dissabte, 27 de febrer de 2010

Quan els senyors no sabien riure sols

" Ah! La natura i els homes m' han fet dolent i cruel! Bufó de palau! Obligat a riure el dia sencer. Miserable condició! És possible que el que posseeix un trist soldat, un captaire, un esclau i un forçat a galeres; el que té tota criatura en aquest món, el dret de plorar quan desitgi, no el tingui jo? Si alguna vegada, trist i pensatiu, aclaparat per la meva deformitat, m' amago en fosc racó de palau, per asserenar en la soledat, els amargs plors que exhala la meva ànima, allí mateix se m' apareix el meu amo, joiós, omnipotent, robust, jove, monarca, i donant-me una puntada em diu badallant: "Bufó! Fes-me riure!" ".
(Fragment d' El rei es diverteix de Víctor Hugo)

I el bufó fa riure, com un bon professional. Els acudits més dolents, els basats en la seva vida real, els reserva per els moments íntims furtats al seu amo i senyor. Sí, per el bufó la intimitat és un furt, una relíquia d' estrany valor. Com també ho són els sentiments. Com podria tenir sentiments un cos deforme, un rostre desgraciat? Els sentiments estan fets de la mateixa sensibilitat que la bellesa, i són tan bells quan s' expressen en un rostre delicat...Així que no bufó, ets un objecte que es mou i respira per fer la vida dels insensibles poderosos menys aburrida. Fes riure!

El rei es diverteix ens presenta un personatge que a més de graciós, era humà. I no solament un humà concebit en la imaginació romàntica de Víctor Hugo, sinó un d' aquells engendrat amb el mètode tradicional amb el que sempre s' han fet els cossos de carn i ossos (què us he d' explicar jo ara...)

Triboulet era un senyor francès que per les seves dimensions no va arribar a l' alçada d' anomenar-se senyor. La seva agudesa mental, però, li va servir per fer riure als senyors que no discernien que la burla era recíproca. Triboulet tenia armes, però quedaven massa lluny de la visió dels elevats poderosos. Des de dalt d' un pedestal, pot ser difícil adonar-se que l' humor és un arma més potent que la ira...llàstima. Va compartir època i monarca, amb el gran Leonardo da Vinci. El pintor fou la cara, el bufó fou la creu. Però en una moneda, cara i creu li donen el valor que té. Els dos mostraren quantes cares té la saviesa...

I per cares, les que van pintar Velàzquez, Goya, El Bosco, Coello, Moro...ells i altres varen pintar la part menys estètica d' un bufó: la façana. Una imatge que moltes vegades traspuava ironia; subtil, però: no calia ni convenia fer enutjar a qui donava de menjar (és el cas de Velàzquez). Per la posteritat quedaran les fotografies amb pinzell dels grans protagonistes de Las Meninas, els bufons Maribárbola i Nicolàs Pertusato vestits noblement. Quan un els veu, no pot evitar pensar en aquella cruel dita de que encara que la mona es vesteixi de seda... dita que molt bé és aplicable a tota la resta de personatges del quadre, menys del gos.

Homer i el seu Tersites d' enormes gepes i cap allargat i puntiagut. Egdar Allan poe i l' enamorat i venjatiu Hop-Frog. Shakespeare i el seu exèrcit de bufons, desembeinant llengües d' esmolada sàtira. Que sigui un bufó i no jo, que no sóc bufona, el que posi el segell d' aquest escrit.

Tingues més del que aparentes,
parla menys del que saps,
presta menys del que tens,
(...)aprèn més del que creus,
aposta menys del que jugues.
Deixa la teva beguda i la teva meuca,
(...)Així tindràs més
que dos desenes en una vintena.
(El Rei Lear de Shakespeare)

Pagliacci
http://www.youtube.com/watch?v=wey0QUi-mG4

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada