divendres, 25 de desembre del 2009

Escrit de perfil

Ja arriba! Ja és a punt de treure els nassos per casa nostra. S' acosta...tan ràpidament com ho fa el trenta-u de desembre. I just quan tenim a sobre l' últim dia de l' any, apareix l' home que té tants nassos com dies té l' any. Aquell que tant espanta la imaginació dels més petits. No discerneixen que ells mateixos, aquell dia, també es converteixen en els nens que tenen tants nassets com dies té l' any. No ensumen la trampa.

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.

Era un reloj de sol mal encarado,
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.
érase un espolón de una galera,

érase una pirámide de Egipto;
Las doce tribus de narices era.

Érase un narcicísimo infinito,
Muchísimo nariz, nariz tan fiera,
Que en la cara de Anás fuera delito.

L' afortunat a qui anava dirigida aquesta poc romàntica poesia del segle XVII, era un Home dels nassos de l' època. I qui va tenir el detall de tocar-li els nassos amb aquest escrit, va ser Francisco de Quevedo. Anava dirigida al seu estimat enemic Luís de Góngora. I és que, certament, Góngora no solament va ser un gran poeta; també fou, un gran nassut.

Sortosament, la saviesa popular és més benigna amb les dones i homes dels nassos.
"El qui té el nas gros té seny per dos"
"Nas llarg, burleta i descarat"
"Nas punxegut, enginy agut"
Prova de la veritat del refranyer, és la descripció que en fan uns amics del nassut més romàntic de la història:

- No diuen què és un home dels més brillants i rars?
- És el més exquisit dels éssers sublunars!
- És estrany, excessiu, extravant, bandarra; heroic en la batalla, i en la pau ocurrent.
- Du posat al mig del rostre, un nas com una passarel·la. No es pot veure, passant, una semblant tarota sense esclatar a l' instant en una gran riota; un cop calmats, direu: "Se'l treurà de seguida", però no se'l treu, perquè l' ha dut tota la vida!
(Fragment Cyrano de Bergerac - Edmond Rostand)

Aquest membre del nostre rostre li ha tocat compartir espai amb companys molt seductors (els ulls, la boca...). No obstant això, plantat al bell mig de la nostra fesomia, pot convertir-se en el reponsable de fer-nos sentir les evocacions més embriagadores de la vida. Així que, preparem els nassos, els xatos, els punxeguts, els prominents, els bonics i els simpàtics...i flairem la vida. I recordem que, dintre de pocs dies, en tindrem tants com dies té l' any.

ADRIÀ PUNTÍ - Coral·lí
http://www.youtube.com/watch?v=34bz9Yk5_50

dissabte, 19 de desembre del 2009

A un record

"Vull recordar / que no vull oblidar / car vull ser jo mateix / car no vull patir massa.
Vull recordar / que no vull oblidar / que vull oblidar/ car vull conéixer-me.
Car no puc pensar / sense recordar / car no puc voler / sense recordar / car no puc estimar / car no puc esperar / car no puc oblidar / sense recordar.
Vull recordar / el passat i el futur / i vull recordar / que aviat jo seré oblidat".
(Contra l'oblit - Erich Fried 1921-1988)

Et trobo a faltar.
Com t'he trobat a faltar tota la meva punyetera vida. Vida, per cert, que em vas donar tu. Gràcies, què amable.
El silenci s' ha aliat amb la buidor per desorientar sentiments que estaven fets per ser aprop teu. L' anestèsic del temps, els ha adormit.

Em va doldre la teva presència. Em va doldre la teva absència. I mentrestant m' he fet gran, i no ho has vist. I mentrestant t' has fet vell, i no ho he vist.

Ets un tema que em treu l' humor. L' únic...tens aquest privilegi. La resta d' històries que comparteixen la meva existència, les disfresso de comicitat, per fer més bonica la tristesa de la que estic feta, el material que em vas regalar.

Avui, després de vint i cinc anys enterrat a la terra dels records, he sabut que tots aquests anys hem compartit la ciutat que ens va veure nèixer en juliol. Mai hem coincidit, com mai coincidirem.

A tu, que t' anomenes passat, no et dedico aquest escrit:

"Jo sóc l' encreuament dels vostres carrers / la intersecció de les vostres linies / la desembocadura dels vostres rius / el focus elèctric dels vostres signes oposats / que espera encendre's una nit.

Jo sóc la veu del teu silenci decretat / l' angoixa de la teva orfandad com a fill / la carn de la teva alegria com a pare / la sang de la teva ferida com a home / que tremola pensant en l' aglevament.

Sóc el call de les vostres espatlles vençudes / l' ombra de les vostres figures heroiques / la bescara de les vostres alegries escasses / i totes les revolucions del vostre pols / que ningú ha pogut apaivagar.
(Gilberto Ramírez Santacruz - Padre i Madre)

Esos Locos Bajitos - Serrat

http://www.youtube.com/watch?v=98AZoTWpsgc

dissabte, 5 de desembre del 2009

El millor Voltaire en el pitjor món

- "El millor dels mons possibles!" va dir Leibziz.
- "Aquest món és el pitjor dels possibles" va dir Shopenhauer.

I tots dos vivien en el mateix món. El millor. El pitjor.

Hi havia una vegada, en el millor i pitjor món possible, un noi anomenat -molt poc casualment- Càndid. Enamorat de la millor dona possible, Conegunda (he dit la millor dona, no el millor nom). Ensenyat pel millor mestre possible, en Pangloss.
De la vida en Càndid n' esperava tot, i del món, un paradís d' Edén, amb Eva amb fulla de parra inclosa i pomers sense pecat que donessin tonelades de pomes cada any, per fer compotes i el que fes falta...(potser això últim és una versió massa exaltada de l' optimisme. Disculpeu)

El cert, és que la vida i en Càndid no pensaven el mateix.

Vivia en un castell perfecte, i el fan fora de forma imperfecte. Viatge en busca del millor món...i naufraga en el pitjor mar. Estima la terra, i la terra li correspon amb un gran terratrèmol. Creu amb la justícia i el jutja la Inquisició. S' enriqueix amb el "fang d' or" d' El Dorado, i s' empobreix amb el fang marronós del camí.

"Ja veus, amic, què trencadisses són les riqueses d' aquest món; res hi ha de sòlid, com no sigui la virtut i la felicitat de veure novament a Conegunda"

I la vida li va donar la sorpresa de veure novament a Conegunda; però més que una sorpresa, era un espant. "Ennegrida, ulls lleganyosos, pits eixuts, cara arrugada i braços morats", amb aquesta aparença apareixia novament a la vida de Càndid, la millor dona del món.

El nostre protagonista no va tenir ocasió de conèixer a Saramago, però segur que hagués coincidit amb ell amb la frase de l' escriptor portugués "jo no sóc pessimista, el que passa és que el món és pèssim".

Aquest no és un post pessimista; ni optimista; sinó tot el contrari.

És un reconeixement a un filòsof intel·ligent, irònic i enginyós. Que va usar el llenguatge directe en el millor món que pitjor l' acceptava. Amb tinta plena d' esperit revolucionari, Voltaire va escriure la novel·la curta Càndid o l' optimisme, i va provocar un escàndol als sectors més conservadors del seu temps...i d' això va el meu post.

Louis Armstrong - What a wonderful world
http://www.youtube.com/watch?v=rslff8ANPe0