dissabte, 25 d’abril del 2009

Bellcaire i Bellaparts

Divendres novament. A la casa de Salt, la casa de la meva infància, les quatre bosses eren apunt per fer el curt trajecte que ens portaria a casa els avis, a Bellcaire de l' Empordà.

Els cinc primers anys de vida, -de la meva, vull dir- cada divendres empreniem aquest mateix camí...i quin camí! A mesura que ens anàvem acostant, els camps dominaven la nostra visió i la pau domesticava els nostres esperits.

I per fí Bellcaire. La petita Bellcaire, que té més castell que poble...o tenia, perquè el d' ara és una simulació de castell (o no sé ben bé què simula).
En canvi, Can Sadurní, -nom amb el qual va èsser batejada la casa gràcies a un revesavi- em semblava molt gran. I m' ho segueix semblant.
Una extensa reixa separa Can Sadurní del Carrer Orient i de la plaça del davant, i un cop l' atravesses, encara s' ha de recòrrer uns quants metres abans d' arribar a l' entrada de la masia. Aquells metres, van fer les funcions de sala de jocs a l' aire lliure, on més vegades els meus genolls van tèmer per la seva integritat, i on les gallines miraven encuriosides a aquella nena de rínxols que els hi donava ordres que es portessin bé, talment com unes alumnes improvisades -millor aquestes nines mòvils que no les de plàstic.

Al arribar amb el cotxe al destí final, hi havia un ritual que sempre es repetia, encara que ningú l' hagués establert. Jo sortia accelerada del cotxe, passava per la gran porta i encarava les escales desiguals que em duien directament a la gran cuina on sabia que hi trobaria a la meva àvia...i sempre la hi vaig trobar.

La meva àvia, era de Bellcaire i es va casar amb l' hereu de Can Sadurní, en Lluís Bellapart. En Lluís Bellapart va nèixer en aquella casa el 1899. El seu pare, el igualment Lluís Bellapart, també hi va nèixer. I el pare del seu pare, en Sadurní Bellapart -sí, el que va donar nom a la casa. I el pare del pare del pare, en Joaquím Bellapart. Aquest últim va ser qui, havent nascut a Bellcaire, va adquirir la casa quan es va volguer casar.

A part de les boniques formes, i del valor sentimental gravat en el meu cor, la casa poseeix una curiositat que la fa digne de mencionar en aquest bloc, que pretèn parlar de "saviesa", encara que aquesta sigui casolana i popular.

En el frontó del portaló, cisellat sobre la pedra, hi ha un escrit pensat per advertir a les generacions posteriors.

"ALS MEUS FILLS I SUCCESSORS, NO US FIEU DE FALSOS AMICS. US CREARAN EMBOLICS...."
Tot seguit, explica una breu història d' un avantpassat, que va pecar de confiat i va prestar diners a un suposat 'amic'. Es va quedar sense amic i sense diners.

De llavors ençà, moltes generacions hem tingut l' ocasió de llegir aquesta advertència amb forma de rodolí, i beneficiar-nos de la saviesa de l' experiència.

Can Sadurní, casa d' arrels i records...i de bons consells.

Lluís Llach - "País petit"
http://www.youtube.com/watch?v=UfAu0Dvm6p4
Malalta d' amor pel meu pais

dissabte, 18 d’abril del 2009

Un viatge amb J.M. Espinàs

El dia setze d' abril va ser un dia important. Un dia és important quan succeix alguna cosa, per mínima que sigui, que aporta i enriqueix una mica més la vida. Realment, pensant-hi bé, cada dia té una petita dosi d' això que anomeno importància, aquella que ni tan sols ens parem a reconèixer. Però el dijous setze d' abril...la vaig reconèixer.

Vaig assistir a la presentació del 20è llibre viatger de Josep Maria Espinàs, A peu per Múrcia. I més que la temàtica del llibre en sí, la manifestació de la seva personalitat va...remoure alguna cosa dins meu.

El seu posat de "com qui no vol la cosa", una mirada volant per l' entorn, -talment com una au rapaç- donant l' aparença de no quedar-se amb cap detall (ai..les aparences com enganyen), silenciós....discret. Aquesta va ser la targeta de presentació que vaig rebre d' ell quan vaig veure'l entrar a la Llibreria 22 de Girona. Però l' explosió Espinàs m' esperava al cap d' uns minuts, una explosió sense focs d' artifici. Aquella que t' adones que has viscut un cop te'n vas a casa, i percebs els seus efectes.

La seva intervenció va començar amb el mateix posat que la seva entrada a la llibreria...com qui no vol la cosa. Sense cap introducció impactant, com si desconeixes el discurs a seguir (ell no fa discursos). El to de conversa i la mirada juganera -mirada que se'n va passar per alt abans de començar la presentació-, em va anar embolcallant en la seva filosofia de viure.

Sí, parlar de J.M. Espinàs i de qualsevol dels seus llibres i escrits, és parlar d' una filosofia vital. La seva:

Inventari de jubilacions, 1992

"La meva ambició no consisteix a ser feliç, una obsessió que ha fet molt infeliços. Sinó a adonar-me dels instants en què es produeix la seva màgica presència".

El meu ofici , 2008

"L' article diari és un petit desafiament al meu mecanisme pensant. Crec que un pensament no és una peça acabada, sinó una fàbrica de nous pensaments". "El meu ofici: desfent tòpics".

Sobre els llibres dels seus viatges

"La lentitud et permet descobrir la diversitat. En els viatges a peu jo vaig a buscar la dimensió de ficció que hi ha a la realitat. Els personatges i fets amb que topo són superiors a la meva imaginació. Em fico en un ambient que ja viu per ell mateix."

En alguna ocasió, Espinàs ha comentat 'que sempre ha fet el que ha tingut necessitat de fer'. D'aquesta necessitat, els seus lectors hem descobert les nostres pròpies mancances i hem pogut saciar-nos amb una escriptura reposada, aguda, mental, contrastada i amb el punt de sal irònica just.

"L' escriptura pot ser emotiva, bella, sàvia, però és poca cosa sense caràcter". J.M. Espinàs, escriptor amb caràcter... i amb emotivitat, i amb bellesa, i amb saviesa.

Bona seducció de la saviesa Espinàs a tothom.

http://www.youtube.com/watch?v=3MbOH1JCQcg
sting - fields of gold
(caminant per camps d'or)

dissabte, 11 d’abril del 2009

El retrat d' Oscar Wilde


No existeixen més que dues regles per a escriure: tindre alguna cosa a dir i dir-la.
Simple, no? Doncs no tothom que escriu es basa amb aquestes regles. Hi ha una regla paral·lela que serveix de norma per un altre grup d' "escriptors": Saber agafar un bolígraf (o teclejar un ordinador), i haver après l' abecedari. Si saps fer això, per què necessites tenir alguna cosa a dir?

A aquest grup de gent, el nostre personatge d' avui, en va dedicar una altra reflexió:

L' opinió pública existeix només allà on no hi ha idees.

Oscar Wilde tenia moltes coses a dir, i si aquestes coses estaven plenes de saviesa o plenes d' irreverència, això ja era cosa dels oients o lectors assimilar-les.

La controvèrsia i ell van anar agafats de la mà 46 anys, just els que va aparèixer en l' escenari -mai millor dit- d' aquest món.

Contradictori per convicció, es va casar i va ser pare de dos fills, al mateix temps que va ser un homosexual confés. Però no una confessió com la que es fa davant d' un capellà, amb veu baixa a la petita capelleta del confessionari. La seva, va ser com si el capellà fos sord i el confessionari ple de micròfons. Va cridar-ho als quatre vents fins que la presó li va obrir les seves portes.

D' ell, tots els que no tenien res a dir, van 'opinar' a bastament. Els que sí tenien coses a dir, en canvi, el van admirar, repectant allò que era massa excèntric d' entendre. Ja ho solen fer els que pensen.

Mentrestant, ell no va parar de "dir".

- Poemes, assajos, obres teatrals.
- Relats infantils amb reflexions per adults, El príncep feliç (1888)
- Una novel·la inspirada en la bellesa deseperada per la seva pròpia efimeritat, El retrat de Dorian Gray.
- Els escrits de l' enclaustrament: La balada de la presó de Reading (1898), i De Profundis, 1905 (profundament torbador).

"Pensava principalment en les flors. Ahir vaig tallar una orquídia tan efectiva com els set pecats capitals. En un moment sense pensar li vaig preguntar a un dels jardiners com s’anomenava. Em va dir que era un excel·lent exemplar de Robinsoniana, o quelcom horrorós per l’estil. És una veritat trista, però hem perdut la facultat de posar noms preciosos a les coses. Els noms ho són tot. Mai em barallaria pels fets. La meva baralla és per les paraules. Aquesta és la raó per la que odio en literatura el vulgar realisme".
Fragment de Retrat de Doriann Gray

"Els noms ho són tot"... Els últims anys de la seva vida, el nom 'Oscar Wilde', va significar acusacions permanents. Utilitzant la facultat de posar noms, va crear-ne un de nou que no fos res per ningú: Sebastià Melmoth. Un nom fals per obtenir una vida més autèntica, lluny dels rumors i la crítica.

La seva tomba a París és un espectacular monument, farcit de llavis pintats, representant fidel de l' extravagància i la provocació. Una sepultura digne de qui va ser jutjat indignament.

http://www.youtube.com/watch?v=Gf03s9AdY38

Scorpions - You and I

dissabte, 4 d’abril del 2009

Somni Roig

Vàren arribar quan els únics acords musicals que s' escoltaven en aquells paratges virginals, eren els dels crits de les gavines i els de l' onatge del mar. Una harmonia perfecta de notes estridents, les gavines, i sons propers al chillout, el mar.
Ells foren els encarregats d' obrir el camí que va permetre anys més tard sentir altres ritmes musicals. En les caluroses i humides nits dels estius d' uns anys encà, les veus de grans figures de l' escenari emmudeixen per unes hores el cant del mar.

Tot això ho feren perseguint un somni personal.
Somni per a ells i realitat per a nosaltres.

La guerra, la gran destructora de projectes i somnis, va ser l' enemiga que entorpí que poguessin palpar el preu del seu treball. Cinquanta llarguíssims anys van haver de passar per contemplar un paradís que no tastàren. La segona enemiga va aparèixer a l' escenari per finalitzar definitivament la funció: la mort.

Molt a prop, en el punt més elevat d' aquell paradís, i sense perdre de vista la costa que els va seduir, descansa el matrimoni somniador de realitats. La seva tenacitat i visió de futur els va convertir amb esculpidors d' un paradís: El Cap Roig.

Nicolau Woevodski, fregant la quarentena, i amb un passat dificultós a l' esquena, va decidir que la vida que havia portat fins aquell moment no volia viure-la més. En crearia una de nova, feta a mida, utilitzant els ingredients que els seus desitjos prescriguessin.

L' enèrgica Dorothy Webster abanderà els mateixos desitjos del seu segon marit. Londres no era prou gran per encabir la seva vitalitat i ànsies de llibertat que la societat encorsetada anglesa impedia portar a la pràctica.

D' aquesta fantàstica bogeria, les il·lusions van anar adquirint cos, un cos d' una bellesa magnificent:

- les bessones anomenades Gate House (les torrasses de l' entrada al recinte);
- el Village, cases destinades al personal de servei;
- l' embarcador i les llargues escales que hi conduïen;
- la joia de la corona: el Castell, talment sortit d' un conte medieval, amb sumptuoses estances i llits propis de la cort de Lluís XIV;
- una biblioteca farcida de llibres amb lloms bellíssims,
- i la guinda de tot plegat, el cimbori, la torre-mirador amb vuit finestrals amb forma d' ogiva, imaginat com a futur estudi d' inspiració (impossible no inspirar-se en una estança envoltada de la visió del mar)

...Un veritable museu d' art.

No es d' estranyar, doncs, les paraules que va dedicar un diari local de l' època al senyor Woevodski, el febrer de l' any 1930:

"Woevodski, plànols a la mà, va bastint pacientment una obra superba i poc abans de traspassar el llindar de la seva propietat, hom ja té la sensació que un home que sap fer les coses cercant la perfecció ha passat per allà. S' hi veu l' home que sap on vol anar."

Han passat 35 anys des de que 'el rus' va abandonar la seva obra i aquest món. Com cada primavera, avui, el Cap Roig encara dormiteja els pocs dies que li queden abans que l' estiu el desperti del tot. El so de l' onatge del mar fa de cançó de bressol a la pedra fosca del solitari castell i a l' espectacular jardí, que en Joan Carles, l' apersonat jardiner, amb devoció i dedicació, mima durant tot l' any. Molts preparatius estan començant a coure's per trencar el silenci del hivern en el proper Festival dels Jardins del Cap Roig.
Però no ens enganyem. El festival hi és present durant tot l' any, d' una manera més serena i natural.

Cap Roig, el llegat d' un somni, escrit per Xavier Febrés i editat per Fundació Caixa de Girona l' any 2000, explica aquesta historia apassionant ocurreguda en un paratge d' excepció.

http://www.youtube.com/watch?v=dx_v5qVv6H4
Leonard Cohen - Dance me to the end of love
(Un dels son que l' estiu del 2009 emmudirà el mar)