dissabte, 22 de maig del 2010

Somric i dic que no hi ha pressa

M’ho han explicat els que ja hi han arribat. M’ho han explicat els que encara no hi han arribat, però que l’ esperen. El temps m’ ho ha explicat també: el del passat, el del present i el del futur.

M’han dit que la reconeixeré només de veure-la. El seu rostre apareixerà un dia amb contundència en el mirall que em torna el reflexe cada dia. Aquell dia ja no em deixarà desmentir-la més. Aquell dia em mirarà directament als ulls, i no valdran timideses ni excuses.

El sentiment que tinc vers ella és paradoxal. No vull que vingui, però sobretot, no vull que deixi de venir. I potser tinc la sort que d’ aquí a trenta anys, ella hagi evolucionat, com tantes altres coses, i sigui millor que les seves predecessores. Potser d’ aquí poc algú descobreix uns ‘tanins’ del temps, que produeixin els mateixos efectes que un bon vi: que amb el temps, millora. O potser tot queda limitat a dins meu. Potser tot depèn de la manera com li obri les portes quan piqui a casa meva.

Però la vellesa, no m’ il•lusiona. Direu que falta molt, i el temps us respondrà que us equivoqueu. Direu que cal viure el present, i el present us contestarà que ja és passat. Direu, direu...i jo us respondré que penso el mateix que vosaltres. Però el bloc que parla de la saviesa, tenia ganes de dedicar-li un apunt. I jo li he donat permís de només un.

Aquest bloc, malandrí d’ aquells que han invertit el seu capital per una bossa plena de diamants de saviesa, tot remenant entre les possessions d’ aquests rars inversors, va trobar una perla amb aquest valor:

“La joventut és el moment d’ estudiar la saviesa; la vellesa, el de practicar-la.” (Jean-Jacques Rousseau, 1712-1778).
I vaig pensar: menys mal, encara hi ha esperança per mi, potser algun dia fins i tot deixo la tonteria que m’ acompanya.

Però de nou, regirant entre les savieses, una altra perla va aparèixer, ampliant matisos a la brillantor de la cita de Rousseau:

“La vellesa no és garantia de saviesa.” (Aristòtil). Aquesta frase em va agradar tant, que mereixia ésser subratllada amb negreta.

I és que la vellesa no pot donar-nos tantes coses de franc. Ens obsequia amb l’ arruga bella –que diuen alguns. Ens ofereix les respectables canes –encara que puc trobar qualsevol color prou respectable. La mirada cansada...o estirant-li més generositat encara, podem desembutxacar-li fins i tot unes entelades cataractes. Quantes coses d’ insòlit atractiu podem obtindre d’ aquesta venerable dama.
Per tant, la saviesa...l’ haurem d’ estudiar a la joventut. Si som mals estudiants, arribarem a vells, la vellesa ens donarà tot el que hem esmentat, i ens faltarà l’ encant del seny per arrodonir-ho tot. Cal ser aplicats, doncs.

El capvesprol, un ramiol de vent que va de tornada, com la vida que ja ha sigut viscuda, va servir a Pla d’ inspiració per anotar les seves reflexions envers la nostra protagonista:

“La vida és un esforç per assemblar-nos a l’ aspecte que tenim quan som vells. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’ anomena pedantescament la intel•ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos –de la fatiga de la matèria-, és a dir, l’ entrada en la vellesa. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Quan som a la guerra volem fer la pau, i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.” (Notes del capvesprol).

Genial lucidesa la del senyor Pla.

I ara, per acomiadar a la vellesa, i tornar a la plenitud d’ edat que em pertoca, faig meva la lletra d’ una cançó dels Pets:

“Jo somrient
Diré que sóc massa jove per fer-me gran
No hi puc fer-hi res
Massa jove per fer-me gran,
Però això ho cura el temps,
Suposo que ho cura el temps”.


(Els Pets- Massa jove per fer-me gran)


Vell és tan bell - Lluís Llach
http://www.youtube.com/watch?v=HnCS5AkXCdI

dissabte, 8 de maig del 2010

La flor del petit príncep

“Fou el temps que vas passar amb la teva rosa, el que la va fer tan important”.

“Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles, endiumenjades amb una sola filera de pètals. Un matí apareixien entre l’ herba, i a la tarda morien. Però aquella havia brotat un dia i el seu brot no s’ assemblava a cap altre. El petit príncep en pressentia una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai de preparar el seu bell aspecte, dins de la seva cambra verda. Tenia molt de compte a escollir els colors. Es vestia a poc a poc, ajustava els pètals un a un. No volia sortir tota esparracada com les roselles. Volia aparèixer en tota l’ esplendor de la seva bellesa. N’ era molt de coqueta! La seva toaleta misteriosa havia durat dies i dies. I heus aquí que un matí, en sortir el sol, esclatà.

I la flor, que havia treballat amb tanta precisió, va dir tot badallant: "Tot just m’ acabo de despertar…Perdona…encara vaig tota despentinada…"

El petit príncep, aleshores, no pogué contenir la seva admiració: Que n’ ets de bonica!

(Fragment d' El Petit Príncep d' Antoine de Saint-Exupéry)

Que n’ ets de bonica…flor pàl·lida que baixa amb solemnitat la graonada de la Catedral; i vosaltres, les que remunteu les escales que aboquen al Seminari, i que amb els vostres colors, edifiqueu una Catedral sense pedres...que boniques sou! Gira-sols que reteniu la llum del sol per obsequiar-la a la cúpula d’ uns banys antics. I vosaltres, vermells geranis, bellesa anacrònica dins la foscor i sobrietat de la introvertida Església de Sant Fèlix.

Avui, Girona s’ ha transformat en un planeta de flors. Durant dies, dins la cambra verda oculta de les mirades, jardiners de diferents oficis, amb parsimònia, amb delicadesa, amb sensibilitat…han anat preparant el bell aspecte de les ‘seves’ flors. Han escollit els colors; ajustat els pètals un a un.

I heus aquí que un matí d' un dissabte vuit de maig, en sortir el sol…esclatà.

Bon Temps de Flors a tothom!


http://www.youtube.com/watch?v=pYH8HepFpRI
Juan Luis Guerra - Te regalo una rosa


dissabte, 1 de maig del 2010

L' amagatall dels pensaments

Jeroni Baltrons vivía a Vilablanca de l’ Empordà. Una vila petita que potser és blanca o potser no. Potser existeix o potser algú l’ ha fundada amb el pensament. Però en algún lloc existeix. És qüestió de fe. (O de llegir).

Jeroni Baltrons, era un autèntic pagès renegaire. La vida l’ havia tractat amb duresa: una casa galant, riques terres, bons pernils i cansalades al rebost. Raons més que suficients per queixar-se…de vici. En certa ocasió, en el que les circumstàncies donàren la raó a la seva irascibilitat innata, ofegat pel verí del enuig, esbufegar:

“Si els homes no poguessin amagar els seus pensaments, si se’ls hi veiessin nedar a dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall, aquestes coses no passarien. Ni el negociant estafaria, ni la muller encobriria traïcions que sospito, ni cap intriga podria reeixir. Heu-vos aquí acabats els hipòcrites. Mai més enganys, mai més traïdories!”.

En una cosa tenia raó: els pensaments es coven en el laberíntic amagatall de les cavitats del nostre cervell. Un pensament, per naturalesa, sempre s’ amagarà. Recollirà de l’ exterior imatges, missatges, olors, dolors, plaers, i allà on ningú el veu, en els camins sinuosos de la nostra ment, teixirà un material nou: un significat. I just en aquell instant, les imatges parlaràn, els missatges s’ entendràn, els olors seran olors…o pudors, els dolors faran mal, i els plaers seran allò que perseguirem tota la nostra vida, sense descans. El pensament haurà dit la seva. I ens ho haurà dit només a nosaltres. Ningú més se n’ assebenterà. En Jeroni Baltrons en serà ignorant.

La poetessa Montserrat Abelló, va expressar d’ aquesta manera el que tant preocupava al pagès empordanès:

“I dins meu una veu em diu:/ vine amb mi a contemplar/ com són les paraules per/ dintre,/ a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells/ que estimes i amb qui has/ conviscut al llarg dels anys/ i encara no coneixes.
Mirades que fugen,/ pensaments tancats, potser/ només desclosos en moments/ fugaços o en la intensitat/ del desig.
Però mai a dins,/ sempre a la vora del torrent/ de silencis o de paraules;/ sempre a punt i amatent,/ però sense saber, sense voler.”


El 1880, un escultor francès va immortalitzar la imatge d’ un home pensant. Jeroni Baltrons l’ hagués fet amb gelatina transparent. Auguste Rodin, més acorde amb la realitat, va escollir un material que opacava els pensaments, i només se’n veurien els seus efectes en l’ expressió corporal de la figura. Va fer El pensador de bronze. “Un home sentat sobre una roca. El seu cap sobre un puny, preguntant-se. Pensaments fèrtils lentament neixen en la seva ment. Ell no és un somiador. Ell és un creador”.

El vint-i-tres d’ abril d’ enguany, hem vist taulells plens del resultat de milers de dones i homes pensant. Cossos que no són de bronze ni de gelatina, sinó d’ un material que germina meravelles. Tal i com va escriure la pensadora Montserrat Abelló, aquells taulells plens eren com “si una veu ens digués: vine amb mi a contemplar com són les paraules per dintre”. Cada vegada que es presenta un nou llibre en algún taulell, és com si un pensador ens convidés a veure “els seus pensaments amagats com si fóssin peixets de colors dins un anap de cristall”. Si Jeroni Baltrons hagués pogut fer un passeig per la Rambla…

Per cert, sabeu el lloc on existeix Jeroni i el seu poblet? No podria ser en un altre lloc: en el pensament. Un dels grans pensaments catalans: el d’ en Joaquim Ruyra. (Relat curt El malcoltent).

Florent Pagny - Ma liberté de penser
http://www.youtube.com/watch?v=lJY8fhGTMU0