divendres, 27 de març del 2009

Mare Nostrum

Fernand Braudel, (1902-1985), historiador francès que va dedicar algúns anys de la seva vida a preparar un estudi sobre la Mediterrània es va interrogar i tot seguit va donar resposta a la següent qüestió:
”Què és el Mediterrani? No un mar, sinó, una successió de mars. No un paisatge, sinó innombrables paisatges. No una civilització, sinó civilitzacions amuntegades unes sobre altres”.

Aquesta visió la comparteixen persones de molt diverses ideologies i professions, experts i no experts, artistes amb visió més romàntica, tècnics amb diagrames i estadístiques amb mà, pescadors que recullen l' aliment que ella els hi dona -talment com una mare, la 'mare nostrum'- o molts altres que simple i irremeiablement estimen la Mediterrània.

Raons no en falten. La Mar Mediterrània és com una gran piscina -les úniques fronteres aduaneres són l' Estret de Gibraltar en la part més occidental i en l' oriental, l' artificial Canal de Suez. El clima moderat encalma la major part del temps les seves aigües, i el color blau intens de les costes res tenen a veure amb les tonalitats més grisenques de les violentes aigües del seu germà gran, l' Atlàntic.

Per això i tot el que no he dit, i que ja aporten els entesos, la Mar Mediterrània, la mare nostrum, mereix aquest petit homenatge fet de retalls de cançons i poesies de diversos autors. (Mereix un reconeixement més elevat, però el reservo per els privilegiats moments que sóm aprop una de l' altra).

Joan Manuel Serrat va cantar que amuntegat a la sorra guarda amor, jocs i penes. La Mediterrània era per ell com una dona perfumada de brea que s' anyora i s' estima, es coneix i es tem. I amb ella volia quedar-se i que ni la mort el separés, perquè...vaig nèixer a la Mediterrània.

Georges Moustaki i Maria del Mar Bonet van cantar junts La Mar Mediterrània on la describien com un gran estany on juguen nens d'ulls negres, i on hi ha tres continents i una història de segles. On els profetes, els déus, el Messies, i tot, hi ha un bell estiu que no tem la tardor en el Mediterrani"

Lluís Llach, va fer un cant de súplica a la Maremar perquè aparegués en l' altar del seu paisatge.

I per últim, amb l' essència de força i llibertat que la mar inspira,
Lax'n Busto ens van deixar La meva terra és el mar, del disc "Sí":

Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port.
(...)
Tu, vell timó que m'ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
(...)
Dóna'm força per cridar, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop.
Dóna'm força torna'm boig, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop
dins el cor...


Si nosaltres tampoc som de pedra, mullem-nos per defensar la costa que banya la nostra terra, aquella que per paisatge i per caràcter, s' ha guanyat el nom que més bé la representa: Costa Brava.


http://www.youtube.com/watch?v=raJgjL-2qnE
la meva terra és el mar - Lax'n'Busto

dissabte, 21 de març del 2009

La Beauté

Deia Goethe: "Imagina una ciutat com París, on es reuneixen, en un mateix marc, els millors caps coronats dels imperis; on tots els regnes de la naturalesa, el que l' art de totes les regions de la terra pot oferir de més notable, és accessible cada dia; imagina aquesta ciutat universal, on cada pas sobre un pont, per una plaça, recorda un gran passat; on en cada racó de qualsevol carrer s' ha desenvolupat un fragment de la història".

La setmana passada, Modigliani em va fer parlar de París. Com, sens dubte, me' n farien parlar tants altres artistes i esdeveniments que han escrit algún capítol a la ciutat on cultural i literalment, va guanyar-se el sobrenom de la Ciutat de les Llums.

Goethe ens invitava a imaginar una ciutat que no feia falta inventar perquè ja existia. Els grans museus de París, contenen l' art més notable de totes les regions de la terra -per bé o per malament -i els propis edificis d' aquests museus, són dignes de ser contemplats i admirats. Els ponts travessen un riu on fins i tot el nom és bonic de pronunciar i encara més de navegar: el Sena. La plaça dels pintors a Montmatre, la Place de la Concorde, la Place du Trocadero, la Place des Invalides, les Champs-Élysées,... tenen gravats a les seves entranyes fragments rellevants de la història.

Menció especial és la seva joia més valuosa. I no estic pensant amb la Torre Eiffel. És la marca distintiva de París, però la seva joia, amb tota la càrrega de subjectivitat que implica aquesta afirmació, és Notre Dame de París.

Aquesta bonica Dama exhibeix la seva monumentalitat sobre les aigües tranquiles del Sena al bell mig del cor de París. Diu la llegenda, que dos dels seus grans porticons van ser esculpits pel mateix Diable, a qui el cerraller Biscornet havía venut la seva ànima, no poguent realitzar la porta central, per on passa el Santíssim durant les processons. En tot cas, deixant dimonis a banda, aquestes exhuberants portes donen accés a un interior que empetiteix qualsevol arrogància humana. La nau central, amb 10 mt d' allargada, 48 d' amplada i 35 mt d' alçada, i que pot albergar uns 6.500 fidels - i no fidels, que imagino fan el mateix embalum; a no ser que els pecats dels incrèduls engreixin - va marcar una fita en el gòtic.

De la captivadora bellesa de Notre Dame de París hi ha tres elements especialment fascinants: els vitralls d' intensos colors, les campanes i les gàrgoles, o per ser més correctes amb el terme, les quimeres: estàtues pètries que representen monstres mitològics, excepcionals en el cas de Notre Dame.

Tots aquests elements aplegats en un sol monument són suficients per fer volar qualsevol ment humana amb sensibilitat artística. Això és el que li va succeir a un escriptor del segle XIX considerat el capdavanter dels autors romàntics francesos, Victor Hugo. D' aquesta inspiració va néixer un campaner desfigurat amb un cor tan gran com les campanes que estimava.

En la soledat del seu campanar, Quasimodo trobava la felicitat que el món li havía negat. Quinze campanes ballaven i cantaven a París cada vegada que ell les acariciava amb les seves grotesques mans. Però, talment com un harem, tenia la seva predilecta, la gran campana que havía batejat amb el nom de Maria. Potser la preferia perquè era la única que la sordera encara li permetia escoltar. Potser, pel fet que el seu potent so es reservava només per ocasions especials.

"Campanes que toco jo
són els meus amors i les meves amants.
Les faig pregonar i repicar
fins que canten.
Les campanes són meves
Kirie, Eleison, Dies, Irae, Illa, Hosanna y Amen.


Però les que jo prefereixo
de les meves dones de ferro
són les tres Marias
les meves millors amigues.

Maria la petita
per un nen que s' enterra
Maria l' alta
pel mariner que marxa
i Maria la grossa
pels nuvis que es casen
enveja sento per ells
perquè a mí cap dona mai em mirarà.

La campana feliç, la campana infeliç
les campanes que mai han tocat per mí
".

( De l' obra musical Notre-Dame de París de Luc Plamondon)

Quasimodo, però, no estava sol amb la seva lletjor. Estirga i les demés quimeres, amb els seus horripilants rostres i cors de pedra, li feien companyia en aquell submón grotesc i desagradable apartat de la bellesa que els humans hem dissenyat com a cànon mereixedor de l' estima i apreci dels altres.

Només hi havía una bellesa que no defugia la seva presència i que cada dia l' obsequiava amb una exhibició quasi luxuriosa de colors: els vitralls. Iris de colors vermells ardents i blaus plens de la vida que a ell li mancava, es deixaven mirar i admirar pels seus embadalits ulls.

Un lleig estimant la bellesa, aquesta és la paradoxa de la novel·la Notre-Dame de París o el Geperut de Notre Dame, com algúns altres van volguer traduir més tard, a desgrat del seu autor.

Lletjos o guapos, tant si val, avui o en l' any 1482, quan hi vivia en Quasimodo, Notre Dame de París és una seductora dama de pedra que ens transporta al Paradís celestial cada vegada que tenim la gosadia d' admirar-la.

http://www.youtube.com/watch?v=bpzbPzFW_P8
Aerosmith - I don't want miss a thing

dissabte, 7 de març del 2009

El princep de Montparnasse

A 24 quilòmetres al sud oest de Pisa es troba Liorna, o tal i com la pronuncien els seus itàlics habitants, Livorno. Livorno és una bonica ciutat que mira al mar, on el Mediterrani rep el nom de Mar Tirrena i constitueix un dels ports principals d' Itàlia. En temps de la Inquisició, molts jueus vàren trobar acollida dins la comunitat jueva que hi habitava. D' aquí en va sortir una cançó popular:

"I fugia molta gent
perquè la feina hi mancava .
Uns anaven a l'Alguer
altres a Cuba o Itàlia
perquè hi havia un poblet
que Liorna anomenaven
on s'hi trobaven tan bé
que ja mai més no tornaven
I una dita en va sortir:
Qui va a Liorna no torna!"

Els viatgers que l' han visitada han expressat que un cop allà, no en marxarien, atrets per l' encant d' una ciutat traginera abocada a les càlides aigües del Mediterrani.

M' agradaria parlar de Nàpols, de Florència, de Venècia, de Capri i Niça, i fins i tot ser una mica més agosarada, i atrevir-me a parlar de la gran París. Però per què tots aquests llocs? Perquè tots ells vàren allotjar en alguna ocasió una persona que al llarg del temps ha despertat reaccions molt diverses, cap d' elles associades a la indiferència.

El dissabte 12 de juliol de 1884, Livorno va veure nèixer al nou membre d' una extensa família que anys enrera -en el segle XVIII- havía acollit dins la comunitat jueva que avans feia esment. Sí, el nostre petit protagonista era d' origen jueu, la qual cosa li va comportar alguns maldecaps.

Nàpols i Capri, amb els seus climes benignes, van fer la funció de guaridores de les nombroses malalties que mai el deixarien i que acabarien enduguent-se la seva vida massa aviat.

La propera estació va ser Florència, la bellissima Firenze, cita obligada per qualsevol amant de l' art i la bellesa. El nostre apassionat adolescent va quedar captivat amb la contemplació de les obres mestres que ofereix la ciutat-museu. S' hi va quedar uns anys absorvint influències artísitiques de l' entorn i aprenent sota la tutela d' un dels millors pintors de Livorno, Guglielmo Micheli.

Venècia el va veure arribar l' any 1903 amb 19 anys comptats i patint de tubercolosi. Es va matricular a l'Instituto di Belle Arti, però va malbaratar la seva estada amb altres tipus d' aprenentatge. Fumava haixix i regularment visitava les zones de la ciutat amb més mala reputació. Perquè sí, Venezia no és tant sols bonics canals atravessats per romàntics ponts i pícars gondolers amb samarretes a ratlles vermelles cantant "O, Sole mio".

I per fí, París. El 1906, amb 22 anys, va desembarcar al 'Vaixell-Safareix', l' immoble del barri de Montmartre batejat per Picasso i altres pintors amb el nom francés Bateau-Lavoir, comuna de reconegudíssims pintors i escriptors.

Durant els primers anys, la il·lusió i les ànsies de fer-se un nom en la capital mundial de l' art el van dur a treballar frenèticament, creant centenars de dibuixos i esbossos en un mateix dia. Els que el van conèixer deien que cuidava molt la seva aparença per no delatar la veritable condició de pobresa. Fins i tot s' atreví a despreciar la manera de vestir de Picasso, qui es guarnia habitualment amb la roba de treball. Poc a poc començà a reflexar la seva veritable condició, mísera i lamentable. El seu aspecte deixat, s' emmirallava amb una personalitat controvertida i desordenada, probablement influenciada per les begudes i les drogues.

Tot i la seva vida tràgica, llur obra va prendre un altre camí. La particular manera de veure la figura humana, amb rostres de mirades perdudes i expressió indiferent, colls exageradament allargassats i sobretot els seus famosos nús, el van alçar al pòdium dels grans de l' època, pòdium que no va aconseguir trepitjar amb vida.

En el carrer del Repós, nº16, de París, en un dels extrems del cementiri Père Lachaise, molt a prop d' on està enterrada Edith Piaf, reposen des de fa 89 anys els excessos i la genialitat de Modi. Diuen que el dia del seu enterrament va ser el més gloriós de la seva 'vida'. Allà s' hi van reunir Picasso, Brancusi, Léger, Vlaminck, la comunitat d' artistes d' aquell moment i una gran multitud. Expliquen també, que pels carrers la gent llençava flors sobre el seu taüt.

Trenta-cinc anys de vida van permetre que es fes un nom que avui coneix tothom. Malauradament, també van donar per molta infelicitat. L' encant i l' elegància naturals -que moltes dones vàren saber apreciar i ell va saber util·litzar- i els seus dots d' artista, no foren suficients per obtenir el que tant desitjava, el reconeixement com del que Pablo Picasso disfrutava. Es lamentava així: "Sóc una més de les víctimes de Picasso".

Un artista que va viure depressa, va morir jove, i el mite el va enfosquir - quants com ell?-i que en certa ocasió va dir:

"L'home que no és capaç d'extreure de la seva energia nous desitjos, destruir tot el que ha quedat vell i tornar-se a formar com a individu...aquest home no és un home, és un burgès, és un home qualsevol".

Amedeo Clemente Modigliani, sens dubte 'no va ser un home qualsevol'.

http://www.youtube.com/watch?v=Nulze-VeKEQ
Dulce Pontes-Canção do Mar
Què aprop va nèixer del mar i que lluny d' ell va anar a morir El princep Modigliani.

diumenge, 1 de març del 2009

Una passejada pels mercats

Què va ser primer: els colors o els mercats? El cert és que ambdós són indisociables. Introduir-se en un mercat és una experiència cromàtica intensíssima. Un cromatisme que es transforma amb el canvi de les estacions, convertint els mercats amb llocs vius, sensibles a la vida i al pas de les estacions.
Els vermells de les carnisseries, els platejats de les peixeteries, els verds de les verduleries pinzellats de taronges o de vermells que s' accentuen amb l' arribada de l' estiu....les parades més coloristes potser són les fruiteries: grocs, taronges, verds, vermells, vermells ataronjats, vermells granatosos...si Miró hagués pogut fer servir aquesta paleta de colors!

Els aliments semblen tenir molt clar que part del seu atractiu entra pels ulls, i és per això que duen aquest abillament de gala. Els mercats fan la funció de sala de ball on llueixen els seus 'vestits de colors'.

Així que, parlem de mercats.

El gran descriptor de llocs i persones, Josep Pla va parlar així dels mercats:

"El millor dia per a anar a Girona era el dissabte. Dia de mercat, dia de vida! (...) Una allau de pagesos carregats amb cistells, coves i cabassos (...). Els porxos de Girona fan el ple el dia de mercat. Els de la plaça de les Cols, els de la plaça del Vi, els de la plaça del Gra, se saturen, en tals dies, d' una olor de vellut, d' àcid úric, d' animals domèstics i de verdura del temps que tomba la cara. És inenarrable de color, de vida, de grotesc i de caràcter."
(Girona Un llibre de records de Josep Pla)

Sí, potser la descripció més exacta per intentar definir els colors d' un mercat és precisament que 'és inenarrable'.

Josep Pla, fidel a la seva qualitat d' observador de matisos, ens fa una descripció de les olors que aconsegueix fer arronsar el nas. I es que els mercats, al llarg de la història, han estat estretament relacionats amb sentors que fregaven a pudors...pudors que per fortuna han anat evolucionant per, en línees generals, convertir-se amb les bones olors de la verdura fresca, de la fruita dolça, del pa acabat de sortit del forn, del peix recent sortit del mar....

Al respecte de les olors/pudors tenim una abominable i alhora genial descripció del que podia donar de si un mercat, amb l' obsessiu quadre que ens dibuixa una de les principals novel·les europees dels darrers temps: El perfum, de Patrick Süskind.

La pestilent història s' emmarca en el París dels segle XVIII i comença amb la narració del naixement de Jean-Baptiste Grenouille, un geni monstruós que només tenia una ambició que l' obsessionava: posseir el perfum més pefecte del món, de tal bellesa que aconseguís manipular les emocions humanes.

"Fou aquí, a l' indret més pudent de tot el regne, en un mercat de queviures, on va néixer el 17 de juliol del 1738. La xafogor s' esllenegava com un vapor corrupte que pudia a una barreja de melons podrits i banya cremada. Quan començaren els dolors del part, la mare de Grenouille es trobava en una parada de peix tot escatant albors que, de primer, havia esbudellat. Els peixos, que pretesament havien estat arrencats del Sena aquell mateix matí, ja pudien tant que la seva farum recobria la fortor de mort."
... A partir d' aquell moment Grenouille i el seu nas assassí viurien una vida decadent on els pitjors ferums anirien de la mà amb les fragàncies més sublims per explicar-nos un relat fantàsticament torbador.

Girona, segle XXI, mercat de queviures popularment batejat com 'Mercat del Lleó'. Els productes exposats en un ordre impecable i amb olors que el nostre olfacte pot arribar a agrair, ens transmeten la frescor del gènere. Un fidel comprador, l' editor Quim Curbet, amb motiu del seixantè aniversari del mercat en l' any 2004, va fer-ne una descripció molt diferent a la del mercat de la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie on va nèixer Grenouille:

"El Mercat del Lleó, a les set del matí, és com un gran magatzem de vida, la vida de tots els colors, de totes les olors. La gent de les parades es mou atrafegada i sorollosa amb carretons, amb caixes, deixant al seu darrere el rastre inconfusible de la vida, perquè quan el mercat del Lleó es desperta es commou una força extraordinaria, és la llavor d' un país que neix cada dia de les entranyes de la terra.(...) Els ous rodons de geometria variable, les llonganisses penjades d' innumerables cordills, els mateixos cordills dels quals pengen les tomates i els alls.(...) Els cigrons i les mongetes que entren fumejant en grans cassoles...

(Article d' opinió El Mercat, 60 anys de vida, de Quim Curbet, al Diari de Girona)

(En el seu moment aquestes paraules em van emocionar. Gràcies Quim, si la 'gran capsa de sabates mal tapada' pogués parlar, segur que et diria el mateix que jo).

I es que els mercats són en sí mateixos un microcosmos, farcits de tot allò que defineix la vida i on els cinc sentits són desbordats de la quantitat de sensacions que els hi arriba. Els dies de més venda, el xivarri i els colors de la roba de la gentada agafen protagonisme en els passadissos plens d' estretor. Homes i dones recòrren amunt i avall el mercat mirant a tort i a dret buscant el color exacta de la peça que omplirà els seus cabassos. I mentrestant, els venedors treuran el seu millor somriure -si la dentadura i la simpatia els deixa- al mateix temps que de reüll vigilaran el 'calaix' que sempre els hi semblarà massa buit.

Si la ciutat volia ser grisa, el mercat va ambicionar, al més pur estil Grenouille (sense assassinats), posseir els colors més bonics per seduir vanidosament als grisos gironins.

Si un dia us ve de gust gaudir d' un catàleg extens de colors i olors, deixeu-vos portar per l' experiència sensorial d' un dia en el Mercat.

http://www.youtube.com/watch?v=I8H016vC940

(Guns N' Roses This I love)