Amigues estacionals

Des de ben petita havia après a distingir-les. Encara que les quatre compartien la mateixa llar, els espais més íntims les distanciaven. Les parets de l’habitació de La Sol, eren grogues. “Fan joc amb el meu nom”, es defensava cada vegada que algú li criticava un color massa cridaner. Les cortines i els llençols –sense vànova- eren de color blau, “com el mar, com el cel serè”. Un gran finestral amb els batents sempre oberts presidia l’habitació. La de la Rosa era la més acolorida. Les parets verdes estaven esquitxades d’objectes virolats i figuretes fetes a mà, de retalls de papers de coloraines que ella mateixa havia donat forma. Un ram de flors fresques perfumava la petita llibreria del cantó del llit. El desconcert arribava al saltar de l’estança de la Rosa a la de la Neus. Blanques les parets. Blancs l’armari, l’escriptori, les lleixes, la calaixera i el llit. Els llençols, les mantes gruixudes i els coixins. La catifa per no tocar de peus a terra, blanca també. “Molt fred”, diria la Sol…o “molt net” definiria la Neus. I per últim, l’habitació de la Pruna. Havia escollit els colors de la terra nua. Era l’única habitació que no tenia cortines; un dia el vent les va fer caure i a ella ja li va estar bé.

L’equinocci de les quatre era el passadís central de la casa, on de tant en tant hi coinciden per intercanviar gustos i pensaments, i oblidar les diferències. EI seu oblit era el meu embolic. Les diferències orientaven la meva agenda; l’oblit, la desorientava. Però això no passava sovint. "No oblidem tan facilment", amenaçaven.

La primera que vaig conèixer, i que va marcar per sempre més els meus aniversaris, va ser la Sol. La mare m’ha explicat moltes vegades la rebuda pletòrica que em va fer el dia que vaig néixer. Amb ella és amb qui més estones he jugat al carrer, quan la calor feia insuportable les quatre parets de casa. És amb qui més remullades he fet dins la piscina del poble. Amb qui més gelats he compartit. Amb qui més castells de sorra he construït arran de mar, batint-nos a l’exèrcit d’onades que volien arrabassar-nos els nostres dominis de sorra. Amb ella vaig passar les millors nits d’estiu de la meva adolescència. I és amb ella, amb qui comparteixo les generoses sobretaules després de sopar sota el sostre d’un cel estel·lat.

La Rosa és la més divertida. El seu vestuari també. Vermells, roses, verds, blaus, grocs, liles són l’enveja de qualsevol guarda-roba de pallasso. Cada matí em pregunto amb quin vestit em sorprendrà la Rosa, i cada matí la Rosa em sorprèn amb una nova resposta, diferent a l’anterior. Ella és divertida, i quan no riu…plora. Perquè la més divertida de les amigues, també és la més sensible. El canvi d’humor s’endevina en el fons verd dels seus immensos ulls, que lentament tomben a gris. Les primeres llàgrimes empal·lideixen la vermellor de les seves galtes. La tempesta que comença, aviat s’allunyarà...sense coms ni per quès. El somrís esclatarà novament en el seu rostre, amb opulència, lubricat amb les llàgrimes vessades. No sé si és el cromatisme del seu abillament o el del seu temperament, el que atrau tants amics, que venen volant de lluny, quan reben la seva invitació. L’hospitalària amiga, els ofereix flors i perfums per acontentar-los.

El dia que la Neus va dir-nos que es casava, ens va deixar glaçades. Mai ho hauriem pensat. La Neus és introvertida, callada…distant. Té pocs amics. Però ens té a nosaltres. La llar de foc és el nostre punt d’encontre cada vegada que necessitem estar juntes. En silenci passem les hores veient espetegar les flames del foc que escalfa la nostra amistat. I un dia, vora la llar de foc, ens va dir que es casaria. I a l’altre dia, ens va ensenyar el seu vestit de casament. Blanc…”fred”…i ”net”.

La Pruna em ve a visitar un cop a l’any, entre l’estiu i l’hivern. No li agrada ni el fred ni la calor. El que sí li agrada és el vi. És una entesa enòloga, i mentre nosaltres ens ocupem d'alegrar els sentits, ella es dedica a desvestir el vi dels seus secrets. Com desvestiria d’ornaments l’habitació de la Rosa, si la deixessin fer. Li sedueix desvetllar l’essència de les coses. Despullar una paret florida de colors, i revelar els colors de la terra nua, sense artificis, sense trucs enlluernadors de mirades. És nudista de cor i de cós.

Fa temps que no veig ni a la Neus ni a la Pruna. Amb la Sol no trigarem a retrobar-nos. Mentrestant, gaudeixo dels llargs passeigs per els camps florits de l’armari de la Rosa.

Carole King - You've got a friend

http://youtu.be/3TgaZrVspi4

*Imatge: educacioinfantil.tic.blogspot.com

Preguntes sense horitzó

Et quedes, o te’n vas? I quan te’n vas, a on vas? Per què quan tornes, tornes a marxar? Quantes ribes deleroses de tu has d’acontentar?

L’onatge, els crits de les gavines, l’aire amarat de sal, em retornen a una realitat somiada: passar una nit vora el mar. Et miro, et respiro, t’escolto. Esguardo l’horitzó i veig la fina ratlla que et separa del cel. És tan prima que no pot evitar la vostra fusió, i el cel sempre acaba torbant la teva ànima sensible.Quantes vegades he desitjat acostar-me-hi, i veure d’aprop el cel surar sobre l’aigua…però sempre em queda lluny, per més lluny que vagi jo. No pertany als mortals assolir l’horitzó. El vent comença a bufar i tu perds la calma. Què et diu que t’altera tant? Per què la teva respiració es fa més enèrgica i escups bromera del teu interior?

La calma i la tempesta han forjat el teu caràcter voluble. Atraus i refuses a ritme d’onada. La teva placidesa és traïdora, però nosaltres som fidels a la teva traició. Afigures transparència i ocultes obscuritat. El teu món interior només l’ensenyes a qui vols. Però són tants els que et volen…

O no has escoltat els crits de les gavines, reclamant l’aliment que els hi amagues?

O no has sentit les pessigolles de les barques a la nit, demanan-te permís per no tornar buides a port?

A l’estiu els humans et venen a veure. Diuen que els relaxes; que els refresques. Que a prop teu respiren l’oxigen que els falta a la ciutat. Els peus descalços són els primers que et tasten. Tu els espantes amb insensible fredor i els obligues a recular unes passes. No acceptes fàcilment a qui no t’habita. Però un cop fetes les presentacions, condescendeixes a ser amics per una estona i a jugar amb ells al joc de les ones. Amb tu, els nens són més feliços, els esportites, més sans, els artistes, més inspirats i els enamorats, més apassionats.

Ets bell. Ho saps. Es nota per com et mous, altiu, elegant, provocador,indiferent a les mirades. Ho saben. Es nota per el que diuen, per el que escriuen, per el que canten, per el que pinten.

O no has vist com et va pintar Dalí? El pintor surrealista va captar la realitat de la teva essència. Ets un paisatge de somni! La persistència de la memòria s’entossudeix a no oblidar-te. I la Noia dreta a la finestra no es cansa de mirar-te.

O no has llegit què et va escriure Vinyoli? “…però encar, és íntima festa sentir, al lluny, la veu del mar.” Diga’m, veu de mar, a quantes sirenes has seduït? A quantes has convertit en roques sempiternes que modeles al teu caprici?

Avui celebro una íntima festa amb tu…i aquí m’aturo. O es que tu, que inspires als poetes, no entens de poesia?

“Que aquí m’aturi.

D’un blau matinal i d’un cel sense núvols

blaus i resplendents, i riba groga;

tot bell I amplament il·luminat.

Que aquí m’aturi.

I que m’enganyi pensant-me que és això que veig

(ho he vist de veres un instant, en deturar-me);

I no pas, també aquí, les meves fantasies,

els meus records, les figures del goig.”

(Mar matinal - Cavafis)

Rod Steward- Sailing live

Dones de paper

Davant meu dues dones em tenen retinguda l’atenció. El cert és que en aquests moments i per diferents raons, cap de les dues és dona. A una li ha passat el temps; a l’altra, li falta temps.

El color de les seves pells de paper fotogràfic ho diuen tot. Una té la pell d’un color blanc i negre esgrogueït. L’altra, és un esclat de colors recents. Entre les dues hi ha un munt d’anys que les separa, i uns quants gens que les uneix. Sí, són familia, però ni l’una ni l’altra ho saben. No es coneixen. I jo, que sóc l’única que per raons temporals, sóc dona, i comparteixo amb elles uns quants gens, les contemplo i provo de crear el vincle que les unirà. A mi m’ha tocat ser el dijous de les dues, com a alguna altra després de mi li tocarà fer el mateix quan de mi només quedi una pell de paper fotogràfic.

Es porten més de cent anys, i una és la besavia de l’altra. Intento cercar semblances entre les dues, un tret comú, un detall en les faccions del rostre que sentencii el vincle. Potser els ulls…no ho sé, no sé si és el que vull veure o el que veig. No, els ulls podrien semblar-se a qualsevol altres ulls. La besneta podria ser besneta de qualsevol altra besavia de qualsevol altra fotografia. I no obstant això, si s’haguéssin conegut, ‘vull’ assegurar, que s’haurien estimat. La sang tira (quan no mata).

La besavia va viure sencer gairebé tot el segle XX. El va estrenar, el va veure fet malbé de guerres, va veure/viure el franquisme, el va acomiadar amb un “bon vent i barca nova”, va pujar-se a la nova barca dita democràcia, va remar amb forces i al cap de pocs anys, el seu rem es va partir i va abandonar la barca, i la vida, per sempre més. Pel camí li va donar temps de tenir dues filles, concebudes gairabé fora de temps, fets els quaranta anys. La seva vida de pagesa als encontorns de la petita vila de Bellcaire, fent produir la rica terra de l’Empordanet, fent de dona de l’hereu, van omplir la resta dels seus anys.

L’altra –futura- dona, escriurà un currículum diferent. Ha nascut a principis del segle XXI i espero que visqui sencer gairabé tot el segle, com la seva besàvia. Els seus preciosos ulls blaus encara no han vist allò que es defineix com història. La seva història, és la seva germana bessona que porta quatre anys compartint amb ella experiències noves, discutint per qui es queda quin juguet. La seva història, és el número d’esquitxos que s’han llençat dins la banyera que cada vegada es fa més petita per encabir a les dues. La seva història som nosaltres, que fem esforços per dissimular la passió desbordant que ens envaeix quan estem amb elles. Però tot això, per a ella, encara no és història. Ho és per a mi, una història que deixo enregistrada en la meva memòria i que cada dia n’escric un nou apunt.

Miro la meva mà dreta on tinc agafada més fort del que voldria a la que em va fer d’àvia per uns pocs anys. Miro la meva mà esquerra on sento que s’hi escola un corrent d’afecte tendra que va de la mà al retrat recent de la meva neboda. I ajunto les dues mans, en un intent de que es coneguin. Massa tard. Només el meu sentiment viu, fa d’adhesiu a dues fotografies fetes de temps i materials irreconciliables. M’aixeco del sofà i em dirigeixo a la caixa on hi guardo gent de paper que no vull oblidar. En busco una de meva. La trobo. Torno al sofà. Sobre la taula petita disposo les tres fotografies.

A la dreta, la besavia; a l’esquerra, la besneta; al mig, jo, la dona del mig.

Em miro a les tres, i somric.

Lluís Llach – Cant de l’enyor
http://www.youtube.com/watch?v=zyQaNA2IPTE

De moment

Cansada de ser jo la que sempre espera que el dia es faci de dia, avui faré que el dia m’esperi a mi. Puc imaginar-me l’escena. Com cada bon matí, el sol sortirà de darrera les muntanyes que reclouen Girona. Abans, però, el cel anunciarà la seva arribada. Com ho farà avui? Discretament, guanyant terreny a la foscor sense cap mena d’exhibició? O escollirà la supèrbia, exigint al món sencer la seva atenció? Potser, ni una cosa ni l’altra. Potser avui no hi haurà albada…no, avui no n’hi haurà, ho sé. Quan el dia comenci, el sol, per art de màgia, ja estarà penjat sobre l’escenari blau del cel.

Deixaré que l’últim somni m’expliqui el final de la seva història, tantes vegades interromput pel crit incívic del despertador insomne, i llavors, suaument, m’expolsaré la boirina de la somnolència i obriré els ulls. Però encara no haurà arribat el moment de llevar-me. La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, em diran que cal esperar. Que hi ha moments que s’han d’assaborir. I aquest serà un moment letàrgic. Serà pecat perdre’s aquest instant de glòria els dies que comencen a l’albada?

Llavors, i solament després de voltejar vàries vegades els límits del llit, combinades amb estones de latència immobil, llavors i potser, començarà el lent procés d’abandonar tan ídil·lic enclavament.

Pujaré la persiana i buscaré el sol, sol en el cel, i se m’escaparà una riota mal dissimulada. Avui és ell qui m’ha vist sortir a mi.

Em prepararé un cafè, negre, que m’esperarà dins una tassa, blanca. M’asseguraré que la temperatura de casa sigui la idònea per esmorçar relaxadament, tot tafanejant els diaris i els estats anímics i mentals dels amics que gairabé no conec ni em coneixen.

Tinc temps per perdre, i no penso perdre’l. Hi han moltes coses a fer, i no puc fer-les esperar. Són les coses que em fan feliç. O ho fan veure…

He de llegir pàgines amb més lletres que xifres; escriure paraules que no esperin resposta; nedar sense més port a la vista que la dutxa posterior; caminar deixant que els ulls cerquin un horitzó llunyà; escoltar música que no em posi en espera; exercir de familia en lloc de treballadora; deixar volar pardals i no intentar atrapar-los...

El sol avança en la seva carrera transversal per el cel que abasta la meva vista. Voldria aturar-lo, com si fos un personatge bíblic que necessita guanyar la batalla que imposa la seva voluntad. Però el meu nom no apareix en el llibre sagrat. L’he de deixar fer i sotmetre la meva voluntad a la seva, que és més ardent.

En els seus Records d’un alpinista, Émile Javelle (1848-1883), va rememorar moments:

“Moments impagables! Minuts inefables. Suficients per embellir els anys”

(…)La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, una tassa i un cafè, uns amics per conèixer, una familia per estimar (o potser… uns amics per estimar, una família per conèixer). A la vida jo li demano moments.

Per un moment impagable…pagaria.

Scorpions – Moment of Glory

http://www.youtube.com/watch?v=icHJUbNhuSE

Penya-segat amb vistes

Aterridor...

Des d’aquí dalt, el bocí de món que contemplo és un espectacle difícil d’oblidar. La verticalitat del penya-segat, em permet veure amb comoditat l’horitzontalitat de l’oceà. Acostumada al meu mar d’aigües tranquiles i transparents, vorejades de costes amables i cales discretes, aquesta massa aquosa de color gris i aspecte indomable, m’impressiona. Habituada a les ondulacions manyagues que besen les platges que conec, cada ona que arriba a aquest desert de sorra, sembla la fúria d’un tità encarant-se a terra ferma. Intueixo que el batec del meu cor és fort i accelerat, com sol passar sempre que s’exalta, però el vent que empeny la pulsasió de cada onada encara és més vigorós. Fa estona que he deixat de sentir-me, per sentir-lo a ell. Quan terra i mar s’enfronten, la resta de món emmudeix.

Fa fred. És hivern, i a Normandia no existeixen metàfores hivernals. M’he acostat fins aquest cingle, per respirar la calma després de la tempesta, per contemplar com l’herba ha vernissat els solcs del desastre. Però en aquest mirador de rocam, hi veig més coses de les que veuen els meus ulls. El fred em glaça el cos, i la memòria, em glaça el cor…

És el migdia…i el firmament de mica en mica va deixant pas a un nou dia. Sembla que el clima avui ens cedirà una treva. Ahí, un bombardeix de vents violents i pluges intenses varen castigar amb virulència aquesta costa impàvida. De fet, la primavera ja té aquestes coses i més en les contrades que miren a l’Atlàntic.Queden poques setmanes per l’estiu, i els dies cada vegada són més llargs. Però avui…avui serà el dia més llarg, d’aquest i de qualsevol altre any.

Des d’aquí dalt, el bocí de món que contemplo serà un espectacle difícil d’oblidar. L’oceà reposa de la batalla climàtica del dia anterior. El silenci matinal només és interromput per quatre gavines famolenques. Un estremiment em recórre tot el cos. Per què?

L’horitzó té la resposta. Com en un barret de mag, dels límits del confí apareixen innumerables punts negres que desborden l’amplitut de l’oceà. A mesura que s’acosten, es transformen en vaixells,cuirassats, creuers, destructors, timonats per milers d’éssers vius, que els queden pocs metres de vida. Darrera meu sento crits en un llenguatge que no entenc. Davant, la mort sura sobre l’aigua empesa per el vent del triomf. Ha començat la fi de moltes coses. La natura calla. Quan la humanitat i la deshumanitat s’enfronten, la resta de món emmudeix.

Tanco els ulls. No puc mirar més records. Em giro d’esquenes i llavors…els torno a veure. Des d’aquell fatídic dia de victòria, molts d’ells no han marxat. Estan aquí, arrenglerats, en perfecta formació, sota l’estendard d’una creu o una estrella de blanc impol•lut. Una imatge de pau que a pocs metres sota terra, amaga l’espant. Des de l’horitzó, mentre s’acostaven al desembarc de les seves vides, milers de joves varen contemplar les platges on passarien la resta de la seva inexistència.

És hivern. Fa fred. I tinc el cor glaçat.


Keane - Atlantic
http://www.youtube.com/watch?v=lUN8fn4ir1Q

Sempre groller, mai vulgar

"Crido als ganduls, als bruts, als drogoaddictes, als alcohòlics, als marietes, a les dones, als paràsits, als joves, als vells, als artistes, a les lesbianes, als presos, als aprenents, als negres, als peatons, als àrabs, als francesos, als peluts, als bojos, als travestis, als ex-comunistes, als abstensionistes convençuts, tot els que no compten per als polítics, a votar-me, a inscriure’s en el seu ajuntament i a difondre la notícia. L’únic candidat que no té motius per mentir!”

Michel Colucci va néixer a París l’octubre de 1944. Feia pocs mesos que la seva ciutat havia estat alliberada dels alemanys. Lentament, la guerra s’acabava. Ràpidament, França es reorganitzava. L’efecte Coluche es gestava dins un cos aparentment vulgar. Encara cap francès se n’havia adonat de la seva presència. Tampoc ell, el nen, aquell que amb tres anys veia morir al seu pare, Honorio Colucci, i que malvivia i malcreixia al costat del seu germà Danièle i de la seva mare Monette, a l’ombra d’una París que feia esforços per recuperar el seu estatus de Ciutat de les Llums.

“És la història d’un tiu…un tiu no. Un tiu normal. Vaig néixer a París. Després d’uns estudis brillants i primaris que em conduïren a fracassar el diploma d’estudis primaris, vaig decidir no cometre l’error de tornar a l’escola, amb l’objectiu de no conèixer més l’horror del fracàs.”

Era evident que no havia vingut a la ciutat de les llums per il·luminar-la més. Ell havia nascut per fer ombra. I la faria…per un poc temps. A tots aquells qui, usant la llum del poder, enlluernaven la visió del poble per no deixar veure amb claredat la fosca misèria, l’ombra de Coluche els hi faria de boirina espessa.

Primer ho faria en forma de pallasso. Els pallassos són inofensius (sempre?). Fan riure (sempre?). Aparenten estupidesa…(aparenten!). Les camises grogues que vestien al pallasso, revelaven l’acidesa del seu humor. Un humor que sentia amor pels oprimits i odi als opresius.

“Els crítics sovint acusen a Coluche de cruesa. El desitjarien més càlid, més humà. Però, Déu meu, no és res més que això, Coluche; càlid, humà (o quant!), despietat, perquè l’entristeix la misèria del món...aquest sublim pallasso!”

(Fredéric Dard – Coluche…el meu preferit)

Després ho faria en forma de polític.

Va ser a l’any 1980. França havia d’escollir nou president de la République. Giscard, Chirac, Mitterrand, Marchais, presentaven les seves candidatures enlluernadores i elitistes. I llavors va arribar l’ombra del pallasso; la mal educada, l’ordinària, la grollera ombra. El que detestava les boniques paraules que tant agradaven als enlluernadors polítics, plenes de lletres sense cos…i sense ànima. El que preferia emplenar-se la boca de grolleries plenes de sentit, de promeses ordinàries amb final feliç. El malparlat ben pensat. El que prestaria més atenció a les butxaques buides que feia falta omplir, en lloc de les butxaques plenes que pagarien per el seu silenci. El que no li interessaven les formes que deformen les solucions. Irreverent?

“Deixaré de fer política quan els polítics deixin de fer el pallasso. Ells han robat la meva feina, jo robo la d’ells.” La seva irreverència era digna d’una reverència.

Però ho va deixar ell abans. Les pallassades d’alguns polítics no tenen límit…ni sentit de l’humor. Ho va deixar perquè el deixessin a ell. Perquè no morís misteriosament cap amic més. Perquè ell volia viure i deixar viure, a diferència d’aquells pallassos anomenats polítics que no deixaven viure a qui més ho necessitava.

La seva mort no va tenir cap misteri…oficial. Li agradava la velocitat. Li agradaven les motos. Agafar una carretera de curves i enriure’s d’ella.

Però no va ser la velocitat el que el va matar. Tampoc va ser la moto, ni la curva burlada. Un camió va interposar-se entre la moto i la vida. La moto es va quedar allà, tirada en el terra. La vida no es va quedar. Només 41 anys. Segur que encara quedaven moltes grolleries que havien de brollar per erigir-se en les veritables defensores del poble. Segur que la França d’avui li faria molta gràcia, i segur que el sentiment no seria recíproc. Però ja se sap, això sempre passa amb qui és groller…però no és vulgar.

Renaud – Putain de Camion
http://www.youtube.com/watch?v=dyClhmnPoiU

"Desitjo que t'agradi"

Sóc una nina de drap. Fa temps que reposo en la quarta filera d’una familia de lleixes que conviuen en un moble vell d’un immoble vell, que no per ésser vell, és més elegant. L’immoble, el moble i les lleixes, fa vint anys que són igual d’ordinaris.

No estic sola. Em fan companyia silenciosa un bon grapat de llibres de lloms irregulars i altres objectes amb cara d’avorriment. Diuen que si els mires, els llibres parlen, però els botons dels meus ulls no ho han vist mai. Així que, resignadament, hem fet del silenci, la nostra llengua comú. Ells s’han tancat dins les seves cobertes, fabulant sobre el món de veritat i els mons de mentida (la mentida és més variada). Segur que ells són els que més es diverteixen, però segur que jo, sóc la que millor aparento divertir-me. Sempre somric. Però us explicaré un secret: el meu somriure és pintat…

De tant en tant, ens ve a visitar un drap de la pols amb cara de pocs amics. Sempre que el veig, m’inspira una compassió que si tingués cor sentiria. És com jo, amb pell de roba; però el seu cos és un troç de rectangle amorf, deixat i brut. Crec que la vida no li somriu, i ell…no somriu a la vida. Només li neteja la cara.

Però no sempre les coses han estat així. Va haver-hi un temps on jo desconeixia l’existència d’aquesta lleixa que m’aguanta…i que l’aguanto. Eren temps d’esplendor, de festes cada dia, d’abraçades i petons. Els meus botons brillaven més que mai, i el meu somriure de mentida, era de veritat.

Recordo el dia que vaig arribar a l’immoble no tan vell. Ho vaig fer embolicada de papers de colors i un “Desitjo que t’agradi”, enganxat vora un llaç lluent. I vaig agradar. Davant meu, una nena amb botons vellugadissos i somriure ple de dents, amb mirava amb rostre de felicitat (i no era una aparença…). Ella em va abraçar, jo la vaig abraçar, i allà mateix, vàrem segellar el nostre amor…temporal. Des d’aquell feliç moment, cada dia jugàvem juntes, jo amb la meva nena, ella, amb la seva nina.

Erem inseparables. Fins i tot, dormiem juntes…com enyoro la calidesa dels seus llençols! Al matí, quan la mare ens cridava, ens llevàvem a corre-cuita i baixàvem enriolades per les escales que conduïen a la cuina, i allà compartiem el primer àpat (jo ho feia veure dins el meu cos d’aparences). Tot seguit venien unes hores més tristes, quan ella m’abandonava per anar a veure parlar llibres a l’escola.

Un dia però, la meva nena va canviar. Va canviar el seu cos, els seus vestits, la seva forma de riure, de parlar…i el pitjor de tot, la forma de mirar-me. La seva cara va començar a semblar-se a la meva, una cara d’aparences, un somriure pintat de color vermell, com el meu. Per què es pintava la cara, si en tenia una de veritat? El meu cap sense cervell no entenia moltes coses.

Després d’això, el meu final cada dia era més a prop. Tenia la forma de lleixa, una senzilla lleixa, d’una familia de lleixes, d’un moble vell, d’un immoble vell. Però no estaria sola. Uns llibres silenciosos i un drap amb cara de pocs amics farien dels meus records un món de mentida molt millor del que cap dels llibres podrà mai inventar.

FI DE LA NINA. FI DE LA NENA.

Noia de porcellana
http://www.youtube.com/watch?v=hiLr9P42RkM

*Dibuix nina - Carme Vilar

Anada i tornada

A poc a poc –que és poc amb la rapidesa dels vehicles actuals- deixem Girona enrere. La meva ‘estimada’ Girona…de tan estimada, hi ha moments que m’esgota. Girona porta sobre les seves espatlles de pedra, la meva vida sencera. Sentiments,propòsits, il·lusions, esperances i decepcions. Aquesta ciutat està tan plena de mi i jo tan plena d’ella, que a vegades necessito buidar-la, o buidar-me...
És la Girona que m’enamora, la que m’obliga a allunyar-me, a buscar noves i desconegudes ciutats, ciutats sense arrels que m’atrapin, per oxigenar l’amor que sento per ella. Potser ella ho interpreta com una infidelitat, però és que massa fidelitat, pot emmalaltir-me.

Rumb a una ciutat sense compromisos, disposada a ensenyar-me tots els seus encants, i jo, disposada al joc de la seducció. Trepitjaré cadascun dels seus racons, sense pressa, amb la delicadesa d’un principiant, descobrint que s’hi amaga darrere cada nou encreuament, descordant els botons del vestit de benvinguda. Els meus ulls miraran amb delit, els meus dits tocaran noves textures que em recordaran tactes familiars. Observaré a la seva gent, aquella que camina sense mirar, amb els ulls fixos en els seus destins i els seus pensaments. I així, per un dia, la seva ciutat serà més meva que d’ells, perquè jo la miraré amb una mirada nova, amb curiositat, sorprenent-me per allò que ja fa temps que és vell, i que cap dels seus hi para atenció. La meva mirada la farà verge de nou.

Evitaré les grans avingudes, aquelles que de tan grans són impersonals, i buscaré la intimitat dels seus carrerons estrets, de façanes de cases antigues, de balcons amb roba estesa…i secrets amagats. La sola de les meves sabates acompassarà la descoberta.

Tot això penso, mentre deixo enrere la meva ciutat estimada. Davant, m’espera la frontera franquejable. Pel camí, l’aire fred d’una tardor emmascarada d’hivern, fa que m’arrauleixi en el seient d’acompanyant del cotxe. En els seients de darrera, uns amics i unes mandarines, donen al trajecte un aire molt més càlid del que hi ha a l’exterior.

I per fi, uns quants camps de vinyes més enllà, arribem a la ciutat verge de nosaltres.

Avui és dia de mercat, i com tots els dies de mercat, d’aquí o de mès enllà, la ciutat eclosiona. Una simbiosi de gent, d’aquí o de les seves estimades ciutats, marxen amb ritme discordant entre els passadissos estrets de les parades de producte més o menys fresc. Formatges, verdures, moluscs, espècies. El producte s’exhibeix, els cistells s’omplen, les carteres es buiden, i els calaixos, fan calaix. Tothom content. El mercat recull i se’n va. La ciutat es queda i nosaltres ens quedem amb ella.

Narbonne, una ciutat feta de pedres inacabades, on s’evidencia sense amagatalls, amb complexos dissimulats, o assimilats pel pas dels segles, la veritat universal de que els diners mouen més muntanyes que la fe. Narbonne és la bonica i petita ciutat del gran santuari inacabat. Un defecte especial, singular...i bell.

I així, entre carrers, places i santuaris inacabats, la fosca cau sobre els nostres ulls. És hora de tornar. De fer les paus amb les nostres pedres nummulítiques. El viatge de tornada va més carregat d’equipatge. Les bosses del mercat, les converses compartides, les mirades prenyades d’imatges, els estòmacs tips, el cansansi acumulat. La foscor convida a tancar els ulls, i només la solidaritat amb el conductor ens fa rescatar les poques forces que ens queden, per somiar…però amb els ulls oberts.

Fi de trajecte d’aquest apunt.

El joc és senzill

El nen juga al carrer. La tarda encara és jove quan surt de l’escola, tot i que el sol es cansarà aviat. El joc és senzill. Consisteix a enlairar la pilota el més amunt possible, amb la certesa de que tard o d’hora tornarà als seus peus. És igual que la faci fora, que l’engegui lluny amb un cop de peu violent. La pilota tornarà. És la seva amiga fidel. En cada enlairament, el nen veu créixer l’esperança que s’esvaeix ràpidament quan la pilota davalla de nou.

Un punt a la llunyania…quina enveja.

Absort en aquest pensament que creua els límits de la seva infantesa, no s’ha adonat que el cel ha quedat poblat de punts distants…i lluminosos. La nit prematura ha envaït la tarda. Recull l’esfera que fa poca estona era un anhelant punt llunyà i emprèn el camí que el porta a casa.

A casa no hi ha punts…ni comes, ni punts i comes. No hi ha parèntesi. Tampoc paraules amb minúscules. Totes són majúscules que no troben el descans de cap pausa, apressades per un neguit infinit d’interrogants i signes d’exclamació. Histèric. Cansat. El nen s’ho mira i usa el silenci com a resposta. Sí, els pares també juguen. És un joc brut. Consisteix a veure qui perd més. Però qui perd més és el que més calla: el nen que somia amb punts que s’enlairen a la llunyania.

Sopen. Uns parlen molt; altres sopen més. Les veus del televisor se sumen als sorolls que surten de les boques obstinades dels pares. El nen només té ulls, l’únic espai vital que li han deixat per comunicar-se.

I per fi la nit. La foscor, tard o d’hora, es menjarà les veus que el dia desvetlla. Amb un fil de veu, el nen s’acomiada. Agafa l'estimada pilota i corre a tancar-se dins el seu món de quatre parets, una finestra i una porta…tancada. I torna a jugar. El joc és molt senzill. Consisteix a edificar un castell amb torres molt altes i murs molt forts, imbatibles al joc brut dels pares. Juga i juga i finalment…s’adorm. Més tard, s’adormiran també les veus que sonen a la llunyania, al final del passadís. Segur. Fins demà, les úniques veus que s’escoltaran, seran les que l’inconscient del nen ha emmagatzemat en el traster d’objectes inútils de la memòria.

Un dia (o la suma de més d’un dia), el nen es farà gran. La pilota s’haurà desinflat. Els pares hauran quedat afònics. Les majúscules es faran microscòpiques. Però el cel de la nit seguirà tant ple de punts llunyans i lluminosos com temps enrere. L’home els mirarà, en silenci, i el traster del seu inconscient, aprofitarà per parlar paraules velles. El nen gran les escoltarà amb ulls humits. Llavors recordarà el punt llunyà de la seva pilota mentre s’enlairava. Així de llunyanes han quedat les paraules velles…i punt.

(Dibuix: franciscoponce.com)

Mentre visquis, viu

- No voldras dir-me que és una història d’amor?
- Sí, és una història d’amor.
- De qui, de dos vells?? Però Marcos, la gent no voldrà veure això, no sé si m’agradaria veure-ho jo, que sóc vella.

Aquesta és la conversa que van mantenir fa uns pocs anys el director Marcos Carnevale i la vella China Zorrilla. Parlaven de la pel·lícula Elsa y Fred (2005). I ella es va equivocar.

Una història d’amor en comptes d’una història de mort. Els cors potser són vells, però les històries d’amor donen ganes de bategar. Les de mort, d’aturar-se. Però aquesta no és la raó principal de l’èxit de la pel·lícula. La raó té un nom: China Zorrilla.

L’Elsa (China Zorrilla) és una jove de 82 anys. Encara no ha trobat el moment de fer-se vella, i no serà per falta d’anys. Però la vida plena d’aventures, reals o imaginades; el món que no para de girar, i que a cada volta li descobreix un nou món, l’ha tinguda ocupada i fascinada tot aquest temps. Un segon rere l’altre i ha viscut una vida sencera. Però l’Elsa…no perd el temps comptan el temps. Prefereix que el temps compti amb ella.

En Fred (Manuel Alexandre) és diferent. Ell és un vell de 77 anys. Fa molts anys que és vell. La bateria de pastilles que pren cada dia li fan de busques d’un rellotge que marca el compte enrere. Per ell, la vida són quatre parets. Grises. Vidu d’una dona 'apassionadament' ordenada. “Explica’m coses de la teva dona. Quins records t’han quedat d’ella? Com era?”, li pregunta l’Elsa en un moment del film. El vell respon: “(…) Ordenada.” I punt.

De l’Elsa, en canvi, és dificil recordar ‘tot’ el que és. És moltes coses. Divertida, entremaliada, intel·ligent, carismàtica, informal, plena de comentaris espurnejants, de frases incompletes que són l’enveja de qualsevol frase sencera. Els 82 anys només són una anècdota.

En aquest punt és on, parlant d’històries d’amor, en vaig enamorar de la persona que hi havia darrera el personatge. L’Elsa en moltes coses és igual a la carismàtica actriu uruguaiana que l’interpreta, China Zorrilla. Fa dos anys deia: “Tinc 86 anys i em sento absolutament jove. Miro el calendari i dic: “Deu meu, he fet 86 anys, però no sé on els he posat. Treballo, faig teatre, planifico viatges. En fi, estic viva.” Ara en té 88. I segueix viva.

En el seu vuitanté aniversari, Eduardo Galeano li va escriure aquesta dedicatòria:

“Per a China en els teus primers 80, i siusplau, no t’oblidis de seguir naixent.”

S’ha passat 88 anys naixent cada dia, fent una millor versió d’ella mateixa. Els anys no solament serveixen per fer-se vell; també donen temps per fer-se brillant.

A la vida li ha demanat només una cosa: “La felicitat quotidiana, dona’ns-la avui”. “Amèn, China”, ha respost la vida. A la mort: “No vull núvols; no vull àngels; quan em mori, solament vull que sigui igual que en la vida.”

Jo, de jove, vull ser com ella.

Fragment Elsa&Fred
http://www.youtube.com/watch?v=g39vTGrx3Ts