dilluns, 6 de desembre de 2010

Anada i tornada



A poc a poc –que és poc amb la rapidesa dels vehicles actuals- deixem Girona enrere. La meva ‘estimada’ Girona…de tan estimada, hi ha moments que m’esgota. Girona porta sobre les seves espatlles de pedra, la meva vida sencera. Sentiments,propòsits, il·lusions, esperances i decepcions. Aquesta ciutat està tan plena de mi i jo tan plena d’ella, que a vegades necessito buidar-la, o buidar-me...
És la Girona que m’enamora, la que m’obliga a allunyar-me, a buscar noves i desconegudes ciutats, ciutats sense arrels que m’atrapin, per oxigenar l’amor que sento per ella. Potser ella ho interpreta com una infidelitat, però és que massa fidelitat, pot emmalaltir-me.

Rumb a una ciutat sense compromisos, disposada a ensenyar-me tots els seus encants, i jo, disposada al joc de la seducció. Trepitjaré cadascun dels seus racons, sense pressa, amb la delicadesa d’un principiant, descobrint que s’hi amaga darrere cada nou encreuament, descordant els botons del vestit de benvinguda. Els meus ulls miraran amb delit, els meus dits tocaran noves textures que em recordaran tactes familiars. Observaré a la seva gent, aquella que camina sense mirar, amb els ulls fixos en els seus destins i els seus pensaments. I així, per un dia, la seva ciutat serà més meva que d’ells, perquè jo la miraré amb una mirada nova, amb curiositat, sorprenent-me per allò que ja fa temps que és vell, i que cap dels seus hi para atenció. La meva mirada la farà verge de nou.

Evitaré les grans avingudes, aquelles que de tan grans són impersonals, i buscaré la intimitat dels seus carrerons estrets, de façanes de cases antigues, de balcons amb roba estesa…i secrets amagats. La sola de les meves sabates acompassarà la descoberta.

Tot això penso, mentre deixo enrere la meva ciutat estimada. Davant, m’espera la frontera franquejable. Pel camí, l’aire fred d’una tardor emmascarada d’hivern, fa que m’arrauleixi en el seient d’acompanyant del cotxe. En els seients de darrera, uns amics i unes mandarines, donen al trajecte un aire molt més càlid del que hi ha a l’exterior.

I per fi, uns quants camps de vinyes més enllà, arribem a la ciutat verge de nosaltres.

Avui és dia de mercat, i com tots els dies de mercat, d’aquí o de mès enllà, la ciutat eclosiona. Una simbiosi de gent, d’aquí o de les seves estimades ciutats, marxen amb ritme discordant entre els passadissos estrets de les parades de producte més o menys fresc. Formatges, verdures, moluscs, espècies. El producte s’exhibeix, els cistells s’omplen, les carteres es buiden, i els calaixos, fan calaix. Tothom content. El mercat recull i se’n va. La ciutat es queda i nosaltres ens quedem amb ella.

Narbonne, una ciutat feta de pedres inacabades, on s’evidencia sense amagatalls, amb complexos dissimulats, o assimilats pel pas dels segles, la veritat universal de que els diners mouen més muntanyes que la fe. Narbonne és la bonica i petita ciutat del gran santuari inacabat. Un defecte especial, singular...i bell.

I així, entre carrers, places i santuaris inacabats, la fosca cau sobre els nostres ulls. És hora de tornar. De fer les paus amb les nostres pedres nummulítiques. El viatge de tornada va més carregat d’equipatge. Les bosses del mercat, les converses compartides, les mirades prenyades d’imatges, els estòmacs tips, el cansansi acumulat. La foscor convida a tancar els ulls, i només la solidaritat amb el conductor ens fa rescatar les poques forces que ens queden, per somiar…però amb els ulls oberts.

Fi de trajecte d’aquest apunt.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sempre una nota de sensibilitat...Has pensat en escriure......? Et llegiria.

Tina Bellapart ha dit...

...no, hi ha coses que no se'm passen pel cap pensar...però t'agraeixo la disposició.

Publica un comentari