El retrat d' Oscar Wilde

No existeixen més que dues regles per a escriure: tindre alguna cosa a dir i dir-la.
Simple, no? Doncs no tothom que escriu es basa amb aquestes regles. Hi ha una regla paral·lela que serveix de norma per un altre grup d' "escriptors": Saber agafar un bolígraf (o teclejar un ordinador), i haver après l' abecedari. Si saps fer això, per què necessites tenir alguna cosa a dir?

A aquest grup de gent, el nostre personatge d' avui, en va dedicar una altra reflexió:

L' opinió pública existeix només allà on no hi ha idees.

Oscar Wilde tenia moltes coses a dir, i si aquestes coses estaven plenes de saviesa o plenes d' irreverència, això ja era cosa dels oients o lectors assimilar-les.

La controvèrsia i ell van anar agafats de la mà 46 anys, just els que va aparèixer en l' escenari -mai millor dit- d' aquest món.

Contradictori per convicció, es va casar i va ser pare de dos fills, al mateix temps que va ser un homosexual confés. Però no una confessió com la que es fa davant d' un capellà, amb veu baixa a la petita capelleta del confessionari. La seva, va ser com si el capellà fos sord i el confessionari ple de micròfons. Va cridar-ho als quatre vents fins que la presó li va obrir les seves portes.

D' ell, tots els que no tenien res a dir, van 'opinar' a bastament. Els que sí tenien coses a dir, en canvi, el van admirar, repectant allò que era massa excèntric d' entendre. Ja ho solen fer els que pensen.

Mentrestant, ell no va parar de "dir".

- Poemes, assajos, obres teatrals.
- Relats infantils amb reflexions per adults, El príncep feliç (1888)
- Una novel·la inspirada en la bellesa deseperada per la seva pròpia efimeritat, El retrat de Dorian Gray.
- Els escrits de l' enclaustrament: La balada de la presó de Reading (1898), i De Profundis, 1905 (profundament torbador).

"Pensava principalment en les flors. Ahir vaig tallar una orquídia tan efectiva com els set pecats capitals. En un moment sense pensar li vaig preguntar a un dels jardiners com s’anomenava. Em va dir que era un excel·lent exemplar de Robinsoniana, o quelcom horrorós per l’estil. És una veritat trista, però hem perdut la facultat de posar noms preciosos a les coses. Els noms ho són tot. Mai em barallaria pels fets. La meva baralla és per les paraules. Aquesta és la raó per la que odio en literatura el vulgar realisme".
Fragment de Retrat de Doriann Gray

"Els noms ho són tot"... Els últims anys de la seva vida, el nom 'Oscar Wilde', va significar acusacions permanents. Utilitzant la facultat de posar noms, va crear-ne un de nou que no fos res per ningú: Sebastià Melmoth. Un nom fals per obtenir una vida més autèntica, lluny dels rumors i la crítica.

La seva tomba a París és un espectacular monument, farcit de llavis pintats, representant fidel de l' extravagància i la provocació. Una sepultura digne de qui va ser jutjat indignament.

http://www.youtube.com/watch?v=Gf03s9AdY38

Scorpions - You and I