dissabte, 26 de març del 2011

Dones de paper

Davant meu dues dones em tenen retinguda l’atenció. El cert és que en aquests moments i per diferents raons, cap de les dues és dona. A una li ha passat el temps; a l’altra, li falta temps.

El color de les seves pells de paper fotogràfic ho diuen tot. Una té la pell d’un color blanc i negre esgrogueït. L’altra, és un esclat de colors recents. Entre les dues hi ha un munt d’anys que les separa, i uns quants gens que les uneix. Sí, són familia, però ni l’una ni l’altra ho saben. No es coneixen. I jo, que sóc l’única que per raons temporals, sóc dona, i comparteixo amb elles uns quants gens, les contemplo i provo de crear el vincle que les unirà. A mi m’ha tocat ser el dijous de les dues, com a alguna altra després de mi li tocarà fer el mateix quan de mi només quedi una pell de paper fotogràfic.

Es porten més de cent anys, i una és la besavia de l’altra. Intento cercar semblances entre les dues, un tret comú, un detall en les faccions del rostre que sentencii el vincle. Potser els ulls…no ho sé, no sé si és el que vull veure o el que veig. No, els ulls podrien semblar-se a qualsevol altres ulls. La besneta podria ser besneta de qualsevol altra besavia de qualsevol altra fotografia. I no obstant això, si s’haguéssin conegut, ‘vull’ assegurar, que s’haurien estimat. La sang tira (quan no mata).

La besavia va viure sencer gairebé tot el segle XX. El va estrenar, el va veure fet malbé de guerres, va veure/viure el franquisme, el va acomiadar amb un “bon vent i barca nova”, va pujar-se a la nova barca dita democràcia, va remar amb forces i al cap de pocs anys, el seu rem es va partir i va abandonar la barca, i la vida, per sempre més. Pel camí li va donar temps de tenir dues filles, concebudes gairabé fora de temps, fets els quaranta anys. La seva vida de pagesa als encontorns de la petita vila de Bellcaire, fent produir la rica terra de l’Empordanet, fent de dona de l’hereu, van omplir la resta dels seus anys.

L’altra –futura- dona, escriurà un currículum diferent. Ha nascut a principis del segle XXI i espero que visqui sencer gairabé tot el segle, com la seva besàvia. Els seus preciosos ulls blaus encara no han vist allò que es defineix com història. La seva història, és la seva germana bessona que porta quatre anys compartint amb ella experiències noves, discutint per qui es queda quin juguet. La seva història, és el número d’esquitxos que s’han llençat dins la banyera que cada vegada es fa més petita per encabir a les dues. La seva història som nosaltres, que fem esforços per dissimular la passió desbordant que ens envaeix quan estem amb elles. Però tot això, per a ella, encara no és història. Ho és per a mi, una història que deixo enregistrada en la meva memòria i que cada dia n’escric un nou apunt.

Miro la meva mà dreta on tinc agafada més fort del que voldria a la que em va fer d’àvia per uns pocs anys. Miro la meva mà esquerra on sento que s’hi escola un corrent d’afecte tendra que va de la mà al retrat recent de la meva neboda. I ajunto les dues mans, en un intent de que es coneguin. Massa tard. Només el meu sentiment viu, fa d’adhesiu a dues fotografies fetes de temps i materials irreconciliables. M’aixeco del sofà i em dirigeixo a la caixa on hi guardo gent de paper que no vull oblidar. En busco una de meva. La trobo. Torno al sofà. Sobre la taula petita disposo les tres fotografies.

A la dreta, la besavia; a l’esquerra, la besneta; al mig, jo, la dona del mig.

Em miro a les tres, i somric.


Lluís Llach – Cant de l’enyor
http://www.youtube.com/watch?v=zyQaNA2IPTE

dissabte, 5 de març del 2011

De moment

Cansada de ser jo la que sempre espera que el dia es faci de dia, avui faré que el dia m’esperi a mi. Puc imaginar-me l’escena. Com cada bon matí, el sol sortirà de darrera les muntanyes que reclouen Girona. Abans, però, el cel anunciarà la seva arribada. Com ho farà avui? Discretament, guanyant terreny a la foscor sense cap mena d’exhibició? O escollirà la supèrbia, exigint al món sencer la seva atenció? Potser, ni una cosa ni l’altra. Potser avui no hi haurà albada…no, avui no n’hi haurà, ho sé. Quan el dia comenci, el sol, per art de màgia, ja estarà penjat sobre l’escenari blau del cel.

Deixaré que l’últim somni m’expliqui el final de la seva història, tantes vegades interromput pel crit incívic del despertador insomne, i llavors, suaument, m’expolsaré la boirina de la somnolència i obriré els ulls. Però encara no haurà arribat el moment de llevar-me. La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, em diran que cal esperar. Que hi ha moments que s’han d’assaborir. I aquest serà un moment letàrgic. Serà pecat perdre’s aquest instant de glòria els dies que comencen a l’albada?

Llavors, i solament després de voltejar vàries vegades els límits del llit, combinades amb estones de latència immobil, llavors i potser, començarà el lent procés d’abandonar tan ídil·lic enclavament.
Pujaré la persiana i buscaré el sol, sol en el cel, i se m’escaparà una riota mal dissimulada. Avui és ell qui m’ha vist sortir a mi.
Em prepararé un cafè, negre, que m’esperarà dins una tassa, blanca. M’asseguraré que la temperatura de casa sigui la idònea per esmorçar relaxadament, tot tafanejant els diaris i els estats anímics i mentals dels amics que gairabé no conec ni em coneixen.

Tinc temps per perdre, i no penso perdre’l. Hi han moltes coses a fer, i no puc fer-les esperar. Són les coses que em fan feliç. O ho fan veure…

He de llegir pàgines amb més lletres que xifres; escriure paraules que no esperin resposta; nedar sense més port a la vista que la dutxa posterior; caminar deixant que els ulls cerquin un horitzó llunyà; escoltar música que no em posi en espera; exercir de familia en lloc de treballadora; deixar volar pardals i no intentar atrapar-los...

El sol avança en la seva carrera transversal per el cel que abasta la meva vista. Voldria aturar-lo, com si fos un personatge bíblic que necessita guanyar la batalla que imposa la seva voluntad. Però el meu nom no apareix en el llibre sagrat. L’he de deixar fer i sotmetre la meva voluntad a la seva, que és més ardent.

En els seus Records d’un alpinista, Émile Javelle (1848-1883), va rememorar moments:

“Moments impagables! Minuts inefables. Suficients per embellir els anys”

(…)La manyaga dels llençols, la mollesa del coixí, l’escalf del cos en repòs, una tassa i un cafè, uns amics per conèixer, una familia per estimar (o potser… uns amics per estimar, una família per conèixer). A la vida jo li demano moments.

Per un moment impagable…pagaria.

Scorpions – Moment of Glory