dissabte, 22 de gener de 2011

Sempre groller, mai vulgar

"Crido als ganduls, als bruts, als drogoaddictes, als alcohòlics, als marietes, a les dones, als paràsits, als joves, als vells, als artistes, a les lesbianes, als presos, als aprenents, als negres, als peatons, als àrabs, als francesos, als peluts, als bojos, als travestis, als ex-comunistes, als abstensionistes convençuts, tot els que no compten per als polítics, a votar-me, a inscriure’s en el seu ajuntament i a difondre la notícia. L’únic candidat que no té motius per mentir!”

Michel Colucci va néixer a París l’octubre de 1944. Feia pocs mesos que la seva ciutat havia estat alliberada dels alemanys. Lentament, la guerra s’acabava. Ràpidament, França es reorganitzava. L’efecte Coluche es gestava dins un cos aparentment vulgar. Encara cap francès se n’havia adonat de la seva presència. Tampoc ell, el nen, aquell que amb tres anys veia morir al seu pare, Honorio Colucci, i que malvivia i malcreixia al costat del seu germà Danièle i de la seva mare Monette, a l’ombra d’una París que feia esforços per recuperar el seu estatus de Ciutat de les Llums.

“És la història d’un tiu…un tiu no. Un tiu normal. Vaig néixer a París. Després d’uns estudis brillants i primaris que em conduïren a fracassar el diploma d’estudis primaris, vaig decidir no cometre l’error de tornar a l’escola, amb l’objectiu de no conèixer més l’horror del fracàs.”

Era evident que no havia vingut a la ciutat de les llums per il·luminar-la més. Ell havia nascut per fer ombra. I la faria…per un poc temps. A tots aquells qui, usant la llum del poder, enlluernaven la visió del poble per no deixar veure amb claredat la fosca misèria, l’ombra de Coluche els hi faria de boirina espessa.

Primer ho faria en forma de pallasso. Els pallassos són inofensius (sempre?). Fan riure (sempre?). Aparenten estupidesa…(aparenten!). Les camises grogues que vestien al pallasso, revelaven l’acidesa del seu humor. Un humor que sentia amor pels oprimits i odi als opresius.

“Els crítics sovint acusen a Coluche de cruesa. El desitjarien més càlid, més humà. Però, Déu meu, no és res més que això, Coluche; càlid, humà (o quant!), despietat, perquè l’entristeix la misèria del món...aquest sublim pallasso!”
(Fredéric Dard – Coluche…el meu preferit)

Després ho faria en forma de polític.

Va ser a l’any 1980. França havia d’escollir nou president de la République. Giscard, Chirac, Mitterrand, Marchais, presentaven les seves candidatures enlluernadores i elitistes. I llavors va arribar l’ombra del pallasso; la mal educada, l’ordinària, la grollera ombra. El que detestava les boniques paraules que tant agradaven als enlluernadors polítics, plenes de lletres sense cos…i sense ànima. El que preferia emplenar-se la boca de grolleries plenes de sentit, de promeses ordinàries amb final feliç. El malparlat ben pensat. El que prestaria més atenció a les butxaques buides que feia falta omplir, en lloc de les butxaques plenes que pagarien per el seu silenci. El que no li interessaven les formes que deformen les solucions. Irreverent?

“Deixaré de fer política quan els polítics deixin de fer el pallasso. Ells han robat la meva feina, jo robo la d’ells.” La seva irreverència era digna d’una reverència.

Però ho va deixar ell abans. Les pallassades d’alguns polítics no tenen límit…ni sentit de l’humor. Ho va deixar perquè el deixessin a ell. Perquè no morís misteriosament cap amic més. Perquè ell volia viure i deixar viure, a diferència d’aquells pallassos anomenats polítics que no deixaven viure a qui més ho necessitava.

La seva mort no va tenir cap misteri…oficial. Li agradava la velocitat. Li agradaven les motos. Agafar una carretera de curves i enriure’s d’ella.

Però no va ser la velocitat el que el va matar. Tampoc va ser la moto, ni la curva burlada. Un camió va interposar-se entre la moto i la vida. La moto es va quedar allà, tirada en el terra. La vida no es va quedar. Només 41 anys. Segur que encara quedaven moltes grolleries que havien de brollar per erigir-se en les veritables defensores del poble. Segur que la França d’avui li faria molta gràcia, i segur que el sentiment no seria recíproc. Però ja se sap, això sempre passa amb qui és groller…però no és vulgar.

Renaud – Putain de Camion
http://www.youtube.com/watch?v=dyClhmnPoiU

0 comentaris:

Publica un comentari