De moment

Cansada de ser jo la que sempre espera que el dia es faci de dia, avui faré que el dia m’esperi a mi. Puc imaginar-me l’escena. Com cada bon matí, el sol sortirà de darrera les muntanyes que reclouen Girona. Abans, però, el cel anunciarà la seva arribada. Com ho farà avui? Discretament, guanyant terreny a la foscor sense cap mena d’exhibició? O escollirà la supèrbia, exigint al món sencer la seva atenció? Potser, ni una cosa ni l’altra. Potser avui no hi haurà albada…no, avui no n’hi haurà, ho sé. Quan el dia comenci, el sol, per art de màgia, ja estarà penjat sobre l’escenari blau del cel.

Deixaré que l’últim somni m’expliqui el final de la seva història, tantes vegades interromput pel crit incívic del despertador insomne, i llavors, suaument, m’expolsaré la boirina de la somnolència i obriré els ulls. Però encara no haurà arribat el moment de llevar-me. La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, em diran que cal esperar. Que hi ha moments que s’han d’assaborir. I aquest serà un moment letàrgic. Serà pecat perdre’s aquest instant de glòria els dies que comencen a l’albada?

Llavors, i solament després de voltejar vàries vegades els límits del llit, combinades amb estones de latència immobil, llavors i potser, començarà el lent procés d’abandonar tan ídil·lic enclavament.

Pujaré la persiana i buscaré el sol, sol en el cel, i se m’escaparà una riota mal dissimulada. Avui és ell qui m’ha vist sortir a mi.

Em prepararé un cafè, negre, que m’esperarà dins una tassa, blanca. M’asseguraré que la temperatura de casa sigui la idònea per esmorçar relaxadament, tot tafanejant els diaris i els estats anímics i mentals dels amics que gairabé no conec ni em coneixen.

Tinc temps per perdre, i no penso perdre’l. Hi han moltes coses a fer, i no puc fer-les esperar. Són les coses que em fan feliç. O ho fan veure…

He de llegir pàgines amb més lletres que xifres; escriure paraules que no esperin resposta; nedar sense més port a la vista que la dutxa posterior; caminar deixant que els ulls cerquin un horitzó llunyà; escoltar música que no em posi en espera; exercir de familia en lloc de treballadora; deixar volar pardals i no intentar atrapar-los...

El sol avança en la seva carrera transversal per el cel que abasta la meva vista. Voldria aturar-lo, com si fos un personatge bíblic que necessita guanyar la batalla que imposa la seva voluntad. Però el meu nom no apareix en el llibre sagrat. L’he de deixar fer i sotmetre la meva voluntad a la seva, que és més ardent.

En els seus Records d’un alpinista, Émile Javelle (1848-1883), va rememorar moments:

“Moments impagables! Minuts inefables. Suficients per embellir els anys”

(…)La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, una tassa i un cafè, uns amics per conèixer, una familia per estimar (o potser… uns amics per estimar, una família per conèixer). A la vida jo li demano moments.

Per un moment impagable…pagaria.

Scorpions – Moment of Glory

http://www.youtube.com/watch?v=icHJUbNhuSE

Penya-segat amb vistes

Aterridor...

Des d’aquí dalt, el bocí de món que contemplo és un espectacle difícil d’oblidar. La verticalitat del penya-segat, em permet veure amb comoditat l’horitzontalitat de l’oceà. Acostumada al meu mar d’aigües tranquiles i transparents, vorejades de costes amables i cales discretes, aquesta massa aquosa de color gris i aspecte indomable, m’impressiona. Habituada a les ondulacions manyagues que besen les platges que conec, cada ona que arriba a aquest desert de sorra, sembla la fúria d’un tità encarant-se a terra ferma. Intueixo que el batec del meu cor és fort i accelerat, com sol passar sempre que s’exalta, però el vent que empeny la pulsasió de cada onada encara és més vigorós. Fa estona que he deixat de sentir-me, per sentir-lo a ell. Quan terra i mar s’enfronten, la resta de món emmudeix.

Fa fred. És hivern, i a Normandia no existeixen metàfores hivernals. M’he acostat fins aquest cingle, per respirar la calma després de la tempesta, per contemplar com l’herba ha vernissat els solcs del desastre. Però en aquest mirador de rocam, hi veig més coses de les que veuen els meus ulls. El fred em glaça el cos, i la memòria, em glaça el cor…

És el migdia…i el firmament de mica en mica va deixant pas a un nou dia. Sembla que el clima avui ens cedirà una treva. Ahí, un bombardeix de vents violents i pluges intenses varen castigar amb virulència aquesta costa impàvida. De fet, la primavera ja té aquestes coses i més en les contrades que miren a l’Atlàntic.Queden poques setmanes per l’estiu, i els dies cada vegada són més llargs. Però avui…avui serà el dia més llarg, d’aquest i de qualsevol altre any.

Des d’aquí dalt, el bocí de món que contemplo serà un espectacle difícil d’oblidar. L’oceà reposa de la batalla climàtica del dia anterior. El silenci matinal només és interromput per quatre gavines famolenques. Un estremiment em recórre tot el cos. Per què?

L’horitzó té la resposta. Com en un barret de mag, dels límits del confí apareixen innumerables punts negres que desborden l’amplitut de l’oceà. A mesura que s’acosten, es transformen en vaixells,cuirassats, creuers, destructors, timonats per milers d’éssers vius, que els queden pocs metres de vida. Darrera meu sento crits en un llenguatge que no entenc. Davant, la mort sura sobre l’aigua empesa per el vent del triomf. Ha començat la fi de moltes coses. La natura calla. Quan la humanitat i la deshumanitat s’enfronten, la resta de món emmudeix.

Tanco els ulls. No puc mirar més records. Em giro d’esquenes i llavors…els torno a veure. Des d’aquell fatídic dia de victòria, molts d’ells no han marxat. Estan aquí, arrenglerats, en perfecta formació, sota l’estendard d’una creu o una estrella de blanc impol•lut. Una imatge de pau que a pocs metres sota terra, amaga l’espant. Des de l’horitzó, mentre s’acostaven al desembarc de les seves vides, milers de joves varen contemplar les platges on passarien la resta de la seva inexistència.

És hivern. Fa fred. I tinc el cor glaçat.


Keane - Atlantic
http://www.youtube.com/watch?v=lUN8fn4ir1Q

Sempre groller, mai vulgar

"Crido als ganduls, als bruts, als drogoaddictes, als alcohòlics, als marietes, a les dones, als paràsits, als joves, als vells, als artistes, a les lesbianes, als presos, als aprenents, als negres, als peatons, als àrabs, als francesos, als peluts, als bojos, als travestis, als ex-comunistes, als abstensionistes convençuts, tot els que no compten per als polítics, a votar-me, a inscriure’s en el seu ajuntament i a difondre la notícia. L’únic candidat que no té motius per mentir!”

Michel Colucci va néixer a París l’octubre de 1944. Feia pocs mesos que la seva ciutat havia estat alliberada dels alemanys. Lentament, la guerra s’acabava. Ràpidament, França es reorganitzava. L’efecte Coluche es gestava dins un cos aparentment vulgar. Encara cap francès se n’havia adonat de la seva presència. Tampoc ell, el nen, aquell que amb tres anys veia morir al seu pare, Honorio Colucci, i que malvivia i malcreixia al costat del seu germà Danièle i de la seva mare Monette, a l’ombra d’una París que feia esforços per recuperar el seu estatus de Ciutat de les Llums.

“És la història d’un tiu…un tiu no. Un tiu normal. Vaig néixer a París. Després d’uns estudis brillants i primaris que em conduïren a fracassar el diploma d’estudis primaris, vaig decidir no cometre l’error de tornar a l’escola, amb l’objectiu de no conèixer més l’horror del fracàs.”

Era evident que no havia vingut a la ciutat de les llums per il·luminar-la més. Ell havia nascut per fer ombra. I la faria…per un poc temps. A tots aquells qui, usant la llum del poder, enlluernaven la visió del poble per no deixar veure amb claredat la fosca misèria, l’ombra de Coluche els hi faria de boirina espessa.

Primer ho faria en forma de pallasso. Els pallassos són inofensius (sempre?). Fan riure (sempre?). Aparenten estupidesa…(aparenten!). Les camises grogues que vestien al pallasso, revelaven l’acidesa del seu humor. Un humor que sentia amor pels oprimits i odi als opresius.

“Els crítics sovint acusen a Coluche de cruesa. El desitjarien més càlid, més humà. Però, Déu meu, no és res més que això, Coluche; càlid, humà (o quant!), despietat, perquè l’entristeix la misèria del món...aquest sublim pallasso!”

(Fredéric Dard – Coluche…el meu preferit)

Després ho faria en forma de polític.

Va ser a l’any 1980. França havia d’escollir nou president de la République. Giscard, Chirac, Mitterrand, Marchais, presentaven les seves candidatures enlluernadores i elitistes. I llavors va arribar l’ombra del pallasso; la mal educada, l’ordinària, la grollera ombra. El que detestava les boniques paraules que tant agradaven als enlluernadors polítics, plenes de lletres sense cos…i sense ànima. El que preferia emplenar-se la boca de grolleries plenes de sentit, de promeses ordinàries amb final feliç. El malparlat ben pensat. El que prestaria més atenció a les butxaques buides que feia falta omplir, en lloc de les butxaques plenes que pagarien per el seu silenci. El que no li interessaven les formes que deformen les solucions. Irreverent?

“Deixaré de fer política quan els polítics deixin de fer el pallasso. Ells han robat la meva feina, jo robo la d’ells.” La seva irreverència era digna d’una reverència.

Però ho va deixar ell abans. Les pallassades d’alguns polítics no tenen límit…ni sentit de l’humor. Ho va deixar perquè el deixessin a ell. Perquè no morís misteriosament cap amic més. Perquè ell volia viure i deixar viure, a diferència d’aquells pallassos anomenats polítics que no deixaven viure a qui més ho necessitava.

La seva mort no va tenir cap misteri…oficial. Li agradava la velocitat. Li agradaven les motos. Agafar una carretera de curves i enriure’s d’ella.

Però no va ser la velocitat el que el va matar. Tampoc va ser la moto, ni la curva burlada. Un camió va interposar-se entre la moto i la vida. La moto es va quedar allà, tirada en el terra. La vida no es va quedar. Només 41 anys. Segur que encara quedaven moltes grolleries que havien de brollar per erigir-se en les veritables defensores del poble. Segur que la França d’avui li faria molta gràcia, i segur que el sentiment no seria recíproc. Però ja se sap, això sempre passa amb qui és groller…però no és vulgar.

Renaud – Putain de Camion
http://www.youtube.com/watch?v=dyClhmnPoiU

"Desitjo que t'agradi"

Sóc una nina de drap. Fa temps que reposo en la quarta filera d’una familia de lleixes que conviuen en un moble vell d’un immoble vell, que no per ésser vell, és més elegant. L’immoble, el moble i les lleixes, fa vint anys que són igual d’ordinaris.

No estic sola. Em fan companyia silenciosa un bon grapat de llibres de lloms irregulars i altres objectes amb cara d’avorriment. Diuen que si els mires, els llibres parlen, però els botons dels meus ulls no ho han vist mai. Així que, resignadament, hem fet del silenci, la nostra llengua comú. Ells s’han tancat dins les seves cobertes, fabulant sobre el món de veritat i els mons de mentida (la mentida és més variada). Segur que ells són els que més es diverteixen, però segur que jo, sóc la que millor aparento divertir-me. Sempre somric. Però us explicaré un secret: el meu somriure és pintat…

De tant en tant, ens ve a visitar un drap de la pols amb cara de pocs amics. Sempre que el veig, m’inspira una compassió que si tingués cor sentiria. És com jo, amb pell de roba; però el seu cos és un troç de rectangle amorf, deixat i brut. Crec que la vida no li somriu, i ell…no somriu a la vida. Només li neteja la cara.

Però no sempre les coses han estat així. Va haver-hi un temps on jo desconeixia l’existència d’aquesta lleixa que m’aguanta…i que l’aguanto. Eren temps d’esplendor, de festes cada dia, d’abraçades i petons. Els meus botons brillaven més que mai, i el meu somriure de mentida, era de veritat.

Recordo el dia que vaig arribar a l’immoble no tan vell. Ho vaig fer embolicada de papers de colors i un “Desitjo que t’agradi”, enganxat vora un llaç lluent. I vaig agradar. Davant meu, una nena amb botons vellugadissos i somriure ple de dents, amb mirava amb rostre de felicitat (i no era una aparença…). Ella em va abraçar, jo la vaig abraçar, i allà mateix, vàrem segellar el nostre amor…temporal. Des d’aquell feliç moment, cada dia jugàvem juntes, jo amb la meva nena, ella, amb la seva nina.

Erem inseparables. Fins i tot, dormiem juntes…com enyoro la calidesa dels seus llençols! Al matí, quan la mare ens cridava, ens llevàvem a corre-cuita i baixàvem enriolades per les escales que conduïen a la cuina, i allà compartiem el primer àpat (jo ho feia veure dins el meu cos d’aparences). Tot seguit venien unes hores més tristes, quan ella m’abandonava per anar a veure parlar llibres a l’escola.

Un dia però, la meva nena va canviar. Va canviar el seu cos, els seus vestits, la seva forma de riure, de parlar…i el pitjor de tot, la forma de mirar-me. La seva cara va començar a semblar-se a la meva, una cara d’aparences, un somriure pintat de color vermell, com el meu. Per què es pintava la cara, si en tenia una de veritat? El meu cap sense cervell no entenia moltes coses.

Després d’això, el meu final cada dia era més a prop. Tenia la forma de lleixa, una senzilla lleixa, d’una familia de lleixes, d’un moble vell, d’un immoble vell. Però no estaria sola. Uns llibres silenciosos i un drap amb cara de pocs amics farien dels meus records un món de mentida molt millor del que cap dels llibres podrà mai inventar.

FI DE LA NINA. FI DE LA NENA.

Noia de porcellana
http://www.youtube.com/watch?v=hiLr9P42RkM

*Dibuix nina - Carme Vilar

Anada i tornada

A poc a poc –que és poc amb la rapidesa dels vehicles actuals- deixem Girona enrere. La meva ‘estimada’ Girona…de tan estimada, hi ha moments que m’esgota. Girona porta sobre les seves espatlles de pedra, la meva vida sencera. Sentiments,propòsits, il·lusions, esperances i decepcions. Aquesta ciutat està tan plena de mi i jo tan plena d’ella, que a vegades necessito buidar-la, o buidar-me...
És la Girona que m’enamora, la que m’obliga a allunyar-me, a buscar noves i desconegudes ciutats, ciutats sense arrels que m’atrapin, per oxigenar l’amor que sento per ella. Potser ella ho interpreta com una infidelitat, però és que massa fidelitat, pot emmalaltir-me.

Rumb a una ciutat sense compromisos, disposada a ensenyar-me tots els seus encants, i jo, disposada al joc de la seducció. Trepitjaré cadascun dels seus racons, sense pressa, amb la delicadesa d’un principiant, descobrint que s’hi amaga darrere cada nou encreuament, descordant els botons del vestit de benvinguda. Els meus ulls miraran amb delit, els meus dits tocaran noves textures que em recordaran tactes familiars. Observaré a la seva gent, aquella que camina sense mirar, amb els ulls fixos en els seus destins i els seus pensaments. I així, per un dia, la seva ciutat serà més meva que d’ells, perquè jo la miraré amb una mirada nova, amb curiositat, sorprenent-me per allò que ja fa temps que és vell, i que cap dels seus hi para atenció. La meva mirada la farà verge de nou.

Evitaré les grans avingudes, aquelles que de tan grans són impersonals, i buscaré la intimitat dels seus carrerons estrets, de façanes de cases antigues, de balcons amb roba estesa…i secrets amagats. La sola de les meves sabates acompassarà la descoberta.

Tot això penso, mentre deixo enrere la meva ciutat estimada. Davant, m’espera la frontera franquejable. Pel camí, l’aire fred d’una tardor emmascarada d’hivern, fa que m’arrauleixi en el seient d’acompanyant del cotxe. En els seients de darrera, uns amics i unes mandarines, donen al trajecte un aire molt més càlid del que hi ha a l’exterior.

I per fi, uns quants camps de vinyes més enllà, arribem a la ciutat verge de nosaltres.

Avui és dia de mercat, i com tots els dies de mercat, d’aquí o de mès enllà, la ciutat eclosiona. Una simbiosi de gent, d’aquí o de les seves estimades ciutats, marxen amb ritme discordant entre els passadissos estrets de les parades de producte més o menys fresc. Formatges, verdures, moluscs, espècies. El producte s’exhibeix, els cistells s’omplen, les carteres es buiden, i els calaixos, fan calaix. Tothom content. El mercat recull i se’n va. La ciutat es queda i nosaltres ens quedem amb ella.

Narbonne, una ciutat feta de pedres inacabades, on s’evidencia sense amagatalls, amb complexos dissimulats, o assimilats pel pas dels segles, la veritat universal de que els diners mouen més muntanyes que la fe. Narbonne és la bonica i petita ciutat del gran santuari inacabat. Un defecte especial, singular...i bell.

I així, entre carrers, places i santuaris inacabats, la fosca cau sobre els nostres ulls. És hora de tornar. De fer les paus amb les nostres pedres nummulítiques. El viatge de tornada va més carregat d’equipatge. Les bosses del mercat, les converses compartides, les mirades prenyades d’imatges, els estòmacs tips, el cansansi acumulat. La foscor convida a tancar els ulls, i només la solidaritat amb el conductor ens fa rescatar les poques forces que ens queden, per somiar…però amb els ulls oberts.

Fi de trajecte d’aquest apunt.

El joc és senzill

El nen juga al carrer. La tarda encara és jove quan surt de l’escola, tot i que el sol es cansarà aviat. El joc és senzill. Consisteix a enlairar la pilota el més amunt possible, amb la certesa de que tard o d’hora tornarà als seus peus. És igual que la faci fora, que l’engegui lluny amb un cop de peu violent. La pilota tornarà. És la seva amiga fidel. En cada enlairament, el nen veu créixer l’esperança que s’esvaeix ràpidament quan la pilota davalla de nou.

Un punt a la llunyania…quina enveja.

Absort en aquest pensament que creua els límits de la seva infantesa, no s’ha adonat que el cel ha quedat poblat de punts distants…i lluminosos. La nit prematura ha envaït la tarda. Recull l’esfera que fa poca estona era un anhelant punt llunyà i emprèn el camí que el porta a casa.

A casa no hi ha punts…ni comes, ni punts i comes. No hi ha parèntesi. Tampoc paraules amb minúscules. Totes són majúscules que no troben el descans de cap pausa, apressades per un neguit infinit d’interrogants i signes d’exclamació. Histèric. Cansat. El nen s’ho mira i usa el silenci com a resposta. Sí, els pares també juguen. És un joc brut. Consisteix a veure qui perd més. Però qui perd més és el que més calla: el nen que somia amb punts que s’enlairen a la llunyania.

Sopen. Uns parlen molt; altres sopen més. Les veus del televisor se sumen als sorolls que surten de les boques obstinades dels pares. El nen només té ulls, l’únic espai vital que li han deixat per comunicar-se.

I per fi la nit. La foscor, tard o d’hora, es menjarà les veus que el dia desvetlla. Amb un fil de veu, el nen s’acomiada. Agafa l'estimada pilota i corre a tancar-se dins el seu món de quatre parets, una finestra i una porta…tancada. I torna a jugar. El joc és molt senzill. Consisteix a edificar un castell amb torres molt altes i murs molt forts, imbatibles al joc brut dels pares. Juga i juga i finalment…s’adorm. Més tard, s’adormiran també les veus que sonen a la llunyania, al final del passadís. Segur. Fins demà, les úniques veus que s’escoltaran, seran les que l’inconscient del nen ha emmagatzemat en el traster d’objectes inútils de la memòria.

Un dia (o la suma de més d’un dia), el nen es farà gran. La pilota s’haurà desinflat. Els pares hauran quedat afònics. Les majúscules es faran microscòpiques. Però el cel de la nit seguirà tant ple de punts llunyans i lluminosos com temps enrere. L’home els mirarà, en silenci, i el traster del seu inconscient, aprofitarà per parlar paraules velles. El nen gran les escoltarà amb ulls humits. Llavors recordarà el punt llunyà de la seva pilota mentre s’enlairava. Així de llunyanes han quedat les paraules velles…i punt.

(Dibuix: franciscoponce.com)

Mentre visquis, viu

- No voldras dir-me que és una història d’amor?
- Sí, és una història d’amor.
- De qui, de dos vells?? Però Marcos, la gent no voldrà veure això, no sé si m’agradaria veure-ho jo, que sóc vella.

Aquesta és la conversa que van mantenir fa uns pocs anys el director Marcos Carnevale i la vella China Zorrilla. Parlaven de la pel·lícula Elsa y Fred (2005). I ella es va equivocar.

Una història d’amor en comptes d’una història de mort. Els cors potser són vells, però les històries d’amor donen ganes de bategar. Les de mort, d’aturar-se. Però aquesta no és la raó principal de l’èxit de la pel·lícula. La raó té un nom: China Zorrilla.

L’Elsa (China Zorrilla) és una jove de 82 anys. Encara no ha trobat el moment de fer-se vella, i no serà per falta d’anys. Però la vida plena d’aventures, reals o imaginades; el món que no para de girar, i que a cada volta li descobreix un nou món, l’ha tinguda ocupada i fascinada tot aquest temps. Un segon rere l’altre i ha viscut una vida sencera. Però l’Elsa…no perd el temps comptan el temps. Prefereix que el temps compti amb ella.

En Fred (Manuel Alexandre) és diferent. Ell és un vell de 77 anys. Fa molts anys que és vell. La bateria de pastilles que pren cada dia li fan de busques d’un rellotge que marca el compte enrere. Per ell, la vida són quatre parets. Grises. Vidu d’una dona 'apassionadament' ordenada. “Explica’m coses de la teva dona. Quins records t’han quedat d’ella? Com era?”, li pregunta l’Elsa en un moment del film. El vell respon: “(…) Ordenada.” I punt.

De l’Elsa, en canvi, és dificil recordar ‘tot’ el que és. És moltes coses. Divertida, entremaliada, intel·ligent, carismàtica, informal, plena de comentaris espurnejants, de frases incompletes que són l’enveja de qualsevol frase sencera. Els 82 anys només són una anècdota.

En aquest punt és on, parlant d’històries d’amor, en vaig enamorar de la persona que hi havia darrera el personatge. L’Elsa en moltes coses és igual a la carismàtica actriu uruguaiana que l’interpreta, China Zorrilla. Fa dos anys deia: “Tinc 86 anys i em sento absolutament jove. Miro el calendari i dic: “Deu meu, he fet 86 anys, però no sé on els he posat. Treballo, faig teatre, planifico viatges. En fi, estic viva.” Ara en té 88. I segueix viva.

En el seu vuitanté aniversari, Eduardo Galeano li va escriure aquesta dedicatòria:

“Per a China en els teus primers 80, i siusplau, no t’oblidis de seguir naixent.”

S’ha passat 88 anys naixent cada dia, fent una millor versió d’ella mateixa. Els anys no solament serveixen per fer-se vell; també donen temps per fer-se brillant.

A la vida li ha demanat només una cosa: “La felicitat quotidiana, dona’ns-la avui”. “Amèn, China”, ha respost la vida. A la mort: “No vull núvols; no vull àngels; quan em mori, solament vull que sigui igual que en la vida.”

Jo, de jove, vull ser com ella.

Fragment Elsa&Fred
http://www.youtube.com/watch?v=g39vTGrx3Ts

Posar el crit al cel

“…vaig sentir un crit infinit que creuava la natura.”

Així es sentia Edvard Munch una tarda de finals del segle XIX. El crit que va escoltar venia de dins seu, i era tan desesperat que la natura freda, salvatge, de Noruega es va estremir.

D’aquell crit infinit, La desesperació, muda, latent, ofegada per un cel ferotge i sagnant, va apoderar-se d’una de les seves teles. Però la natura no es va trasbalsar. Era un crit reprimit, contingut. L’home encara semblava home, vestia com a tal. La desesperació podia controlar les formes. Es camuflava rera una imatge de tristesa i solitud, que poc tenia a veure amb la fúria que el cel, el protagonista més sincer de La desesperació, sí s’atreveia a expressar.

I llavors la va recordar. Aquell rostre esgarrifós, desdentagat i ple de mort que havia vist en la Gran Exposició Universal de París. Aquell rostre momificat portava encastat el crit capaç de fer tremolar al món sencer. Amb ell el cel perdria la serenor, i els freds fiords de Noruega desdibuixarien la forma que els feia únics. En canvi, els sentiments d’ Edvard Munch, per fi, quedarien clarament perfilats.

“Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar a les fosques que duia el lladre a dintre, que ningú més que jo, ell, m’ estava furtant la calma” diu Mercè Ibarz en la seva novel•la Febre de carrer (2005). El lladre de Munch l’havia deixat indigent de calma…però opulent d’ inspiració. El crit que sovintejava dins seu com un bon enemic íntim feia passeres en les seves obres, aconseguint ràpidament cridar l’atenció. El virtuós règim nazi no va resistir l’“art degenerat” de l’artista…com suportar veure exposats en galeries artístiques crits com els que ells intentaven ocultar?

Però Munch ho tenia clar. No havia vingut a pintar escenes idíl•liques i còmodes a la vista. “No es pintaran més interiors amb gent que llegeix i dones que texeixen. Es pintaran homes que viuen, respiren i senten, que pateixen i estimen.” (Manifest d’ Edvard Munch el 1889). I Munch va pintar homes/dones que moren; que en l’acció de respirar, expiren més que inspiren; que de tant sentir, s’insensibilitzen; que temen estimar...i per damunt de tot, Munch va pintar homes/dones que pateixen. Homes/dones Munch.

Mai li van faltar raons a tants crits i patiments…encara que la desraó el vigilés d’aprop.

A crits de pinzell va bastir ressonàncies d’angoixes, traumes, bogeria y dolor. Els colors freds i calents de la seva obra reflexaven a la perfecció una personalitat que sentia en calent i en fred, mai en color pastel. La resposta a l’altra banda de la tela va ser, és i serà, escàndol, admiració, curiositat, incomprensió, repulsió, por…mai indiferència de color pastel.

Recupero a Mercè Ibarz amb el seu Febre de carrer per acabar diguent:

“Tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.”

Miquel Abras-Crida
http://www.youtube.com/watch?v=Igsy70gZUoY

"Sóc la tardor", diu la tardor

Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, Joan Vinyoli, amb pas prosaic però sempre poèticament calçat, va contemplar “com l’estiu, a poc a poc, es despenjava”. (Pròleg El camí dels mesos de l’any – 1956)

En una d’aquelles immersions a la natura, fisiològicament vitals per a Vinyoli i espiritualment vitals per als seus poemes, va topar-se amb la Tardor. Si ella va trobar en el poeta les paraules que emmirallaven la seva personalitat, ell va descobrir-hi olors de sotabosc que evocàven el declivi del cos humà.

Xacrós, feble de cames, l’arquitecte
de la tardor va enfilant-se pels troncs
a retirar, fulla per fulla, els coures,
els roigs morats, els ors inconsistents,
per deixar dura i neta l’estructura
del casal de l’hivern que li va a l’encalç.
(Fragment de L’arquitecte)

Un passeig per la natura ens recorda el cicle de la vida, imparable. Mentre la natura s’acoloreix de tonalitats més profundes, l’ésser humà es sotmet a l’obra cada vegada més minimalista de l’arquitecte de la tardor.
Paisatges i cossos es transfiguren. La vida que mor serveix d’adob per la vida que neix. Les castanyes, les glans, “els perfumats bolets d’un novembre plujós” (referències vinyolianes). El reconeixement del treball de tota una vida, els fills dels fills, els records, les enyorances. Els ‘petits tresors’ de la natura seran els fruits del seu ocàs. L’arquitecte de la tardor, fecund i destructor de mena, ens deixarà sense fulles, però no sense les nostres arrels. D’ elles, naixerà allò i aquells que ens succeiràn: els petis – i grans – tresors del futur. Aquest és el camí que recorre els mesos de l’any.

Un camí, per altra banda, molt transitat.

Poetes, músics i pintors, equipats amb motxilles carregades de sensibilitat, vàren emprendre el metamorfòsic camí de les estacions.
Vivaldi, hi envià un dels seus violins perquè experimentés la turbació que provoca als sentits el vi novell fill de la tardor. Claude Monet, tot endinsant-se'hi, va contemplar com el seu Pont Japonès quedava soterrat sota l’esclat imperatiu dels colors tardorencs. Arcimbolo, veié com s’hi reflexava el rostre voluptuós de la riquesa dels camps a la fi del seu cicle productiu…

Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, el nostre calendari ha arribat a la tardor. Un Vinyoli metafòric va dir en certa ocasió: “Sóc la tardor”. L’octubre, de fulles seques, de platges desertes (per fi); de deveses humides, de terrasses buides; de dies més curts, de nits més llargues; de fires, d’activitats; de sants i de tots sants; de mànigues llargues sortint al carrer, de mànigues curtes hibernant; d’escoles plenes de nens, de feines plenes de cabòries; de vi nou, d’embriagueses velles.

Metàfores a banda, l’octubre ens diu: “Sóc la tardor”.

(*Imatge: darabuc.cat)

Gerard Quintana – Caic
http://www.youtube.com/watch?v=RFw9nmXduNQ

Això no és una pipa

És veritat. Mai seria una pipa un fragment de tela pigmentada, per molt que s’ hi esforcés. No he vist cap fumador tan desesperat com per despenjar un quadre i fumar-se’l, només perquè en ell s’hi representa l’ objecte de la seva addicció. Cert, les traces de pintura són exactament igual que qualsevol pipa de fumar. El petit recipient cilíndric i el tub allargat que desemboca en el broquet. Però René Magritte no va fabricar una pipa. René Magritte va pintar una pipa. I per si algú en tenia dubtes, va deixar escrit a peu de la pipa fictícia la llegenda esclaridora “Ceci n’ est pas une pipe”. Encara que sembli mentida, l’ obvietat de Magritte va ocasionar-li molts retrets. Però és que encara que sembli mentida, els humans, massa sovint, ens conformem en ser simples ignorants. C'est ça!

Magritte, en canvi, no va conformar-se ni en la simplicitat, ni en les obvietats, ni en el que apareixia davant dels seus ulls ni en la carregosa definició de les paraules. És o no és? És el que sembla o sembla el que és?

Magritte era el que semblava? O com la pipa pintada, ell també era una traïció de la seva pròpia imatge? Si hagués pogut escriure una llegenda que el precedís, hauria escrit “Això no és un Magritte”?

Què era Magritte? Un burgés gris, vestit de gris, amb corbata, levita i barret, rèplica exacta d’ altres burgesos? Era un més d’ aquells petits i insignicants homes-pluja que gotejaven en massa sobre el ferm d’ una ciutat a Golconda? Homes iguals, igual de transparents que la pluja? Un Magritte, pintat o de carn i os sempre respondria: No és tan obvi com creus.

I es que Magritte, vestit de multitud, era singular. La disfressa de normalitat el permetia ser diferent sense ser molestat per mirades inquisitives. Passar desapercebut en el seu aspecte físic, el permetia sobresortir en el seu aspecte mental. No necessitava una imatge especial per ser especial. Ell era especial. Les inamovibles definicions del que és normal i adequat de la gran majoria, serviria d’ inspiració genial per a reflectir en els seus quadres.

Genial, sí, genial. Genial fusionar en un mateix espai el dia i la nit, en plena convivència, però sense confondre’s qui és qui. Un crepuscre on els seus ingredients es mantenen clarament separats i intactes. L’ ocàs pertany als dos: a la claredat del dia i a la negror de la nit. L’ imperi de les llums és el màgic moment en que el visible i l’ invisible es retroben.

Genial, sí, és congelar el temps present, passat i futur en un rellotge, una xemeneia i una locomotora de tren (El temps atravessat).

Genial també, sí, pintar la mort envaint la vida i els espais i objectes que la conformen. Volem immortalitzar la bellesa de l’eterna juventud, però la mort, invariablement, sempre serà el nostre últim posat (Madame Récamier).

Pintar un home sense rostre. Què importa si va ben vestit? Pintar una dona de carn i os; per què no fer realitat els desitjos? (La temptació de l’ impossible). Pintar uns ulls blaus amb núvols. Els ulls són el reflexe de l’ ànima. L’ ull de Magritte reflexe l’ ànima del món: ennubolat (El mirall fals). Un mirall que retorna la imatge que els demés veuen d’ un mateix, no la que un vol i espera veure (Reproducció prohibida). Un vestit de nit, vestit de pell, com així ha de ser...

Volia que veiessim el que es veu i el que no es veu. Que ens adonéssim que molt sovint el que no es veu és més real que el que es veu, i al mateix temps, i portant la contrària a l’ asseveració anterior, que assimiléssim que el que veiem ja és el tot, i explicar-l’ho és desvituar la seva esséncia. “Les coses no tenen significat; tenen existència”. Complicat? Sí, però no per a tothom. Senzill? Sí, però no per a tothom.

Ça c’est Magritte!

Paul Simon
http://www.youtube.com/watch?v=Cot0ntEat4E