imaginació romàntica de Víctor Hugo, sinó un d' aquells engendrat amb el mètode tradicional amb el que sempre s' han fet els cossos de carn i ossos (què us he d' explicar jo ara...)

Triboulet era un senyor francès que per les seves dimensions no va arribar a l' alçada d' anomenar-se senyor. La seva agudesa mental, però, li va servir per fer riure als senyors que no discernien que la burla era recíproca. Triboulet tenia armes, però quedaven massa lluny de la visió dels elevats poderosos. Des de dalt d' un pedestal, pot ser difícil adonar-se que l' humor és un arma més potent que la ira...llàstima. Va compartir època i monarca, amb el gran Leonardo da Vinci. El pintor fou la cara, el bufó fou la creu. Però en una moneda, cara i creu li donen el valor que té. Els dos mostraren quantes cares té la saviesa...

I per cares, les que van pintar Velàzquez, Goya, El Bosco, Coello, Moro...ells i altres varen pintar la part menys estètica d' un bufó: la façana. Una imatge que moltes vegades traspuava ironia; subtil, però: no calia ni convenia fer enutjar a qui donava de menjar (és el cas de Velàzquez). Per la posteritat quedaran les fotografies amb pinzell dels grans protagonistes de Las Meninas, els bufons Maribárbola i Nicolàs Pertusato vestits noblement. Quan un els veu, no pot evitar pensar en aquella cruel dita de que encara que la mona es vesteixi de seda... dita que molt bé és aplicable a tota la resta de personatges del quadre, menys del gos.

Homer i el seu Tersites d' enormes gepes i cap allargat i puntiagut. Egdar Allan poe i l' enamorat i venjatiu Hop-Frog. Shakespeare i el seu exèrcit de bufons, desembeinant llengües d' esmolada sàtira. Que sigui un bufó i no jo, que no sóc bufona, el que posi el segell d' aquest escrit.

Tingues més del que aparentes,
parla menys del que saps,
presta menys del que tens,
(...)aprèn més del que creus,
aposta menys del que jugues.
Deixa la teva beguda i la teva meuca,
(...)Així tindràs més
que dos desenes en una vintena.
(El Rei Lear de Shakespeare)

Pagliacci
http://www.youtube.com/watch?v=wey0QUi-mG4