divendres, 29 de maig de 2009

Qüestió de dignitat

De tots és conegut el transcendent missatge que diu que "el treball dignifica"...subliminal dita que dóna per a grans reflexions i més discussions.

Pepe Rubianes ja definia el treball com "el noble arte que practica el 99% de la humanidad". A partir d' aquesta frase, el Pepe continuava per deixar-nos clar què volia dir exactament amb allò del "noble arte". Jo, com no sóc el Pepe, m' aturo aquí. Però val la pena escoltar les seves desbocades reflexions.

La veritat és, que si hem de tenir en compte l' origen del terme Treball, la dignitat és desdibuixa força. El mot llatí "tripalium", d' on prové el digne ofici, designava un instrument de tres pals on s' hi lligaven els esclaus per a ésser fuetejats...i algúns, avui dia, van a treballar talment com si els perseguís aquell trípode amenaçador.

Diuen que els diners no fan la felicitat. També diuen l' esmentat pensament de que el treball dignifica. Hi ha qui es pregunta si no és precisament a l' inrevés: els diners sí fan felicitat, i el treball no té res a veure amb la dignitat humana.

Posant el tema a la seva justa mesura, certament, l' activitat mental i física que comporta el treball -sense entrar en el detall de com hauria de ser aquest per realment aconseguir l' objectiu- sí té la capacitat de donar-nos una certa dignitat. Ens pot aportar coneixements nous, experiència, enriquir-nos amb més recursos que ens seran útils en el dia a dia. A més a més, permet guanyar-nos el pa -o deixant les metàfores per moments més poètics- guanyar-nos els diners de cada dia, aquells que ens permetran sobreviure en un planeta que funciona a cop de bitllet.

En qualsevol cas, si parlem de feina, sempre serà bó protegir-nos mínimament, i no només amb la normativitzada Prevenció de Riscos Laborals. Siguem creients o no, i en vista de que els polítics, tot i tenir el poder, no tenen la salvació, no estarà de més tenir a la reserva una petita plegària per alçar al cel, en aquells moments que els mals i mals de cap que el treball té el potencial de provocar, siguin més dels que la nostra dèbil persona pugui aguantar.

"Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d' aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d' avui,

perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del
director,
ans advertiu-nos si s' apropa,

amén."

Nova Oració del Parenostre.
La Fàbrica.
El inigualable Miquel Martí i Pol.


http://www.youtube.com/watch?v=JD1I07PQyRk
Toni Braxton - How Could An Angel Break My Heart

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada