El princep de Montparnasse

A 24 quilòmetres al sud oest de Pisa es troba Liorna, o tal i com la pronuncien els seus itàlics habitants, Livorno. Livorno és una bonica ciutat que mira al mar, on el Mediterrani rep el nom de Mar Tirrena i constitueix un dels ports principals d' Itàlia. En temps de la Inquisició, molts jueus vàren trobar acollida dins la comunitat jueva que hi habitava. D' aquí en va sortir una cançó popular:

"I fugia molta gent
perquè la feina hi mancava .
Uns anaven a l'Alguer
altres a Cuba o Itàlia
perquè hi havia un poblet
que Liorna anomenaven
on s'hi trobaven tan bé
que ja mai més no tornaven
I una dita en va sortir:
Qui va a Liorna no torna!"

Els viatgers que l' han visitada han expressat que un cop allà, no en marxarien, atrets per l' encant d' una ciutat traginera abocada a les càlides aigües del Mediterrani.

M' agradaria parlar de Nàpols, de Florència, de Venècia, de Capri i Niça, i fins i tot ser una mica més agosarada, i atrevir-me a parlar de la gran París. Però per què tots aquests llocs? Perquè tots ells vàren allotjar en alguna ocasió una persona que al llarg del temps ha despertat reaccions molt diverses, cap d' elles associades a la indiferència.

El dissabte 12 de juliol de 1884, Livorno va veure nèixer al nou membre d' una extensa família que anys enrera -en el segle XVIII- havía acollit dins la comunitat jueva que avans feia esment. Sí, el nostre petit protagonista era d' origen jueu, la qual cosa li va comportar alguns maldecaps.

Nàpols i Capri, amb els seus climes benignes, van fer la funció de guaridores de les nombroses malalties que mai el deixarien i que acabarien enduguent-se la seva vida massa aviat.

La propera estació va ser Florència, la bellissima Firenze, cita obligada per qualsevol amant de l' art i la bellesa. El nostre apassionat adolescent va quedar captivat amb la contemplació de les obres mestres que ofereix la ciutat-museu. S' hi va quedar uns anys absorvint influències artísitiques de l' entorn i aprenent sota la tutela d' un dels millors pintors de Livorno, Guglielmo Micheli.

Venècia el va veure arribar l' any 1903 amb 19 anys comptats i patint de tubercolosi. Es va matricular a l'Instituto di Belle Arti, però va malbaratar la seva estada amb altres tipus d' aprenentatge. Fumava haixix i regularment visitava les zones de la ciutat amb més mala reputació. Perquè sí, Venezia no és tant sols bonics canals atravessats per romàntics ponts i pícars gondolers amb samarretes a ratlles vermelles cantant "O, Sole mio".

I per fí, París. El 1906, amb 22 anys, va desembarcar al 'Vaixell-Safareix', l' immoble del barri de Montmartre batejat per Picasso i altres pintors amb el nom francés Bateau-Lavoir, comuna de reconegudíssims pintors i escriptors.

Durant els primers anys, la il·lusió i les ànsies de fer-se un nom en la capital mundial de l' art el van dur a treballar frenèticament, creant centenars de dibuixos i esbossos en un mateix dia. Els que el van conèixer deien que cuidava molt la seva aparença per no delatar la veritable condició de pobresa. Fins i tot s' atreví a despreciar la manera de vestir de Picasso, qui es guarnia habitualment amb la roba de treball. Poc a poc començà a reflexar la seva veritable condició, mísera i lamentable. El seu aspecte deixat, s' emmirallava amb una personalitat controvertida i desordenada, probablement influenciada per les begudes i les drogues.

Tot i la seva vida tràgica, llur obra va prendre un altre camí. La particular manera de veure la figura humana, amb rostres de mirades perdudes i expressió indiferent, colls exageradament allargassats i sobretot els seus famosos nús, el van alçar al pòdium dels grans de l' època, pòdium que no va aconseguir trepitjar amb vida.

En el carrer del Repós, nº16, de París, en un dels extrems del cementiri Père Lachaise, molt a prop d' on està enterrada Edith Piaf, reposen des de fa 89 anys els excessos i la genialitat de Modi. Diuen que el dia del seu enterrament va ser el més gloriós de la seva 'vida'. Allà s' hi van reunir Picasso, Brancusi, Léger, Vlaminck, la comunitat d' artistes d' aquell moment i una gran multitud. Expliquen també, que pels carrers la gent llençava flors sobre el seu taüt.

Trenta-cinc anys de vida van permetre que es fes un nom que avui coneix tothom. Malauradament, també van donar per molta infelicitat. L' encant i l' elegància naturals -que moltes dones vàren saber apreciar i ell va saber util·litzar- i els seus dots d' artista, no foren suficients per obtenir el que tant desitjava, el reconeixement com del que Pablo Picasso disfrutava. Es lamentava així: "Sóc una més de les víctimes de Picasso".

Un artista que va viure depressa, va morir jove, i el mite el va enfosquir - quants com ell?-i que en certa ocasió va dir:

"L'home que no és capaç d'extreure de la seva energia nous desitjos, destruir tot el que ha quedat vell i tornar-se a formar com a individu...aquest home no és un home, és un burgès, és un home qualsevol".

Amedeo Clemente Modigliani, sens dubte 'no va ser un home qualsevol'.

http://www.youtube.com/watch?v=Nulze-VeKEQ
Dulce Pontes-Canção do Mar
Què aprop va nèixer del mar i que lluny d' ell va anar a morir El princep Modigliani.