dissabte, 23 de gener del 2010

Bulb picant

A primers d' agost, ell celebra el seu aniversari. A diferència de qui no pot festejar res més que els anys que veu passar, el seu natalici, any rera any, és tot un aconteixement on es reconeix les qualitats tan ben cultivades de qui ha sapigut aprofitar la riquesa de la terra que l' ha vist néixer. Així en fa testimoniatge la seva ciutat natal, on tothom parla amb orgull de l' il·lustre veí, fill d' una important nissaga familiar establerta a la zona, diuen, des de l' edat mitjana.

El fruit de la seva obra, evidència aquesta solera. És ple d' exquisidesa i bon gust. D' equilibri en les formes, i de romanticisme en les tonalitats rosades que li agrada destacar i després diluir amb un benvingut regust picant; és el segell inconfusible de la seva remarcable personalitat ardent.

Estic parlant d' un all.
Sí, de la petita hortalissa cosina-germana de la ceba. Però no de qualsevol all. Parlo del famós All Rosa de Lautrec. Tan famós, que cada primer divendres d' agost es celebra un gran esdeveniment al seu honor. Durant segles, l' All Rosa ha donat prestigi al nom de Lautrec.

L' any 1864 va ser excepcional. La collita d' aquell any va produir un fruit amb un sabor especialment potent, intens, encara que l' aparença, no era tan atractiva com en la d' altres ocasions. El bulb va resultar més fràgil i trencadís, sembla ser, degut a una mala associació en el moment de la germinació de la llavor. Durant el creixement de la planta, també va patir algunes plagues i malalties que vàren fer perillar el resultat de la collita. Però finalment, els patiments es van metamorfosar en el millor fruit que la fèrtil regió del Tarn ha vist mai.

No estic parlant d' un all. Parlo de Henri Toulouse-Lautrec.

Però qui no ha paladejat el gust picant d' un all, quan ha contemplat i admirat el traç d 'unes mans que tenien els atributs que li mancaven a les cames? Picant en el "Bes en el llit" "Dues dones en la inspecció mèdica" "Nu de genolls" "Madame Poupoule amb camisa de dormir davant del seu llit" "Dona ajustant-se unes mitges".

Nascut a la solemne i religiosa Albí, Toulouse-Lautrec va escollir com a model la París més sòrdida i pecaminosa, la versió parisenca que el dia oculta sota el vel de gran dama. I va escollir el submón del món, perquè, com deia ell, "és un món de crueldat, però lliure". Just el que reclamava. Just el que va inspirar els cartells publicitaris amb més art condensat. Just el que el va enlairar. Just el que el va matar.

El petit cavaller, amb barret de bombí i vestit de pingüí; educat, respectuós; deforme gràcies a la mala associació en el moment de germinar (els seus pares eren cosins germans). Insultat...per ell mateix, sobretot. Va buscar un món on poguer escapar de la imatge grotesca que projectava el mirall cada vegada que s' hi posava al davant. La sífilis i l' absenta el van allunyar definitivament del reflexe odiós de la sinceritat dels miralls.

Va viure poc. Però va tenir-ne prou amb trenta-sis anys per concloure que:
"Jo sóc horrible, però la vida és preciosa"

Fins i tot ell se'n va adonar.

Moulin Rouge - Lady Marmalade
http://www.youtube.com/watch?v=aZ51DZOFAh0

dissabte, 2 de gener del 2010

Dalineant

En la vida, només han existit dos Salvadors Dalí. Un de set anys que va morir el 1901. L' altre, que va aparèixer el 1904 i no va deixar d' existir fins el 1989. El primer podia haver estat moltes coses, però només li va donar temps de ser un nen. El segon, el van anomenar, geni.

I també: extravagant, excèntric, excessiu, extraordinari, estrany, oníric, histriònic, escatològic, escandalós, delirant, narcissista....Un atramuntanat, segons opinió d' un altre membre dels Dalí.

Amb aquest excés de qualitats, res del que fes Dalí, podria encasellar-se en el grup de la normalitat. Era desmesurat i els seus dits engendraven immoderació.

El món que va inventar, no tenia corsé ni estructura òssea. Era orgànic, palpitant. Regalimava bellesa i putrefacció a parts iguals, sense distincions...sense racisme. Les hores vessaven en rellotges que aparentaven xiclets estiragonyats que mai arribaven a trencar-se. "El temps no és rigid; flueix". Un univers on res és el que sembla i on tot és el que és. On les aparences es despullen per disfressar-se d' elles mateixes.

Aquest univers propi, únic, dalinià, seguia els preceptes de la seva pròpia Constitució. Dalí la va elaborar l' any 1939 amb el nom Declaració de la Independència de la Imaginació i dels Drets de l' Home a la seva pròpia Bogeria.
Les corbates del món sencer s' afluixarien davant d' aquesta declaració d' independència sense referèndums ni consultes prèvies. "Lluny de ser una excentricitat grotesca, va ser una calculada maniobra de desprestigi de la mentalitat burgesa i puritana vigen" (Ramón Racionero). Visca la extravagància de la sensatesa!

Dalí va quedar-se a viure en el seu món, envoltant-se de tot allò que "tingués cura del meu desig":

- La fidelitat de les ones del mar que sempre tornaven a la petita caleta de Port Lligat. Unes vegades encalmades i escalfades per un sol radiant; d' altres, excitades per els crits d' un vent atramuntanat...com ell.
- L' olor de la sal marina que amania l' aire vetllador i desvetllador dels seus somnis, insomnis i mals sons.
- Els crits de les gavines que planaven sobre les barraques de pescadors on Dalí va forjar el seu imperi blanc.
- I ella, la Tramuntana, una perruquera enèrgica obsesionada amb despentinar les ondulacions embogides dels seus cabells, però que mai...mai, va guanyar el combat contra la gomina que cobria la sanefa riallera del sota nas dalinià. "Sempre he sapigut amb precisió allò que desitjava obtenir dels meus sentits". Qui en dubta?

Dalí: "La vida cal refinar-la i complicar-la, si no, és avorrit. Cal convertir cada acte en un ritual, fer que cada segon tingui estil".
Si Dalí era un boig, jo també vull una camisa de força.

Lax'n'Busto- Que Boig el Mon
http://www.youtube.com/watch?v=zAaPsdZrvmM