divendres, 25 de desembre del 2009

Escrit de perfil

Ja arriba! Ja és a punt de treure els nassos per casa nostra. S' acosta...tan ràpidament com ho fa el trenta-u de desembre. I just quan tenim a sobre l' últim dia de l' any, apareix l' home que té tants nassos com dies té l' any. Aquell que tant espanta la imaginació dels més petits. No discerneixen que ells mateixos, aquell dia, també es converteixen en els nens que tenen tants nassets com dies té l' any. No ensumen la trampa.

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.

Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.
érase un espolón de una galera,

érase una pirámide de Egipto;
Las doce tribus de narices era.

Érase un narcicísimo infinito,
Muchísimo nariz, nariz tan fiera,
Que en la cara de Anás fuera delito.

L' afortunat a qui anava dirigida aquesta poc romàntica poesia del segle XVII, era un Home dels nassos de l' època. I qui va tenir el detall de tocar-li els nassos amb aquest escrit, va ser Francisco de Quevedo. Anava dirigida al seu estimat enemic Luís de Góngora. I és que, certament, Góngora no solament va ser un gran poeta; també fou, un gran nassut.

Sortosament, la saviesa popular és més benigna amb les dones i homes dels nassos.
"El qui té el nas gros té seny per dos"
"Nas llarg, burleta i descarat"
"Nas punxegut, enginy agut"
Prova de la veritat del refranyer, és la descripció que en fan uns amics del nassut més romàntic de la història:

- No diuen què és un home dels més brillants i rars?
- És el més exquisit dels éssers sublunars!
- És estrany, excessiu, extravant, bandarra; heroic en la batalla, i en la pau ocurrent.
- Du posat al mig del rostre, un nas com una passarel·la. No es pot veure, passant, una semblant tarota sense esclatar a l' instant en una gran riota; un cop calmats, direu: "Se'l treurà de seguida", però no se'l treu, perquè l' ha dut tota la vida!
(Fragment Cyrano de Bergerac - Edmond Rostand)

Aquest membre del nostre rostre li ha tocat compartir espai amb companys molt seductors (els ulls, la boca...). No obstant això, plantat al bell mig de la nostra fesomia, pot convertir-se en el reponsable de fer-nos sentir les evocacions més embriagadores de la vida. Així que, preparem els nassos, els xatos, els punxeguts, els prominents, els bonics i els simpàtics...i flairem la vida. I recordem que, dintre de pocs dies, en tindrem tants com dies té l' any.

ADRIÀ PUNTÍ - Coral·lí
http://www.youtube.com/watch?v=34bz9Yk5_50

dissabte, 19 de desembre del 2009

A un record

"Vull recordar / que no vull oblidar / car vull ser jo mateix / car no vull patir massa.
Vull recordar / que no vull oblidar / que vull oblidar/ car vull conéixer-me.
Car no puc pensar / sense recordar / car no puc voler / sense recordar / car no puc estimar / car no puc esperar / car no puc oblidar / sense recordar.
Vull recordar / el passat i el futur / i vull recordar / que aviat jo seré oblidat".
(Contra l'oblit - Erich Fried 1921-1988)

Et trobo a faltar.
Com t'he trobat a faltar tota la meva punyetera vida. Vida, per cert, que em vas donar tu. Gràcies, què amable.
El silenci s' ha aliat amb la buidor per desorientar sentiments que estaven fets per ser aprop teu. L' anestèsic del temps, els ha adormit.

Em va doldre la teva presència. Em va doldre la teva absència. I mentrestant m' he fet gran, i no ho has vist. I mentrestant t' has fet vell, i no ho he vist.

Ets un tema que em treu l' humor. L' únic...tens aquest privilegi. La resta d' històries que comparteixen la meva existència, les disfresso de comicitat, per fer més bonica la tristesa de la que estic feta, el material que em vas regalar.

Avui, després de vint i cinc anys enterrat a la terra dels records, he sabut que tots aquests anys hem compartit la ciutat que ens va veure nèixer en juliol. Mai hem coincidit, com mai coincidirem.

A tu, que t' anomenes passat, no et dedico aquest escrit:

"Jo sóc l' encreuament dels vostres carrers / la intersecció de les vostres linies / la desembocadura dels vostres rius / el focus elèctric dels vostres signes oposats / que espera encendre's una nit.

Jo sóc la veu del teu silenci decretat / l' angoixa de la teva orfandad com a fill / la carn de la teva alegria com a pare / la sang de la teva ferida com a home / que tremola pensant en l' aglevament.

Sóc el call de les vostres espatlles vençudes / l' ombra de les vostres figures heroiques / la bescara de les vostres alegries escasses / i totes les revolucions del vostre pols / que ningú ha pogut apaivagar.
(Gilberto Ramírez Santacruz - Padre i Madre)

Esos Locos Bajitos - Serrat

http://www.youtube.com/watch?v=98AZoTWpsgc

dissabte, 5 de desembre del 2009

El millor Voltaire en el pitjor món

- "El millor dels mons possibles!" va dir Leibziz.
- "Aquest món és el pitjor dels possibles" va dir Shopenhauer.

I tots dos vivien en el mateix món. El millor. El pitjor.

Hi havia una vegada, en el millor i pitjor món possible, un noi anomenat -molt poc casualment- Càndid. Enamorat de la millor dona possible, Conegunda (he dit la millor dona, no el millor nom). Ensenyat pel millor mestre possible, en Pangloss.
De la vida en Càndid n' esperava tot, i del món, un paradís d' Edén, amb Eva amb fulla de parra inclosa i pomers sense pecat que donessin tonelades de pomes cada any, per fer compotes i el que fes falta...(potser això últim és una versió massa exaltada de l' optimisme. Disculpeu)

El cert, és que la vida i en Càndid no pensaven el mateix.

Vivia en un castell perfecte, i el fan fora de forma imperfecte. Viatge en busca del millor món...i naufraga en el pitjor mar. Estima la terra, i la terra li correspon amb un gran terratrèmol. Creu amb la justícia i el jutja la Inquisició. S' enriqueix amb el "fang d' or" d' El Dorado, i s' empobreix amb el fang marronós del camí.

"Ja veus, amic, què trencadisses són les riqueses d' aquest món; res hi ha de sòlid, com no sigui la virtut i la felicitat de veure novament a Conegunda"

I la vida li va donar la sorpresa de veure novament a Conegunda; però més que una sorpresa, era un espant. "Ennegrida, ulls lleganyosos, pits eixuts, cara arrugada i braços morats", amb aquesta aparença apareixia novament a la vida de Càndid, la millor dona del món.

El nostre protagonista no va tenir ocasió de conèixer a Saramago, però segur que hagués coincidit amb ell amb la frase de l' escriptor portugués "jo no sóc pessimista, el que passa és que el món és pèssim".

Aquest no és un post pessimista; ni optimista; sinó tot el contrari.

És un reconeixement a un filòsof intel·ligent, irònic i enginyós. Que va usar el llenguatge directe en el millor món que pitjor l' acceptava. Amb tinta plena d' esperit revolucionari, Voltaire va escriure la novel·la curta Càndid o l' optimisme, i va provocar un escàndol als sectors més conservadors del seu temps...i d' això va el meu post.

Louis Armstrong - What a wonderful world
http://www.youtube.com/watch?v=rslff8ANPe0

dissabte, 21 de novembre del 2009

En què li puc servir?

Recent fets els meus primers disset anys, ell em va obrir les seves portes, i jo li vaig obrir no tan sols el meu calaix. També el meu cor. Treballar en el Mercat, és més que guanyar-se la vida. És guanyar un bon grapat de vivències que t' endús en el cabàs dels records passin els anys que passin.
Sempre són més intensos els records que es poden associar als sentits. I els sentits, sempre són més profunds si es poden fusionar entre els passadissos d' un mercat. Sentits desperts a efectives teràpies de cromoteràpia, d' aromateràpia, d' estimulació del gust...

És el món dels colors; els d' hivern, els d' estiu, els de tardor i els de primavera. El color esmorteït d' un dia de tempesta en el que les barques no han pogut sortir a pescar i els taulells presenten quatre caixes disperses d' uns pocs peixos despistats. Els colors vitals de la temporada de recollida de nous fruits.

És el món de les olors. Les del matí, les del mig matí i les de la hora de plegar...cada hora té les seves pròpies olors. És l' olor, intensa olor, del tomàquet de les primeres calors. De la parada dels embutits fets en el seu obrador. Del pa que delata que no fa gaire que ha sortit del forn. De les olives, dels les olles fumejant dels cigrons, de les mongetes de ganxet, de les llenties, grosses i petites...

El món de les textures. La subtil rugositat de les llimones de pell gruixuda. Les llises síndries. Les fulles delicades de l' enciam, de la flor de carbassó. Els pètals abruptes de la carxofa. El tacte escorredís i fred del peix.

Él del gust. El de l' ametlla recent torrada que t' ofereixen per a degustar. Del pernil ibèric tallat a ganivet i que primer s' ha de tastar per confirmar que farà feliç al paladar. Del pèsol crú que descobreixes que és comestible abans de passar pel foc.

També és un món de confidències, entre el venedor de tota la vida i el comprador de tota la vida. Un món de xafarderies, quan les esquenes es giren de cara. D' enveges. Un mostrari replet de queixes de tots tipus i colors....

És el Mercat.

En aquest mercat, precedit per un lleó petri que recorda que la vida no sempre ha estat així de complicada...sinó que ha estat molt pitjor...En aquest mercat, dic, al bell mig d' una encreuada de passadissos, vaig aixecar persianes un setembre de 1991, em vaig lligar un davantal, i vaig dir el meu primer : "Bon dia, en què li puc servir?"

Durant quinze anys, els hi vaig servir un gran ventall de fruits, tots secs, com havia de ser. Ametlles, avellanes, nous, pinyons amb olor a pi, panses, figues, festucs, cacauets...

- Nena, com surten les nous? No seràn ràncies?
- I les ametlles...ja es podràn pelar bé? Mira que sinó no van bé per la picada...
- A quin preu van els pinyons? Verge santa, què cars!

Eren els comentaris que durant anys van acompanyar la meva quotidianitat. Envoltada dels meus fruits secs, vaig viure l' experiència de despertar cada dia a la remor de la vida. El Mercat del Lleó és el cor vermell -com les seves parets- de Girona, que fa 65 anys que batega.

dissabte, 14 de novembre del 2009

L' espectacle ha de continuar

Què hi ha de l' albada?
Què hi ha de la pluja?
Què hi ha de totes les coses
que vas dir que hauriem de guanyar?
Què hi ha de tota la pau
que li vas prometre al teu fill?
Què hi ha de tots els somnis
que vas dir que eren teus i meus?
Què li hem fet al món?
Solia somiar
mirar més enllà de les estrelles.
Ara no sé on estem
encara que sé que hem anat lluny a la deriva.
On ens hem equivocat?
És la Cançó de la Terra, un adagi que plora i comdemna el patiment del nostre planeta. On ens hem equivocat? Posseïdora de totes les capacitats de l' univers per meravellar a la seva pròpia imaginació, la humanitat segueix sorprenent amb les pitjors posades en escena.
L' egoisme ens ha traït. Ens havia explicat que l' egoista és el que es queda el millor troç del pastís. Que és una planta inofensiva, necessària per donar oxigen a la nostra dignitat. Però l' hem regat massa. La innocent planta s' ha convertit en un vegetal carnívor que devora tot el que li passa per davant.
I en segueix demanant més. Els luxes ja no són el que eren. Han devaluat el seu preu. Ara s' anomenen necessitats. És a aquesta humanitat, afamada de totes les necessitats que els nostres avantpassats denominaven luxes, a qui van dirigides les lletres més desesperades d' algunes cançons.
És a aquesta humanitat, a qui Scorpions li va dedicar ara fa dos anys, Humanity :
Humanitat
és hora de dir adéu
la festa ha acabat
el riure mor.
Adéu a la bogeria.
Vas vendre la teva ànima
per alimentar la teva vanitat
les teves fantasies i mentides
...estàs sol.
Hi ha un preu a pagar
per tots els jocs egoistes que vas jugar.
No m' agraden les despedides...tot i ser humana. Prefereixo els jocs de taula als jocs egoistes. Espero l' albada cada matí, tot i que no m' agrada matinar. Els somnis els deixo per la nit, i pel dia fabrico projectes. Mentre visqui, la festa no s' ha acabat...si la humanitat em deixa.
Scorpions - Humanity

diumenge, 1 de novembre del 2009

Olor de violetes

Quan arriba la tardor, i amb ella les primeres freds, només les flors menys delicades segueixen oferint-nos delicada bellesa. Els Pensaments deixen de pensar. Les Petúnies ja no ens fan petons. Els Narcisos no s' idolatran. La roba d' abric, que oculta cossos i contorns, sembla que no convenç prou a aquests presumits èssers vius de la natura.

Però aquesta tardor ha estat diferent. En plena castanyada, unes aromàtiques violetes han florit a Girona, i hem quedat Tots els Sants catalans, embriagats amb el seu penetrant, intens olor. La Girona de colors tristos, de la fulla seca despresa dels arbres de la Devesa, s' ha tintat, com en un quadre de l' època blava de Picasso, de bonics tons lilosos.

Diuen els qui volen creure-hi, que els colors ens parlen. Que transmeten un llenguatge sensorial que influeix en el nostre estat anímic. Del violeta es diu que comunica absència de tensió, calma, autocontrol. Però hi ha qui hi veu tot el contrari -c' est la vie...- i ens parlen de la violència, de l' engany, de les agressions violàcies. Quin absurd...quina bogeria, el món dels colors!

I potser és això. Bogeria. Potser és la bogeria el que millor escau a l' Olor de violetes, que tan fortament a impregnat l' aire gironí. Potser, i només potser (qui coneix la ment i les intencions d' un autor), la bogeria ha estat la flaire que volia que percebèssim, el guanyador de la XXIX edició dels Premis Casero, el gironí Josep Campmajó.

Bogeria..., o genialitat...Josep? La resposta a aquesta pregunta només la saps tu. Els teus lectors, en farem la nostra pròpia interpretació, segons el grau de calma...o violència que experimentem.

Obrint les pàgines violàcies, ens encetaras la gana a "voler", més que mai. Hi haurà moments que 'voldrem acabar', i d' altres, contradictoris com sempre, desitjarem 'començar'. 'Voldrem plorar'; 'Voldrem callar'; 'Voldrem saber', 'recordar', 'escoltar', 'preguntar'. 'Estimar'. En definitiva, i com bé ens hi predisposes en un dels capítols, 'voldrem voler'. Com aquella bonica frase del poeta i filòleg Segimón Serrallonga:

"Sempre voldré voler".

"Un moment o un altre caldrà fer-ho. I si més no caldrà intentar-ho. Encara que sé que no em puc conformar només en assajar. Una cosa és ben segura: no cal començar si no decidim acabar. Jo volia començar. (...) Jo mateix. Tot solet."
(Petit fragment d' Olor de violetes)

Gràcies Josep. Per intentar-ho. Per no conformar-te. Per començar...i per acabar. Tu mateix. Tot solet.

Moltes felicitats!


"Els teus somnis t' estan esperant...abraça'ls"
http://www.youtube.com/watch?v=6K52sccc81o
Sopa de cabra - Somnis

diumenge, 25 d’octubre del 2009

La coqueta dels plaers

"Aprofita el temps preciós i no siguis mai escrupulosa en el nombre, sinó en l' elecció dels teus plaers".

Escoltar de la boca d' un pare aquesta valuosa frase, ha de condicionar tota una vida, indiferentment de com sigui el pare. Sembla ser que el que va dir les paraules citades, no va ser dels més exemplars. Aquest conjunt de mots són una classe magistral de com s' ha de veure i viure la més gran possessió que tenim els èssers 'vius': la vida.

Donant un cop d' ull, doncs, a la vida, llarga vida, de la filla que la va heretar, podem constatar, que el dia que el seu pare li parlava, ella escoltava. Llesta com era, va fer d' aquell pensament, el lema de la seva vida.

Testimoni d' aquesta afirmació, són les paraules que van dedicar-li quan va morir, que és el moment dels resums: 'Un clar exemple del triomf del vici, quan es dirigeix amb intel·ligència i es redimeix amb una mica de virtud'...bonic epitafi per la coqueta, culta, intel·ligent, hedonista...Ninon de Lenclos.

Ninon, va saber embellir el que els diccionaris defineixen com 'defecte, imperfecció, anomalia'. El pecaminós (per algúns), i desitjable (per els altres), vici. I es que la intel·ligència és un vestit de gala que adorna tot el que toca, i quan se li treu lluïssor, amb l' adquisició de la cultura, els resultats són expectaculars.

Conscient que els plaers de la vida es deixen tocar més facilment quan es dóna a canvi bellesa, i sapiguent que la bellesa, com qualsevol altra cosa, és un fruit cultivable, va "aprofitar el seu temps preciós", a fer-se bella....per dins, i per fora també.

"La bellesa sense gracia, és un ham sense esquer" i "La bellesa és una carta de recomanació de curt plaç", deia la coqueta Ninon. Però la combinació de la bellesa interior i exterior és un esquer molt llaminer per els infinits plaers que vaguen per el món. En el seu cas, els plaers portaven el títol de marquesos, comtes, diplomàtics, escriptors...i damunt de tots ells, els títols dels múltiples llibres que ampliaven els seus horitzons i travessaven les fronteres dels pensaments i estereotips de l' època que li va tocar viure. "Els llibres són el millor viàtic que he trobat per aquest humà viatge", pensava el seu admirat Michel de Montaigne.

Eren tants els plaers que la inquisitiva Ninon volia provar, seguint el consell del seu pare, que a un dels seus amants, li va dir que l' estimaria tres mesos, 'i tres mesos és una eternitat!'. Sabedora que són més les coses que la vida ofereix que el temps que ens dóna per tastar-les, el seu argument era clar: si no tenim temps, comprimim les activitats...quatre cents anys més tard, els ordinadors actuals han après els beneficis de comprimir 'material'.

"L' amor és una comedia en la que els actes són molt curts i els entreactes més llargs: com omplir els intermedis sinó mitjançant l' enginy?" (Ninon de Lenclos)

L' enginy... quin gran esquer per aprofitar el temps preciós...

Grace Jones - La vie en Rose
http://www.youtube.com/watch?v=1buh5vtsBqA

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Si les pedres parlessin

"I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar". (Mateu 16: 18)

I així, d' aquesta manera i sobre una pedra, va néixer un gran imperi, que ha legat la fe a milions de persones i l' ha tret a d' altres milions més. No deixa de sorprendre, que un material tan estretament relacionat amb la fredor, sigui el que simbolitzi el fonament d' una religió que predica l' amor...però això són pedres d' una altra pedrera. El cert, és que la influència de la pedra mare -o pare (les meves disculpes a Pere)- s' ha deixat notar en el si del cristianisme. Des de llavors, sempre se l' ha vist rodejada de pedres...això sí, precioses, que dónen més fe.

Sortosament per els qui no troben la fe en les pedres, d' elles s' han extret altres riqueses. Monuments per lloar als gloriosos, i monuments als execrables per què els coloms desfoguin les seves necessitats. Porxos per protegir-nos del fred i la pluja, i bancs per descansar i badar. Ponts que han unit ribes irreconciliables. Cases per viure-hi, i habitacles per immortalitzar la nostra mortalitat.

Hi han pedres de la sort, i n' hi han sense sort: rebre una pedrada és mala sort. N' hi han que fan mal...els ronyons no són un bon lloc per fer una pedrera.
Hi ha la pedra que ha nascut per ser admirada i una per ser ignorada, només perquè la mare natura l' ha pintat d' un gris somort -què trista la vida d' un lleig que, siguent pedra, no pot recòrrer a la intel·ligència per deixar de banda la banal aparença...

Però hi ha qui de la pedra hi ha vist més coses, moltes més, i a ella ha dedicat un monument fet d' un material exquisit, els adjectius:

La primera impressió que va produi-me fou de domini, de força, d' imperi franc i deliberat. He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la vida insconscient. Aquell color clar, blancblavós, àrid, lleugerament tocat de venes blaves, rosades (...) La simple contemplació d' aquests empedrats em produïa una sensació de força i de duresa (...) en absolut contrast amb el desgavell de l' època que em tocava de viure" (Josep Pla - Girona)

Escoltant a Pla, venen ganes de ser, per un moment, una d' aquelles pedres de Girona i ser contemplada per els seus ulls descriptius...

Però jo...no sóc de pedra.

Fragile- Sting
http://www.youtube.com/watch?v=h3MWEP_wj4E

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Quan la boira s' aixeca

És una terra que es lleva entelada. Que es mostra amb lentitut; amb la cadència poc sobtada amb que la bellesa es magnifica. Podriem pensar que és la timidesa la que no ens deixa veure amb claredat la seva figura, però no és cert. No és tímida; és experta en seduir el sentit de la vista, afamada de contemplar què s' hi amaga darrera de la imatge velada. Però serà ella qui marcarà els ritmes, mentre els contorns desdibuixats es deixaran perfilar progressivament per l' escalfor del sol.

D' aquesta manera ens dóna la benvinguda. Amb un vestit de boira, com les teles de gasa que deixen entreveure el que desitjariem veure clar. És l' exquisitesa velada dels seus 'bon dies'. És la Plana de Vic i l' extensa comarca que l' acull, Osona.

Una terra que existeix per ser explicada i acaronada per les delicades paraules que utilitzen els poetes. Aquest deu ser el motiu per el que ha engendrat alguns dels millors poetes i escriptors de la llengua catalana.

En un racó de la plana emboirada, va néixer i créixer Jacint Verdaguer i Santaló. Folgueroles, i els pobles i camps dels voltants, eren l' "Hermosa vall, bressol d' una infantesa", del seu poema L' Emigrant.

Entre els meandres del Ter, Miquel Martí i Pol escrivia Tarda de boira:
"No passa cap pensament a través
d' aquesta boira feixuga que fa dies
aïlla el poble i tots els que hi vivim.
No gaire lluny d' aquí deu fer sol, i potser
tu el frueixes, solitària com jo.
¿Què importa el temps que faci a fora
si no podem estar junts? La distància
de cor a cor no serà pas menys dura
si la boira s' aixeca. No em fa falta
cap tarda rutilant: només tu em manques"

Roda de Ter, preserva les arrels i les restes de Martí i Pol. La Fàbrica on des dels seus vidres contemplava "el gris opac de l' hivern que traspuava tristesa". Hi guarda intactes, les cases que van resseguir tots i cadascún dels episodis de la seva vida...també les boires que omplien de melangia el seu cor poètic.

...I els seus amics. L' humil Roda de Ter, poseeix l' orgull de qui té com a patrimoni humà, un altre escriptor de referència. Sí, un amic de Miquel Martí i Pol: Emili Teixidor (1934). Ell és l' autor de la premiada novela Pa Negre, el pa negre de la postguerra, que l' Andreu, el protagonista, fill de les boires d' Osona, ha de menjar, mentre tasta els diferents sabors d' una vida gens fàcil.

Què més, a qui més...hem d' esperar a que les boires del matí s' aixequin, per admirar? A Mª Àngels Anglada, nascuda a Vic el 1930; a un referent per els joves rodencs Martí i Pol i Teixidor, Josep Clarà i Roca; a Sergimon Serrallonga, a qui Vic ha dedicat alguns espais de la ciutat. I més. La seducció d' aquesta terra sempre ha comptat amb filles i fills per testimoniar-la.

"La poesia ens la dictarà la terra, sols cal escoltar-la" Jacint Verdaguer.

SAU - Boig per tu
http://www.youtube.com/watch?v=8e9qkRcwXeM

dissabte, 26 de setembre del 2009

Possiblement impossible

Fragmentar. Distorsionar. Dislocar. Retorcir. Aquests termes, que tant acostumats estan a conviure amb una reputació que els fa incòmodes, han trobat amb Frank Gerhy, un fidel distorsionador d' aquesta mala reputació, posicionant-les a un digne lloc d' honor.
Fragmentar, distorsionar, dislocar i retorcir...fa just una setmana, vaig topar-me de cares amb elles, amb supèrbia dignitat; la supèrbia amb que les havia modelat Frank Gerhy.

La cita va ser a Bilbao, on vaig anar-hi per dos motius: una nit amb Leonard Cohen, 75 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca; i un dia en el Museu Guggenheim de Bilbao, obra de Frank Gerhy, 80 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca. Anecdòtica coincidència. I anecdòtic el contrapunt de les seves trajectories: Frank Gerhy forja obres on és més espectactular el continent que el contingut; l' obra de Leonard Cohen és més espectacular de contingut que de continent.

Opinions, exclamacions i, sobretot, moltes preguntes, brollen de forma espontània davant de les estranyes formes que genera l' arquitecte i artista Gerhy. Què és el que estem contemplant? És bell? És desagradable? i, sobretot, per què? què volen dir aquestes corves infinites en uns contorns asexuats; aquests recargolaments més propis d' una sinuosa serp?

Tres personatges d' un quadre del Bosco, seràn tres edificis del futur Museu de la Tolerància de Jerusalem. En un carrer de Praga, uns gegantins Fred Astaire i Ginger Rogers muden els seus vestits per panells de formigó, acer i cristall, preparats per un ball sòlid i etern anomenat Dancing House. La pell d' escames del Guggenheim de Bilbao, és capaç de viure fora de l' aigua, i de fer reviure a tot el que l' envolta, una ciutat sencera.

Com comença tanta genialitat? "És dur el començament. No sé que fer en els primers moments. Ordeno la taula...tinc por de no poder fer-ho. És un moment aterrador. I quan començo, em sorprenc i dic, no va ser tan terrible".
(Apunts de Frank Gerhy, documental dirigit per Sydney Pollack, amic de Gerhy)

I és que com diu ell, "Si tinc una idea, per què no intentar-ho?".

I jo dic, per què no?


Leonard Cohen- I'm your man
http://www.youtube.com/watch?v=BSaXNaKLU2A

dissabte, 12 de setembre del 2009

Mirant el cloquer

Els seus veïns i veïnes la van batejar amb l' apel·latiu El Bombo; o La Bomba -segons preferències de gènere. Ja se sap com n' és de cruel la gent quan vol. Sí, certament ella és pleneta. I rabassuda, també. El seu cos s' assimila a una pera, més ampla de caderes que de pit. La falta d' higiene personal, encara accentua més tot el conjunt.

Però té una bonica veu. Fins i tot, pot resultar més aguda del que s' esperaria en un cos tan rodanxó.
La Beneta, que així és com veritablement s' anomena, és ja una venerable anciana. Des de que el seu pare, l' Antoni Sever, la va posar al món, ha viscut sempre rodejada de les pedres nummulítiques del Barri Vell de Girona.
Possiblement, quan era més joveneta, li molestés carregar amb el motiu "El Bombo"...(quina culpa tenia ella que la genètica la fes així...). Però no es va queixar mai, potser perquè era prou llesta per entendre que darrera aquest malnom, hi havia més afecte que qualsevol altra cosa. Tot quedava compensat amb l' estima i admiració que la ciutat li demostrava gràcies a la seva portentosa veu.

La nostra Beneta té quatre segles de vida. I és una campana.

"Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l' onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em semblà que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s' havia totalment diluït."

D' aquesta manera, Josep Pla descrivia la reacció d' un Carles Rahola totalment subjugat a la cadència hipnòtica de les campanes quan parlen.

Amb el seu llenguatge particular, les campanes no han deixat de dir coses, encara que nosaltres no les escoltem de la mateixa manera. Amb el temps, elles han vist, com ja no ens llevem al toc de l' alba, sinó al toc d' un despertador. Les completes ja no ens fan anar a dormir. L' àngelus quasi no el sentim amb el brogit d' una ciutat a ple dia. Els homes han après idiomes nous, i poc a poc, la llengua de les campanes s' ha convertit en una llengua morta. Elles ens parlen mentre el soroll dels nostres mòbils apaga el sentit del seu missatge. Resignades al canvi irrefutable dels temps, s' han conformat a ser el so del record, d' una pau que envegem, d' un silenci que necessitem...aquell que ens permetria escoltar el toc monòton d' unes campanes que ens anuncien el pas de la vida.

Josep Thió i Lluís Gavaldà- Silencis
http://www.youtube.com/watch?v=Hc1A6Rkt-AQ
(quantes coses es poden sentir en el silenci...fins i tot, el so d' unes campanes)

dissabte, 5 de setembre del 2009

Paraules i més paraules

No trobo la paraula correcta. Fa dies que li dono voltes, rebregant fins i tot, dins l' armari de casa seva. I no. Definitivament, definir a la "Paraula", em deixa sense paraules. En el seu armari, el diccionari, me la defineix com "allò que és dit". I es queda tan ample, deixant-me a mi amb el coneixement mort de gana.

Vaig adonar-me'n, que voler parlar d' ella, són paraules majors.
Algú que durant la seva vida, va mantenir-hi una relació molt estreta, va ser Joan Maragall. Amb la confiança i llarga amistad que sentia vers ella, el 1904 li va dedicar un elogi: Elogi de la Paraula. Maragall va fer la distinció de l' ús o abús de les paraules. No tot era parlar, per ell. "Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món (...), hauriem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d' expressió". Abusar de les paraules és buidar-les de contingut.

El que un savi de la paraula digui el citat, fa que no em conformi amb qualsevol paraula per definir-la.

No estem parlant d' un món. Un món té límits. Les paraules viuen en un infinit i etern univers:
Tenen la capacitat d' explicar tot el que els nostres ulls contemplen i tot el que no arribarem a veure mai. Unes complexes, altres senzilles. Unes paraulotes, altres, galanteries. Paraules que volen dir el que diuen, i altres que amaguen les seves intencions. Unes ben divertides, altres ben solemnes; unes més fresques, més calentes aquelles altres. Hi ha la paraula sagrada, i també hi ha l' obscena.

Unes de tan llargues. Altres de tan curtes...el monosíl·lab: un terme tan llarg per definir un mot tan curt, què fascinantment contradictories que poden ser quan volen..!

El monosíl·lab és el membre més petit de la família. Petit, però que no ens enganyi! És contundent i li sol agradar molt allò de ser "clar i català", a vegades fins i tot, resultant una mica tallant. Volen ser pronunciats a cop de respiració...però quina admirable capacitat de, amb poques lletres, explicar-se tan bé. Què no?

Tirallonga de Monosíl·labs
Pere Quart

Déu
I tú, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau. (...)
I un xic de niu.
o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.(...)
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.(...)
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.(...)

Ei, si pot ser.

Resumint, podem dir 'quatre paraules', o una de 'gruixuda'; 'deixar sense paraules', o dir la 'paraula clau'; tenir 'poca paraula', i deixar a algú 'amb la mitja paraula a la boca'; 'retirar la paraula' a un mal amic, o 'prendre la paraula' per dir quelcom...però el que és ben cert, és que no ens les acabarem mai. Paraula de Tina.


Joan Manuel Serrat: Paraules d'amor
http://www.youtube.com/watch?v=lub2Mj4xcqE

divendres, 28 d’agost del 2009

La vie en rose

De quin color és la vida?

"Quand il me prend dans ses bras, qu'il me parle tout bas, je vois la vie en rose"

Segons l' autora d' aquesta lletra, la vida és rosa...si l' amor s' hi posa.
Ella, es va rodejar d' amor, el més rosa possible, i el color s' entossudia a descolorir-se...potser sota l' influència d' una vida amb poques pinzellades de color.

Quines van ser les seves pinzellades coloristes?
Mai una veu, havia pronunciat les 'r', amb una vibració tan emotiva. Potent, gutural, extraordinària veu, va acolorir les vides d' una nació sencera: França.
Va ser la veu de "La vie en rose", "L' Hymne à l' amour", "Mon Dieu", "La Foule" i la que més bé va resumir una vida de pardal (massa breu):

"No, jo no em penedeixo de res / ni del bé que m' han fet, ni del mal / tot això m' és igual / (...) / Està pagada, escombrada, oblidada / M' és igual el passat"

En un auditori replet de gent, la petita figura desgarvada de la Môme Piaf, com un pardal ferit, envellit abans d' hora, contemplava com el seu públic l' aclamava i aplaudia amb devoció, després de cantar el seu "Non, je ne regrette rien". Era als començaments d' una dècada que ella no veuria acabar, tot i que, per edat, en tenia ple dret: la dels seixanta.

A darrera deixava una vida carregada de records. Ella tenia molt clar que fer amb ells:

"Amb els meus records /Vaig encendre el foc / Les meves tristeses, els meus plaers / Ja no tinc necessitat d'ells / Rebutjats els meus amors /amb les seves tremolors escombrats per sempre / Torno a partir de zero "
(Fragment Non, je ne regrette rien)

Entre la foguera dels records, hi cremava el profund enamorament cap a Marcel Cerdan, que la mort accidental li va furtar; la seva petita filla que, novament, la mort va ser més forta que l' amor.; una infantesa sense infantesa...tot a la foguera. Mentrestant, les ales de Edith Piaf, la van alçar al cel de la glòria, mentre els seus ulls no van deixar de mirar en cap moment al infern.

Entrevista, any 1963:
Entrevistador: Canta millor quan està enamorada?
Piaf: No he conegut mai ni un sol moment que no estigués enamorada.

Pocs mesos després, el 10 d' octubre de 1963, el 'Pardal' enamorat, deixava definitivament de cantar, de sofrir i de viure. Després de més de quaranta anys de la seva mort, en la senzilla tomba del Cimitière de Père Lachaise de París, hi segueixen florint acolorides flors de tots colors...també, com no podia ser d' altra manera, de color rosa.

Edith Piaf Non, Je Ne Regrette Rien
http://www.youtube.com/watch?v=znSwLoFP3lY

dimecres, 19 d’agost del 2009

L' autèntica cançó de Leonard Cohen

"Saviesa, màgia, sexe i amor van fer ahir aparició a Cap Roig, capitanejats per la poesia i per una sola veu. O millor dit, per un sol ronronejar, per un xiuxiueix pel qual han passat els anys, però que manté intacta la seva atracció gairabé animal, de lleó cansat. (...) Senyores i senyors, un fort aplaudiment per a Leonard Cohen."
(Diari de Girona 16/08/2009)

Què tenen a veure aquestes paraules, amb les que va anotar el propi protagonista:
El meu Temps
El meu temps s' acaba
i encara
no he cantat
l' autèntica cançó
he d' admetre
que és
com si hagués perdut el valor
una ullada al mirall
una ullada al cor
i em donen ganes
de callar per sempre
llavors, per què fas que m' inclini aquí
senyor de la meva vida
que m' inclini en aquesta taula
enmig de la nit
preguntant-me
com ser formós?

Qui té raó? Qui ens està enganyant? Qui és realment Leonard Cohen? Què s' hi amaga sota l' aspecte de dandi impecable, embolcallat amb vestit i barret negre, sempre fosc...com la mirada fosca i penetrant que el barret s' encarrega de fer clandestina?

S' hi amaga la seva vida personal, que ell sempre l' ha volgut viure personalment, sense seguici ni comparsa; i ens descobreix paraules, bellíssimes paraules. Són ufanes, ben alimentades, embotides de contingut. Mots metafòrics, atrevits, sarcàstics, íntims, místics...desinhibidament es distreuen amb les coses més sagrades i amb les més carnals. Paraules nascudes d' un pou molt profund: Leonard Cohen.

"Comparem mitologies","Flors per Hitler","Paràsits del paradís", "L' energia dels esclaus" "El llibre de l'anhel", "La caixa d'espècies de la terra".... són només unes quantes publicacions del Cohen escriptor. Són textos, moltes vegades, de digestió lenta. Un plat que ha necessitat hores de cocció i una 'cuina' sofisticada: la seva intel·ligència. "Em porta molt de temps escriure una sola cançó, un poema o una novel·la."

La seva visió de la vida no ha estat dirigida pels estereotips manipuladors. Ell ha establert les seves regles, i amb aquestes ha conviscut i ha cantat amb un estil personalíssim. No a tothom agrada...però precisament això és el que defineix un estil propi: no és global amb qüestió de gustos.

Com ser formós..? es preguntava un Cohen conscient del temps que havia passat. Responent a una pregunta que en certa ocasió li vàren fer, va contestar: "Hi ha un bon vi en cada generació".


LEONARD COHEN Y U2-TOWER OF SONG
http://www.youtube.com/watch?v=0QgM2JWSl9o
Com sempre...les paraules i la manera de dir-les...

diumenge, 9 d’agost del 2009

A força de nits envejo el nou dia

Novament la nit s' apropa amb subtilesa i sense permís, tenyint la claror del dia amb obscuritat. Poc a poc, la nit va empetitint el meu horitzó visual, i provo de combatre-la amb el raig de llum d' una bombeta. Però quan miro més enllà de les fronteres del petit país de llum que hem fet la meva bombeta i jo, me n' adono que la nit se' n riu de les nostres ridícules armes de claror. Ella guanya. Admirada amb la força que té el negre sobre el blanc a destemps, deixo de batallar i m' hi endinso per uns minuts.

Damunt el meu cap, on fa poques hores el cel era un immens oceà blavós, la lluna ja ha agafat una bona posició per contemplar la quietut del món.
O és Febe, la deessa de la nit que té una lluna pintada en el front, la que ens contempla?

Si visqués en la Grècia Clàssica o en la Roma capitulina, possiblement pensaria que Febe és la que ens observa en algún punt de la foscor, mentre esperaria que Morpheu hem donés la morfina, que hem fés caure en els seus braços.
Però visc al segle vint-i-ú, on els somnis ens els fem nosaltres, o almenys, això ens pensem...

És una calurosa nit d' agost i això fa que em vingui al cap El somni d' una nit d' estiu. I si Shaskespeare tenia raó? I si Puck, l' entremaliat follet que es diverteix turmentant a la gent durant el son, no és només ficció? I si no és en Puck i és Mercutio, la fada de Romeu i Julieta, la que vol entrar en els meus somnis?

"Entra pel nas dels homes adormits. Recorre de nit cervells d' amants, que aleshores somnien amb l' amor; genolls de cortesans, que somnien amb adulacions; dits d' advocats, que somnien a l' acte amb honoraris; llavis de dames que somnien besos..."
Fragment de Romeu i Julieta

No solament Shaskespeare va imaginar com havien de ser les hores nocturnes del dia. Bernat Metge. Quevedo. Víctor Català, Espriu, Fabucchi, Foix.....El Clar de Lluna de Beethoven ens fa percebre una nit trista i desesperada. El Jardí de les Delícies d' El Bosco, ens fa tèmer la nit, el reialme del pecat.

La nit s' amotlla a cadascú,
per a uns silenci, per altres por,
jo me l' estimo no ho sap ningú,
en el silenci hi ha més tendror.
(Pi de la Serra)

Bona nit...

P.D. (El títol és una picada d' ullet a Lluís Llach)


http://www.youtube.com/watch?v=u2rz6_vQZ1A
Et dec aquest somni

dilluns, 3 d’agost del 2009

Si sembla massa

No demano gran cosa: poder parlar sense estrafer la veu, caminar sense crosses, fer l' amor sense haver de demanar permisos, escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d' estrafer la veu, caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos, fer l' amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l' amor sense haver d' estrafer la veu, escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos, poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa...
(Miquel Martí i Pol)

Sembla bàsic. Això és el que sembla, res més.

Hi han desitjos que haurien de ser fets, i en canvi, vaguen perduts en el món dels anhels. Escriure, parlar, caminar, fer l' amor...és massa fer-ho com un vulgui?
I Martí i Pol desitjava fer-ho 'sense'. Les crosses, les pautes, els permisos..encotillaven la llibertat de les coses que demanava. 'Sense' és la clau de molts desitjos.

Tan punt neixem, desitgem. I aquesta atracció per les coses possibles i per les impossibles, acompanya la nostra existència. L' existència ens deixa, però els desitjos tenen el do de la immortalitat. És per això, que cal desitjar...per no morir (en vida).
Un precursor de Martí i Pol en l' art de la saviesa, Aristòtil, va confirmar aquest fet:
" L' essència de l' home és el desig intel·ligent".

I no tots els desitjos són intel·ligents. Ni tots, són reverends. I alguns, fins i tot, aspiren a la corrupció. Però la culpa no és dels desitjos, sinó dels que desitgen.

Una gran instigadora del desig, és la mancança. Degut a una antiga mancança, Verdi va compondre una òpera brillant, Nabucco. La força del desig es fa palesa en les veus del cor d' esclaus, que canten per què els seus pensaments volin lluny, i puguin contemplar la bella i perduda pàtria a la vora del riu Jordà. Quants desitjos mutil·lats hi ha al darrera dels exilis..:

Joaquim Aleixandri, exiliat franquista: "Després de 40 anys d' exili i a la meva edat sols es desitja una cosa: tornar a veure la Pàtria i la família, i després, passi el que passi. És tot el que desitjava.."

Si sembla massa...


Zucchero & Sinead ò`conner-Va Pensiero
http://www.youtube.com/watch?v=49qoTl9sXUM

diumenge, 26 de juliol del 2009

Naturalment

La natura que ens envolta i que ens composa. La natura és la nostra vida i la vida de tota existència. I fins i tot, la natura és poesia. És la poesia de Miquel Martí i Pol, de Josep Carner, de Narcís Comadira. De Fernando Pessoa i d' Antonio Machado. De qui escriu i de qui llegeix. De qui canta i de qui escolta. De qui contempla i de qui somnia.

La natura que imaginem que ens pertany, i el que ens pertany és ser d' ella.
La natura ens acarona i ens traiciona. Ella posa les normes. Nosaltres les obeïm; les seves lleis no convé passar-les per alt.

"No demanis explicacions a les pedres/ No demanis explicacions al vent/ perquè no contestaran/ o faran que no et senten/ perquè l' únic que explica/ el vent és el vent/ i el vent siula/ perquè l' únic que explica l' arbre és l' arbre/ i l' arbre calla.
No vulguis comprendre/ sols contempla."
Ressonància, d' Andreu Vidal.

Contemplar és el que va fer Joan Salvat-Papasseit en el seu Poema sense acabar. Petrarca també va parlar de les seves contemplacions en diversos sonets. William Shakespeare contemplava a la seva estimada com una primavera eterna, sense hivern..

Joan Maragall va suplicar en un Cant espiritual:
"Si el món és tan formós, Senyor, (...)
Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per ells,
per què acluca'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap."

Antonio Lucio Vivaldi, no va trobar paraules que expressessin el fruit de les seves contemplacions, potser perquè va ser la seva oïda qui millor va recollir les sensacions de la natura. Els ocells cantant sense parar en un dia assolellat de primavera; una violenta tempesta de pocs minuts d' una tarda calurosa d' estiu; la cacera enfrontant-se a la tardor per robar-li el que la natura a creat; o la pluja fina i freda de la grisor d' un hivern. Vivaldi va entendre el llenguatge de la natura i en va fer una excel·lent transcripció en Les Quatre Estacions.

La natura és presumida. Escull el vestit segons el caprici que més li plau. Pètals perfumats, plomes per enlairar-se i albirar l' horitzó, carn i ossos per acariciar l' ardent amor. Ella es dissenya. I nosaltres?

"De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure"
De Rerum Natura (1977), Àngel Terron

http://www.youtube.com/watch?v=nGdFHJXciAQ
Vivaldi - Four Seasons (Winter)

diumenge, 19 de juliol del 2009

BWV

Silenci! El mestre es disposa a fer feliç la nostra oïda. Només amb el silenci de les nostres veus, podrem captar amb plenitud els sons melodiosos de la perfecció. La perfecció de Johann Sebastian Bach.

Quina serà l' escollida? Quina de les més de mil obres catalogades en el Bach Werke Verzeichnis, serà l' encarregada d' omplir d' admiracions el silenci?

Potser tindrem la sort de veure'ns embolcallats per la magistral i extenuant "Toccata i fuga en Re menor". Hom no pot deixar d' interrogar-se, com és possible, que unes mans grans i amples -segons comentari de la seva segona esposa- interpretin amb l' agilitat d' un colibrí. Si és aquesta obra la que finalment escoltem, preparem-nos per no disposar ni un sol moment de respir. Durant tota la peça, les notes mantindran una conversa endimoniada, de ritme accelerat, on ni tant sols tindran la paciència d' esperar a que l' anterior acabi la seva centèssima de segon. Totes parlen...totes es responen...i tú...no tens prou oïda per assimilar-les totes. Hi ha adjectius per definir aquesta excaltació auditiva?

O potser sí. Potser sí serà un dels sis Concerts de Brandenburg, on cap d' ells necessita de l' altre per bastir una personalitat que ja posseix en si mateix.
Flautes, violins, violes, trompetes, el clavecí, l' oboè, es reuneixen per ensenyar-nos la disciplina de la indisciplina. Una exhibició de coneixement de la tècnica, només superat per la bellesa. Tots els instruments, junts o separats, dominen els ritmes i les velocitats en un maridatge compositiu insaciable.

Sota "la vella perruca" -com en una ocasió un dels seus vint fills el va definir-, hi feia estada la ment d' un geni. Un geni que va nèixer, viure i morir en terres germàniques i que va donar personalitat i temperament a l' escenari musical del Barroc. Què seria el Barroc sense Johann Sebastian Bach? Seria Händel, seria Defoe o Molière, Rembrand..,però ens faltaria Bach, sens dubte.

Johann Sebastian Bach (1685-1750) va obsequiar al món seixanta-cinc anys de vida dedicada a la música. Bellíssimes cantates, oratoris, passions, misses, suites, corals, càntics...van ser composades "per a la glòria de Déu". I jo responc: AMÈN.

En certa ocasió, un Bethoven ja envellit i isolat del món exterior per la sordera, va desitjar "acabar els meus dies en companyia de l' espiritualitat que representen els retrats de Händel, Bach, Gluck, Mozart i Haydn, que amb mí estan sempre".

La comdenna dels genis, acabar sords o cecs. Händel i Bach, van acabar els seus dies cecs, però no cecs d' inspiració.
"On ara vaig, veuré colors més bonics i sentiré la música que fins ara només hem pogut somiar".
Un Bach cansat i envellit.
M' atreveixo a fer una petita modificació a aquestes paraules d' acomiadament: amb Bach hem sentit la música que no podíem somiar.

(Excels...)
http://www.youtube.com/watch?v=gAq-LbGopUI
Bach,BWV 51,Aria: Jauchzet Gott In Allen landen

diumenge, 12 de juliol del 2009

Encanteri popular

Encanteri. La vida està farcida d' objectes i fets que ens causen aquest efecte. Un d' aquests fets d' encantament més primari és la música.
És tan inherent amb nosaltres que, de fet, la pròpia paraula encantar ha vist la vida gràcies el cant. L' etimologia llatina, incantare [en + cantar], ve a significar "encanteri lograt per mitjà del cant".

Encanteri...potser sí que aquesta és la explicació. Què si no?

"Pedra, pedreta, ben rodoneta. Tirolirolà, tiroliroleta"
Quin missatge misteriós i subliminal ens vol donar aquesta cançó? El millor de la lletra és, sens dubte, el 'tirolirolà tiroliroleta' del final, que, casualment, rima amb 'pedra pedreta'....l' art de la poesia és infinit...

"Quinze són quinze. Quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són".
Un cop ens queda clar que quinze són quinze, ara què? Què en fem amb tants quinzes junts?

Només entenent la relació existent entre el cant i l' encantament, podem assimilar mínimament perquè cançons de lletres tan absurdes són anomenades Cançons Populars.
El gran folklorista de la cultura catalana, Joan Amades i Gelats (1890-1959), va fer-ne un estudi curós i va deixar assentat que el que mana en aquestes cançons és el ritme fàcil i la rima; la lògica i el sentit intel·lectual no hi tenen cabuda.
Els professionals del ram de l' ensenyament prediquen les grans virtuts d' aquests tipus de cançons, perquè afavoreixen el desvetllament de la imaginació i l' arrelament i participació a la cultura pròpia.

Encanten i desvetllen..

"Tres, sis, nou. Estira-li la cua, estira-li la cua; tres, sis, nou, estira-li la cua a l' esquirol. Si l' esquirol no ho vol, estira-li a la cua a qualsevol".

Desvetllen, sí. Desvetllen fins i tot al pobre esquirol que juga tranquil enmig del camp. És una percepció equivocada, o la lletra és una incitació a la violència d' animals...i de tots aquells que portin cua...?

Reprenent a Joan Amades, ell va emprar una frase molt bonica per definir les cançons populars: " Les primeres espècies de la saviesa popular que brollaren espontaniament en nosaltres".
D' aquestes espècies de la saviesa popular, molts savis de casa nostra, n' han fet ús per les seves creacions.

Josep Carner va elaborar el poema El Cargol:
" (...) I quan sento criatures que a la voreta o de lluny canten un: 'Cargol, treu banya', mig em moro de poruc".
Miquel Martí i Pol es va inspirar en el Plou i fa sol, per editar la seva pròpia versió.

El bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), gran promotor del fet català, va expressar que la cançó, "és l' amaniment de la vida".

Les cançons populars, certament, han fet més 'gustosa' la vida de molts nens catalans. Talment com un bon amaniment, aquelles frases sense sentit o de sentits obscurs, ens vàren donar la sal on s' alimenta la cultura de la nostra llengua.

dilluns, 6 de juliol del 2009

La veu dels àngels

" Deixeu que les dones apareguin en silenci i amb tota submissió. No permeteu que les dones ensenyin, ni que usurpin l' autoritat dels homes, simplement que romanguin en silenci"
2 Timoteu 2: 11 i 12

Una interpretació portada als extrems va condemnar a milers de nens d' una època a intercanviar la seva futura masculinitat per una veu.
Per molts va ser una càstig. Per a ell, no.

"Ho recordo quasi tot perfectament. Fins i tot que vaig perdre el coneixement quant m' introduïren en una banyera d' aigua gelada, que era un dels mètodes d' anestèsia més freqüents"

D' aquesta manera, Jo Farinelli, el Capón, història novel·lada de Jesús Ruiz Mantilla, ens fa imaginar la intervenció que fabricava Castratis.

Una bellíssima ària de l' època dels excessos, el Barroc, deia així:
"Deixa que plori el meu destí cruel. I que sospiri per la llibertat. Per pietat, que el dolor picoli aquests lligams dels meus sofriments"
(Lascia ch'io pianga, de l' òpera Rinaldo de Händel)

Ben bé podria ser el lament de molts d' aquells nens-veu que els hi havien robat la llibertat de ser el que la naturalesa els tenia preparat.
Mentrestant, l' església elevava aquells infants mutil·lats a la categoria d' àngels. Això sí, sempre que la castració s' hagués atorgat "per la gràcia de Déu"; dit amb altres paraules, que fos un do diví i no una intervenció humana.
Casualment, durant el Barroc, Déu va atorgar molta gràcia.
Gràcies a aquesta 'desgràcia', un munt de famílies vàren trobar amb la castració musical, una solució econòmica a la situació de pobresa en la que malvivien...(per què ens costarà tant als humans aconseguir un sistema de finançament que no sigui perjudicial?).

No obstant tot això esmentat, segons l' autor de la novel·la a que he fet referència, "si al final de la vida de Farinelli, li haguèssin donat l' oportunitat de canviar el seu passat, hagués escollit la castració". Sembla ser, que ell mai va plorar per un destí que el va convertir amb una estrella del seu temps, reconeguda per reis, i que li va donar fama, diners i poder. Va saber aprofitar les seves qualitats -no només vocals- per establir amistat amb intel·lectuals i pensadors del moment. Va ser un emprenedor compromés amb el seu país d' adopció -Espanya, per més de vint anys- i va competir, empresarialment parlant, amb el mateix Händel.

L' anecdotari explica, que una entusiasta barroca li va espetar: Un Déu, un Farinelli!
Carlo Broshi, nom real; El Capon, pels espanyols; Il Ragazzo, pels italians. Una veu irrepetible....irrepetible, per sort.


Lascia Ch'io Pianga - Rinaldo - Haendel
http://www.youtube.com/watch?v=R6psdBH1NJg



divendres, 26 de juny del 2009

Això és el que hi ha

Adéu....

Ha marxat deixant un adéu en forma d' entrades que s' han quedat sense concert. Les entrades més cares del món per escoltar un 'fantasma' en vida, (o almenys amb aquesta aparença, de petita, imaginava els fantasmes quan no portaven el llençol damunt) ara, sense vida.

"Això és el que hi ha", diu el nom del que havia de ser l' últim concert. I com una presa de pèl, 'el que hi ha', el que ha quedat de tot 'això', són les entrades milionàries reconvertides amb estampetes del record d' una mort no anunciada.

Ell, el negre més blanc de la història; el que pensava que ser negre era un taca en el seu expedient; no sabia que, igual que les taques més grosses, ell sempre destacaria en el gran llenç del món. Si era negre, el fons sempre seria blanc. Si era blanc....el fons sempre seria negre. Com no es va adonar d' aquest carisma?

Parlava d' un món millor, ple de mil fantasies, on els nens no haguessin de créixer i transformar-se en els abominables 'adults', aquells monstruosos èssers, culpables de les grans desgràcies dels nens. Parlava d' un parc infantil planetari. Parlava....d' una utopia. Com ell mateix. Ell va ser la seva pròpia utopia. I com sempre passa amb aquestes concepcions ideals, no es fan realitat. Amb diners va intentar comprar els seus somnis, però les utopies no tenen preu. Ni tan sols la bombolla d' oxigen que va adquirir, li va donar la vida que la contaminació que respirem la resta de la humanitat, sí ens dóna.

Tenia jo set anys, quan una nit va aparèixer en el televisor de casa, per explicar-me què era la por. Durant moltes nits, el llum encès del passadís i la porta oberta del dormitori dels meus 'sacrificats' pares, van intentar combatre els zombies monstruosos que volien entrar a la meva habitació. Sí, Thriller em va explicar com ningú, què era la por...gràcies pel detall, Michael, encara que et confesso que no calia.

Només vull dir que aquestes seran les meves darreres actuacions a Londres. Quan dic que això és el que hi ha (This is it), això és el que hi ha! Interpretaré les cançons que els meus fans volen escoltar. Aquestes seran les últimes funcions en les que es baixarà el teló. Això és el que hi ha i ens veiem al Juliol.”

Bé, el juliol no ens veurem, Michael, perquè com deies en la lletra d' una de les teves cançons, gone too soon...'se'n va anar molt aviat'.

Em permeteu aquest petit fragment d' un conte que segur que ja endevineu abans de començar?

" Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:
- Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy - I dit això, se 'n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més
."

Això és el que hi ha... el setè dels Jackson per fi ha fet realitat la seva utopia. Aquest món era massa real pel Rei del Pop. Fins Mai Més, Michael. Si existeix aquest país, allà ens hi retrobarem.

Earth Song Michael Jackson
http://www.youtube.com/watch?v=QlyE5diR_fg
On ens hem equivocat?

dissabte, 20 de juny del 2009

Boig d' opinions

Una frase seva me'l va precedir.
Una sola frase, simple, deixarà molts enigmes i poques respostes repecte a la persona que la cita. Però una frase, pot ser l' aperitiu que irremeiablement obri la gana, i les ganes, del que hi ha darrera l' oració.

Encara que ignoressim que Denis Diderot, va formar part de la important obra anomenada Encyclopédie. Que va ser escriptor. I que en essència va ser filòsof...filòsof amb un marc històric perfecte per filosofar. ("El món s' havia tornat boig", segons paraules del seu secretari. Denis Diderot va conviure amb una època de canvi, on la filosofia germina amb comoditat).

Encara que ignoressim una biografia que val la pena no ignorar, amb una sola frase d' ell, ens adonariem que som davant d' algú especial. D' aquelles persones que es fa necessari que després de la primera frase, vingui la segona. I tot seguit, la tercera...i es que són paraules que 'ataquen' directament a les emocions, i obliguen a sacsejar pensaments.

Joseph Joubert, el secretari esmentat abans, en certa ocasió comentà perquè Diderot provocava aquest efecte amb les seves declaracions:
"Ell estava boig; no pas com el que està boig del cap, però ell estava boig d' opinions"

El biògraf de Diderot, André Billy, va fer una descripció de l' efecte que, segons ell, un Diderot de 65 anys va causar sobre Joubert: " Un model que el va marcar. Fatigat, desencantat, però el cervell sempre en ebullició".

Opinions boges....plenes de sentit comú. És possible? Conèixer a Diderot ho fa possible. Valorem-ho sinó amb aquestes paraules del Passeig de l' escèptic:
"L' Eros no només es per practicar, sinó també cal llegir-lo, perque amb aquesta mena de llibres es riu molt, i a més, es pensa poc". Amb línea amb aquest pensament, un dels articles de l' Encyclopédie, començava diguent:

"Fruïr, és conèixer". (Bona frase per cuinar en el nostre cervell..)

Ramon Alcoberro, professor de la Universitat de Girona, en la seva tesi doctoral, opina que hi ha un Diderot per a cada moment, que és possible recollir una observació seva, mai banal, per a cada circumstància de la vida. Que gosa investigar l' altra cara de les coses amb curiositat quasi infantil.

...Gosadia per no conformar-nos amb la cara que se'ns posa al davant...si hi ha davant, també hi haurà darrera, oi Diderot?

La frase que me'l va presentar:
"S' ha d' exigir de mí que busqui la veritat, no que la trobi".

Busquem doncs; amb gosadia; amb curiositat quasi infantil. Potser, fins i tot, arribem a trobar el que busquem.

Nightwish Sleeping
http://www.youtube.com/watch?v=l72vDJ9tsog
Fins que no quedi res a dir...

dissabte, 13 de juny del 2009

Dolça o amarga?

"Dolça xocolata, amarga al paladar, dolça a l' ànima".

Per què no parlar en aquest bloc, d' una gran seductora d' homes, -d' homes i de dones, com em recordaria certa diputada..- (de fet, les estadístiques diuen, que és més seductora de dones que d'homes): La Xocolata.
O es que només pot ser producte exclusiu dels blocs gastronòmics? Percebo en aquest producte més matisos dels que la gastronomia pot donar cobertura...sí, 'cobertura' és la paraula més escaient parlant de xocolata..

Mata les penes -o almenys les adorm-, excita el paladar..-i diuen que més coses-, ens evoca records d' infància....
Potser sí que van estar encertats els antics asteques al considerar-la "regal dels déus". La ciència ha avalat l' opinió d' ells, batejant la planta del cacau amb el nom Theobroma (en grec, broma deriva de les paraules que signifiquen aliment i theo: dels déus).

Si ens fa falta una proba de fe per creure en l' existència d' un èsser superior, només cal que obrim l' armari o la nevera, i contemplem durant una estona, la tauleta fosca que alimenta déus i mortals.

La cara més fosca d' aquest aliment fosc, com sempre, són els interessos econòmics que es creen al darrera. Els petits productors africans, han tastat el sabor més amarg d' un fruit que alimenta déus...i enverina algún altre èsser espiritual -o serà carnal?- més despietat; cobdícia?

I es que la relació entre xocolata i poder ve de molt lluny. Va ser avantpassada del nostre flamant euro -perdoneu la ironia-, i de qualsevol altra unitat monetària. Amb una llavor de cacau, els asteques es proveïen d' un bon tomàquet, i amb 200 grans de cacau, ja tenien un senyor gall d' indi per posar a taula.

Deixant a banda les connotacions més amargues de la xocolata, dèiem al principi, que és molt rica en matisos. D' aquest fet, en donen proba els catadors de xocolata. A mesura que la peça es desfà lentament sobre la llengua, les diferents varietats de xocolata deixen anar els secrets d' una personalitat plena de tonalitats i subtileses.

Aquest gran ventall de percepcions sensorials són les que fan de la xocolata, una seductora...no sé si de saviesa, però del que sí n' estic segura, és que els savis també són seduïts per ella.


Com anar al cel i tornar-Els Pets
http://www.youtube.com/watch?v=aJYVn0pfU44
un amor dolç...


divendres, 5 de juny del 2009

Aficions

"A mí m' agrada ser aficionat. Escriure per ofici és un dels grans perills de l' escriptor. Quan un aconsegueix un estil, un to i una música i es manté fidel a ells...això pot no ser bo. Així que intento ser un escriptor sense ofici, que està aprenent coses continuament".

Reflexionant amb aquest 'raonat' raonament, no deixo de pensar, que l' última frase és molt aplicable a la vida en si. Viure sense ofici de viure. Viure aprenent continuament a viure. Una bona manera d' evitar l' estancament a una rutina que entumeix la nostra inclinació natural a la curiositat i la passió. Com molt bé definia la mateixa persona "la nostra vida és el que un llegeix, veu, experimenta, escolta, és allò que un va somiar, allò que li van explicar, el que va imaginar o va entreveure. Tot això és vida. La imaginació ajuda al observador, complementa".

El propietari d' aquestes reflexions, és un professor llicenciat en Filologia Hispànica, que un bon dia -molt bon dia- va decidir fer públic que també és un escriptor. I el públic li va reconèixer. La seva primera novel·la va ser guardonada amb el premi de la Crítica i el de Nacional de Literatura. Juegos de la edad tardía va presentar al públic a Luis Landero.

La crítica el defineix com un escriptor d' estil ple de precisió i de troballes verbals.
Una troballa verbal, per exemple, és dir que "cal aconseguir expressar amb precisió el que és subtil, i amb ambigüitat el que és evident". Landero demostra conèixer molt bé la capacitat que té l' ambigüetat -sempre en el marc apropiat- de crear una pàtina de sensualitat i d' encant a la nuesa de l' evidència. I per contra, l' esclat que significa, descobrir obertament què s' amaga darrera la cortina de la subtilesa.

'Fascinat pel llenguatge'. Fascinant definició.

Les seves reflexions són un regal a les neurones mig adormides per les drogues de la mediocritat i l' absurditat que aquest món ens ofereix insolentment. "Vaig aprendre a combatre la mediocritat envoltant, imaginant històries", diu Landero.

Històries contra la mediocritat.... bona cura al mal d' aquest potent estupefaent.


Black - Wonderful life (Maravellosa vida)
http://www.youtube.com/watch?v=nl_fZRLbumM
"Màgia per tot arreu..."

divendres, 29 de maig del 2009

Qüestió de dignitat

De tots és conegut el transcendent missatge que diu que "el treball dignifica"...subliminal dita que dóna per a grans reflexions i més discussions.

Pepe Rubianes ja definia el treball com "el noble arte que practica el 99% de la humanidad". A partir d' aquesta frase, el Pepe continuava per deixar-nos clar què volia dir exactament amb allò del "noble arte". Jo, com no sóc el Pepe, m' aturo aquí. Però val la pena escoltar les seves desbocades reflexions.

La veritat és, que si hem de tenir en compte l' origen del terme Treball, la dignitat és desdibuixa força. El mot llatí "tripalium", d' on prové el digne ofici, designava un instrument de tres pals on s' hi lligaven els esclaus per a ésser fuetejats...i algúns, avui dia, van a treballar talment com si els perseguís aquell trípode amenaçador.

Diuen que els diners no fan la felicitat. També diuen l' esmentat pensament de que el treball dignifica. Hi ha qui es pregunta si no és precisament a l' inrevés: els diners sí fan felicitat, i el treball no té res a veure amb la dignitat humana.

Posant el tema a la seva justa mesura, certament, l' activitat mental i física que comporta el treball -sense entrar en el detall de com hauria de ser aquest per realment aconseguir l' objectiu- sí té la capacitat de donar-nos una certa dignitat. Ens pot aportar coneixements nous, experiència, enriquir-nos amb més recursos que ens seran útils en el dia a dia. A més a més, permet guanyar-nos el pa -o deixant les metàfores per moments més poètics- guanyar-nos els diners de cada dia, aquells que ens permetran sobreviure en un planeta que funciona a cop de bitllet.

En qualsevol cas, si parlem de feina, sempre serà bó protegir-nos mínimament, i no només amb la normativitzada Prevenció de Riscos Laborals. Siguem creients o no, i en vista de que els polítics, tot i tenir el poder, no tenen la salvació, no estarà de més tenir a la reserva una petita plegària per alçar al cel, en aquells moments que els mals i mals de cap que el treball té el potencial de provocar, siguin més dels que la nostra dèbil persona pugui aguantar.

"Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d' aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d' avui,

perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del
director,
ans advertiu-nos si s' apropa,

amén."

Nova Oració del Parenostre.
La Fàbrica.
El inigualable Miquel Martí i Pol.


http://www.youtube.com/watch?v=JD1I07PQyRk
Toni Braxton - How Could An Angel Break My Heart

dissabte, 23 de maig del 2009

Embriagadesa

El frare Francesc Eiximenis, nascut a Girona el 1340, va escriure el llibre "Com usar bé el beure e menjar". En ell comentava 'quan de bé fa a l' home beure moderadament i com el fa estar alegre', i que 'la soberana benignitat de Deu i la seva providència ordena beure vi per allunyar la tristor de l' home'.

És cert. Així ho diuen els experts amb el cos i també els experts amb el vi.

Però a més dels beneficis que apuntava Eiximenis, el vi té un element afegit. Forma part de la nostra cultura, tinguent un paper destacat en les relacions socials, econòmiques, gastronòmiques, etcètera. Cada vi és la petja d' una terra, d' un clima, d' un tipus de raïm, i d' una forma d' elaboració que marquen la seva singularitat.

Reconec la meva falta de 'saviesa' en tot el que fa referència a un món que percebo increïblement 'seductor' i complexe. No obstant la meva ignorància, hi ha una cosa que em fascina: la sensualitat de les expressions emprades pels entesos per definir els diferents tipus de vins.

Descripcions com: "Color robí, olor de violetes, taronges i llessamins, sabor provinent d' una vellesa calmada..."; o "Vi de color obscur que recorda la confitura i la Regalèssia sobre un fons suau especiat i torrat..un vi del present que parla del passat".

Cada definició és una essència de poesia que sotmet cadascun dels nostres sentits a un estat de dolça embriagadesa.

Parlant de vins i d' embriagadesa, em ve al cap un text de Charles-Pierre Baudelaire on esmenta les dues coses. En Petits poemes en Prosa, Baudelaire recita el poema prosaic "Embriagueu-vos", per exposar-nos la fórmula de viure el temps que tenim:


"Cal viure sempre embriac. Tot consisteix en això. És l'única qüestió. Per a no sentir l'horrible pes del Temps, que doblega les vostres espatlles i us inclina cap a terra, cal embriagar-se sense treva.
Però de què? De vi, de poesia, de virtut, al vostre gust. Però embriagueu-vos.
I si alguna vegada, en els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una vall, en la solitud malenconiosa de la vostra cambra, us desperteu, amb l'embriaguesa ja afeblida o desapareguda, demaneu al vent, a l'onada, a l'estrella, a l'ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que gemega, a tot allò que roda, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu-li quina hora és; i el vent, l'onada, l'estrella, l'ocell, el rellotge, us respondran:
—És l'hora d'embriagar-se! Per a no ser els esclaus martiritzats pel Temps, embriagueu-vos; embriagueu-vos sense treva! de vi, de poesia, de virtut, al vostre gust."


No, no és apologia de l' embriagadesa alcohòlica. Baudelaire ens parlava de l' embriagadesa per tot allò que fa bonica i interessant la nostra vida.

Que sempre trobem coses per embriagar-nos.

Opus - Live is Life
http://www.youtube.com/watch?v=sPT989Lyvmk
"Vida és vida quan tots sentim el poder"

dissabte, 16 de maig del 2009

Rusalka

Passejant enmig d' una Girona transformada en jardí, m'he retrobat de nou amb un escrit on es narra la bonica i malenconiosa llegenda de Rusalka, la dona d' aigua.

Certament, dona és el que volia ser, quan en realitat la seva condició de nimfa l' obligava a habitar les aigües humides i dolces d' un llac. Des de la dolçor de la seva casa, però, va descobrir que a fora, existien sabors més intensos: es va enamorar.

Aquesta llegenda, extreta de la mitologia eslava, ha encegat, talment com el cant d' una sirena d' Ulisses, a molts poetes i escriptors; de terres allunyades i de terres més properes.

De les dones d' aigua, n' ha parlat en forma de conte de fades, l' escriptor bohemi Karel Jaromir Erben ,o el més reconegut Hans Christian Andersen.

De les terres properes, Jacint Verdaguer va caure en el influx d' una goja i les seves companyes, en la seva emblemàtica obra Canigó; i Victor Català ens va contar la història de Floridalba, una encantada que es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità.

Un poeta va ser el culpable d' escriure el llibret que va captivar a Antonin Dvorak, i d' on va nèixer la seva òpera més famosa: la preciosa Rusalka. Va ser estrenada l' any 1901 a Praga i a Catalunya ens va arribar el 1924.

L' òpera es divideix en tres actes plens de màgia, on destaca la delicadesa de l' àrea Cançó a la Lluna. Una cançó que sorgida de les veus de Rusalkes, com la de la soprano Renée Fleming, o la d' Ana Netrebko, fa impossible la impassibilitat. Aquest cant desesperat a la lluna, és el cant escollit per seduir la saviesa que invoco en aquest bloc.

La ciutat dels quatre rius, Girona, ciutat d' aigua dolça i de moltes llegendes, com no podia ser d' altra manera, també té la seva pròpia dona d' aigua. La Cocollona, amb cor de dona, pell de cocodril i ales de papallona, sura per les aigües que travessen la ciutat, quan la lluna és plena.

Si el teu cor és sensible, i la lluna molt rodona, potser viuràs l' experiència de comtemplar-la. Diuen els que l' han vist, que el seu espectre mig transparent i borrós, neda amunt i avall entre el Pont de Pedra i el Pont de les Peixeteries Velles.

El proper 7 de juny, el cel nocturn tornarà a ser il·luminat per una formosa lluna plena....

http://www.youtube.com/watch?v=Edzl5gSwrGQ
(un altra veu de Rusalka..)

dissabte, 9 de maig del 2009

Els sentits d' Eros

Aquesta setmana ens han regalat un llibre signat per l' autor, en Pep Vila, un antic professor de'n Josep.

Amb aquest títol tan suggeridor, ELS SENTITS D' EROS, ens deixa molt clar que la protagonista del llibre, la sexualitat, és tractada, no com un manual d' ús, sinó com un objecte d' art: seductora, actractiva, elegant, interessant.

La seva carta de presentació és clara: abordar el fet de l' erotisme i la sensualitat creadora, a les actuals comarques gironines, a través del divers i variat món de l' art, literatura, història, la moral judeocristiana, llengua (ens referim a la del idioma -en aquest context, val la pena puntualitzar), cançoner, refranyer. Bona part de la documentació aportada és inèdita (o verge).

El llibre fa un extens recorregut "sexual":

Menciona el famós Banquet de Plató, un convit on els comensals teoritzen sobre l' amor i la passió.

Analitza els curiosos i, a voltes, sorprenents grafits i gargots trobats als marges de documents notarials o d' escrivans, que en moments d' oci, cansats potser de traslladar àrids protocols, deixaven volar les seves fantasies més secretes.

S' introdueix en l' estètica barroca, per descriure els característics jocs de mots, imatges, metàfores i equívocs, que van convertir a moltes corts reials d' aquella època en vertaderes cases del llibertinatge.

Ens fa la lectura de les novel·les de Solitud de Víctor Català; de Josafat de Prudenci Bertrana; All i Salobre de Josep Mª de Sagarra; Les Notes Disperses de Josep Pla. Arribem a la conclusió que no necessitem l' Interviu (o qualsevol altra relacionada).

En pintura, ens incita amb Dürer, Gustave Courbet, Masaccio, o el genial i moltes vegades morbós, Salvador Dalí.

I finalment, la llengua, un univers propi i extens, on l' erotisme hi té casa pròpia. Mots veneris, expressions, eufemismes, metàfores, dobles sentits, argot..És el que l' autor ha definit com el Bocavulvari.

L' amor inventa a cada època els seus objectes de temptació.
La moda, el disseny, la música, la publicitat, els costums, el comsum...el nostre entorn és un reclam constant a l' erotisme..nosaltres mateixos ho som.
Eros es manté al mig entre el saber i la ignorància. Tothom em fa ús, i cadascú el reversiona a la seva manera...per això sempre ens seduirà?

F. Nietzsche va dir: "Darrere la consciència treballen els instints". I Albert Einstein en va fer la seva pròpia equació: "La meitat superior del cos pensa i fa plans, però la meitat inferior determina el nostre destí".

Aquesta és la invitació que ens fa en Pep vila: utilitzar la nostra meitat superior per penetrar en una lectura on els instints, un dels nostres tresors més preuats, siguin els protagonistes.

http://www.youtube.com/watch?v=1eVIyAW3NTc
Michael Bolton - When A Man Loves A Woman

divendres, 1 de maig del 2009

Fascinadora Grècia

"Qui, des de la plaça -àgora- d' aquesta vella Empúries, no voldria iniciar un retorn que el portés, solcant les mars Tirrènica, Jònia i Egea, vers el país dels focens, a les clares riberes, als esplèndids litorals grecs de l' Àsia Menor?"
Alexis Eudald Solà.

El dissabte 25 d' abril, l' àgora de Girona, com ja és costum de fa molts anys, es va omplir dels aliments per proveir als habitants i visitants de la petita metròpolis de Girona.

Una mica abans del migdia - "l' hora de la plaça plena" segons la traducció literal d' aquest terme en el grec clàssic- i acomplint amb la seva funció més amplia, un grup de persones es va aplegar a l' àgora gironina per des de la plaça d' aquesta vella Girona, iniciar -amb la imaginació- un retorn als esplèndids litorals grecs.

Aquesta invitació al retorn, té un nom: Fascinació per Grècia, el nom de la nova exposició que es pot visitar en el Museu d' Art de Girona. Si no podem solcar les mars Tirrènica, Jònia i Egea físicament, per què no deixem que un Museu ens faci de vaixell imaginari?

Des del port del Museu, comença una travessia al mític hel·lenisme, explicada de moltes formes, tantes, com artistes l' han il·lustrada.

L' Atlàntida de Salvador Espriu.
La història apassionada de Dafnis i Cloe, que Joan Miró va gravar amb una visió sempre tan particular.
I les múltiples cares que li va saber veure Salvador Dalí a la sempre mítica deessa grega de l' amor..?
Creuar El Pont de la Mar Blava de Lluís Nicolau d' Olwer, o fantasiar amb la senzilla música del nen pastor de l' Idil·li de Marià Fortuny.
En el viatge, també hi ha temps per tastar els excessos del Bacchus de Josep Berga i Boada, o contemplar la bellesa nua d' Aglae, Talia i Eufrosine, Les tres Gràcies, que tants escultors i pintors vàren voler posseir.

Realment el camí és llarg; però no pesat. Com més s' avança, més gran és l' èxtasi.

És l' èxtasi de "les noves coneixences, de les aventures que no imaginaves, dels ports que els teus ulls ignoraven"(Ítaca de Konstandinos P.Kavafis). El punt zero del camí ens espera al bell mig de Girona.

Aquell dissabte, reunits a l' àgora, vàrem assaborir una raó més per sentir Fascinació per Grècia: els bons fogons grecs. El Grup Gastrònomic Girona Bons Fogons, ens va apropar a través dels preuats sentits del gust i l' olfacte, als meravellosos paisatges llunyans que acullen una de les cultures més fascinants que han existit mai: Grècia.


http://www.youtube.com/watch?v=SDlYwP1tj6M
Riccardo Cocciante - Margherite

dissabte, 25 d’abril del 2009

Bellcaire i Bellaparts

Divendres novament. A la casa de Salt, la casa de la meva infància, les quatre bosses eren apunt per fer el curt trajecte que ens portaria a casa els avis, a Bellcaire de l' Empordà.

Els cinc primers anys de vida, -de la meva, vull dir- cada divendres empreniem aquest mateix camí...i quin camí! A mesura que ens anàvem acostant, els camps dominaven la nostra visió i la pau domesticava els nostres esperits.

I per fí Bellcaire. La petita Bellcaire, que té més castell que poble...o tenia, perquè el d' ara és una simulació de castell (o no sé ben bé què simula).
En canvi, Can Sadurní, -nom amb el qual va èsser batejada la casa gràcies a un revesavi- em semblava molt gran. I m' ho segueix semblant.
Una extensa reixa separa Can Sadurní del Carrer Orient i de la plaça del davant, i un cop l' atravesses, encara s' ha de recòrrer uns quants metres abans d' arribar a l' entrada de la masia. Aquells metres, van fer les funcions de sala de jocs a l' aire lliure, on més vegades els meus genolls van tèmer per la seva integritat, i on les gallines miraven encuriosides a aquella nena de rínxols que els hi donava ordres que es portessin bé, talment com unes alumnes improvisades -millor aquestes nines mòvils que no les de plàstic.

Al arribar amb el cotxe al destí final, hi havia un ritual que sempre es repetia, encara que ningú l' hagués establert. Jo sortia accelerada del cotxe, passava per la gran porta i encarava les escales desiguals que em duien directament a la gran cuina on sabia que hi trobaria a la meva àvia...i sempre la hi vaig trobar.

La meva àvia, era de Bellcaire i es va casar amb l' hereu de Can Sadurní, en Lluís Bellapart. En Lluís Bellapart va nèixer en aquella casa el 1899. El seu pare, el igualment Lluís Bellapart, també hi va nèixer. I el pare del seu pare, en Sadurní Bellapart -sí, el que va donar nom a la casa. I el pare del pare del pare, en Joaquím Bellapart. Aquest últim va ser qui, havent nascut a Bellcaire, va adquirir la casa quan es va volguer casar.

A part de les boniques formes, i del valor sentimental gravat en el meu cor, la casa poseeix una curiositat que la fa digne de mencionar en aquest bloc, que pretèn parlar de "saviesa", encara que aquesta sigui casolana i popular.

En el frontó del portaló, cisellat sobre la pedra, hi ha un escrit pensat per advertir a les generacions posteriors.

"ALS MEUS FILLS I SUCCESSORS, NO US FIEU DE FALSOS AMICS. US CREARAN EMBOLICS...."
Tot seguit, explica una breu història d' un avantpassat, que va pecar de confiat i va prestar diners a un suposat 'amic'. Es va quedar sense amic i sense diners.

De llavors ençà, moltes generacions hem tingut l' ocasió de llegir aquesta advertència amb forma de rodolí, i beneficiar-nos de la saviesa de l' experiència.

Can Sadurní, casa d' arrels i records...i de bons consells.

Lluís Llach - "País petit"
http://www.youtube.com/watch?v=UfAu0Dvm6p4
Malalta d' amor pel meu pais

dissabte, 18 d’abril del 2009

Un viatge amb J.M. Espinàs

El dia setze d' abril va ser un dia important. Un dia és important quan succeix alguna cosa, per mínima que sigui, que aporta i enriqueix una mica més la vida. Realment, pensant-hi bé, cada dia té una petita dosi d' això que anomeno importància, aquella que ni tan sols ens parem a reconèixer. Però el dijous setze d' abril...la vaig reconèixer.

Vaig assistir a la presentació del 20è llibre viatger de Josep Maria Espinàs, A peu per Múrcia. I més que la temàtica del llibre en sí, la manifestació de la seva personalitat va...remoure alguna cosa dins meu.

El seu posat de "com qui no vol la cosa", una mirada volant per l' entorn, -talment com una au rapaç- donant l' aparença de no quedar-se amb cap detall (ai..les aparences com enganyen), silenciós....discret. Aquesta va ser la targeta de presentació que vaig rebre d' ell quan vaig veure'l entrar a la Llibreria 22 de Girona. Però l' explosió Espinàs m' esperava al cap d' uns minuts, una explosió sense focs d' artifici. Aquella que t' adones que has viscut un cop te'n vas a casa, i percebs els seus efectes.

La seva intervenció va començar amb el mateix posat que la seva entrada a la llibreria...com qui no vol la cosa. Sense cap introducció impactant, com si desconeixes el discurs a seguir (ell no fa discursos). El to de conversa i la mirada juganera -mirada que se'n va passar per alt abans de començar la presentació-, em va anar embolcallant en la seva filosofia de viure.

Sí, parlar de J.M. Espinàs i de qualsevol dels seus llibres i escrits, és parlar d' una filosofia vital. La seva:

Inventari de jubilacions, 1992

"La meva ambició no consisteix a ser feliç, una obsessió que ha fet molt infeliços. Sinó a adonar-me dels instants en què es produeix la seva màgica presència".

El meu ofici , 2008

"L' article diari és un petit desafiament al meu mecanisme pensant. Crec que un pensament no és una peça acabada, sinó una fàbrica de nous pensaments". "El meu ofici: desfent tòpics".

Sobre els llibres dels seus viatges

"La lentitud et permet descobrir la diversitat. En els viatges a peu jo vaig a buscar la dimensió de ficció que hi ha a la realitat. Els personatges i fets amb que topo són superiors a la meva imaginació. Em fico en un ambient que ja viu per ell mateix."

En alguna ocasió, Espinàs ha comentat 'que sempre ha fet el que ha tingut necessitat de fer'. D'aquesta necessitat, els seus lectors hem descobert les nostres pròpies mancances i hem pogut saciar-nos amb una escriptura reposada, aguda, mental, contrastada i amb el punt de sal irònica just.

"L' escriptura pot ser emotiva, bella, sàvia, però és poca cosa sense caràcter". J.M. Espinàs, escriptor amb caràcter... i amb emotivitat, i amb bellesa, i amb saviesa.

Bona seducció de la saviesa Espinàs a tothom.

http://www.youtube.com/watch?v=3MbOH1JCQcg
sting - fields of gold
(caminant per camps d'or)