Dalineant

En la vida, només han existit dos Salvadors Dalí. Un de set anys que va morir el 1901. L' altre, que va aparèixer el 1904 i no va deixar d' existir fins el 1989. El primer podia haver estat moltes coses, però només li va donar temps de ser un nen. El segon, el van anomenar, geni.

I també: extravagant, excèntric, excessiu, extraordinari, estrany, oníric, histriònic, escatològic, escandalós, delirant, narcissista....Un atramuntanat, segons opinió d' un altre membre dels Dalí.

Amb aquest excés de qualitats, res del que fes Dalí, podria encasellar-se en el grup de la normalitat. Era desmesurat i els seus dits engendraven immoderació.

El món que va inventar, no tenia corsé ni estructura òssea. Era orgànic, palpitant. Regalimava bellesa i putrefacció a parts iguals, sense distincions...sense racisme. Les hores vessaven en rellotges que aparentaven xiclets estiragonyats que mai arribaven a trencar-se. "El temps no és rigid; flueix". Un univers on res és el que sembla i on tot és el que és. On les aparences es despullen per disfressar-se d' elles mateixes.

Aquest univers propi, únic, dalinià, seguia els preceptes de la seva pròpia Constitució. Dalí la va elaborar l' any 1939 amb el nom Declaració de la Independència de la Imaginació i dels Drets de l' Home a la seva pròpia Bogeria.
Les corbates del món sencer s' afluixarien davant d' aquesta declaració d' independència sense referèndums ni consultes prèvies. "Lluny de ser una excentricitat grotesca, va ser una calculada maniobra de desprestigi de la mentalitat burgesa i puritana vigen" (Ramón Racionero). Visca la extravagància de la sensatesa!

Dalí va quedar-se a viure en el seu món, envoltant-se de tot allò que "tingués cura del meu desig":

- La fidelitat de les ones del mar que sempre tornaven a la petita caleta de Port Lligat. Unes vegades encalmades i escalfades per un sol radiant; d' altres, excitades per els crits d' un vent atramuntanat...com ell.
- L' olor de la sal marina que amania l' aire vetllador i desvetllador dels seus somnis, insomnis i mals sons.
- Els crits de les gavines que planaven sobre les barraques de pescadors on Dalí va forjar el seu imperi blanc.
- I ella, la Tramuntana, una perruquera enèrgica obsesionada amb despentinar les ondulacions embogides dels seus cabells, però que mai...mai, va guanyar el combat contra la gomina que cobria la sanefa riallera del sota nas dalinià. "Sempre he sapigut amb precisió allò que desitjava obtenir dels meus sentits". Qui en dubta?

Dalí: "La vida cal refinar-la i complicar-la, si no, és avorrit. Cal convertir cada acte en un ritual, fer que cada segon tingui estil".
Si Dalí era un boig, jo també vull una camisa de força.

Lax'n'Busto- Que Boig el Mon
http://www.youtube.com/watch?v=zAaPsdZrvmM