divendres, 29 de maig del 2009

Qüestió de dignitat

De tots és conegut el transcendent missatge que diu que "el treball dignifica"...subliminal dita que dóna per a grans reflexions i més discussions.

Pepe Rubianes ja definia el treball com "el noble arte que practica el 99% de la humanidad". A partir d' aquesta frase, el Pepe continuava per deixar-nos clar què volia dir exactament amb allò del "noble arte". Jo, com no sóc el Pepe, m' aturo aquí. Però val la pena escoltar les seves desbocades reflexions.

La veritat és, que si hem de tenir en compte l' origen del terme Treball, la dignitat és desdibuixa força. El mot llatí "tripalium", d' on prové el digne ofici, designava un instrument de tres pals on s' hi lligaven els esclaus per a ésser fuetejats...i algúns, avui dia, van a treballar talment com si els perseguís aquell trípode amenaçador.

Diuen que els diners no fan la felicitat. També diuen l' esmentat pensament de que el treball dignifica. Hi ha qui es pregunta si no és precisament a l' inrevés: els diners sí fan felicitat, i el treball no té res a veure amb la dignitat humana.

Posant el tema a la seva justa mesura, certament, l' activitat mental i física que comporta el treball -sense entrar en el detall de com hauria de ser aquest per realment aconseguir l' objectiu- sí té la capacitat de donar-nos una certa dignitat. Ens pot aportar coneixements nous, experiència, enriquir-nos amb més recursos que ens seran útils en el dia a dia. A més a més, permet guanyar-nos el pa -o deixant les metàfores per moments més poètics- guanyar-nos els diners de cada dia, aquells que ens permetran sobreviure en un planeta que funciona a cop de bitllet.

En qualsevol cas, si parlem de feina, sempre serà bó protegir-nos mínimament, i no només amb la normativitzada Prevenció de Riscos Laborals. Siguem creients o no, i en vista de que els polítics, tot i tenir el poder, no tenen la salvació, no estarà de més tenir a la reserva una petita plegària per alçar al cel, en aquells moments que els mals i mals de cap que el treball té el potencial de provocar, siguin més dels que la nostra dèbil persona pugui aguantar.

"Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d' aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d' avui,

perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del
director,
ans advertiu-nos si s' apropa,

amén."

Nova Oració del Parenostre.
La Fàbrica.
El inigualable Miquel Martí i Pol.


http://www.youtube.com/watch?v=JD1I07PQyRk
Toni Braxton - How Could An Angel Break My Heart

dissabte, 23 de maig del 2009

Embriagadesa

El frare Francesc Eiximenis, nascut a Girona el 1340, va escriure el llibre "Com usar bé el beure e menjar". En ell comentava 'quan de bé fa a l' home beure moderadament i com el fa estar alegre', i que 'la soberana benignitat de Deu i la seva providència ordena beure vi per allunyar la tristor de l' home'.

És cert. Així ho diuen els experts amb el cos i també els experts amb el vi.

Però a més dels beneficis que apuntava Eiximenis, el vi té un element afegit. Forma part de la nostra cultura, tinguent un paper destacat en les relacions socials, econòmiques, gastronòmiques, etcètera. Cada vi és la petja d' una terra, d' un clima, d' un tipus de raïm, i d' una forma d' elaboració que marquen la seva singularitat.

Reconec la meva falta de 'saviesa' en tot el que fa referència a un món que percebo increïblement 'seductor' i complexe. No obstant la meva ignorància, hi ha una cosa que em fascina: la sensualitat de les expressions emprades pels entesos per definir els diferents tipus de vins.

Descripcions com: "Color robí, olor de violetes, taronges i llessamins, sabor provinent d' una vellesa calmada..."; o "Vi de color obscur que recorda la confitura i la Regalèssia sobre un fons suau especiat i torrat..un vi del present que parla del passat".

Cada definició és una essència de poesia que sotmet cadascun dels nostres sentits a un estat de dolça embriagadesa.

Parlant de vins i d' embriagadesa, em ve al cap un text de Charles-Pierre Baudelaire on esmenta les dues coses. En Petits poemes en Prosa, Baudelaire recita el poema prosaic "Embriagueu-vos", per exposar-nos la fórmula de viure el temps que tenim:


"Cal viure sempre embriac. Tot consisteix en això. És l'única qüestió. Per a no sentir l'horrible pes del Temps, que doblega les vostres espatlles i us inclina cap a terra, cal embriagar-se sense treva.
Però de què? De vi, de poesia, de virtut, al vostre gust. Però embriagueu-vos.
I si alguna vegada, en els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una vall, en la solitud malenconiosa de la vostra cambra, us desperteu, amb l'embriaguesa ja afeblida o desapareguda, demaneu al vent, a l'onada, a l'estrella, a l'ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que gemega, a tot allò que roda, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu-li quina hora és; i el vent, l'onada, l'estrella, l'ocell, el rellotge, us respondran:
—És l'hora d'embriagar-se! Per a no ser els esclaus martiritzats pel Temps, embriagueu-vos; embriagueu-vos sense treva! de vi, de poesia, de virtut, al vostre gust."


No, no és apologia de l' embriagadesa alcohòlica. Baudelaire ens parlava de l' embriagadesa per tot allò que fa bonica i interessant la nostra vida.

Que sempre trobem coses per embriagar-nos.

Opus - Live is Life
http://www.youtube.com/watch?v=sPT989Lyvmk
"Vida és vida quan tots sentim el poder"

dissabte, 16 de maig del 2009

Rusalka

Passejant enmig d' una Girona transformada en jardí, m'he retrobat de nou amb un escrit on es narra la bonica i malenconiosa llegenda de Rusalka, la dona d' aigua.

Certament, dona és el que volia ser, quan en realitat la seva condició de nimfa l' obligava a habitar les aigües humides i dolces d' un llac. Des de la dolçor de la seva casa, però, va descobrir que a fora, existien sabors més intensos: es va enamorar.

Aquesta llegenda, extreta de la mitologia eslava, ha encegat, talment com el cant d' una sirena d' Ulisses, a molts poetes i escriptors; de terres allunyades i de terres més properes.

De les dones d' aigua, n' ha parlat en forma de conte de fades, l' escriptor bohemi Karel Jaromir Erben ,o el més reconegut Hans Christian Andersen.

De les terres properes, Jacint Verdaguer va caure en el influx d' una goja i les seves companyes, en la seva emblemàtica obra Canigó; i Victor Català ens va contar la història de Floridalba, una encantada que es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità.

Un poeta va ser el culpable d' escriure el llibret que va captivar a Antonin Dvorak, i d' on va nèixer la seva òpera més famosa: la preciosa Rusalka. Va ser estrenada l' any 1901 a Praga i a Catalunya ens va arribar el 1924.

L' òpera es divideix en tres actes plens de màgia, on destaca la delicadesa de l' àrea Cançó a la Lluna. Una cançó que sorgida de les veus de Rusalkes, com la de la soprano Renée Fleming, o la d' Ana Netrebko, fa impossible la impassibilitat. Aquest cant desesperat a la lluna, és el cant escollit per seduir la saviesa que invoco en aquest bloc.

La ciutat dels quatre rius, Girona, ciutat d' aigua dolça i de moltes llegendes, com no podia ser d' altra manera, també té la seva pròpia dona d' aigua. La Cocollona, amb cor de dona, pell de cocodril i ales de papallona, sura per les aigües que travessen la ciutat, quan la lluna és plena.

Si el teu cor és sensible, i la lluna molt rodona, potser viuràs l' experiència de comtemplar-la. Diuen els que l' han vist, que el seu espectre mig transparent i borrós, neda amunt i avall entre el Pont de Pedra i el Pont de les Peixeteries Velles.

El proper 7 de juny, el cel nocturn tornarà a ser il·luminat per una formosa lluna plena....

http://www.youtube.com/watch?v=Edzl5gSwrGQ
(un altra veu de Rusalka..)

dissabte, 9 de maig del 2009

Els sentits d' Eros

Aquesta setmana ens han regalat un llibre signat per l' autor, en Pep Vila, un antic professor de'n Josep.

Amb aquest títol tan suggeridor, ELS SENTITS D' EROS, ens deixa molt clar que la protagonista del llibre, la sexualitat, és tractada, no com un manual d' ús, sinó com un objecte d' art: seductora, actractiva, elegant, interessant.

La seva carta de presentació és clara: abordar el fet de l' erotisme i la sensualitat creadora, a les actuals comarques gironines, a través del divers i variat món de l' art, literatura, història, la moral judeocristiana, llengua (ens referim a la del idioma -en aquest context, val la pena puntualitzar), cançoner, refranyer. Bona part de la documentació aportada és inèdita (o verge).

El llibre fa un extens recorregut "sexual":

Menciona el famós Banquet de Plató, un convit on els comensals teoritzen sobre l' amor i la passió.

Analitza els curiosos i, a voltes, sorprenents grafits i gargots trobats als marges de documents notarials o d' escrivans, que en moments d' oci, cansats potser de traslladar àrids protocols, deixaven volar les seves fantasies més secretes.

S' introdueix en l' estètica barroca, per descriure els característics jocs de mots, imatges, metàfores i equívocs, que van convertir a moltes corts reials d' aquella època en vertaderes cases del llibertinatge.

Ens fa la lectura de les novel·les de Solitud de Víctor Català; de Josafat de Prudenci Bertrana; All i Salobre de Josep Mª de Sagarra; Les Notes Disperses de Josep Pla. Arribem a la conclusió que no necessitem l' Interviu (o qualsevol altra relacionada).

En pintura, ens incita amb Dürer, Gustave Courbet, Masaccio, o el genial i moltes vegades morbós, Salvador Dalí.

I finalment, la llengua, un univers propi i extens, on l' erotisme hi té casa pròpia. Mots veneris, expressions, eufemismes, metàfores, dobles sentits, argot..És el que l' autor ha definit com el Bocavulvari.

L' amor inventa a cada època els seus objectes de temptació.
La moda, el disseny, la música, la publicitat, els costums, el comsum...el nostre entorn és un reclam constant a l' erotisme..nosaltres mateixos ho som.
Eros es manté al mig entre el saber i la ignorància. Tothom em fa ús, i cadascú el reversiona a la seva manera...per això sempre ens seduirà?

F. Nietzsche va dir: "Darrere la consciència treballen els instints". I Albert Einstein en va fer la seva pròpia equació: "La meitat superior del cos pensa i fa plans, però la meitat inferior determina el nostre destí".

Aquesta és la invitació que ens fa en Pep vila: utilitzar la nostra meitat superior per penetrar en una lectura on els instints, un dels nostres tresors més preuats, siguin els protagonistes.

http://www.youtube.com/watch?v=1eVIyAW3NTc
Michael Bolton - When A Man Loves A Woman

divendres, 1 de maig del 2009

Fascinadora Grècia

"Qui, des de la plaça -àgora- d' aquesta vella Empúries, no voldria iniciar un retorn que el portés, solcant les mars Tirrènica, Jònia i Egea, vers el país dels focens, a les clares riberes, als esplèndids litorals grecs de l' Àsia Menor?"
Alexis Eudald Solà.

El dissabte 25 d' abril, l' àgora de Girona, com ja és costum de fa molts anys, es va omplir dels aliments per proveir als habitants i visitants de la petita metròpolis de Girona.

Una mica abans del migdia - "l' hora de la plaça plena" segons la traducció literal d' aquest terme en el grec clàssic- i acomplint amb la seva funció més amplia, un grup de persones es va aplegar a l' àgora gironina per des de la plaça d' aquesta vella Girona, iniciar -amb la imaginació- un retorn als esplèndids litorals grecs.

Aquesta invitació al retorn, té un nom: Fascinació per Grècia, el nom de la nova exposició que es pot visitar en el Museu d' Art de Girona. Si no podem solcar les mars Tirrènica, Jònia i Egea físicament, per què no deixem que un Museu ens faci de vaixell imaginari?

Des del port del Museu, comença una travessia al mític hel·lenisme, explicada de moltes formes, tantes, com artistes l' han il·lustrada.

L' Atlàntida de Salvador Espriu.
La història apassionada de Dafnis i Cloe, que Joan Miró va gravar amb una visió sempre tan particular.
I les múltiples cares que li va saber veure Salvador Dalí a la sempre mítica deessa grega de l' amor..?
Creuar El Pont de la Mar Blava de Lluís Nicolau d' Olwer, o fantasiar amb la senzilla música del nen pastor de l' Idil·li de Marià Fortuny.
En el viatge, també hi ha temps per tastar els excessos del Bacchus de Josep Berga i Boada, o contemplar la bellesa nua d' Aglae, Talia i Eufrosine, Les tres Gràcies, que tants escultors i pintors vàren voler posseir.

Realment el camí és llarg; però no pesat. Com més s' avança, més gran és l' èxtasi.

És l' èxtasi de "les noves coneixences, de les aventures que no imaginaves, dels ports que els teus ulls ignoraven"(Ítaca de Konstandinos P.Kavafis). El punt zero del camí ens espera al bell mig de Girona.

Aquell dissabte, reunits a l' àgora, vàrem assaborir una raó més per sentir Fascinació per Grècia: els bons fogons grecs. El Grup Gastrònomic Girona Bons Fogons, ens va apropar a través dels preuats sentits del gust i l' olfacte, als meravellosos paisatges llunyans que acullen una de les cultures més fascinants que han existit mai: Grècia.


http://www.youtube.com/watch?v=SDlYwP1tj6M
Riccardo Cocciante - Margherite