Homenatge

Sovint penso que hi ha persones que no haurien de morir mai, perque la seva perpetuïtat seria garantia de l' aportació de saviesa, art, d' originalitat en un món de masses, de color en un món políticament gris, de pensaments en un món de paraules demagògiques que poc tenen a veure amb el seny. Hi penso, com també massa sovint penso, que hi altres èssers..."vius", dels quals no entenc el sentit de la seva existència. Què fan, a part de xuclar com aspiradores l' oxigen vital, entregant en canvi més diòxid de carboni a la Terra?

Tot somiant (truites, és veritat), imagino un món amb l' imprescindible enteniment de Miquel Martí i Pol, convidant a equipar-nos amb el vestit de neoprè, per submergir-nos en les seves inexhauribles introspeccions sobre la vida, la mort, l' envelliment i l' embelliment.

Si Josep Carner encara visqués, el pas dels anys serien més saborosos. Tot i deixar de ser maduixes o cireres ingènues, ell seguiria veient-nos com el codony tardoral, que quan "l' acostem als llavis sorruts, és dolç, encar". Com trobem a faltar les seves metàfores plaents al paladar dels sentits!
I aquell camí que Joan Vinyoli ens ensenyava a recòrrer? Entre la vida i la poesia, ens convidava a prendre la ruta del mig: viure poèticament. Sense ell, és una mica més difícil, en un entorn que no rima gens.

Jo imagino un dia assolellat com el d' avui, sortint a passejar pels carrers empedrats de la Girona vella, i arribant al Pont de Pedra, topar amb un Carles Rahola embadalit escoltant el so de les campanes de la Catedral. Em pregunto en quin diari local col·laboraria avui? I em pregunto, per què a algú li va fer nosa la seva presència reposada...? Avanço en el passeig, i un cop arribada a l' altra banda del pont petri, aixecar el cap i contemplar a un Joaquim Ruyra practicant un dels seus millor vicis, observar la ciutat des de la talaia del seu balcó.

Trobo a faltar la mordacitat de Josep Pla, obligant a repensar el comentari més senzill. I no només jo el trobo a faltar. Els paisatges, els pobles, els homenots d' avui, Girona, han quedat despullats dels matisos adjectivals que Pla afegia en tot el que observava.

I en el "pla" dels somriures, què orfes ens hem quedat de l' enganyosa aparença negre de l' Eugeni. Ens hem quedat sense saber les coses que deien aquells, sempre tan ocurrentment absurdes. Què se n' hauran fet d' aquells sense l' Eugeni. A quí li expliquen les tonteries que fan, ara?

I la llista no acaba. S' acaben ells, però no el record i la carència que han deixat. Sortosament, ens queden els vius. No són molts, però els que són, són molt bons. Ells són els encarregats d' aportar oxigen a tant diòxid de carboni.