dissabte, 5 de març de 2011

De moment

Cansada de ser jo la que sempre espera que el dia es faci de dia, avui faré que el dia m’esperi a mi. Puc imaginar-me l’escena. Com cada bon matí, el sol sortirà de darrera les muntanyes que reclouen Girona. Abans, però, el cel anunciarà la seva arribada. Com ho farà avui? Discretament, guanyant terreny a la foscor sense cap mena d’exhibició? O escollirà la supèrbia, exigint al món sencer la seva atenció? Potser, ni una cosa ni l’altra. Potser avui no hi haurà albada…no, avui no n’hi haurà, ho sé. Quan el dia comenci, el sol, per art de màgia, ja estarà penjat sobre l’escenari blau del cel.

Deixaré que l’últim somni m’expliqui el final de la seva història, tantes vegades interromput pel crit incívic del despertador insomne, i llavors, suaument, m’expolsaré la boirina de la somnolència i obriré els ulls. Però encara no haurà arribat el moment de llevar-me. La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, em diran que cal esperar. Que hi ha moments que s’han d’assaborir. I aquest serà un moment letàrgic. Serà pecat perdre’s aquest instant de glòria els dies que comencen a l’albada?

Llavors, i solament després de voltejar vàries vegades els límits del llit, combinades amb estones de latència immobil, llavors i potser, començarà el lent procés d’abandonar tan ídil·lic enclavament.
Pujaré la persiana i buscaré el sol, sol en el cel, i se m’escaparà una riota mal dissimulada. Avui és ell qui m’ha vist sortir a mi.
Em prepararé un cafè, negre, que m’esperarà dins una tassa, blanca. M’asseguraré que la temperatura de casa sigui la idònea per esmorçar relaxadament, tot tafanejant els diaris i els estats anímics i mentals dels amics que gairabé no conec ni em coneixen.

Tinc temps per perdre, i no penso perdre’l. Hi han moltes coses a fer, i no puc fer-les esperar. Són les coses que em fan feliç. O ho fan veure…

He de llegir pàgines amb més lletres que xifres; escriure paraules que no esperin resposta; nedar sense més port a la vista que la dutxa posterior; caminar deixant que els ulls cerquin un horitzó llunyà; escoltar música que no em posi en espera; exercir de familia en lloc de treballadora; deixar volar pardals i no intentar atrapar-los...

El sol avança en la seva carrera transversal per el cel que abasta la meva vista. Voldria aturar-lo, com si fos un personatge bíblic que necessita guanyar la batalla que imposa la seva voluntad. Però el meu nom no apareix en el llibre sagrat. L’he de deixar fer i sotmetre la meva voluntad a la seva, que és més ardent.

En els seus Records d’un alpinista, Émile Javelle (1848-1883), va rememorar moments:

“Moments impagables! Minuts inefables. Suficients per embellir els anys”

(…)La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, una tassa i un cafè, uns amics per conèixer, una familia per estimar (o potser… uns amics per estimar, una família per conèixer). A la vida jo li demano moments.

Per un moment impagable…pagaria.

Scorpions – Moment of Glory

0 comentaris:

Publica un comentari