diumenge, 17 d’abril del 2011

Preguntes sense horitzó

Et quedes, o te’n vas? I quan te’n vas, a on vas? Per què quan tornes, tornes a marxar? Quantes ribes deleroses de tu has d’acontentar?

L’onatge, els crits de les gavines, l’aire amarat de sal, em retornen a una realitat somiada: passar una nit vora el mar. Et miro, et respiro, t’escolto. Esguardo l’horitzó i veig la fina ratlla que et separa del cel. És tan prima que no pot evitar la vostra fusió, i el cel sempre acaba torbant la teva ànima sensible.Quantes vegades he desitjat acostar-me-hi, i veure d’aprop el cel surar sobre l’aigua…però sempre em queda lluny, per més lluny que vagi jo. No pertany als mortals assolir l’horitzó. El vent comença a bufar i tu perds la calma. Què et diu que t’altera tant? Per què la teva respiració es fa més enèrgica i escups bromera del teu interior?

La calma i la tempesta han forjat el teu caràcter voluble. Atraus i refuses a ritme d’onada. La teva placidesa és traïdora, però nosaltres som fidels a la teva traició. Afigures transparència i ocultes obscuritat. El teu món interior només l’ensenyes a qui vols. Però són tants els que et volen…

O no has escoltat els crits de les gavines, reclamant l’aliment que els hi amagues?

O no has sentit les pessigolles de les barques a la nit, demanan-te permís per no tornar buides a port?

A l’estiu els humans et venen a veure. Diuen que els relaxes; que els refresques. Que a prop teu respiren l’oxigen que els falta a la ciutat. Els peus descalços són els primers que et tasten. Tu els espantes amb insensible fredor i els obligues a recular unes passes. No acceptes fàcilment a qui no t’habita. Però un cop fetes les presentacions, condescendeixes a ser amics per una estona i a jugar amb ells al joc de les ones. Amb tu, els nens són més feliços, els esportites, més sans, els artistes, més inspirats i els enamorats, més apassionats.

Ets bell. Ho saps. Es nota per com et mous, altiu, elegant, provocador,indiferent a les mirades. Ho saben. Es nota per el que diuen, per el que escriuen, per el que canten, per el que pinten.

O no has vist com et va pintar Dalí? El pintor surrealista va captar la realitat de la teva essència. Ets un paisatge de somni! La persistència de la memòria s’entossudeix a no oblidar-te. I la Noia dreta a la finestra no es cansa de mirar-te.

O no has llegit què et va escriure Vinyoli? “…però encar, és íntima festa sentir, al lluny, la veu del mar.” Diga’m, veu de mar, a quantes sirenes has seduït? A quantes has convertit en roques sempiternes que modeles al teu caprici?

Avui celebro una íntima festa amb tu…i aquí m’aturo. O es que tu, que inspires als poetes, no entens de poesia?

Que aquí m’aturi.

D’un blau matinal i d’un cel sense núvols

blaus i resplendents, i riba groga;

tot bell I amplament il·luminat.

Que aquí m’aturi.

I que m’enganyi pensant-me que és això que veig

(ho he vist de veres un instant, en deturar-me);

I no pas, també aquí, les meves fantasies,

els meus records, les figures del goig.”

(Mar matinal - Cavafis)


Rod Steward- Sailing live