dissabte, 25 de desembre del 2010

"Desitjo que t'agradi"

Sóc una nina de drap. Fa temps que reposo en la quarta filera d’una familia de lleixes que conviuen en un moble vell d’un immoble vell, que no per ésser vell, és més elegant. L’immoble, el moble i les lleixes, fa vint anys que són igual d’ordinaris.

No estic sola. Em fan companyia silenciosa un bon grapat de llibres de lloms irregulars i altres objectes amb cara d’avorriment. Diuen que si els mires, els llibres parlen, però els botons dels meus ulls no ho han vist mai. Així que, resignadament, hem fet del silenci, la nostra llengua comú. Ells s’han tancat dins les seves cobertes, fabulant sobre el món de veritat i els mons de mentida (la mentida és més variada). Segur que ells són els que més es diverteixen, però segur que jo, sóc la que millor aparento divertir-me. Sempre somric. Però us explicaré un secret: el meu somriure és pintat…

De tant en tant, ens ve a visitar un drap de la pols amb cara de pocs amics. Sempre que el veig, m’inspira una compassió que si tingués cor sentiria. És com jo, amb pell de roba; però el seu cos és un troç de rectangle amorf, deixat i brut. Crec que la vida no li somriu, i ell…no somriu a la vida. Només li neteja la cara.

Però no sempre les coses han estat així. Va haver-hi un temps on jo desconeixia l’existència d’aquesta lleixa que m’aguanta…i que l’aguanto. Eren temps d’esplendor, de festes cada dia, d’abraçades i petons. Els meus botons brillaven més que mai, i el meu somriure de mentida, era de veritat.

Recordo el dia que vaig arribar a l’immoble no tan vell. Ho vaig fer embolicada de papers de colors i un “Desitjo que t’agradi”, enganxat vora un llaç lluent. I vaig agradar. Davant meu, una nena amb botons vellugadissos i somriure ple de dents, amb mirava amb rostre de felicitat (i no era una aparença…). Ella em va abraçar, jo la vaig abraçar, i allà mateix, vàrem segellar el nostre amor…temporal. Des d’aquell feliç moment, cada dia jugàvem juntes, jo amb la meva nena, ella, amb la seva nina.

Erem inseparables. Fins i tot, dormiem juntes…com enyoro la calidesa dels seus llençols! Al matí, quan la mare ens cridava, ens llevàvem a corre-cuita i baixàvem enriolades per les escales que conduïen a la cuina, i allà compartiem el primer àpat (jo ho feia veure dins el meu cos d’aparences). Tot seguit venien unes hores més tristes, quan ella m’abandonava per anar a veure parlar llibres a l’escola.

Un dia però, la meva nena va canviar. Va canviar el seu cos, els seus vestits, la seva forma de riure, de parlar…i el pitjor de tot, la forma de mirar-me. La seva cara va començar a semblar-se a la meva, una cara d’aparences, un somriure pintat de color vermell, com el meu. Per què es pintava la cara, si en tenia una de veritat? El meu cap sense cervell no entenia moltes coses.

Després d’això, el meu final cada dia era més a prop. Tenia la forma de lleixa, una senzilla lleixa, d’una familia de lleixes, d’un moble vell, d’un immoble vell. Però no estaria sola. Uns llibres silenciosos i un drap amb cara de pocs amics farien dels meus records un món de mentida molt millor del que cap dels llibres podrà mai inventar.

FI DE LA NINA. FI DE LA NENA.

Noia de porcellana
http://www.youtube.com/watch?v=hiLr9P42RkM


*Dibuix nina - Carme Vilar

dilluns, 6 de desembre del 2010

Anada i tornada



A poc a poc –que és poc amb la rapidesa dels vehicles actuals- deixem Girona enrere. La meva ‘estimada’ Girona…de tan estimada, hi ha moments que m’esgota. Girona porta sobre les seves espatlles de pedra, la meva vida sencera. Sentiments,propòsits, il·lusions, esperances i decepcions. Aquesta ciutat està tan plena de mi i jo tan plena d’ella, que a vegades necessito buidar-la, o buidar-me...
És la Girona que m’enamora, la que m’obliga a allunyar-me, a buscar noves i desconegudes ciutats, ciutats sense arrels que m’atrapin, per oxigenar l’amor que sento per ella. Potser ella ho interpreta com una infidelitat, però és que massa fidelitat, pot emmalaltir-me.

Rumb a una ciutat sense compromisos, disposada a ensenyar-me tots els seus encants, i jo, disposada al joc de la seducció. Trepitjaré cadascun dels seus racons, sense pressa, amb la delicadesa d’un principiant, descobrint que s’hi amaga darrere cada nou encreuament, descordant els botons del vestit de benvinguda. Els meus ulls miraran amb delit, els meus dits tocaran noves textures que em recordaran tactes familiars. Observaré a la seva gent, aquella que camina sense mirar, amb els ulls fixos en els seus destins i els seus pensaments. I així, per un dia, la seva ciutat serà més meva que d’ells, perquè jo la miraré amb una mirada nova, amb curiositat, sorprenent-me per allò que ja fa temps que és vell, i que cap dels seus hi para atenció. La meva mirada la farà verge de nou.

Evitaré les grans avingudes, aquelles que de tan grans són impersonals, i buscaré la intimitat dels seus carrerons estrets, de façanes de cases antigues, de balcons amb roba estesa…i secrets amagats. La sola de les meves sabates acompassarà la descoberta.

Tot això penso, mentre deixo enrere la meva ciutat estimada. Davant, m’espera la frontera franquejable. Pel camí, l’aire fred d’una tardor emmascarada d’hivern, fa que m’arrauleixi en el seient d’acompanyant del cotxe. En els seients de darrera, uns amics i unes mandarines, donen al trajecte un aire molt més càlid del que hi ha a l’exterior.

I per fi, uns quants camps de vinyes més enllà, arribem a la ciutat verge de nosaltres.

Avui és dia de mercat, i com tots els dies de mercat, d’aquí o de mès enllà, la ciutat eclosiona. Una simbiosi de gent, d’aquí o de les seves estimades ciutats, marxen amb ritme discordant entre els passadissos estrets de les parades de producte més o menys fresc. Formatges, verdures, moluscs, espècies. El producte s’exhibeix, els cistells s’omplen, les carteres es buiden, i els calaixos, fan calaix. Tothom content. El mercat recull i se’n va. La ciutat es queda i nosaltres ens quedem amb ella.

Narbonne, una ciutat feta de pedres inacabades, on s’evidencia sense amagatalls, amb complexos dissimulats, o assimilats pel pas dels segles, la veritat universal de que els diners mouen més muntanyes que la fe. Narbonne és la bonica i petita ciutat del gran santuari inacabat. Un defecte especial, singular...i bell.

I així, entre carrers, places i santuaris inacabats, la fosca cau sobre els nostres ulls. És hora de tornar. De fer les paus amb les nostres pedres nummulítiques. El viatge de tornada va més carregat d’equipatge. Les bosses del mercat, les converses compartides, les mirades prenyades d’imatges, els estòmacs tips, el cansansi acumulat. La foscor convida a tancar els ulls, i només la solidaritat amb el conductor ens fa rescatar les poques forces que ens queden, per somiar…però amb els ulls oberts.

Fi de trajecte d’aquest apunt.

divendres, 26 de novembre del 2010

El joc és senzill


El nen juga al carrer. La tarda encara és jove quan surt de l’escola, tot i que el sol es cansarà aviat. El joc és senzill. Consisteix a enlairar la pilota el més amunt possible, amb la certesa de que tard o d’hora tornarà als seus peus. És igual que la faci fora, que l’engegui lluny amb un cop de peu violent. La pilota tornarà. És la seva amiga fidel. En cada enlairament, el nen veu créixer l’esperança que s’esvaeix ràpidament quan la pilota davalla de nou.

Un punt a la llunyania…quina enveja.

Absort en aquest pensament que creua els límits de la seva infantesa, no s’ha adonat que el cel ha quedat poblat de punts distants…i lluminosos. La nit prematura ha envaït la tarda. Recull l’esfera que fa poca estona era un anhelant punt llunyà i emprèn el camí que el porta a casa.

A casa no hi ha punts…ni comes, ni punts i comes. No hi ha parèntesi. Tampoc paraules amb minúscules. Totes són majúscules que no troben el descans de cap pausa, apressades per un neguit infinit d’interrogants i signes d’exclamació. Histèric. Cansat. El nen s’ho mira i usa el silenci com a resposta. Sí, els pares també juguen. És un joc brut. Consisteix a veure qui perd més. Però qui perd més és el que més calla: el nen que somia amb punts que s’enlairen a la llunyania.

Sopen. Uns parlen molt; altres sopen més. Les veus del televisor se sumen als sorolls que surten de les boques obstinades dels pares. El nen només té ulls, l’únic espai vital que li han deixat per comunicar-se.

I per fi la nit. La foscor, tard o d’hora, es menjarà les veus que el dia desvetlla. Amb un fil de veu, el nen s’acomiada. Agafa l'estimada pilota i corre a tancar-se dins el seu món de quatre parets, una finestra i una porta…tancada. I torna a jugar. El joc és molt senzill. Consisteix a edificar un castell amb torres molt altes i murs molt forts, imbatibles al joc brut dels pares. Juga i juga i finalment…s’adorm. Més tard, s’adormiran també les veus que sonen a la llunyania, al final del passadís. Segur. Fins demà, les úniques veus que s’escoltaran, seran les que l’inconscient del nen ha emmagatzemat en el traster d’objectes inútils de la memòria.

Un dia (o la suma de més d’un dia), el nen es farà gran. La pilota s’haurà desinflat. Els pares hauran quedat afònics. Les majúscules es faran microscòpiques. Però el cel de la nit seguirà tant ple de punts llunyans i lluminosos com temps enrere. L’home els mirarà, en silenci, i el traster del seu inconscient, aprofitarà per parlar paraules velles. El nen gran les escoltarà amb ulls humits. Llavors recordarà el punt llunyà de la seva pilota mentre s’enlairava. Així de llunyanes han quedat les paraules velles…i punt.


(Dibuix: franciscoponce.com)

dissabte, 6 de novembre del 2010

Mentre visquis, viu


- No voldras dir-me que és una història d’amor?
- Sí, és una història d’amor.
- De qui, de dos vells?? Però Marcos, la gent no voldrà veure això, no sé si m’agradaria veure-ho jo, que sóc vella.




Aquesta és la conversa que van mantenir fa uns pocs anys el director Marcos Carnevale i la vella China Zorrilla. Parlaven de la pel·lícula Elsa y Fred (2005). I ella es va equivocar.

Una història d’amor en comptes d’una història de mort. Els cors potser són vells, però les històries d’amor donen ganes de bategar. Les de mort, d’aturar-se. Però aquesta no és la raó principal de l’èxit de la pel·lícula. La raó té un nom: China Zorrilla.

L’Elsa (China Zorrilla) és una jove de 82 anys. Encara no ha trobat el moment de fer-se vella, i no serà per falta d’anys. Però la vida plena d’aventures, reals o imaginades; el món que no para de girar, i que a cada volta li descobreix un nou món, l’ha tinguda ocupada i fascinada tot aquest temps. Un segon rere l’altre i ha viscut una vida sencera. Però l’Elsa…no perd el temps comptan el temps. Prefereix que el temps compti amb ella.

En Fred (Manuel Alexandre) és diferent. Ell és un vell de 77 anys. Fa molts anys que és vell. La bateria de pastilles que pren cada dia li fan de busques d’un rellotge que marca el compte enrere. Per ell, la vida són quatre parets. Grises. Vidu d’una dona 'apassionadament' ordenada. “Explica’m coses de la teva dona. Quins records t’han quedat d’ella? Com era?”, li pregunta l’Elsa en un moment del film. El vell respon: “(…) Ordenada.” I punt.

De l’Elsa, en canvi, és dificil recordar ‘tot’ el que és. És moltes coses. Divertida, entremaliada, intel·ligent, carismàtica, informal, plena de comentaris espurnejants, de frases incompletes que són l’enveja de qualsevol frase sencera. Els 82 anys només són una anècdota.

En aquest punt és on, parlant d’històries d’amor, en vaig enamorar de la persona que hi havia darrera el personatge. L’Elsa en moltes coses és igual a la carismàtica actriu uruguaiana que l’interpreta, China Zorrilla. Fa dos anys deia: “Tinc 86 anys i em sento absolutament jove. Miro el calendari i dic: “Deu meu, he fet 86 anys, però no sé on els he posat. Treballo, faig teatre, planifico viatges. En fi, estic viva.” Ara en té 88. I segueix viva.

En el seu vuitanté aniversari, Eduardo Galeano li va escriure aquesta dedicatòria:
Per a China en els teus primers 80, i siusplau, no t’oblidis de seguir naixent.”

S’ha passat 88 anys naixent cada dia, fent una millor versió d’ella mateixa. Els anys no solament serveixen per fer-se vell; també donen temps per fer-se brillant.

A la vida li ha demanat només una cosa: “La felicitat quotidiana, dona’ns-la avui”. “Amèn, China”, ha respost la vida. A la mort: “No vull núvols; no vull àngels; quan em mori, solament vull que sigui igual que en la vida.”

Jo, de jove, vull ser com ella.

Fragment Elsa&Fred
http://www.youtube.com/watch?v=g39vTGrx3Ts

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Posar el crit al cel

“…vaig sentir un crit infinit que creuava la natura.”

Així es sentia Edvard Munch una tarda de finals del segle XIX. El crit que va escoltar venia de dins seu, i era tan desesperat que la natura freda, salvatge, de Noruega es va estremir.

D’aquell crit infinit, La desesperació, muda, latent, ofegada per un cel ferotge i sagnant, va apoderar-se d’una de les seves teles. Però la natura no es va trasbalsar. Era un crit reprimit, contingut. L’home encara semblava home, vestia com a tal. La desesperació podia controlar les formes. Es camuflava rera una imatge de tristesa i solitud, que poc tenia a veure amb la fúria que el cel, el protagonista més sincer de La desesperació, sí s’atreveia a expressar.

I llavors la va recordar. Aquell rostre esgarrifós, desdentagat i ple de mort que havia vist en la Gran Exposició Universal de París. Aquell rostre momificat portava encastat el crit capaç de fer tremolar al món sencer. Amb ell el cel perdria la serenor, i els freds fiords de Noruega desdibuixarien la forma que els feia únics. En canvi, els sentiments d’ Edvard Munch, per fi, quedarien clarament perfilats.

Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar a les fosques que duia el lladre a dintre, que ningú més que jo, ell, m’ estava furtant la calma” diu Mercè Ibarz en la seva novel•la Febre de carrer (2005). El lladre de Munch l’havia deixat indigent de calma…però opulent d’ inspiració. El crit que sovintejava dins seu com un bon enemic íntim feia passeres en les seves obres, aconseguint ràpidament cridar l’atenció. El virtuós règim nazi no va resistir l’“art degenerat” de l’artista…com suportar veure exposats en galeries artístiques crits com els que ells intentaven ocultar?

Però Munch ho tenia clar. No havia vingut a pintar escenes idíl•liques i còmodes a la vista. “No es pintaran més interiors amb gent que llegeix i dones que texeixen. Es pintaran homes que viuen, respiren i senten, que pateixen i estimen.” (Manifest d’ Edvard Munch el 1889). I Munch va pintar homes/dones que moren; que en l’acció de respirar, expiren més que inspiren; que de tant sentir, s’insensibilitzen; que temen estimar...i per damunt de tot, Munch va pintar homes/dones que pateixen. Homes/dones Munch.

Mai li van faltar raons a tants crits i patiments…encara que la desraó el vigilés d’aprop.

A crits de pinzell va bastir ressonàncies d’angoixes, traumes, bogeria y dolor. Els colors freds i calents de la seva obra reflexaven a la perfecció una personalitat que sentia en calent i en fred, mai en color pastel. La resposta a l’altra banda de la tela va ser, és i serà, escàndol, admiració, curiositat, incomprensió, repulsió, por…mai indiferència de color pastel.

Recupero a Mercè Ibarz amb el seu Febre de carrer per acabar diguent:

“Tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.”

Miquel Abras-Crida
http://www.youtube.com/watch?v=Igsy70gZUoY

diumenge, 10 d’octubre del 2010

"Sóc la tardor", diu la tardor


Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, Joan Vinyoli, amb pas prosaic però sempre poèticament calçat, va contemplar “com l’estiu, a poc a poc, es despenjava”. (Pròleg El camí dels mesos de l’any – 1956)

En una d’aquelles immersions a la natura, fisiològicament vitals per a Vinyoli i espiritualment vitals per als seus poemes, va topar-se amb la Tardor. Si ella va trobar en el poeta les paraules que emmirallaven la seva personalitat, ell va descobrir-hi olors de sotabosc que evocàven el declivi del cos humà.

Xacrós, feble de cames, l’arquitecte
de la tardor va enfilant-se pels troncs
a retirar, fulla per fulla, els coures,
els roigs morats, els ors inconsistents,
per deixar dura i neta l’estructura
del casal de l’hivern que li va a l’encalç
.
(Fragment de L’arquitecte)

Un passeig per la natura ens recorda el cicle de la vida, imparable. Mentre la natura s’acoloreix de tonalitats més profundes, l’ésser humà es sotmet a l’obra cada vegada més minimalista de l’arquitecte de la tardor.
Paisatges i cossos es transfiguren. La vida que mor serveix d’adob per la vida que neix. Les castanyes, les glans, “els perfumats bolets d’un novembre plujós” (referències vinyolianes). El reconeixement del treball de tota una vida, els fills dels fills, els records, les enyorances. Els ‘petits tresors’ de la natura seran els fruits del seu ocàs. L’arquitecte de la tardor, fecund i destructor de mena, ens deixarà sense fulles, però no sense les nostres arrels. D’ elles, naixerà allò i aquells que ens succeiràn: els petis – i grans – tresors del futur. Aquest és el camí que recorre els mesos de l’any.

Un camí, per altra banda, molt transitat.

Poetes, músics i pintors, equipats amb motxilles carregades de sensibilitat, vàren emprendre el metamorfòsic camí de les estacions.
Vivaldi, hi envià un dels seus violins perquè experimentés la turbació que provoca als sentits el vi novell fill de la tardor. Claude Monet, tot endinsant-se'hi, va contemplar com el seu Pont Japonès quedava soterrat sota l’esclat imperatiu dels colors tardorencs. Arcimbolo, veié com s’hi reflexava el rostre voluptuós de la riquesa dels camps a la fi del seu cicle productiu…

Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, el nostre calendari ha arribat a la tardor. Un Vinyoli metafòric va dir en certa ocasió: “Sóc la tardor”. L’octubre, de fulles seques, de platges desertes (per fi); de deveses humides, de terrasses buides; de dies més curts, de nits més llargues; de fires, d’activitats; de sants i de tots sants; de mànigues llargues sortint al carrer, de mànigues curtes hibernant; d’escoles plenes de nens, de feines plenes de cabòries; de vi nou, d’embriagueses velles.

Metàfores a banda, l’octubre ens diu: “Sóc la tardor”.

(*Imatge: darabuc.cat)

Gerard Quintana – Caic
http://www.youtube.com/watch?v=RFw9nmXduNQ

dissabte, 18 de setembre del 2010

Això no és una pipa


És veritat. Mai seria una pipa un fragment de tela pigmentada, per molt que s’ hi esforcés. No he vist cap fumador tan desesperat com per despenjar un quadre i fumar-se’l, només perquè en ell s’hi representa l’ objecte de la seva addicció. Cert, les traces de pintura són exactament igual que qualsevol pipa de fumar. El petit recipient cilíndric i el tub allargat que desemboca en el broquet. Però René Magritte no va fabricar una pipa. René Magritte va pintar una pipa. I per si algú en tenia dubtes, va deixar escrit a peu de la pipa fictícia la llegenda esclaridora “Ceci n’ est pas une pipe”. Encara que sembli mentida, l’ obvietat de Magritte va ocasionar-li molts retrets. Però és que encara que sembli mentida, els humans, massa sovint, ens conformem en ser simples ignorants. C'est ça!

Magritte, en canvi, no va conformar-se ni en la simplicitat, ni en les obvietats, ni en el que apareixia davant dels seus ulls ni en la carregosa definició de les paraules. És o no és? És el que sembla o sembla el que és?

Magritte era el que semblava? O com la pipa pintada, ell també era una traïció de la seva pròpia imatge? Si hagués pogut escriure una llegenda que el precedís, hauria escrit “Això no és un Magritte”?
Què era Magritte? Un burgés gris, vestit de gris, amb corbata, levita i barret, rèplica exacta d’ altres burgesos? Era un més d’ aquells petits i insignicants homes-pluja que gotejaven en massa sobre el ferm d’ una ciutat a Golconda? Homes iguals, igual de transparents que la pluja? Un Magritte, pintat o de carn i os sempre respondria: No és tan obvi com creus.

I es que Magritte, vestit de multitud, era singular. La disfressa de normalitat el permetia ser diferent sense ser molestat per mirades inquisitives. Passar desapercebut en el seu aspecte físic, el permetia sobresortir en el seu aspecte mental. No necessitava una imatge especial per ser especial. Ell era especial. Les inamovibles definicions del que és normal i adequat de la gran majoria, serviria d’ inspiració genial per a reflectir en els seus quadres.

Genial, sí, genial. Genial fusionar en un mateix espai el dia i la nit, en plena convivència, però sense confondre’s qui és qui. Un crepuscre on els seus ingredients es mantenen clarament separats i intactes. L’ ocàs pertany als dos: a la claredat del dia i a la negror de la nit. L’ imperi de les llums és el màgic moment en que el visible i l’ invisible es retroben.

Genial, sí, és congelar el temps present, passat i futur en un rellotge, una xemeneia i una locomotora de tren (El temps atravessat).

Genial també, sí, pintar la mort envaint la vida i els espais i objectes que la conformen. Volem immortalitzar la bellesa de l’eterna juventud, però la mort, invariablement, sempre serà el nostre últim posat (Madame Récamier).

Pintar un home sense rostre. Què importa si va ben vestit? Pintar una dona de carn i os; per què no fer realitat els desitjos? (La temptació de l’ impossible). Pintar uns ulls blaus amb núvols. Els ulls són el reflexe de l’ ànima. L’ ull de Magritte reflexe l’ ànima del món: ennubolat (El mirall fals). Un mirall que retorna la imatge que els demés veuen d’ un mateix, no la que un vol i espera veure (Reproducció prohibida). Un vestit de nit, vestit de pell, com així ha de ser...

Volia que veiessim el que es veu i el que no es veu. Que ens adonéssim que molt sovint el que no es veu és més real que el que es veu, i al mateix temps, i portant la contrària a l’ asseveració anterior, que assimiléssim que el que veiem ja és el tot, i explicar-l’ho és desvituar la seva esséncia. “Les coses no tenen significat; tenen existència”. Complicat? Sí, però no per a tothom. Senzill? Sí, però no per a tothom.

Ça c’est Magritte!

dilluns, 30 d’agost del 2010

“Aquesta cosa absurda: un poeta líric” (M.Torres)


Tenim set d’ existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’ unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

El temps i la realitat van cloure a Màrius Torres solament trenta-dos anys. A partir de llavors, en Màrius va començar a existir més enllà de les formes. Sostingut de les ales enormes del lirisme, el poeta vola –i ens fa volar- de cap a cap els àmbits de l’ eternitat.

Tenim set d’ aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’ encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l’ Infinit.
(Poema 56)

Set. Set de llibertat. Set d’ infinit. Aquesta és la necessitat que va voler contagiar-nos. Només qui té set, desitja beure...i veure. I de tant en tant, per aquella cosa absurda de la genialitat, tenim la sort de topar-nos amb un assedegat que transforma allò que beu i veu en poesia. Així neix en Màrius Torres.

Neix un estiu i se’n va un hivern. Així, amb més somnis que vida. Covant pensaments i sentiments verges d’ experiència. Fins i tot el seu amor anava vestit de paraules púdiques, defugint la carnalitat d’un amor nu d’ idealització. La malaltia del seu cos i la del seu país li vàren robar les esperances i les experiències que els somnis s’ entossudien a imaginar.

Així va fer-li saber a Joaquim Gili, l’ arquitecte amb qui compartia més que un parentesc:

Hi ha molta gent que es fan il·lusions pel 1943. Jo no sé; fa set anys que col·lecciono desil·lusions, i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa en res.(…) I m’entra curiositat per descobrir-me-les. No tinc la il·lusió de ser guapo, ni savi, ni ‘afortunada en amores’. A l’ últim, faig la conclusió que les meves il·lusions deuen ser creure que hi ha molta gent de la que visc allunyat per força, i que malgrat això em recorden i m’ estimen. En fi, que hauré de consultar un especialista en il·lusions inconfessades. En saps cap?”
(Poesies de Màrius Torres A cura de Margarida Prats Ripoll)

Dinou dies després, Màrius Torres va abandonar definitivament la seva col·lecció de desil·lusions, i va deixar per a l’ eternitat les il·lusions. Avui, que el dia ens recorda que fa cent anys va venir al món un poeta de cos caduc i poesia perenne, m’ ha semblat que la cosa menys absurda que podia fer era parlar d’ Eternitat.

Cançó a Mahalta- Marius Torres
http://www.youtube.com/watch?v=03XqImlUkYo

dissabte, 14 d’agost del 2010

Donant corda al temps


Tic-tac, tic-tac, tic-tac, cucut, cucut, dong, dond, ding-dang-dong, ding, ding…tic-tac, tic-tac, tic-tac…
Entre els meus records d’ infantesa, ells hi són. Els rítmics batecs del temps encastats dins de cavitats majoritariament de fusta.

Recordo els rellotges de l’avia. Ella vivia just al cantó nostre. Porta oberta per porta oberta, creant l’ efecte d’una única casa; gran. Quan jo era de curta edad i de llarga curiositat, aquella casa poblada d’ antiguitats era un món fabulós on sempre hi descobria una nova vetustat. En recordo l’olor dels anys -una flaire especial-, els mobles vells i foscos…però ben servats, l’ ordre perfecte i gairabé inhumà de la vivenda. I el silenci trencat per ells. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. El pèndol del vell rellotge de peu del menjador bategava parsimoniosament, impassible al seu entorn, tant sols sensible a cada nou segon que veia arribar. I quan ja havia bategat les suficients vegades, rompia el silenci amb una greu i ressonant veu que anunciava una hora més. Mentrestant això passava, el rellotge de vidre bisellat damunt el bufet, es preparava per, impuntualment, entonar una aguda cantarella que assenyalaria la mateixa hora que acabava de donar el vell rellotge de peu. De rellotges de sobretaula i de peu n’hi havien uns quants més en aquella casa reblida d’ estranyes relíquies. El compte exacte el temps me l’ha esborrat. Però el que sí recordo, és el que el poeta Guillem Díaz-Plaja i Contestí (1909-1984) escenifica molt bé en el seu poema Del rellotge del Menjador.

Solemnialment,
un cop cada setmana,
el meu pare pujava a un cadiral
a donar corda al rellotge.
(Era una clau de relleus gòtics
llarga i fina com un espasí).

Al rellotge de la meva habitació també li donàvem corda. No posseïa la sumptuositat dels rellotges de l’ àvia, però sí la gràcia d’un rellotge infantil. Tenia forma de conillet, de color blanc i ulls vellogadissos i penjava d’una de les parets. Mai mirava fixament, i si algun dia ho hagués fet, hauria sortit corrents esporuguida. Però no ho va fer, o almenys els meus ulls- que sí s’hi fixaven- mai van veure-ho. Els ulls nerviosos del rellotge-conillet, vellugaven de dreta a esquerra coincidint amb els segons que passaven. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

“De sobte va aparèixer un conill blanc que corria i remugava:
-Arribaré tard, arribaré tard! –Es va treure un rellotge de la butxaca, el va mirar i va seguir corrent – Per les meves orelles! Què tard s’ està fent!”.
(Fragment d’ Alícia en terres de meravelles –Lewis Carroll)

I s’ ha fet tard. El meu rellotge-conillet i les seves llargues orelles ja no m’ assenyalen el temps. La suma dels seus tic-tac van recórrer sencera la meva infantesa. Els seus ulls inquiets van ser testimonis de moltes coses que ja he oblidat. Però ara, ja s’ha fet tard.

Tots aquells rellotges ja no hi són, o els que encara hi són, han emmudit. El temps ara passa més depressa –o així m’ho sembla- de quan els vells rellotges de la meva àvia, puntual i impuntualment, bategaven els segons i corejaven les hores. Ara ja no sentim la respiració pausada dels segons. Passen un darrera l’ altre sense pena ni glòria, sense identitat, ignorats per l’humanitat apressada. Al temps d’ avui ja no li donem corda, se la dóna ell sol.

Però sempre quedarà temps per donar corda a la memòria.

Lucho Gatica - Reloj no marques las horas
http://www.youtube.com/watch?v=5Y8UpoKF5LM

dissabte, 31 de juliol del 2010

Història amb pilotes

He acabat el partit ofert per Xavier Carmaniu. Ha estat intens. Intens d' emocions, intens d' ocasions dures. Alguns d’ aquests moments he pensat que la derrota era imminent, que els jugadors deixarien de lluitar per el títol, que l’ enemic era titànic.

Però no. Ells eren més grans. Grans jugadors i grans persones. Tècnica i…principis. Quina arma pot matar això? Han resistit les embestides de les faltes, els cops i les caigudes. S’ han enfrontat a targetes grogues i vermelles d’ alguns que àrbitrariament han volgut decidir per les seves vides, els seu països i els seus equips. Però els vencedors, independentment de la lectura dels marcadors, van ser ells. Darrera una pilota van intentar que el món rodés millor. Aquesta és la història d’ uns campions. Aquesta és la Història amb pilotes.

I és que una pilota pot donar quasi tantes voltes com el món. De fet, hi ha qui, després de donar-hi moltes voltes, ha arribat a la conclusió que la vida és un joc. Sortim al terreny (alguns de penal) i ens passem la vida anant amunt i avall buscant allò que uns anomenen felicitat i altres gol. Si tenim bona punteria, aconseguim el premi. I passat el temps descobrim l’ efimeritat del gol…o de la felicitat. “La vida sembla llarga, els moments tenen una fugacitat terrible”, deia Pla. El moment del gol té una fugacitat terrible, en comparació de l’ allargada d’ un partit, però per aquell gloriós moment, haurà valgut la pena els noranta llargs minuts de vida d’ un partit.

Un moment feliç ha estat la lectura del capítol Un gol a Hitler. El títol en si produeix felicitat. Però llegir com, per “uns moments de fugacitat terrible”, les conviccions valentes vàren doblegar les amenaces covardes, produeix una joia infinita. És la joia de saber que el gol era en nom de la justícia. Malauradament, la frase de Josep Pla, com una espasa de Dàmocles, ens retorna a la realitat. El jugador estrella, Matthias Sindelar, del equip meravella, el Wuderteam d’ Àustria, va morir poc temps després. Revenja? El silenci, com massa vegades, pren protagonisme novament en la història. Les pilotes segueixen rodant. El món també. El dolent va morir com un covard. El bo, com un heroi. Un va convertir-se en símbol de la repressió i la monstruositat. Matthias Sindelar va erigir-se icona de la identitat d’ un país i de la resistència a l’ ocupació nazi. I Carmaniu conclou: “Per a la història ha quedat que (…) futbolistes van fer servir les seves armes per plantar cara al nazisme”.

Però hi ha moltes més històries. Onze històries escrites a cops de puntades ben donades. Puntades a la Guerra Civil, al comunisme, al colonialisme, al nacionalisme centralista i repressiu, al racisme, al sexisme... Totes elles són un homenatge a la valentia, al treball, a la honestitat, a la tenacitat, a l’ emprenedoria, als drets humans. I a la història que tant li apassiona a Xavier Carmaniu. Evidentment d’ històries amb pilotes i sense, n’ hi han moltes més, per sort, però les escollides representen molt bé el context on es van jugar…a vegades a mort.

I jo ja callo. Que d’ història, qui en sap, i sap explicar-la, és ell, l’ autor d’ Història amb pilotes i d' altres que ens ha deixat a les nostres prestatgeries.

Els palamosins de 1898 no tenien ni bars, ni hotels, ni restaurants. Només eren dues mil cinc-centes persones que vivien del mar, de la pagesia i, sobretot, del suro. Pel que fa a la platja, la feien servir per carregar i descarregar les mercaderies que els vaixells distribuïen per mig món. Com a molt, aquella esplanada de sorra també era útil per col·locar-hi les barques dels pescadors quan no feinejaven.” (Primer capítol)

Història del futbol? No. Història i futbol.

Comencem el joc?
Coldplay -Viva la vida

dissabte, 17 de juliol del 2010

"A fi de comptes, tot és un acudit" (Charles Chaplin)

Estem en crisi. La recessió ha deixat milers de treballadors al carrer. Les vagues a altres milers més. L’ atur no s’ atura. Els grups sindicals fan el seu agost. Els serveis socials són més socials que mai. Els drets laborals es disputen el primer lloc intentant destronar als deures. Per deures, ja vàrem tenir l’ escola.

El treball precari; els sous miserables per els miserables que vàren pensar que jugar a pilota era cosa de nens. Més tard descobrien que els nens grans que segueixen jugant, juguen i sumen…molts bitllets. Els ritmes són esgotadors. L’ estrés és un membre més de la família; seu a taula i dorm al nostre llit…mentre nosaltres comptem xais i els diners que ens manquen per arribar a final de mes. Els empresaris abusen dels treballadors, i els treballadors abusen dels empresaris. La discriminació té molts colors, que cadascú esculli el que més li agradi.

Els gestos s’ han convertit amb eines de comunicació. Les veus són ridícules ganyotes sense so. Per què criden si no els sentim? Són els signes dels temps. Són els Temps Moderns.

Ens és familiar aquesta crisi?

Sí, però els nostres temps tenen volum. Hem après a parlar, a cridar i a manifestar-nos amb ‘veu alta’ quan la situació és crítica. Però si la crisi succeeix darrera una càmara i estem als anys trenta del segle passat, la cosa canvia. La injustícia és igual de moderna, però la queixa es farà saber amb subtítols.

Charles Chaplin mai va perdre l’ oportunitat de queixar-se de la injustícia. I ho va fer amb l' arma puntiaguda d' uns llavis somrients. Des d’ aquells ‘temps moderns’ amb blanc i negre, moltes societats han agafat el rifle de l' humor per combatre a l’ enemic.

I tant si val si l’ enemic porta un bigoti petit i parla cridant, o és un tribunal que pretén reglamentar la vida dels demés amb un document signat. El gran dictador de Chaplin segueix marcant el pas. El Gran TC ha dictat sentència, deixant a milions de subdits muts de l’ horror.

Muts? Ha passat més de mig segle des de que el que es volia dir s’ havia de gesticular. Bé, menys. Franco fa menys que va morir, oi? I encara molt menys...avui encara existeixen dictadors amants del cinema mut.

En fi…vivim en Temps Moderns, amb Grans Dictadors inclosos…i espero que també amb grans Chaplins disposats a cargolar tants cargols com faci falta.

Un dibuix amb més cap que cos –per sort- va definir així els temps moderns:

“No serà que aquesta vida moderna té més de moderna que de vida?”. (Mafalda)


(Fotografia: Allunyant-se cap a Temps Millors)

divendres, 2 de juliol del 2010

A compàs de Brel

És indecisió?

No sé si vull que em cantin, o que em faci’n riure. Si vull l’ enyor, o l’ oblit.

Si vull volar, o el que vull és navegar lluny amb un capità expert.

És indecisió? O és Jacques Brel?

Si vull una cançó, sé que ell aconseguirà commoura’m des del primer instant que pugi dalt del escenari. Serà l’ espectacle de la seva presència el que dirigirà els primers compassos del meu cor. Una presència que no necessitarà paraules per comunicar. Les dirà amb una mirada, amb una expressió del rostre, amb el gest d’un cos xerraire. Els aplaudiments, els crits, els xiulets del públic rendit sepultaràn tanta informació.

I després cantarà. O explicarà històries. O recitarà (encara que ell insisteixi a negar que és un poeta).

I se’n riurà del món. O plorarà per i a causa del món.

I demanarà l’ oblit. O el record. O la resistència. O la resignació.

El públic rendit escoltarem intentant assimilar el vessament de tal riuda d’ emocions. Serà necessari saber nedar. O serà necessari anegar-nos per ressorgir amb uns pensaments renovats, amb un esperit més connectat amb el nostre ésser més íntim.

I si no en tinc prou amb una cançó? I si vull volar, Brel? Enlairar-me per damunt l’ escenari d’ aquest món, protegida per les ales de ferro de la teva estimada Jojo, l’ avioneta fidel, fidel com l’ amic que la vida infidelment et va apartar.

Vull volar, i que siguis tu, Brel, el pilot d’ aquest escrit.

I si no és el cel, que sigui el mar. Hi ha tantes illes per descobrir… tantes illes per morir…

Tu vas escollir la teva; sota l’ ombra d’ unes palmeres tropicals vas ancorar la teva eternitat. Molt lluny de la teva Bèlgica natal; o de la teva París de glòria. L’ illa de l’ alliberació, es va dir Hiva Oa. Els abruptes penya-segats van estimbar definitivament la indecència dels burgesos que refusaves amb vehemència. Una vegada vas dedicar una cançó als cochon bourgeois…(si dels burgesos se’n pogués fer bons pernils, serien més decents, oi?)

Sé que ets un bon navegant, i que amb tu les veles inflen les seves panxes en busca de nous horitzonts, de ports llunyans, d’ històries no cantades.

“Una illa, una illa que hem encara de construir, però qui podria reprimir els somnis que es somien junts, una illa, vet aquí que una illa està zarpant i que dormita en els nostres ulls des de l’ infància.”
(Une ile- EP Les bourgeois 1962)

És l’ illa la que navega, la que busca un sarment de somnis per anidar-hi i créixer. L’ illa és per el navegant que la busca. No la trobarà la multitud d’ Orly (1977). Gent incapaç d’ observar allò extraordinari enmig de la quotidianitat. Gent incapaç de somiar. L’ illa no zarparà per a ells.

Jacques Brel va viure 49 anys donant-ho tot i buscant-ho tot. La malaltia li va impedir trobar ‘tots’ els anys que hauria d’ haver viscut.

Avui seria un venerable somiador de 81 anys.

“Somiar un somni impossible, partir cap a on ningú va. Estimar fins a esparrecar-se. Estimar, potser massa, potser malament; provar, sense força ni armadura, d’ esperar l’ inaccessible estel. Aquesta és la meva recerca, seguir l’ estel, poc importen les meves possibilitats, poc importa el temps o la desesperança. I després de lluitar continuament, sense dubte ni repòs, comdemnar-me per un sol mot d’ amor.”
(La quête, 1965)

La Valse à mille temps -Jacques Brel
http://www.youtube.com/watch?v=2nJ1fvvJt78

dissabte, 12 de juny del 2010

De vici...

L’ aire de l’ estança està viciat. Hores i hores entre quatre parets no poroses, han vençut les partícules d’ oxigen que havien acceptat la invitació dels braços oberts de l’ hospitalària finestra. I ara la finestra sembla que no té pressa a tornar a obrir-se. L’ oxigen, tan influenciable a l’ entorn, ha quedat atrapat al costum de substàncies més denses. El diòxid de carboni, rei i senyor de la foscor i dels espais petits, ha guanyat el combat contra un oxigen vulnerable al confinament.

Però no només l’ aire es vicia. Els humans, tan volàtils i gasosos en ocasions, també som permeables a la fedor narcòtica de les addicions.

La vida en si és un vici que ens atrapa des de la primera plantoflada que desperta els pulmons d’ un aire ja no compartit amb la mare, sinó amb milions d’ éssers tan viciats com nosaltres. I des d’ aquell màgic moment, en que proclamem la nostra arribada al món amb un plor reivindicatiu, els nostres sentits flirtejaran, amb més insolència o més discrecció, amb els vicis creadors d’ anhels.

Vicis?

Irremeiablement el tema m’ obliga a tornar a esmentar-lo. Un enamorat dels vicis, per vitals, per cromàtics, per autèntics, va ser el vital, el cromàtic, el paradoxal: Òscar Wilde. I potser va ser aquest fet, l’ aferrament a la paradoxa com a resposta a l’ època que li va tocar fer el primer plor de vida, el que el portà a enamorar-se perdudament –fins a la perdició- dels vicis, en contraposició de les insulses, prepotents, moralistes virtuts de l’ Anglaterra Victoriana.

Si Anglaterra va escollir un model d’ ordre i disciplina, de correcció i bones maneres, on es guardaven les formes…i les passions, Wilde va escollir l’ altre camí, un camí que no portava a cap lloc ‘reconegut’ de l’ Anglaterra del moment. O sí, el camí menava directament a la garjola. Les reixes virtuoses de la cel·la tenien com a objectiu silenciar i ofegar els vicis que alçaven massa la veu. I quan les reixes de ferro van deixar-lo lliure, les reixes de la virtut el van seguir comdemnant:

“Vaig viure en silenci i soledat durant dos anys de presó. No m’imaginava que, quan sortís, la meva esposa, els meus representants, els guardians dels meus fills, els meus pocs amics... es juntarien per forçar-me per fam a tornar a viure en silenci i soledat...Mai no he conegut ningú en qui dominés el sentit moral que no fos despietat, cruel, venjatiu, rústec i del tot carent de la més mínima humanitat. Les persones morals, com les anomenen, són pures bèsties. Prefereixo tenir cinquanta vicis contranaturals que una sola virtut contranatural. És la virtut contranatural el que converteix el món, per als que pateixen, en un tal Infern prematur.” (Cartes Seleccionades)

I Wilde va convertir-se en una estança sense oxigen. Respirava l’ opriment aire viciat d’ una Anglaterra amb les finestres tancades. Una Anglaterra tan viciada de virtuts que confonia què era oxigen i què aire contaminat. Un país tan impol·lut per fora, com plé de defectes per dins. Fora i dins? “Els meus desitjos són ordres per a mi”, era la resposta que Wilde donava al seu dins. El cos implorant de la societat victoriana era silenciat segons una màxima manifestada amb un fil primíssim de veu: “Les virtuts, públiques; els vicis, privats”.

Però com tot, els vicis tenen molts colors. I no tots, bells. Els que asfixien, en comptes de ventejar, el nostre alè de vida, són vicis indesitjables, semblants a les virtuts que pregonaven els estranys veïns de Wilde. La tria és nostre, però això sí, les finestres han d’ estar sempre obertes.

De cop, un fort vent va alçar-se del terra i va començar a picar fort contra els braços plegats de la finestra. La finestra aparentava no immutar-se, però la persistència del vent anava socavant les defenses de la seva tossuderia. I no va resistir més. S’ obrí de bat a bat. Una onada d’ aire fresc, jove, esvalotat i enèrgic va precipitar-se per cadascún dels racons de l’ estança adormil·lada i pesant. Per fi!

L’ oxigen comença a circular. L’ estança fa una inspiració profunda.

Hohnny Hallyday &Celine Dions – L’ envie
http://www.youtube.com/watch?v=JZ2d1ywY_cg
(El desig de tenir desig)

dissabte, 22 de maig del 2010

Somric i dic que no hi ha pressa

M’ho han explicat els que ja hi han arribat. M’ho han explicat els que encara no hi han arribat, però que l’ esperen. El temps m’ ho ha explicat també: el del passat, el del present i el del futur.

M’han dit que la reconeixeré només de veure-la. El seu rostre apareixerà un dia amb contundència en el mirall que em torna el reflexe cada dia. Aquell dia ja no em deixarà desmentir-la més. Aquell dia em mirarà directament als ulls, i no valdran timideses ni excuses.

El sentiment que tinc vers ella és paradoxal. No vull que vingui, però sobretot, no vull que deixi de venir. I potser tinc la sort que d’ aquí a trenta anys, ella hagi evolucionat, com tantes altres coses, i sigui millor que les seves predecessores. Potser d’ aquí poc algú descobreix uns ‘tanins’ del temps, que produeixin els mateixos efectes que un bon vi: que amb el temps, millora. O potser tot queda limitat a dins meu. Potser tot depèn de la manera com li obri les portes quan piqui a casa meva.

Però la vellesa, no m’ il•lusiona. Direu que falta molt, i el temps us respondrà que us equivoqueu. Direu que cal viure el present, i el present us contestarà que ja és passat. Direu, direu...i jo us respondré que penso el mateix que vosaltres. Però el bloc que parla de la saviesa, tenia ganes de dedicar-li un apunt. I jo li he donat permís de només un.

Aquest bloc, malandrí d’ aquells que han invertit el seu capital per una bossa plena de diamants de saviesa, tot remenant entre les possessions d’ aquests rars inversors, va trobar una perla amb aquest valor:

“La joventut és el moment d’ estudiar la saviesa; la vellesa, el de practicar-la.” (Jean-Jacques Rousseau, 1712-1778).
I vaig pensar: menys mal, encara hi ha esperança per mi, potser algun dia fins i tot deixo la tonteria que m’ acompanya.

Però de nou, regirant entre les savieses, una altra perla va aparèixer, ampliant matisos a la brillantor de la cita de Rousseau:

“La vellesa no és garantia de saviesa.” (Aristòtil). Aquesta frase em va agradar tant, que mereixia ésser subratllada amb negreta.

I és que la vellesa no pot donar-nos tantes coses de franc. Ens obsequia amb l’ arruga bella –que diuen alguns. Ens ofereix les respectables canes –encara que puc trobar qualsevol color prou respectable. La mirada cansada...o estirant-li més generositat encara, podem desembutxacar-li fins i tot unes entelades cataractes. Quantes coses d’ insòlit atractiu podem obtindre d’ aquesta venerable dama.
Per tant, la saviesa...l’ haurem d’ estudiar a la joventut. Si som mals estudiants, arribarem a vells, la vellesa ens donarà tot el que hem esmentat, i ens faltarà l’ encant del seny per arrodonir-ho tot. Cal ser aplicats, doncs.

El capvesprol, un ramiol de vent que va de tornada, com la vida que ja ha sigut viscuda, va servir a Pla d’ inspiració per anotar les seves reflexions envers la nostra protagonista:

“La vida és un esforç per assemblar-nos a l’ aspecte que tenim quan som vells. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’ anomena pedantescament la intel•ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos –de la fatiga de la matèria-, és a dir, l’ entrada en la vellesa. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Quan som a la guerra volem fer la pau, i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.” (Notes del capvesprol).

Genial lucidesa la del senyor Pla.

I ara, per acomiadar a la vellesa, i tornar a la plenitud d’ edat que em pertoca, faig meva la lletra d’ una cançó dels Pets:

“Jo somrient
Diré que sóc massa jove per fer-me gran
No hi puc fer-hi res
Massa jove per fer-me gran,
Però això ho cura el temps,
Suposo que ho cura el temps”.


(Els Pets- Massa jove per fer-me gran)


Vell és tan bell - Lluís Llach
http://www.youtube.com/watch?v=HnCS5AkXCdI

dissabte, 8 de maig del 2010

La flor del petit príncep

“Fou el temps que vas passar amb la teva rosa, el que la va fer tan important”.

“Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles, endiumenjades amb una sola filera de pètals. Un matí apareixien entre l’ herba, i a la tarda morien. Però aquella havia brotat un dia i el seu brot no s’ assemblava a cap altre. El petit príncep en pressentia una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai de preparar el seu bell aspecte, dins de la seva cambra verda. Tenia molt de compte a escollir els colors. Es vestia a poc a poc, ajustava els pètals un a un. No volia sortir tota esparracada com les roselles. Volia aparèixer en tota l’ esplendor de la seva bellesa. N’ era molt de coqueta! La seva toaleta misteriosa havia durat dies i dies. I heus aquí que un matí, en sortir el sol, esclatà.

I la flor, que havia treballat amb tanta precisió, va dir tot badallant: "Tot just m’ acabo de despertar…Perdona…encara vaig tota despentinada…"

El petit príncep, aleshores, no pogué contenir la seva admiració: Que n’ ets de bonica!

(Fragment d' El Petit Príncep d' Antoine de Saint-Exupéry)

Que n’ ets de bonica…flor pàl·lida que baixa amb solemnitat la graonada de la Catedral; i vosaltres, les que remunteu les escales que aboquen al Seminari, i que amb els vostres colors, edifiqueu una Catedral sense pedres...que boniques sou! Gira-sols que reteniu la llum del sol per obsequiar-la a la cúpula d’ uns banys antics. I vosaltres, vermells geranis, bellesa anacrònica dins la foscor i sobrietat de la introvertida Església de Sant Fèlix.

Avui, Girona s’ ha transformat en un planeta de flors. Durant dies, dins la cambra verda oculta de les mirades, jardiners de diferents oficis, amb parsimònia, amb delicadesa, amb sensibilitat…han anat preparant el bell aspecte de les ‘seves’ flors. Han escollit els colors; ajustat els pètals un a un.

I heus aquí que un matí d' un dissabte vuit de maig, en sortir el sol…esclatà.

Bon Temps de Flors a tothom!


http://www.youtube.com/watch?v=pYH8HepFpRI
Juan Luis Guerra - Te regalo una rosa


dissabte, 1 de maig del 2010

L' amagatall dels pensaments

Jeroni Baltrons vivía a Vilablanca de l’ Empordà. Una vila petita que potser és blanca o potser no. Potser existeix o potser algú l’ ha fundada amb el pensament. Però en algún lloc existeix. És qüestió de fe. (O de llegir).

Jeroni Baltrons, era un autèntic pagès renegaire. La vida l’ havia tractat amb duresa: una casa galant, riques terres, bons pernils i cansalades al rebost. Raons més que suficients per queixar-se…de vici. En certa ocasió, en el que les circumstàncies donàren la raó a la seva irascibilitat innata, ofegat pel verí del enuig, esbufegar:

“Si els homes no poguessin amagar els seus pensaments, si se’ls hi veiessin nedar a dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall, aquestes coses no passarien. Ni el negociant estafaria, ni la muller encobriria traïcions que sospito, ni cap intriga podria reeixir. Heu-vos aquí acabats els hipòcrites. Mai més enganys, mai més traïdories!”.

En una cosa tenia raó: els pensaments es coven en el laberíntic amagatall de les cavitats del nostre cervell. Un pensament, per naturalesa, sempre s’ amagarà. Recollirà de l’ exterior imatges, missatges, olors, dolors, plaers, i allà on ningú el veu, en els camins sinuosos de la nostra ment, teixirà un material nou: un significat. I just en aquell instant, les imatges parlaràn, els missatges s’ entendràn, els olors seran olors…o pudors, els dolors faran mal, i els plaers seran allò que perseguirem tota la nostra vida, sense descans. El pensament haurà dit la seva. I ens ho haurà dit només a nosaltres. Ningú més se n’ assebenterà. En Jeroni Baltrons en serà ignorant.

La poetessa Montserrat Abelló, va expressar d’ aquesta manera el que tant preocupava al pagès empordanès:

“I dins meu una veu em diu:/ vine amb mi a contemplar/ com són les paraules per/ dintre,/ a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells/ que estimes i amb qui has/ conviscut al llarg dels anys/ i encara no coneixes.
Mirades que fugen,/ pensaments tancats, potser/ només desclosos en moments/ fugaços o en la intensitat/ del desig.
Però mai a dins,/ sempre a la vora del torrent/ de silencis o de paraules;/ sempre a punt i amatent,/ però sense saber, sense voler.”


El 1880, un escultor francès va immortalitzar la imatge d’ un home pensant. Jeroni Baltrons l’ hagués fet amb gelatina transparent. Auguste Rodin, més acorde amb la realitat, va escollir un material que opacava els pensaments, i només se’n veurien els seus efectes en l’ expressió corporal de la figura. Va fer El pensador de bronze. “Un home sentat sobre una roca. El seu cap sobre un puny, preguntant-se. Pensaments fèrtils lentament neixen en la seva ment. Ell no és un somiador. Ell és un creador”.

El vint-i-tres d’ abril d’ enguany, hem vist taulells plens del resultat de milers de dones i homes pensant. Cossos que no són de bronze ni de gelatina, sinó d’ un material que germina meravelles. Tal i com va escriure la pensadora Montserrat Abelló, aquells taulells plens eren com “si una veu ens digués: vine amb mi a contemplar com són les paraules per dintre”. Cada vegada que es presenta un nou llibre en algún taulell, és com si un pensador ens convidés a veure “els seus pensaments amagats com si fóssin peixets de colors dins un anap de cristall”. Si Jeroni Baltrons hagués pogut fer un passeig per la Rambla…

Per cert, sabeu el lloc on existeix Jeroni i el seu poblet? No podria ser en un altre lloc: en el pensament. Un dels grans pensaments catalans: el d’ en Joaquim Ruyra. (Relat curt El malcoltent).

Florent Pagny - Ma liberté de penser
http://www.youtube.com/watch?v=lJY8fhGTMU0

dilluns, 5 d’abril del 2010

In vino veritas

...in aqua sanitas".

Plini el Vell va formular aquest proverbi. En ell va sentenciar que, si bé l' aigua significava salut, l' atribut de l' autenticitat havia de recaure sobre el preciat líquid que germina en una llavor: el vi. Un altre visionari de la vida, d' època molt més avançada, Sir Alexander Fleming, va matisar més la qüestió: "Si bé la penicil·lina cura als homes, el vi els fa feliços".

Però deixeu-me retrocedir una mica, abans d' arribar a aquesta feliç veritat...

Comença tot aquí: en un petit tronc entortolligat i recargolat, arrelat a la terra que el fa créixer. Ell i centenars, milers com ell, guardant en ordre rigorós llargues rengleres que es perden més enllà dels límits de les nostres retines. Amb els peus ben posats al sòl i el cos ben exposat al sol...i als capricis d' un cel inconstant, d' ells precisament, del sòl i del cel, en sostraurà els ingredients de la seva subsistència. De la pluja en beurà. Del sol en farà dolçor. Del terreny rapinyarà adob. Si el temps és inclement, suplicarà clemència. I si venen les set plagues d' Egipte, s' immunitzarà de totes elles. O no va aprendre a ser més fort que la temible philloxera?

Amb olor a sal, Josep Maria de Sagarra, contemplava els troncs vestits de fulla verda, que vora el blau mariner, blincaven el cos sense decantar-se massa. En aquells ceps de dolç repòs, Sagarra hi descobria la companyonia que omplia el seu cor. (Vinyes verdes vora el mar - 1923)

Sense olor a sal, però sí a dolç repòs, durant uns pocs dies he sentit delit en la visió nua de les vinyes sense fulles que a banda i banda del camí, seguien el meu pas per el sud de França. Un paisatge inabastable que sobreeixia el meu cor abastable. En certa manera, em recordava a les inacabables fileres de creus blanques dels cementiris militars americans. De seguida vaig adonar-me de l' error. Uns parlen amb passat i gust amarg. Els altres ho fan amb futur i amb els cinc sentits posats.

Si el vi, abans de ser vi, altera d' aquesta manera el nostre esperit, no és estrany que el producte resultant, aquell que ha necessitat del maridatge de les forces de la natura i l' art i devoció d' unes mans destres, pugui arribar a embogir el nostre enteniment.

Al pacient Noè de la Bíblia, (el savi que va aguantar el ruixat que li va caure al damunt quaranta dies seguits) una mica del vi -o una mica més- el va fer perdre tot el que tenia de savi, i no va haver arca que el salvés. (Gènesis 9 : 20 i 21)
Lorca va desitjar ser la personificació del vi (no sé si va ser abans o després de prèndre'n més del compte): "Voldria ésser vi i beure-me a mi mateix". Es deixaria compartir? Millor no respondre si no hi ha una copa de vi al davant...

I es que davant de la veritat del vi, el millor és mantenir la prudència, com va aconsellar un Baudelaire amb unes intencions clarament èbries: "El vi s' assembla a l' home: mai se sap fins a quin punt se'l pot apreciar o despreciar, estimar o odiar, ni quants actes sublims o crims monstruosos és capaç de realitzar. No siguem, llavors, més cruels amb ell que amb nosaltres mateixos i tractem-l'ho com a un igual".

http://www.youtube.com/watch?v=RZUonmbtVQo
Verdi La Traviata Brindisi Libiam ne' lieti calici

diumenge, 21 de març del 2010

Blancaneus i els set catalans negres

L' efimeritat ja és apunt. Avui serà el seu gran dia. La natura s' ha apressat per acondicionar l' escenari perfecte. El cel...transcendent, auster. La temperatura ha rebaixat el temperament apassionat que fa pujar els termòmetres. Silenci, fred. El primer acte és apunt de començar.

Vestida de blanc, com una núvia occidental, està anhelosa de tastar els plaers terrenals. Caurà del seu setial celestial per posseir els camins d' asfalt, els camins de terra, els camins d' aigua. Per conèixer el tacte de la voluptuositat de les formes, per assaborir els cossos beneïts de pigmentació. Amb una sola carícia d' ella, tots tremolarem. Els nostres abrigalls hauràn de treballar de valent per protegir la nostra vulnerabilitat. Compte amb els ametllers matiners! No sempre a qui matina, Déu ajuda...

Blanca innocència? Innocents nosaltres si ens ho hem cregut.

"La natura té moltes tracamanyes per covèncer a l' home de la seva finitud. El continu fluir de les marees, la fúria de la tempesta, el sacseig del terretrèmol, el llarg retrunyir de l' artilleria del cel. Però la més tremenda, la més sorprenent de totes, és la passivitat del silenci blanc. Cessa tot moviment, l' aire es desembarassa, el cel es torna de llautó. El més petit xiuxiueig sembla un sacrilegi, única senyal de vida que viatja a través de les espectrals immensitats d' un món mort; tremola davant la seva pròpia audàcia, s' adona de que la seva vida no val més que la d' un cuc."
Jack London (1876-1916)

Just dies abans del torn de la primavera, Catalunya va viure un conte de fades. La Blanca neu va venir a veure'ns, mentre nosaltres la vèiem a ella amb l' ajuda de càmeres fotogràfiques i de videos. Com si sabés que venia fora de temps, el seu descens era callat, com qui camina de puntetes per no fer fressa. Què contents estàvem de contemplar la bellesa de la Blanca neu, "la més bonica de tot el regne". Però quan el regne era més bonic, just quan el paisatge s' emblanquinava, la malvada bruixa ens va enviar una poma emmetzinada. I qui va ser el perjudicat? Va ser la Blancaneus, potser, com explica el conte?

No. Els comptes de fades viuen en un país de somnis, no a Catalunya. Els realment perjudicats, van ser els set nans catalans. Nans, per la indefensió davant els qui els haurien de protegir, i només pensen en ser els més bonics del seu regne. Mentre fora de les cases, el paisatge era cada vegada més blanc, dins d' elles cada vegada tot era més negre. I va arribar el desglaç...i el desgast.

La Blancaneus ha marxat. La bruixa s' ha quedat. El pomer que dóna pomes emmetzinades, també. I la pregunta que queda a l' aire és: on és el príncep?


dissabte, 27 de febrer del 2010

Quan els senyors no sabien riure sols

" Ah! La natura i els homes m' han fet dolent i cruel! Bufó de palau! Obligat a riure el dia sencer. Miserable condició! És possible que el que posseeix un trist soldat, un captaire, un esclau i un forçat a galeres; el que té tota criatura en aquest món, el dret de plorar quan desitgi, no el tingui jo? Si alguna vegada, trist i pensatiu, aclaparat per la meva deformitat, m' amago en fosc racó de palau, per asserenar en la soledat, els amargs plors que exhala la meva ànima, allí mateix se m' apareix el meu amo, joiós, omnipotent, robust, jove, monarca, i donant-me una puntada em diu badallant: "Bufó! Fes-me riure!" ".
(Fragment d' El rei es diverteix de Víctor Hugo)

I el bufó fa riure, com un bon professional. Els acudits més dolents, els basats en la seva vida real, els reserva per els moments íntims furtats al seu amo i senyor. Sí, per el bufó la intimitat és un furt, una relíquia d' estrany valor. Com també ho són els sentiments. Com podria tenir sentiments un cos deforme, un rostre desgraciat? Els sentiments estan fets de la mateixa sensibilitat que la bellesa, i són tan bells quan s' expressen en un rostre delicat...Així que no bufó, ets un objecte que es mou i respira per fer la vida dels insensibles poderosos menys aburrida. Fes riure!

El rei es diverteix ens presenta un personatge que a més de graciós, era humà. I no solament un humà concebit en la imaginació romàntica de Víctor Hugo, sinó un d' aquells engendrat amb el mètode tradicional amb el que sempre s' han fet els cossos de carn i ossos (què us he d' explicar jo ara...)

Triboulet era un senyor francès que per les seves dimensions no va arribar a l' alçada d' anomenar-se senyor. La seva agudesa mental, però, li va servir per fer riure als senyors que no discernien que la burla era recíproca. Triboulet tenia armes, però quedaven massa lluny de la visió dels elevats poderosos. Des de dalt d' un pedestal, pot ser difícil adonar-se que l' humor és un arma més potent que la ira...llàstima. Va compartir època i monarca, amb el gran Leonardo da Vinci. El pintor fou la cara, el bufó fou la creu. Però en una moneda, cara i creu li donen el valor que té. Els dos mostraren quantes cares té la saviesa...

I per cares, les que van pintar Velàzquez, Goya, El Bosco, Coello, Moro...ells i altres varen pintar la part menys estètica d' un bufó: la façana. Una imatge que moltes vegades traspuava ironia; subtil, però: no calia ni convenia fer enutjar a qui donava de menjar (és el cas de Velàzquez). Per la posteritat quedaran les fotografies amb pinzell dels grans protagonistes de Las Meninas, els bufons Maribárbola i Nicolàs Pertusato vestits noblement. Quan un els veu, no pot evitar pensar en aquella cruel dita de que encara que la mona es vesteixi de seda... dita que molt bé és aplicable a tota la resta de personatges del quadre, menys del gos.

Homer i el seu Tersites d' enormes gepes i cap allargat i puntiagut. Egdar Allan poe i l' enamorat i venjatiu Hop-Frog. Shakespeare i el seu exèrcit de bufons, desembeinant llengües d' esmolada sàtira. Que sigui un bufó i no jo, que no sóc bufona, el que posi el segell d' aquest escrit.

Tingues més del que aparentes,
parla menys del que saps,
presta menys del que tens,
(...)aprèn més del que creus,
aposta menys del que jugues.
Deixa la teva beguda i la teva meuca,
(...)Així tindràs més
que dos desenes en una vintena.
(El Rei Lear de Shakespeare)

Pagliacci
http://www.youtube.com/watch?v=wey0QUi-mG4

diumenge, 7 de febrer del 2010

Homenatge

Sovint penso que hi ha persones que no haurien de morir mai, perque la seva perpetuïtat seria garantia de l' aportació de saviesa, art, d' originalitat en un món de masses, de color en un món políticament gris, de pensaments en un món de paraules demagògiques que poc tenen a veure amb el seny. Hi penso, com també massa sovint penso, que hi altres èssers..."vius", dels quals no entenc el sentit de la seva existència. Què fan, a part de xuclar com aspiradores l' oxigen vital, entregant en canvi més diòxid de carboni a la Terra?

Tot somiant (truites, és veritat), imagino un món amb l' imprescindible enteniment de Miquel Martí i Pol, convidant a equipar-nos amb el vestit de neoprè, per submergir-nos en les seves inexhauribles introspeccions sobre la vida, la mort, l' envelliment i l' embelliment.

Si Josep Carner encara visqués, el pas dels anys serien més saborosos. Tot i deixar de ser maduixes o cireres ingènues, ell seguiria veient-nos com el codony tardoral, que quan "l' acostem als llavis sorruts, és dolç, encar". Com trobem a faltar les seves metàfores plaents al paladar dels sentits!
I aquell camí que Joan Vinyoli ens ensenyava a recòrrer? Entre la vida i la poesia, ens convidava a prendre la ruta del mig: viure poèticament. Sense ell, és una mica més difícil, en un entorn que no rima gens.

Jo imagino un dia assolellat com el d' avui, sortint a passejar pels carrers empedrats de la Girona vella, i arribant al Pont de Pedra, topar amb un Carles Rahola embadalit escoltant el so de les campanes de la Catedral. Em pregunto en quin diari local col·laboraria avui? I em pregunto, per què a algú li va fer nosa la seva presència reposada...? Avanço en el passeig, i un cop arribada a l' altra banda del pont petri, aixecar el cap i contemplar a un Joaquim Ruyra practicant un dels seus millor vicis, observar la ciutat des de la talaia del seu balcó.

Trobo a faltar la mordacitat de Josep Pla, obligant a repensar el comentari més senzill. I no només jo el trobo a faltar. Els paisatges, els pobles, els homenots d' avui, Girona, han quedat despullats dels matisos adjectivals que Pla afegia en tot el que observava.

I en el "pla" dels somriures, què orfes ens hem quedat de l' enganyosa aparença negre de l' Eugeni. Ens hem quedat sense saber les coses que deien aquells, sempre tan ocurrentment absurdes. Què se n' hauran fet d' aquells sense l' Eugeni. A quí li expliquen les tonteries que fan, ara?

I la llista no acaba. S' acaben ells, però no el record i la carència que han deixat. Sortosament, ens queden els vius. No són molts, però els que són, són molt bons. Ells són els encarregats d' aportar oxigen a tant diòxid de carboni.

dissabte, 23 de gener del 2010

Bulb picant

A primers d' agost, ell celebra el seu aniversari. A diferència de qui no pot festejar res més que els anys que veu passar, el seu natalici, any rera any, és tot un aconteixement on es reconeix les qualitats tan ben cultivades de qui ha sapigut aprofitar la riquesa de la terra que l' ha vist néixer. Així en fa testimoniatge la seva ciutat natal, on tothom parla amb orgull de l' il·lustre veí, fill d' una important nissaga familiar establerta a la zona, diuen, des de l' edat mitjana.

El fruit de la seva obra, evidència aquesta solera. És ple d' exquisidesa i bon gust. D' equilibri en les formes, i de romanticisme en les tonalitats rosades que li agrada destacar i després diluir amb un benvingut regust picant; és el segell inconfusible de la seva remarcable personalitat ardent.

Estic parlant d' un all.
Sí, de la petita hortalissa cosina-germana de la ceba. Però no de qualsevol all. Parlo del famós All Rosa de Lautrec. Tan famós, que cada primer divendres d' agost es celebra un gran esdeveniment al seu honor. Durant segles, l' All Rosa ha donat prestigi al nom de Lautrec.

L' any 1864 va ser excepcional. La collita d' aquell any va produir un fruit amb un sabor especialment potent, intens, encara que l' aparença, no era tan atractiva com en la d' altres ocasions. El bulb va resultar més fràgil i trencadís, sembla ser, degut a una mala associació en el moment de la germinació de la llavor. Durant el creixement de la planta, també va patir algunes plagues i malalties que vàren fer perillar el resultat de la collita. Però finalment, els patiments es van metamorfosar en el millor fruit que la fèrtil regió del Tarn ha vist mai.

No estic parlant d' un all. Parlo de Henri Toulouse-Lautrec.

Però qui no ha paladejat el gust picant d' un all, quan ha contemplat i admirat el traç d 'unes mans que tenien els atributs que li mancaven a les cames? Picant en el "Bes en el llit" "Dues dones en la inspecció mèdica" "Nu de genolls" "Madame Poupoule amb camisa de dormir davant del seu llit" "Dona ajustant-se unes mitges".

Nascut a la solemne i religiosa Albí, Toulouse-Lautrec va escollir com a model la París més sòrdida i pecaminosa, la versió parisenca que el dia oculta sota el vel de gran dama. I va escollir el submón del món, perquè, com deia ell, "és un món de crueldat, però lliure". Just el que reclamava. Just el que va inspirar els cartells publicitaris amb més art condensat. Just el que el va enlairar. Just el que el va matar.

El petit cavaller, amb barret de bombí i vestit de pingüí; educat, respectuós; deforme gràcies a la mala associació en el moment de germinar (els seus pares eren cosins germans). Insultat...per ell mateix, sobretot. Va buscar un món on poguer escapar de la imatge grotesca que projectava el mirall cada vegada que s' hi posava al davant. La sífilis i l' absenta el van allunyar definitivament del reflexe odiós de la sinceritat dels miralls.

Va viure poc. Però va tenir-ne prou amb trenta-sis anys per concloure que:
"Jo sóc horrible, però la vida és preciosa"

Fins i tot ell se'n va adonar.

Moulin Rouge - Lady Marmalade
http://www.youtube.com/watch?v=aZ51DZOFAh0

dissabte, 2 de gener del 2010

Dalineant

En la vida, només han existit dos Salvadors Dalí. Un de set anys que va morir el 1901. L' altre, que va aparèixer el 1904 i no va deixar d' existir fins el 1989. El primer podia haver estat moltes coses, però només li va donar temps de ser un nen. El segon, el van anomenar, geni.

I també: extravagant, excèntric, excessiu, extraordinari, estrany, oníric, histriònic, escatològic, escandalós, delirant, narcissista....Un atramuntanat, segons opinió d' un altre membre dels Dalí.

Amb aquest excés de qualitats, res del que fes Dalí, podria encasellar-se en el grup de la normalitat. Era desmesurat i els seus dits engendraven immoderació.

El món que va inventar, no tenia corsé ni estructura òssea. Era orgànic, palpitant. Regalimava bellesa i putrefacció a parts iguals, sense distincions...sense racisme. Les hores vessaven en rellotges que aparentaven xiclets estiragonyats que mai arribaven a trencar-se. "El temps no és rigid; flueix". Un univers on res és el que sembla i on tot és el que és. On les aparences es despullen per disfressar-se d' elles mateixes.

Aquest univers propi, únic, dalinià, seguia els preceptes de la seva pròpia Constitució. Dalí la va elaborar l' any 1939 amb el nom Declaració de la Independència de la Imaginació i dels Drets de l' Home a la seva pròpia Bogeria.
Les corbates del món sencer s' afluixarien davant d' aquesta declaració d' independència sense referèndums ni consultes prèvies. "Lluny de ser una excentricitat grotesca, va ser una calculada maniobra de desprestigi de la mentalitat burgesa i puritana vigen" (Ramón Racionero). Visca la extravagància de la sensatesa!

Dalí va quedar-se a viure en el seu món, envoltant-se de tot allò que "tingués cura del meu desig":

- La fidelitat de les ones del mar que sempre tornaven a la petita caleta de Port Lligat. Unes vegades encalmades i escalfades per un sol radiant; d' altres, excitades per els crits d' un vent atramuntanat...com ell.
- L' olor de la sal marina que amania l' aire vetllador i desvetllador dels seus somnis, insomnis i mals sons.
- Els crits de les gavines que planaven sobre les barraques de pescadors on Dalí va forjar el seu imperi blanc.
- I ella, la Tramuntana, una perruquera enèrgica obsesionada amb despentinar les ondulacions embogides dels seus cabells, però que mai...mai, va guanyar el combat contra la gomina que cobria la sanefa riallera del sota nas dalinià. "Sempre he sapigut amb precisió allò que desitjava obtenir dels meus sentits". Qui en dubta?

Dalí: "La vida cal refinar-la i complicar-la, si no, és avorrit. Cal convertir cada acte en un ritual, fer que cada segon tingui estil".
Si Dalí era un boig, jo també vull una camisa de força.

Lax'n'Busto- Que Boig el Mon
http://www.youtube.com/watch?v=zAaPsdZrvmM