El joc és senzill

El nen juga al carrer. La tarda encara és jove quan surt de l’escola, tot i que el sol es cansarà aviat. El joc és senzill. Consisteix a enlairar la pilota el més amunt possible, amb la certesa de que tard o d’hora tornarà als seus peus. És igual que la faci fora, que l’engegui lluny amb un cop de peu violent. La pilota tornarà. És la seva amiga fidel. En cada enlairament, el nen veu créixer l’esperança que s’esvaeix ràpidament quan la pilota davalla de nou.

Un punt a la llunyania…quina enveja.

Absort en aquest pensament que creua els límits de la seva infantesa, no s’ha adonat que el cel ha quedat poblat de punts distants…i lluminosos. La nit prematura ha envaït la tarda. Recull l’esfera que fa poca estona era un anhelant punt llunyà i emprèn el camí que el porta a casa.

A casa no hi ha punts…ni comes, ni punts i comes. No hi ha parèntesi. Tampoc paraules amb minúscules. Totes són majúscules que no troben el descans de cap pausa, apressades per un neguit infinit d’interrogants i signes d’exclamació. Histèric. Cansat. El nen s’ho mira i usa el silenci com a resposta. Sí, els pares també juguen. És un joc brut. Consisteix a veure qui perd més. Però qui perd més és el que més calla: el nen que somia amb punts que s’enlairen a la llunyania.

Sopen. Uns parlen molt; altres sopen més. Les veus del televisor se sumen als sorolls que surten de les boques obstinades dels pares. El nen només té ulls, l’únic espai vital que li han deixat per comunicar-se.

I per fi la nit. La foscor, tard o d’hora, es menjarà les veus que el dia desvetlla. Amb un fil de veu, el nen s’acomiada. Agafa l'estimada pilota i corre a tancar-se dins el seu món de quatre parets, una finestra i una porta…tancada. I torna a jugar. El joc és molt senzill. Consisteix a edificar un castell amb torres molt altes i murs molt forts, imbatibles al joc brut dels pares. Juga i juga i finalment…s’adorm. Més tard, s’adormiran també les veus que sonen a la llunyania, al final del passadís. Segur. Fins demà, les úniques veus que s’escoltaran, seran les que l’inconscient del nen ha emmagatzemat en el traster d’objectes inútils de la memòria.

Un dia (o la suma de més d’un dia), el nen es farà gran. La pilota s’haurà desinflat. Els pares hauran quedat afònics. Les majúscules es faran microscòpiques. Però el cel de la nit seguirà tant ple de punts llunyans i lluminosos com temps enrere. L’home els mirarà, en silenci, i el traster del seu inconscient, aprofitarà per parlar paraules velles. El nen gran les escoltarà amb ulls humits. Llavors recordarà el punt llunyà de la seva pilota mentre s’enlairava. Així de llunyanes han quedat les paraules velles…i punt.

(Dibuix: franciscoponce.com)

Mentre visquis, viu

- No voldras dir-me que és una història d’amor?
- Sí, és una història d’amor.
- De qui, de dos vells?? Però Marcos, la gent no voldrà veure això, no sé si m’agradaria veure-ho jo, que sóc vella.

Aquesta és la conversa que van mantenir fa uns pocs anys el director Marcos Carnevale i la vella China Zorrilla. Parlaven de la pel·lícula Elsa y Fred (2005). I ella es va equivocar.

Una història d’amor en comptes d’una història de mort. Els cors potser són vells, però les històries d’amor donen ganes de bategar. Les de mort, d’aturar-se. Però aquesta no és la raó principal de l’èxit de la pel·lícula. La raó té un nom: China Zorrilla.

L’Elsa (China Zorrilla) és una jove de 82 anys. Encara no ha trobat el moment de fer-se vella, i no serà per falta d’anys. Però la vida plena d’aventures, reals o imaginades; el món que no para de girar, i que a cada volta li descobreix un nou món, l’ha tinguda ocupada i fascinada tot aquest temps. Un segon rere l’altre i ha viscut una vida sencera. Però l’Elsa…no perd el temps comptan el temps. Prefereix que el temps compti amb ella.

En Fred (Manuel Alexandre) és diferent. Ell és un vell de 77 anys. Fa molts anys que és vell. La bateria de pastilles que pren cada dia li fan de busques d’un rellotge que marca el compte enrere. Per ell, la vida són quatre parets. Grises. Vidu d’una dona 'apassionadament' ordenada. “Explica’m coses de la teva dona. Quins records t’han quedat d’ella? Com era?”, li pregunta l’Elsa en un moment del film. El vell respon: “(…) Ordenada.” I punt.

De l’Elsa, en canvi, és dificil recordar ‘tot’ el que és. És moltes coses. Divertida, entremaliada, intel·ligent, carismàtica, informal, plena de comentaris espurnejants, de frases incompletes que són l’enveja de qualsevol frase sencera. Els 82 anys només són una anècdota.

En aquest punt és on, parlant d’històries d’amor, en vaig enamorar de la persona que hi havia darrera el personatge. L’Elsa en moltes coses és igual a la carismàtica actriu uruguaiana que l’interpreta, China Zorrilla. Fa dos anys deia: “Tinc 86 anys i em sento absolutament jove. Miro el calendari i dic: “Deu meu, he fet 86 anys, però no sé on els he posat. Treballo, faig teatre, planifico viatges. En fi, estic viva.” Ara en té 88. I segueix viva.

En el seu vuitanté aniversari, Eduardo Galeano li va escriure aquesta dedicatòria:

“Per a China en els teus primers 80, i siusplau, no t’oblidis de seguir naixent.”

S’ha passat 88 anys naixent cada dia, fent una millor versió d’ella mateixa. Els anys no solament serveixen per fer-se vell; també donen temps per fer-se brillant.

A la vida li ha demanat només una cosa: “La felicitat quotidiana, dona’ns-la avui”. “Amèn, China”, ha respost la vida. A la mort: “No vull núvols; no vull àngels; quan em mori, solament vull que sigui igual que en la vida.”

Jo, de jove, vull ser com ella.

Fragment Elsa&Fred
http://www.youtube.com/watch?v=g39vTGrx3Ts

Posar el crit al cel

“…vaig sentir un crit infinit que creuava la natura.”

Així es sentia Edvard Munch una tarda de finals del segle XIX. El crit que va escoltar venia de dins seu, i era tan desesperat que la natura freda, salvatge, de Noruega es va estremir.

D’aquell crit infinit, La desesperació, muda, latent, ofegada per un cel ferotge i sagnant, va apoderar-se d’una de les seves teles. Però la natura no es va trasbalsar. Era un crit reprimit, contingut. L’home encara semblava home, vestia com a tal. La desesperació podia controlar les formes. Es camuflava rera una imatge de tristesa i solitud, que poc tenia a veure amb la fúria que el cel, el protagonista més sincer de La desesperació, sí s’atreveia a expressar.

I llavors la va recordar. Aquell rostre esgarrifós, desdentagat i ple de mort que havia vist en la Gran Exposició Universal de París. Aquell rostre momificat portava encastat el crit capaç de fer tremolar al món sencer. Amb ell el cel perdria la serenor, i els freds fiords de Noruega desdibuixarien la forma que els feia únics. En canvi, els sentiments d’ Edvard Munch, per fi, quedarien clarament perfilats.

“Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar a les fosques que duia el lladre a dintre, que ningú més que jo, ell, m’ estava furtant la calma” diu Mercè Ibarz en la seva novel•la Febre de carrer (2005). El lladre de Munch l’havia deixat indigent de calma…però opulent d’ inspiració. El crit que sovintejava dins seu com un bon enemic íntim feia passeres en les seves obres, aconseguint ràpidament cridar l’atenció. El virtuós règim nazi no va resistir l’“art degenerat” de l’artista…com suportar veure exposats en galeries artístiques crits com els que ells intentaven ocultar?

Però Munch ho tenia clar. No havia vingut a pintar escenes idíl•liques i còmodes a la vista. “No es pintaran més interiors amb gent que llegeix i dones que texeixen. Es pintaran homes que viuen, respiren i senten, que pateixen i estimen.” (Manifest d’ Edvard Munch el 1889). I Munch va pintar homes/dones que moren; que en l’acció de respirar, expiren més que inspiren; que de tant sentir, s’insensibilitzen; que temen estimar...i per damunt de tot, Munch va pintar homes/dones que pateixen. Homes/dones Munch.

Mai li van faltar raons a tants crits i patiments…encara que la desraó el vigilés d’aprop.

A crits de pinzell va bastir ressonàncies d’angoixes, traumes, bogeria y dolor. Els colors freds i calents de la seva obra reflexaven a la perfecció una personalitat que sentia en calent i en fred, mai en color pastel. La resposta a l’altra banda de la tela va ser, és i serà, escàndol, admiració, curiositat, incomprensió, repulsió, por…mai indiferència de color pastel.

Recupero a Mercè Ibarz amb el seu Febre de carrer per acabar diguent:

“Tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.”

Miquel Abras-Crida
http://www.youtube.com/watch?v=Igsy70gZUoY

"Sóc la tardor", diu la tardor

Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, Joan Vinyoli, amb pas prosaic però sempre poèticament calçat, va contemplar “com l’estiu, a poc a poc, es despenjava”. (Pròleg El camí dels mesos de l’any – 1956)

En una d’aquelles immersions a la natura, fisiològicament vitals per a Vinyoli i espiritualment vitals per als seus poemes, va topar-se amb la Tardor. Si ella va trobar en el poeta les paraules que emmirallaven la seva personalitat, ell va descobrir-hi olors de sotabosc que evocàven el declivi del cos humà.

Xacrós, feble de cames, l’arquitecte
de la tardor va enfilant-se pels troncs
a retirar, fulla per fulla, els coures,
els roigs morats, els ors inconsistents,
per deixar dura i neta l’estructura
del casal de l’hivern que li va a l’encalç.
(Fragment de L’arquitecte)

Un passeig per la natura ens recorda el cicle de la vida, imparable. Mentre la natura s’acoloreix de tonalitats més profundes, l’ésser humà es sotmet a l’obra cada vegada més minimalista de l’arquitecte de la tardor.
Paisatges i cossos es transfiguren. La vida que mor serveix d’adob per la vida que neix. Les castanyes, les glans, “els perfumats bolets d’un novembre plujós” (referències vinyolianes). El reconeixement del treball de tota una vida, els fills dels fills, els records, les enyorances. Els ‘petits tresors’ de la natura seran els fruits del seu ocàs. L’arquitecte de la tardor, fecund i destructor de mena, ens deixarà sense fulles, però no sense les nostres arrels. D’ elles, naixerà allò i aquells que ens succeiràn: els petis – i grans – tresors del futur. Aquest és el camí que recorre els mesos de l’any.

Un camí, per altra banda, molt transitat.

Poetes, músics i pintors, equipats amb motxilles carregades de sensibilitat, vàren emprendre el metamorfòsic camí de les estacions.
Vivaldi, hi envià un dels seus violins perquè experimentés la turbació que provoca als sentits el vi novell fill de la tardor. Claude Monet, tot endinsant-se'hi, va contemplar com el seu Pont Japonès quedava soterrat sota l’esclat imperatiu dels colors tardorencs. Arcimbolo, veié com s’hi reflexava el rostre voluptuós de la riquesa dels camps a la fi del seu cicle productiu…

Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, el nostre calendari ha arribat a la tardor. Un Vinyoli metafòric va dir en certa ocasió: “Sóc la tardor”. L’octubre, de fulles seques, de platges desertes (per fi); de deveses humides, de terrasses buides; de dies més curts, de nits més llargues; de fires, d’activitats; de sants i de tots sants; de mànigues llargues sortint al carrer, de mànigues curtes hibernant; d’escoles plenes de nens, de feines plenes de cabòries; de vi nou, d’embriagueses velles.

Metàfores a banda, l’octubre ens diu: “Sóc la tardor”.

(*Imatge: darabuc.cat)

Gerard Quintana – Caic
http://www.youtube.com/watch?v=RFw9nmXduNQ

Això no és una pipa

És veritat. Mai seria una pipa un fragment de tela pigmentada, per molt que s’ hi esforcés. No he vist cap fumador tan desesperat com per despenjar un quadre i fumar-se’l, només perquè en ell s’hi representa l’ objecte de la seva addicció. Cert, les traces de pintura són exactament igual que qualsevol pipa de fumar. El petit recipient cilíndric i el tub allargat que desemboca en el broquet. Però René Magritte no va fabricar una pipa. René Magritte va pintar una pipa. I per si algú en tenia dubtes, va deixar escrit a peu de la pipa fictícia la llegenda esclaridora “Ceci n’ est pas une pipe”. Encara que sembli mentida, l’ obvietat de Magritte va ocasionar-li molts retrets. Però és que encara que sembli mentida, els humans, massa sovint, ens conformem en ser simples ignorants. C'est ça!

Magritte, en canvi, no va conformar-se ni en la simplicitat, ni en les obvietats, ni en el que apareixia davant dels seus ulls ni en la carregosa definició de les paraules. És o no és? És el que sembla o sembla el que és?

Magritte era el que semblava? O com la pipa pintada, ell també era una traïció de la seva pròpia imatge? Si hagués pogut escriure una llegenda que el precedís, hauria escrit “Això no és un Magritte”?

Què era Magritte? Un burgés gris, vestit de gris, amb corbata, levita i barret, rèplica exacta d’ altres burgesos? Era un més d’ aquells petits i insignicants homes-pluja que gotejaven en massa sobre el ferm d’ una ciutat a Golconda? Homes iguals, igual de transparents que la pluja? Un Magritte, pintat o de carn i os sempre respondria: No és tan obvi com creus.

I es que Magritte, vestit de multitud, era singular. La disfressa de normalitat el permetia ser diferent sense ser molestat per mirades inquisitives. Passar desapercebut en el seu aspecte físic, el permetia sobresortir en el seu aspecte mental. No necessitava una imatge especial per ser especial. Ell era especial. Les inamovibles definicions del que és normal i adequat de la gran majoria, serviria d’ inspiració genial per a reflectir en els seus quadres.

Genial, sí, genial. Genial fusionar en un mateix espai el dia i la nit, en plena convivència, però sense confondre’s qui és qui. Un crepuscre on els seus ingredients es mantenen clarament separats i intactes. L’ ocàs pertany als dos: a la claredat del dia i a la negror de la nit. L’ imperi de les llums és el màgic moment en que el visible i l’ invisible es retroben.

Genial, sí, és congelar el temps present, passat i futur en un rellotge, una xemeneia i una locomotora de tren (El temps atravessat).

Genial també, sí, pintar la mort envaint la vida i els espais i objectes que la conformen. Volem immortalitzar la bellesa de l’eterna juventud, però la mort, invariablement, sempre serà el nostre últim posat (Madame Récamier).

Pintar un home sense rostre. Què importa si va ben vestit? Pintar una dona de carn i os; per què no fer realitat els desitjos? (La temptació de l’ impossible). Pintar uns ulls blaus amb núvols. Els ulls són el reflexe de l’ ànima. L’ ull de Magritte reflexe l’ ànima del món: ennubolat (El mirall fals). Un mirall que retorna la imatge que els demés veuen d’ un mateix, no la que un vol i espera veure (Reproducció prohibida). Un vestit de nit, vestit de pell, com així ha de ser...

Volia que veiessim el que es veu i el que no es veu. Que ens adonéssim que molt sovint el que no es veu és més real que el que es veu, i al mateix temps, i portant la contrària a l’ asseveració anterior, que assimiléssim que el que veiem ja és el tot, i explicar-l’ho és desvituar la seva esséncia. “Les coses no tenen significat; tenen existència”. Complicat? Sí, però no per a tothom. Senzill? Sí, però no per a tothom.

Ça c’est Magritte!

Paul Simon
http://www.youtube.com/watch?v=Cot0ntEat4E

“Aquesta cosa absurda: un poeta líric” (M.Torres)

Tenim set d’ existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’ unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

El temps i la realitat van cloure a Màrius Torres solament trenta-dos anys. A partir de llavors, en Màrius va començar a existir més enllà de les formes. Sostingut de les ales enormes del lirisme, el poeta vola –i ens fa volar- de cap a cap els àmbits de l’ eternitat.

Tenim set d’ aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’ encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l’ Infinit.
(Poema 56)

Set. Set de llibertat. Set d’ infinit. Aquesta és la necessitat que va voler contagiar-nos. Només qui té set, desitja beure...i veure. I de tant en tant, per aquella cosa absurda de la genialitat, tenim la sort de topar-nos amb un assedegat que transforma allò que beu i veu en poesia. Així neix en Màrius Torres.

Neix un estiu i se’n va un hivern. Així, amb més somnis que vida. Covant pensaments i sentiments verges d’ experiència. Fins i tot el seu amor anava vestit de paraules púdiques, defugint la carnalitat d’un amor nu d’ idealització. La malaltia del seu cos i la del seu país li vàren robar les esperances i les experiències que els somnis s’ entossudien a imaginar.

Així va fer-li saber a Joaquim Gili, l’ arquitecte amb qui compartia més que un parentesc:

“Hi ha molta gent que es fan il·lusions pel 1943. Jo no sé; fa set anys que col·lecciono desil·lusions, i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa en res.(…) I m’entra curiositat per descobrir-me-les. No tinc la il·lusió de ser guapo, ni savi, ni ‘afortunada en amores’. A l’ últim, faig la conclusió que les meves il·lusions deuen ser creure que hi ha molta gent de la que visc allunyat per força, i que malgrat això em recorden i m’ estimen. En fi, que hauré de consultar un especialista en il·lusions inconfessades. En saps cap?”
(Poesies de Màrius Torres A cura de Margarida Prats Ripoll)

Dinou dies després, Màrius Torres va abandonar definitivament la seva col·lecció de desil·lusions, i va deixar per a l’ eternitat les il·lusions. Avui, que el dia ens recorda que fa cent anys va venir al món un poeta de cos caduc i poesia perenne, m’ ha semblat que la cosa menys absurda que podia fer era parlar d’ Eternitat.

Cançó a Mahalta- Marius Torres
http://www.youtube.com/watch?v=03XqImlUkYo

Donant corda al temps

Tic-tac, tic-tac, tic-tac, cucut, cucut, dong, dond, ding-dang-dong, ding, ding…tic-tac, tic-tac, tic-tac…
Entre els meus records d’ infantesa, ells hi són. Els rítmics batecs del temps encastats dins de cavitats majoritariament de fusta.

Recordo els rellotges de l’avia. Ella vivia just al cantó nostre. Porta oberta per porta oberta, creant l’ efecte d’una única casa; gran. Quan jo era de curta edad i de llarga curiositat, aquella casa poblada d’ antiguitats era un món fabulós on sempre hi descobria una nova vetustat. En recordo l’olor dels anys -una flaire especial-, els mobles vells i foscos…però ben servats, l’ ordre perfecte i gairabé inhumà de la vivenda. I el silenci trencat per ells. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. El pèndol del vell rellotge de peu del menjador bategava parsimoniosament, impassible al seu entorn, tant sols sensible a cada nou segon que veia arribar. I quan ja havia bategat les suficients vegades, rompia el silenci amb una greu i ressonant veu que anunciava una hora més. Mentrestant això passava, el rellotge de vidre bisellat damunt el bufet, es preparava per, impuntualment, entonar una aguda cantarella que assenyalaria la mateixa hora que acabava de donar el vell rellotge de peu. De rellotges de sobretaula i de peu n’hi havien uns quants més en aquella casa reblida d’ estranyes relíquies. El compte exacte el temps me l’ha esborrat. Però el que sí recordo, és el que el poeta Guillem Díaz-Plaja i Contestí (1909-1984) escenifica molt bé en el seu poema Del rellotge del Menjador.

Solemnialment,

un cop cada setmana,

el meu pare pujava a un cadiral

a donar corda al rellotge.

(Era una clau de relleus gòtics

llarga i fina com un espasí).

Al rellotge de la meva habitació també li donàvem corda. No posseïa la sumptuositat dels rellotges de l’ àvia, però sí la gràcia d’un rellotge infantil. Tenia forma de conillet, de color blanc i ulls vellogadissos i penjava d’una de les parets. Mai mirava fixament, i si algun dia ho hagués fet, hauria sortit corrents esporuguida. Però no ho va fer, o almenys els meus ulls- que sí s’hi fixaven- mai van veure-ho. Els ulls nerviosos del rellotge-conillet, vellugaven de dreta a esquerra coincidint amb els segons que passaven. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

“De sobte va aparèixer un conill blanc que corria i remugava:
-Arribaré tard, arribaré tard! –Es va treure un rellotge de la butxaca, el va mirar i va seguir corrent – Per les meves orelles! Què tard s’ està fent!”.

(Fragment d’ Alícia en terres de meravelles –Lewis Carroll)

I s’ ha fet tard. El meu rellotge-conillet i les seves llargues orelles ja no m’ assenyalen el temps. La suma dels seus tic-tac van recórrer sencera la meva infantesa. Els seus ulls inquiets van ser testimonis de moltes coses que ja he oblidat. Però ara, ja s’ha fet tard.

Tots aquells rellotges ja no hi són, o els que encara hi són, han emmudit. El temps ara passa més depressa –o així m’ho sembla- de quan els vells rellotges de la meva àvia, puntual i impuntualment, bategaven els segons i corejaven les hores. Ara ja no sentim la respiració pausada dels segons. Passen un darrera l’ altre sense pena ni glòria, sense identitat, ignorats per l’humanitat apressada. Al temps d’ avui ja no li donem corda, se la dóna ell sol.

Però sempre quedarà temps per donar corda a la memòria.

Lucho Gatica - Reloj no marques las horas
http://www.youtube.com/watch?v=5Y8UpoKF5LM

Història amb pilotes

He acabat el partit ofert per Xavier Carmaniu. Ha estat intens. Intens d' emocions, intens d' ocasions dures. Alguns d’ aquests moments he pensat que la derrota era imminent, que els jugadors deixarien de lluitar per el títol, que l’ enemic era titànic.

Però no. Ells eren més grans. Grans jugadors i grans persones. Tècnica i…principis. Quina arma pot matar això? Han resistit les embestides de les faltes, els cops i les caigudes. S’ han enfrontat a targetes grogues i vermelles d’ alguns que àrbitrariament han volgut decidir per les seves vides, els seu països i els seus equips. Però els vencedors, independentment de la lectura dels marcadors, van ser ells. Darrera una pilota van intentar que el món rodés millor. Aquesta és la història d’ uns campions. Aquesta és la Història amb pilotes.

I és que una pilota pot donar quasi tantes voltes com el món. De fet, hi ha qui, després de donar-hi moltes voltes, ha arribat a la conclusió que la vida és un joc. Sortim al terreny (alguns de penal) i ens passem la vida anant amunt i avall buscant allò que uns anomenen felicitat i altres gol. Si tenim bona punteria, aconseguim el premi. I passat el temps descobrim l’ efimeritat del gol…o de la felicitat. “La vida sembla llarga, els moments tenen una fugacitat terrible”, deia Pla. El moment del gol té una fugacitat terrible, en comparació de l’ allargada d’ un partit, però per aquell gloriós moment, haurà valgut la pena els noranta llargs minuts de vida d’ un partit.

Un moment feliç ha estat la lectura del capítol Un gol a Hitler. El títol en si produeix felicitat. Però llegir com, per “uns moments de fugacitat terrible”, les conviccions valentes vàren doblegar les amenaces covardes, produeix una joia infinita. És la joia de saber que el gol era en nom de la justícia. Malauradament, la frase de Josep Pla, com una espasa de Dàmocles, ens retorna a la realitat. El jugador estrella, Matthias Sindelar, del equip meravella, el Wuderteam d’ Àustria, va morir poc temps després. Revenja? El silenci, com massa vegades, pren protagonisme novament en la història. Les pilotes segueixen rodant. El món també. El dolent va morir com un covard. El bo, com un heroi. Un va convertir-se en símbol de la repressió i la monstruositat. Matthias Sindelar va erigir-se icona de la identitat d’ un país i de la resistència a l’ ocupació nazi. I Carmaniu conclou: “Per a la història ha quedat que (…) futbolistes van fer servir les seves armes per plantar cara al nazisme”.

Però hi ha moltes més històries. Onze històries escrites a cops de puntades ben donades. Puntades a la Guerra Civil, al comunisme, al colonialisme, al nacionalisme centralista i repressiu, al racisme, al sexisme... Totes elles són un homenatge a la valentia, al treball, a la honestitat, a la tenacitat, a l’ emprenedoria, als drets humans. I a la història que tant li apassiona a Xavier Carmaniu. Evidentment d’ històries amb pilotes i sense, n’ hi han moltes més, per sort, però les escollides representen molt bé el context on es van jugar…a vegades a mort.

I jo ja callo. Que d’ història, qui en sap, i sap explicar-la, és ell, l’ autor d’ Història amb pilotes i d' altres que ens ha deixat a les nostres prestatgeries.

“Els palamosins de 1898 no tenien ni bars, ni hotels, ni restaurants. Només eren dues mil cinc-centes persones que vivien del mar, de la pagesia i, sobretot, del suro. Pel que fa a la platja, la feien servir per carregar i descarregar les mercaderies que els vaixells distribuïen per mig món. Com a molt, aquella esplanada de sorra també era útil per col·locar-hi les barques dels pescadors quan no feinejaven.” (Primer capítol)

Història del futbol? No. Història i futbol.

Comencem el joc?

Coldplay -Viva la vida

http://www.youtube.com/watch?v=AZkch9aG_1c

"A fi de comptes, tot és un acudit" (Charles Chaplin)

Estem en crisi. La recessió ha deixat milers de treballadors al carrer. Les vagues a altres milers més. L’ atur no s’ atura. Els grups sindicals fan el seu agost. Els serveis socials són més socials que mai. Els drets laborals es disputen el primer lloc intentant destronar als deures. Per deures, ja vàrem tenir l’ escola.

El treball precari; els sous miserables per els miserables que vàren pensar que jugar a pilota era cosa de nens. Més tard descobrien que els nens grans que segueixen jugant, juguen i sumen…molts bitllets. Els ritmes són esgotadors. L’ estrés és un membre més de la família; seu a taula i dorm al nostre llit…mentre nosaltres comptem xais i els diners que ens manquen per arribar a final de mes. Els empresaris abusen dels treballadors, i els treballadors abusen dels empresaris. La discriminació té molts colors, que cadascú esculli el que més li agradi.

Els gestos s’ han convertit amb eines de comunicació. Les veus són ridícules ganyotes sense so. Per què criden si no els sentim? Són els signes dels temps. Són els Temps Moderns.

Ens és familiar aquesta crisi?

Sí, però els nostres temps tenen volum. Hem après a parlar, a cridar i a manifestar-nos amb ‘veu alta’ quan la situació és crítica. Però si la crisi succeeix darrera una càmara i estem als anys trenta del segle passat, la cosa canvia. La injustícia és igual de moderna, però la queixa es farà saber amb subtítols.

Charles Chaplin mai va perdre l’ oportunitat de queixar-se de la injustícia. I ho va fer amb l' arma puntiaguda d' uns llavis somrients. Des d’ aquells ‘temps moderns’ amb blanc i negre, moltes societats han agafat el rifle de l' humor per combatre a l’ enemic.

I tant si val si l’ enemic porta un bigoti petit i parla cridant, o és un tribunal que pretén reglamentar la vida dels demés amb un document signat. El gran dictador de Chaplin segueix marcant el pas. El Gran TC ha dictat sentència, deixant a milions de subdits muts de l’ horror.

Muts? Ha passat més de mig segle des de que el que es volia dir s’ havia de gesticular. Bé, menys. Franco fa menys que va morir, oi? I encara molt menys...avui encara existeixen dictadors amants del cinema mut.

En fi…vivim en Temps Moderns, amb Grans Dictadors inclosos…i espero que també amb grans Chaplins disposats a cargolar tants cargols com faci falta.

Un dibuix amb més cap que cos –per sort- va definir així els temps moderns:

“No serà que aquesta vida moderna té més de moderna que de vida?”. (Mafalda)

(Fotografia: Allunyant-se cap a Temps Millors)

A compàs de Brel

És indecisió?

No sé si vull que em cantin, o que em faci’n riure. Si vull l’ enyor, o l’ oblit.

Si vull volar, o el que vull és navegar lluny amb un capità expert.

És indecisió? O és Jacques Brel?

Si vull una cançó, sé que ell aconseguirà commoura’m des del primer instant que pugi dalt del escenari. Serà l’ espectacle de la seva presència el que dirigirà els primers compassos del meu cor. Una presència que no necessitarà paraules per comunicar. Les dirà amb una mirada, amb una expressió del rostre, amb el gest d’un cos xerraire. Els aplaudiments, els crits, els xiulets del públic rendit sepultaràn tanta informació.

I després cantarà. O explicarà històries. O recitarà (encara que ell insisteixi a negar que és un poeta).

I se’n riurà del món. O plorarà per i a causa del món.

I demanarà l’ oblit. O el record. O la resistència. O la resignació.

El públic rendit escoltarem intentant assimilar el vessament de tal riuda d’ emocions. Serà necessari saber nedar. O serà necessari anegar-nos per ressorgir amb uns pensaments renovats, amb un esperit més connectat amb el nostre ésser més íntim.

I si no en tinc prou amb una cançó? I si vull volar, Brel? Enlairar-me per damunt l’ escenari d’ aquest món, protegida per les ales de ferro de la teva estimada Jojo, l’ avioneta fidel, fidel com l’ amic que la vida infidelment et va apartar.

Vull volar, i que siguis tu, Brel, el pilot d’ aquest escrit.

I si no és el cel, que sigui el mar. Hi ha tantes illes per descobrir… tantes illes per morir…

Tu vas escollir la teva; sota l’ ombra d’ unes palmeres tropicals vas ancorar la teva eternitat. Molt lluny de la teva Bèlgica natal; o de la teva París de glòria. L’ illa de l’ alliberació, es va dir Hiva Oa. Els abruptes penya-segats van estimbar definitivament la indecència dels burgesos que refusaves amb vehemència. Una vegada vas dedicar una cançó als cochon bourgeois…(si dels burgesos se’n pogués fer bons pernils, serien més decents, oi?)

Sé que ets un bon navegant, i que amb tu les veles inflen les seves panxes en busca de nous horitzonts, de ports llunyans, d’ històries no cantades.

“Una illa, una illa que hem encara de construir, però qui podria reprimir els somnis que es somien junts, una illa, vet aquí que una illa està zarpant i que dormita en els nostres ulls des de l’ infància.”
(Une ile- EP Les bourgeois 1962)

És l’ illa la que navega, la que busca un sarment de somnis per anidar-hi i créixer. L’ illa és per el navegant que la busca. No la trobarà la multitud d’ Orly (1977). Gent incapaç d’ observar allò extraordinari enmig de la quotidianitat. Gent incapaç de somiar. L’ illa no zarparà per a ells.

Jacques Brel va viure 49 anys donant-ho tot i buscant-ho tot. La malaltia li va impedir trobar ‘tots’ els anys que hauria d’ haver viscut.

Avui seria un venerable somiador de 81 anys.

“Somiar un somni impossible, partir cap a on ningú va. Estimar fins a esparrecar-se. Estimar, potser massa, potser malament; provar, sense força ni armadura, d’ esperar l’ inaccessible estel. Aquesta és la meva recerca, seguir l’ estel, poc importen les meves possibilitats, poc importa el temps o la desesperança. I després de lluitar continuament, sense dubte ni repòs, comdemnar-me per un sol mot d’ amor.”
(La quête, 1965)

La Valse à mille temps -Jacques Brel
http://www.youtube.com/watch?v=2nJ1fvvJt78