Recordant música

Recordo la primera vegada que em vaig examinar al Conservatori de música 'Isaac Albèniz', en el carrer Cort Reial, 7 - fins i tot el nom del carrer m'imposava i estimulava encara més, si això era possible- els temors del que succeiria en els propers minuts.

Era un 25 de juny de l' any 1985, i jo tenia 10 'enormes' anys. El petit grup de nens - talment com la comitiva d' una processó, o com animals enviats a l' escorxador - vàrem entrar en una sala gegant. Almenys aquesta va ser la impressió que em va quedar en aquell moment i que he guardat a la memòria. Allà ens afegirem a centenars de grups petits creant un gran grup ‘simfònic’ de nens amb la mateixa mirada temorenca, les goles afinades i els dits esmolats, preparats per tocar aquelles peces que durant mesos haviem, primer desfigurat, i poc a poc anàrem modelant, esperant ara 'el judici final' del Gran Tribunal que ens observava des de les seves trones.

Per què recordo tot això ara? Perquè buscant en el bagul dels records, m' he trobat amb un troç d' aquella aventura: el diploma esgrogueït amb la nota del resultat d' aquell judici.

D' aquesta història ja han passat més de vint anys i de la frase que ara em ve al cap, relacionada amb els records i la música, dita per un transgressor d' agudesa mental realment envejable, l' escriptor i dramaturg Oscar Wilde, ja n' han passat més de cent. Va dir:

" L' art de la música és el més proper entre les llàgrimes i els records".

Avui, amb aquest simple retrobament, 'música' i 'records' de nou han tornat a fer parella, recordant-me el poder que té la música, que aquell llunyà dia de fa vint i tres anys va aconseguir combatre i vèncer mil temors.

De llavors ençà, la música m' ha acompanyat en molts moments...no és extraordinari... la música ja ho sol fer d'acompanyar als humans; li agrada aquest joc de seducció amb nosaltres.

I en aquest 'bagul' dels records que tots posseïm, s' han afegit molts més records que tenen música de fons.

L' art de la música ha seduit la nostres vides.