- "El millor dels mons possibles!" va dir Leibziz.
- "Aquest món és el pitjor dels possibles" va dir Shopenhauer.
I tots dos vivien en el mateix món. El millor. El pitjor.
Hi havia una vegada, en el millor i pitjor món possible, un noi anomenat -molt poc casualment- Càndid. Enamorat de la millor dona possible, Conegunda (he dit la millor dona, no el millor nom). Ensenyat pel millor mestre possible, en Pangloss.
De la vida en Càndid n' esperava tot, i del món, un paradís d' Edén, amb Eva amb fulla de parra inclosa i pomers sense pecat que donessin tonelades de pomes cada any, per fer compotes i el que fes falta...(potser això últim és una versió massa exaltada de l' optimisme. Disculpeu)
El cert, és que la vida i en Càndid no pensaven el mateix.
Vivia en un castell perfecte, i el fan fora de forma imperfecte. Viatge en busca del millor món...i naufraga en el pitjor mar. Estima la terra, i la terra li correspon amb un gran terratrèmol. Creu amb la justícia i el jutja la Inquisició. S' enriqueix amb el "fang d' or" d' El Dorado, i s' empobreix amb el fang marronós del camí.
"Ja veus, amic, què trencadisses són les riqueses d' aquest món; res hi ha de sòlid, com no sigui la virtut i la felicitat de veure novament a Conegunda"
I la vida li va donar la sorpresa de veure novament a Conegunda; però més que una sorpresa, era un espant. "Ennegrida, ulls lleganyosos, pits eixuts, cara arrugada i braços morats", amb aquesta aparença apareixia novament a la vida de Càndid, la millor dona del món.
El nostre protagonista no va tenir ocasió de conèixer a Saramago, però segur que hagués coincidit amb ell amb la frase de l' escriptor portugués "jo no sóc pessimista, el que passa és que el món és pèssim".
Aquest no és un post pessimista; ni optimista; sinó tot el contrari.
És un reconeixement a un filòsof intel·ligent, irònic i enginyós. Que va usar el llenguatge directe en el millor món que pitjor l' acceptava. Amb tinta plena d' esperit revolucionari, Voltaire va escriure la novel·la curta Càndid o l' optimisme, i va provocar un escàndol als sectors més conservadors del seu temps...i d' això va el meu post.
Louis Armstrong - What a wonderful world
http://www.youtube.com/watch?v=rslff8ANPe0
dissabte, 5 / desembre / 2009
dissabte, 21 / novembre / 2009
En què li puc servir?
Recent fets els meus primers disset anys, ell em va obrir les seves portes, i jo li vaig obrir no tan sols el meu calaix. També el meu cor. Treballar en el Mercat, és més que guanyar-se la vida. És guanyar un bon grapat de vivències que t' endús en el cabàs dels records passin els anys que passin.
Sempre són més intensos els records que es poden associar als sentits. I els sentits, sempre són més profunds si es poden fusionar entre els passadissos d' un mercat. Sentits desperts a efectives teràpies de cromoteràpia, d' aromateràpia, d' estimulació del gust...
És el món dels colors; els d' hivern, els d' estiu, els de tardor i els de primavera. El color esmorteït d' un dia de tempesta en el que les barques no han pogut sortir a pescar i els taulells presenten quatre caixes disperses d' uns pocs peixos despistats. Els colors vitals de la temporada de recollida de nous fruits.
És el món de les olors. Les del matí, les del mig matí i les de la hora de plegar...cada hora té les seves pròpies olors. És l' olor, intensa olor, del tomàquet de les primeres calors. De la parada dels embutits fets en el seu obrador. Del pa que delata que no fa gaire que ha sortit del forn. De les olives, dels les olles fumejant dels cigrons, de les mongetes de ganxet, de les llenties, grosses i petites...
El món de les textures. La subtil rugositat de les llimones de pell gruixuda. Les llises síndries. Les fulles delicades de l' enciam, de la flor de carbassó. Els pètals abruptes de la carxofa. El tacte escorredís i fred del peix.
Él del gust. El de l' ametlla recent torrada que t' ofereixen per a degustar. Del pernil ibèric tallat a ganivet i que primer s' ha de tastar per confirmar que farà feliç al paladar. Del pèsol crú que descobreixes que és comestible abans de passar pel foc.
També és un món de confidències, entre el venedor de tota la vida i el comprador de tota la vida. Un món de xafarderies, quan les esquenes es giren de cara. D' enveges. Un mostrari replet de queixes de tots tipus i colors....
És el Mercat.
En aquest mercat, precedit per un lleó petri que recorda que la vida no sempre ha estat així de complicada...sinó que ha estat molt pitjor...En aquest mercat, dic, al bell mig d' una encreuada de passadissos, vaig aixecar persianes un setembre de 1991, em vaig lligar un davantal, i vaig dir el meu primer : "Bon dia, en què li puc servir?"
Durant quinze anys, els hi vaig servir un gran ventall de fruits, tots secs, com havia de ser. Ametlles, avellanes, nous, pinyons amb olor a pi, panses, figues, festucs, cacauets...
- Nena, com surten les nous? No seràn ràncies?
- I les ametlles...ja es podràn pelar bé? Mira que sinó no van bé per la picada...
- A quin preu van els pinyons? Verge santa, què cars!
Eren els comentaris que durant anys van acompanyar la meva quotidianitat. Envoltada dels meus fruits secs, vaig viure l' experiència de despertar cada dia a la remor de la vida. El Mercat del Lleó és el cor vermell -com les seves parets- de Girona, que fa 65 anys que batega.
Sempre són més intensos els records que es poden associar als sentits. I els sentits, sempre són més profunds si es poden fusionar entre els passadissos d' un mercat. Sentits desperts a efectives teràpies de cromoteràpia, d' aromateràpia, d' estimulació del gust...
És el món dels colors; els d' hivern, els d' estiu, els de tardor i els de primavera. El color esmorteït d' un dia de tempesta en el que les barques no han pogut sortir a pescar i els taulells presenten quatre caixes disperses d' uns pocs peixos despistats. Els colors vitals de la temporada de recollida de nous fruits.
És el món de les olors. Les del matí, les del mig matí i les de la hora de plegar...cada hora té les seves pròpies olors. És l' olor, intensa olor, del tomàquet de les primeres calors. De la parada dels embutits fets en el seu obrador. Del pa que delata que no fa gaire que ha sortit del forn. De les olives, dels les olles fumejant dels cigrons, de les mongetes de ganxet, de les llenties, grosses i petites...
El món de les textures. La subtil rugositat de les llimones de pell gruixuda. Les llises síndries. Les fulles delicades de l' enciam, de la flor de carbassó. Els pètals abruptes de la carxofa. El tacte escorredís i fred del peix.
Él del gust. El de l' ametlla recent torrada que t' ofereixen per a degustar. Del pernil ibèric tallat a ganivet i que primer s' ha de tastar per confirmar que farà feliç al paladar. Del pèsol crú que descobreixes que és comestible abans de passar pel foc.
També és un món de confidències, entre el venedor de tota la vida i el comprador de tota la vida. Un món de xafarderies, quan les esquenes es giren de cara. D' enveges. Un mostrari replet de queixes de tots tipus i colors....
És el Mercat.
En aquest mercat, precedit per un lleó petri que recorda que la vida no sempre ha estat així de complicada...sinó que ha estat molt pitjor...En aquest mercat, dic, al bell mig d' una encreuada de passadissos, vaig aixecar persianes un setembre de 1991, em vaig lligar un davantal, i vaig dir el meu primer : "Bon dia, en què li puc servir?"
Durant quinze anys, els hi vaig servir un gran ventall de fruits, tots secs, com havia de ser. Ametlles, avellanes, nous, pinyons amb olor a pi, panses, figues, festucs, cacauets...
- Nena, com surten les nous? No seràn ràncies?
- I les ametlles...ja es podràn pelar bé? Mira que sinó no van bé per la picada...
- A quin preu van els pinyons? Verge santa, què cars!
Eren els comentaris que durant anys van acompanyar la meva quotidianitat. Envoltada dels meus fruits secs, vaig viure l' experiència de despertar cada dia a la remor de la vida. El Mercat del Lleó és el cor vermell -com les seves parets- de Girona, que fa 65 anys que batega.
dissabte, 14 / novembre / 2009
L' espectacle ha de continuar
Què hi ha de l' albada?
Què hi ha de la pluja?
Què hi ha de totes les coses
que vas dir que hauriem de guanyar?
Què hi ha de tota la pau
que li vas prometre al teu fill?
Què hi ha de tots els somnis
que vas dir que eren teus i meus?
Què li hem fet al món?
Solia somiar
mirar més enllà de les estrelles.
Ara no sé on estem
encara que sé que hem anat lluny a la deriva.
On ens hem equivocat?
És la Cançó de la Terra, un adagi que plora i comdemna el patiment del nostre planeta. On ens hem equivocat? Posseïdora de totes les capacitats de l' univers per meravellar a la seva pròpia imaginació, la humanitat segueix sorprenent amb les pitjors posades en escena.
L' egoisme ens ha traït. Ens havia explicat que l' egoista és el que es queda el millor troç del pastís. Que és una planta inofensiva, necessària per donar oxigen a la nostra dignitat. Però l' hem regat massa. La innocent planta s' ha convertit en un vegetal carnívor que devora tot el que li passa per davant.
I en segueix demanant més. Els luxes ja no són el que eren. Han devaluat el seu preu. Ara s' anomenen necessitats. És a aquesta humanitat, afamada de totes les necessitats que els nostres avantpassats denominaven luxes, a qui van dirigides les lletres més desesperades d' algunes cançons.
És a aquesta humanitat, a qui Scorpions li va dedicar ara fa dos anys, Humanity :
Humanitat
és hora de dir adéu
la festa ha acabat
el riure mor.
Adéu a la bogeria.
Vas vendre la teva ànima
per alimentar la teva vanitat
les teves fantasies i mentides
...estàs sol.
Hi ha un preu a pagar
per tots els jocs egoistes que vas jugar.
No m' agraden les despedides...tot i ser humana. Prefereixo els jocs de taula als jocs egoistes. Espero l' albada cada matí, tot i que no m' agrada matinar. Els somnis els deixo per la nit, i pel dia fabrico projectes. Mentre visqui, la festa no s' ha acabat...si la humanitat em deixa.
Scorpions - Humanity
diumenge, 1 / novembre / 2009
Olor de violetes
Quan arriba la tardor, i amb ella les primeres freds, només les flors menys delicades segueixen oferint-nos delicada bellesa. Els Pensaments deixen de pensar. Les Petúnies ja no ens fan petons. Els Narcisos no s' idolatran. La roba d' abric, que oculta cossos i contorns, sembla que no convenç prou a aquests presumits èssers vius de la natura.
Però aquesta tardor ha estat diferent. En plena castanyada, unes aromàtiques violetes han florit a Girona, i hem quedat Tots els Sants catalans, embriagats amb el seu penetrant, intens olor. La Girona de colors tristos, de la fulla seca despresa dels arbres de la Devesa, s' ha tintat, com en un quadre de l' època blava de Picasso, de bonics tons lilosos.
Diuen els qui volen creure-hi, que els colors ens parlen. Que transmeten un llenguatge sensorial que influeix en el nostre estat anímic. Del violeta es diu que comunica absència de tensió, calma, autocontrol. Però hi ha qui hi veu tot el contrari -c' est la vie...- i ens parlen de la violència, de l' engany, de les agressions violàcies. Quin absurd...quina bogeria, el món dels colors!
I potser és això. Bogeria. Potser és la bogeria el que millor escau a l' Olor de violetes, que tan fortament a impregnat l' aire gironí. Potser, i només potser (qui coneix la ment i les intencions d' un autor), la bogeria ha estat la flaire que volia que percebèssim, el guanyador de la XXIX edició dels Premis Casero, el gironí Josep Campmajó.
Bogeria..., o genialitat...Josep? La resposta a aquesta pregunta només la saps tu. Els teus lectors, en farem la nostra pròpia interpretació, segons el grau de calma...o violència que experimentem.
Obrint les pàgines violàcies, ens encetaras la gana a "voler", més que mai. Hi haurà moments que 'voldrem acabar', i d' altres, contradictoris com sempre, desitjarem 'començar'. 'Voldrem plorar'; 'Voldrem callar'; 'Voldrem saber', 'recordar', 'escoltar', 'preguntar'. 'Estimar'. En definitiva, i com bé ens hi predisposes en un dels capítols, 'voldrem voler'. Com aquella bonica frase del poeta i filòleg Segimón Serrallonga:
"Sempre voldré voler".
"Un moment o un altre caldrà fer-ho. I si més no caldrà intentar-ho. Encara que sé que no em puc conformar només en assajar. Una cosa és ben segura: no cal començar si no decidim acabar. Jo volia començar. (...) Jo mateix. Tot solet."
(Petit fragment d' Olor de violetes)
Gràcies Josep. Per intentar-ho. Per no conformar-te. Per començar...i per acabar. Tu mateix. Tot solet.
Moltes felicitats!
"Els teus somnis t' estan esperant...abraça'ls"
http://www.youtube.com/watch?v=6K52sccc81o
Sopa de cabra - Somnis
Però aquesta tardor ha estat diferent. En plena castanyada, unes aromàtiques violetes han florit a Girona, i hem quedat Tots els Sants catalans, embriagats amb el seu penetrant, intens olor. La Girona de colors tristos, de la fulla seca despresa dels arbres de la Devesa, s' ha tintat, com en un quadre de l' època blava de Picasso, de bonics tons lilosos.
Diuen els qui volen creure-hi, que els colors ens parlen. Que transmeten un llenguatge sensorial que influeix en el nostre estat anímic. Del violeta es diu que comunica absència de tensió, calma, autocontrol. Però hi ha qui hi veu tot el contrari -c' est la vie...- i ens parlen de la violència, de l' engany, de les agressions violàcies. Quin absurd...quina bogeria, el món dels colors!
I potser és això. Bogeria. Potser és la bogeria el que millor escau a l' Olor de violetes, que tan fortament a impregnat l' aire gironí. Potser, i només potser (qui coneix la ment i les intencions d' un autor), la bogeria ha estat la flaire que volia que percebèssim, el guanyador de la XXIX edició dels Premis Casero, el gironí Josep Campmajó.
Bogeria..., o genialitat...Josep? La resposta a aquesta pregunta només la saps tu. Els teus lectors, en farem la nostra pròpia interpretació, segons el grau de calma...o violència que experimentem.
Obrint les pàgines violàcies, ens encetaras la gana a "voler", més que mai. Hi haurà moments que 'voldrem acabar', i d' altres, contradictoris com sempre, desitjarem 'començar'. 'Voldrem plorar'; 'Voldrem callar'; 'Voldrem saber', 'recordar', 'escoltar', 'preguntar'. 'Estimar'. En definitiva, i com bé ens hi predisposes en un dels capítols, 'voldrem voler'. Com aquella bonica frase del poeta i filòleg Segimón Serrallonga:
"Sempre voldré voler".
"Un moment o un altre caldrà fer-ho. I si més no caldrà intentar-ho. Encara que sé que no em puc conformar només en assajar. Una cosa és ben segura: no cal començar si no decidim acabar. Jo volia començar. (...) Jo mateix. Tot solet."
(Petit fragment d' Olor de violetes)
Gràcies Josep. Per intentar-ho. Per no conformar-te. Per començar...i per acabar. Tu mateix. Tot solet.
Moltes felicitats!
"Els teus somnis t' estan esperant...abraça'ls"
http://www.youtube.com/watch?v=6K52sccc81o
Sopa de cabra - Somnis
diumenge, 25 / octubre / 2009
La coqueta dels plaers
"Aprofita el temps preciós i no siguis mai escrupulosa en el nombre, sinó en l' elecció dels teus plaers".
Escoltar de la boca d' un pare aquesta valuosa frase, ha de condicionar tota una vida, indiferentment de com sigui el pare. Sembla ser que el que va dir les paraules citades, no va ser dels més exemplars. Aquest conjunt de mots són una classe magistral de com s' ha de veure i viure la més gran possessió que tenim els èssers 'vius': la vida.
Donant un cop d' ull, doncs, a la vida, llarga vida, de la filla que la va heretar, podem constatar, que el dia que el seu pare li parlava, ella escoltava. Llesta com era, va fer d' aquell pensament, el lema de la seva vida.
Testimoni d' aquesta afirmació, són les paraules que van dedicar-li quan va morir, que és el moment dels resums: 'Un clar exemple del triomf del vici, quan es dirigeix amb intel·ligència i es redimeix amb una mica de virtud'...bonic epitafi per la coqueta, culta, intel·ligent, hedonista...Ninon de Lenclos.
Ninon, va saber embellir el que els diccionaris defineixen com 'defecte, imperfecció, anomalia'. El pecaminós (per algúns), i desitjable (per els altres), vici. I es que la intel·ligència és un vestit de gala que adorna tot el que toca, i quan se li treu lluïssor, amb l' adquisició de la cultura, els resultats són expectaculars.
Conscient que els plaers de la vida es deixen tocar més facilment quan es dóna a canvi bellesa, i sapiguent que la bellesa, com qualsevol altra cosa, és un fruit cultivable, va "aprofitar el seu temps preciós", a fer-se bella....per dins, i per fora també.
"La bellesa sense gracia, és un ham sense esquer" i "La bellesa és una carta de recomanació de curt plaç", deia la coqueta Ninon. Però la combinació de la bellesa interior i exterior és un esquer molt llaminer per els infinits plaers que vaguen per el món. En el seu cas, els plaers portaven el títol de marquesos, comtes, diplomàtics, escriptors...i damunt de tots ells, els títols dels múltiples llibres que ampliaven els seus horitzons i travessaven les fronteres dels pensaments i estereotips de l' època que li va tocar viure. "Els llibres són el millor viàtic que he trobat per aquest humà viatge", pensava el seu admirat Michel de Montaigne.
Eren tants els plaers que la inquisitiva Ninon volia provar, seguint el consell del seu pare, que a un dels seus amants, li va dir que l' estimaria tres mesos, 'i tres mesos és una eternitat!'. Sabedora que són més les coses que la vida ofereix que el temps que ens dóna per tastar-les, el seu argument era clar: si no tenim temps, comprimim les activitats...quatre cents anys més tard, els ordinadors actuals han après els beneficis de comprimir 'material'.
"L' amor és una comedia en la que els actes són molt curts i els entreactes més llargs: com omplir els intermedis sinó mitjançant l' enginy?" (Ninon de Lenclos)
L' enginy... quin gran esquer per aprofitar el temps preciós...
Grace Jones - La vie en Rose
http://www.youtube.com/watch?v=1buh5vtsBqA
Escoltar de la boca d' un pare aquesta valuosa frase, ha de condicionar tota una vida, indiferentment de com sigui el pare. Sembla ser que el que va dir les paraules citades, no va ser dels més exemplars. Aquest conjunt de mots són una classe magistral de com s' ha de veure i viure la més gran possessió que tenim els èssers 'vius': la vida.
Donant un cop d' ull, doncs, a la vida, llarga vida, de la filla que la va heretar, podem constatar, que el dia que el seu pare li parlava, ella escoltava. Llesta com era, va fer d' aquell pensament, el lema de la seva vida.
Testimoni d' aquesta afirmació, són les paraules que van dedicar-li quan va morir, que és el moment dels resums: 'Un clar exemple del triomf del vici, quan es dirigeix amb intel·ligència i es redimeix amb una mica de virtud'...bonic epitafi per la coqueta, culta, intel·ligent, hedonista...Ninon de Lenclos.
Ninon, va saber embellir el que els diccionaris defineixen com 'defecte, imperfecció, anomalia'. El pecaminós (per algúns), i desitjable (per els altres), vici. I es que la intel·ligència és un vestit de gala que adorna tot el que toca, i quan se li treu lluïssor, amb l' adquisició de la cultura, els resultats són expectaculars.
Conscient que els plaers de la vida es deixen tocar més facilment quan es dóna a canvi bellesa, i sapiguent que la bellesa, com qualsevol altra cosa, és un fruit cultivable, va "aprofitar el seu temps preciós", a fer-se bella....per dins, i per fora també.
"La bellesa sense gracia, és un ham sense esquer" i "La bellesa és una carta de recomanació de curt plaç", deia la coqueta Ninon. Però la combinació de la bellesa interior i exterior és un esquer molt llaminer per els infinits plaers que vaguen per el món. En el seu cas, els plaers portaven el títol de marquesos, comtes, diplomàtics, escriptors...i damunt de tots ells, els títols dels múltiples llibres que ampliaven els seus horitzons i travessaven les fronteres dels pensaments i estereotips de l' època que li va tocar viure. "Els llibres són el millor viàtic que he trobat per aquest humà viatge", pensava el seu admirat Michel de Montaigne.
Eren tants els plaers que la inquisitiva Ninon volia provar, seguint el consell del seu pare, que a un dels seus amants, li va dir que l' estimaria tres mesos, 'i tres mesos és una eternitat!'. Sabedora que són més les coses que la vida ofereix que el temps que ens dóna per tastar-les, el seu argument era clar: si no tenim temps, comprimim les activitats...quatre cents anys més tard, els ordinadors actuals han après els beneficis de comprimir 'material'.
"L' amor és una comedia en la que els actes són molt curts i els entreactes més llargs: com omplir els intermedis sinó mitjançant l' enginy?" (Ninon de Lenclos)
L' enginy... quin gran esquer per aprofitar el temps preciós...
Grace Jones - La vie en Rose
http://www.youtube.com/watch?v=1buh5vtsBqA
dissabte, 10 / octubre / 2009
Si les pedres parlessin
"I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar". (Mateu 16: 18)
I així, d' aquesta manera i sobre una pedra, va néixer un gran imperi, que ha legat la fe a milions de persones i l' ha tret a d' altres milions més. No deixa de sorprendre, que un material tan estretament relacionat amb la fredor, sigui el que simbolitzi el fonament d' una religió que predica l' amor...però això són pedres d' una altra pedrera. El cert, és que la influència de la pedra mare -o pare (les meves disculpes a Pere)- s' ha deixat notar en el si del cristianisme. Des de llavors, sempre se l' ha vist rodejada de pedres...això sí, precioses, que dónen més fe.
Sortosament per els qui no troben la fe en les pedres, d' elles s' han extret altres riqueses. Monuments per lloar als gloriosos, i monuments als execrables per què els coloms desfoguin les seves necessitats. Porxos per protegir-nos del fred i la pluja, i bancs per descansar i badar. Ponts que han unit ribes irreconciliables. Cases per viure-hi, i habitacles per immortalitzar la nostra mortalitat.
Hi han pedres de la sort, i n' hi han sense sort: rebre una pedrada és mala sort. N' hi han que fan mal...els ronyons no són un bon lloc per fer una pedrera.
Hi ha la pedra que ha nascut per ser admirada i una per ser ignorada, només perquè la mare natura l' ha pintat d' un gris somort -què trista la vida d' un lleig que, siguent pedra, no pot recòrrer a la intel·ligència per deixar de banda la banal aparença...
Però hi ha qui de la pedra hi ha vist més coses, moltes més, i a ella ha dedicat un monument fet d' un material exquisit, els adjectius:
La primera impressió que va produi-me fou de domini, de força, d' imperi franc i deliberat. He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la vida insconscient. Aquell color clar, blancblavós, àrid, lleugerament tocat de venes blaves, rosades (...) La simple contemplació d' aquests empedrats em produïa una sensació de força i de duresa (...) en absolut contrast amb el desgavell de l' època que em tocava de viure" (Josep Pla - Girona)
Escoltant a Pla, venen ganes de ser, per un moment, una d' aquelles pedres de Girona i ser contemplada per els seus ulls descriptius...
Però jo...no sóc de pedra.
Fragile- Sting
http://www.youtube.com/watch?v=h3MWEP_wj4E
I així, d' aquesta manera i sobre una pedra, va néixer un gran imperi, que ha legat la fe a milions de persones i l' ha tret a d' altres milions més. No deixa de sorprendre, que un material tan estretament relacionat amb la fredor, sigui el que simbolitzi el fonament d' una religió que predica l' amor...però això són pedres d' una altra pedrera. El cert, és que la influència de la pedra mare -o pare (les meves disculpes a Pere)- s' ha deixat notar en el si del cristianisme. Des de llavors, sempre se l' ha vist rodejada de pedres...això sí, precioses, que dónen més fe.
Sortosament per els qui no troben la fe en les pedres, d' elles s' han extret altres riqueses. Monuments per lloar als gloriosos, i monuments als execrables per què els coloms desfoguin les seves necessitats. Porxos per protegir-nos del fred i la pluja, i bancs per descansar i badar. Ponts que han unit ribes irreconciliables. Cases per viure-hi, i habitacles per immortalitzar la nostra mortalitat.
Hi han pedres de la sort, i n' hi han sense sort: rebre una pedrada és mala sort. N' hi han que fan mal...els ronyons no són un bon lloc per fer una pedrera.
Hi ha la pedra que ha nascut per ser admirada i una per ser ignorada, només perquè la mare natura l' ha pintat d' un gris somort -què trista la vida d' un lleig que, siguent pedra, no pot recòrrer a la intel·ligència per deixar de banda la banal aparença...
Però hi ha qui de la pedra hi ha vist més coses, moltes més, i a ella ha dedicat un monument fet d' un material exquisit, els adjectius:
La primera impressió que va produi-me fou de domini, de força, d' imperi franc i deliberat. He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la vida insconscient. Aquell color clar, blancblavós, àrid, lleugerament tocat de venes blaves, rosades (...) La simple contemplació d' aquests empedrats em produïa una sensació de força i de duresa (...) en absolut contrast amb el desgavell de l' època que em tocava de viure" (Josep Pla - Girona)
Escoltant a Pla, venen ganes de ser, per un moment, una d' aquelles pedres de Girona i ser contemplada per els seus ulls descriptius...
Però jo...no sóc de pedra.
Fragile- Sting
http://www.youtube.com/watch?v=h3MWEP_wj4E
diumenge, 4 / octubre / 2009
Quan la boira s' aixeca
És una terra que es lleva entelada. Que es mostra amb lentitut; amb la cadència poc sobtada amb que la bellesa es magnifica. Podriem pensar que és la timidesa la que no ens deixa veure amb claredat la seva figura, però no és cert. No és tímida; és experta en seduir el sentit de la vista, afamada de contemplar què s' hi amaga darrera de la imatge velada. Però serà ella qui marcarà els ritmes, mentre els contorns desdibuixats es deixaran perfilar progressivament per l' escalfor del sol.
D' aquesta manera ens dóna la benvinguda. Amb un vestit de boira, com les teles de gasa que deixen entreveure el que desitjariem veure clar. És l' exquisitesa velada dels seus 'bon dies'. És la Plana de Vic i l' extensa comarca que l' acull, Osona.
Una terra que existeix per ser explicada i acaronada per les delicades paraules que utilitzen els poetes. Aquest deu ser el motiu per el que ha engendrat alguns dels millors poetes i escriptors de la llengua catalana.
En un racó de la plana emboirada, va néixer i créixer Jacint Verdaguer i Santaló. Folgueroles, i els pobles i camps dels voltants, eren l' "Hermosa vall, bressol d' una infantesa", del seu poema L' Emigrant.
Entre els meandres del Ter, Miquel Martí i Pol escrivia Tarda de boira:
"No passa cap pensament a través
d' aquesta boira feixuga que fa dies
aïlla el poble i tots els que hi vivim.
No gaire lluny d' aquí deu fer sol, i potser
tu el frueixes, solitària com jo.
¿Què importa el temps que faci a fora
si no podem estar junts? La distància
de cor a cor no serà pas menys dura
si la boira s' aixeca. No em fa falta
cap tarda rutilant: només tu em manques"
Roda de Ter, preserva les arrels i les restes de Martí i Pol. La Fàbrica on des dels seus vidres contemplava "el gris opac de l' hivern que traspuava tristesa". Hi guarda intactes, les cases que van resseguir tots i cadascún dels episodis de la seva vida...també les boires que omplien de melangia el seu cor poètic.
...I els seus amics. L' humil Roda de Ter, poseeix l' orgull de qui té com a patrimoni humà, un altre escriptor de referència. Sí, un amic de Miquel Martí i Pol: Emili Teixidor (1934). Ell és l' autor de la premiada novela Pa Negre, el pa negre de la postguerra, que l' Andreu, el protagonista, fill de les boires d' Osona, ha de menjar, mentre tasta els diferents sabors d' una vida gens fàcil.
Què més, a qui més...hem d' esperar a que les boires del matí s' aixequin, per admirar? A Mª Àngels Anglada, nascuda a Vic el 1930; a un referent per els joves rodencs Martí i Pol i Teixidor, Josep Clarà i Roca; a Sergimon Serrallonga, a qui Vic ha dedicat alguns espais de la ciutat. I més. La seducció d' aquesta terra sempre ha comptat amb filles i fills per testimoniar-la.
"La poesia ens la dictarà la terra, sols cal escoltar-la" Jacint Verdaguer.
SAU - Boig per tu
http://www.youtube.com/watch?v=8e9qkRcwXeM
D' aquesta manera ens dóna la benvinguda. Amb un vestit de boira, com les teles de gasa que deixen entreveure el que desitjariem veure clar. És l' exquisitesa velada dels seus 'bon dies'. És la Plana de Vic i l' extensa comarca que l' acull, Osona.
Una terra que existeix per ser explicada i acaronada per les delicades paraules que utilitzen els poetes. Aquest deu ser el motiu per el que ha engendrat alguns dels millors poetes i escriptors de la llengua catalana.
En un racó de la plana emboirada, va néixer i créixer Jacint Verdaguer i Santaló. Folgueroles, i els pobles i camps dels voltants, eren l' "Hermosa vall, bressol d' una infantesa", del seu poema L' Emigrant.
Entre els meandres del Ter, Miquel Martí i Pol escrivia Tarda de boira:
"No passa cap pensament a través
d' aquesta boira feixuga que fa dies
aïlla el poble i tots els que hi vivim.
No gaire lluny d' aquí deu fer sol, i potser
tu el frueixes, solitària com jo.
¿Què importa el temps que faci a fora
si no podem estar junts? La distància
de cor a cor no serà pas menys dura
si la boira s' aixeca. No em fa falta
cap tarda rutilant: només tu em manques"
Roda de Ter, preserva les arrels i les restes de Martí i Pol. La Fàbrica on des dels seus vidres contemplava "el gris opac de l' hivern que traspuava tristesa". Hi guarda intactes, les cases que van resseguir tots i cadascún dels episodis de la seva vida...també les boires que omplien de melangia el seu cor poètic.
...I els seus amics. L' humil Roda de Ter, poseeix l' orgull de qui té com a patrimoni humà, un altre escriptor de referència. Sí, un amic de Miquel Martí i Pol: Emili Teixidor (1934). Ell és l' autor de la premiada novela Pa Negre, el pa negre de la postguerra, que l' Andreu, el protagonista, fill de les boires d' Osona, ha de menjar, mentre tasta els diferents sabors d' una vida gens fàcil.
Què més, a qui més...hem d' esperar a que les boires del matí s' aixequin, per admirar? A Mª Àngels Anglada, nascuda a Vic el 1930; a un referent per els joves rodencs Martí i Pol i Teixidor, Josep Clarà i Roca; a Sergimon Serrallonga, a qui Vic ha dedicat alguns espais de la ciutat. I més. La seducció d' aquesta terra sempre ha comptat amb filles i fills per testimoniar-la.
"La poesia ens la dictarà la terra, sols cal escoltar-la" Jacint Verdaguer.
SAU - Boig per tu
http://www.youtube.com/watch?v=8e9qkRcwXeM
dissabte, 26 / setembre / 2009
Possiblement impossible
Fragmentar. Distorsionar. Dislocar. Retorcir. Aquests termes, que tant acostumats estan a conviure amb una reputació que els fa incòmodes, han trobat amb Frank Gerhy, un fidel distorsionador d' aquesta mala reputació, posicionant-les a un digne lloc d' honor.
Fragmentar, distorsionar, dislocar i retorcir...fa just una setmana, vaig topar-me de cares amb elles, amb supèrbia dignitat; la supèrbia amb que les havia modelat Frank Gerhy.
La cita va ser a Bilbao, on vaig anar-hi per dos motius: una nit amb Leonard Cohen, 75 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca; i un dia en el Museu Guggenheim de Bilbao, obra de Frank Gerhy, 80 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca. Anecdòtica coincidència. I anecdòtic el contrapunt de les seves trajectories: Frank Gerhy forja obres on és més espectactular el continent que el contingut; l' obra de Leonard Cohen és més espectacular de contingut que de continent.
Opinions, exclamacions i, sobretot, moltes preguntes, brollen de forma espontània davant de les estranyes formes que genera l' arquitecte i artista Gerhy. Què és el que estem contemplant? És bell? És desagradable? i, sobretot, per què? què volen dir aquestes corves infinites en uns contorns asexuats; aquests recargolaments més propis d' una sinuosa serp?
Tres personatges d' un quadre del Bosco, seràn tres edificis del futur Museu de la Tolerància de Jerusalem. En un carrer de Praga, uns gegantins Fred Astaire i Ginger Rogers muden els seus vestits per panells de formigó, acer i cristall, preparats per un ball sòlid i etern anomenat Dancing House. La pell d' escames del Guggenheim de Bilbao, és capaç de viure fora de l' aigua, i de fer reviure a tot el que l' envolta, una ciutat sencera.
Com comença tanta genialitat? "És dur el començament. No sé que fer en els primers moments. Ordeno la taula...tinc por de no poder fer-ho. És un moment aterrador. I quan començo, em sorprenc i dic, no va ser tan terrible".
(Apunts de Frank Gerhy, documental dirigit per Sydney Pollack, amic de Gerhy)
I és que com diu ell, "Si tinc una idea, per què no intentar-ho?".
I jo dic, per què no?
Leonard Cohen- I'm your man
http://www.youtube.com/watch?v=BSaXNaKLU2A
Fragmentar, distorsionar, dislocar i retorcir...fa just una setmana, vaig topar-me de cares amb elles, amb supèrbia dignitat; la supèrbia amb que les havia modelat Frank Gerhy.
La cita va ser a Bilbao, on vaig anar-hi per dos motius: una nit amb Leonard Cohen, 75 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca; i un dia en el Museu Guggenheim de Bilbao, obra de Frank Gerhy, 80 anys, canadenc, jueu d' ascendència polaca. Anecdòtica coincidència. I anecdòtic el contrapunt de les seves trajectories: Frank Gerhy forja obres on és més espectactular el continent que el contingut; l' obra de Leonard Cohen és més espectacular de contingut que de continent.
Opinions, exclamacions i, sobretot, moltes preguntes, brollen de forma espontània davant de les estranyes formes que genera l' arquitecte i artista Gerhy. Què és el que estem contemplant? És bell? És desagradable? i, sobretot, per què? què volen dir aquestes corves infinites en uns contorns asexuats; aquests recargolaments més propis d' una sinuosa serp?
Tres personatges d' un quadre del Bosco, seràn tres edificis del futur Museu de la Tolerància de Jerusalem. En un carrer de Praga, uns gegantins Fred Astaire i Ginger Rogers muden els seus vestits per panells de formigó, acer i cristall, preparats per un ball sòlid i etern anomenat Dancing House. La pell d' escames del Guggenheim de Bilbao, és capaç de viure fora de l' aigua, i de fer reviure a tot el que l' envolta, una ciutat sencera.
Com comença tanta genialitat? "És dur el començament. No sé que fer en els primers moments. Ordeno la taula...tinc por de no poder fer-ho. És un moment aterrador. I quan començo, em sorprenc i dic, no va ser tan terrible".
(Apunts de Frank Gerhy, documental dirigit per Sydney Pollack, amic de Gerhy)
I és que com diu ell, "Si tinc una idea, per què no intentar-ho?".
I jo dic, per què no?
Leonard Cohen- I'm your man
http://www.youtube.com/watch?v=BSaXNaKLU2A
dissabte, 12 / setembre / 2009
Mirant el cloquer
Els seus veïns i veïnes la van batejar amb l' apel·latiu El Bombo; o La Bomba -segons preferències de gènere. Ja se sap com n' és de cruel la gent quan vol. Sí, certament ella és pleneta. I rabassuda, també. El seu cos s' assimila a una pera, més ampla de caderes que de pit. La falta d' higiene personal, encara accentua més tot el conjunt.
Però té una bonica veu. Fins i tot, pot resultar més aguda del que s' esperaria en un cos tan rodanxó.
La Beneta, que així és com veritablement s' anomena, és ja una venerable anciana. Des de que el seu pare, l' Antoni Sever, la va posar al món, ha viscut sempre rodejada de les pedres nummulítiques del Barri Vell de Girona.
Possiblement, quan era més joveneta, li molestés carregar amb el motiu "El Bombo"...(quina culpa tenia ella que la genètica la fes així...). Però no es va queixar mai, potser perquè era prou llesta per entendre que darrera aquest malnom, hi havia més afecte que qualsevol altra cosa. Tot quedava compensat amb l' estima i admiració que la ciutat li demostrava gràcies a la seva portentosa veu.
La nostra Beneta té quatre segles de vida. I és una campana.
"Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l' onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em semblà que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s' havia totalment diluït."
D' aquesta manera, Josep Pla descrivia la reacció d' un Carles Rahola totalment subjugat a la cadència hipnòtica de les campanes quan parlen.
Amb el seu llenguatge particular, les campanes no han deixat de dir coses, encara que nosaltres no les escoltem de la mateixa manera. Amb el temps, elles han vist, com ja no ens llevem al toc de l' alba, sinó al toc d' un despertador. Les completes ja no ens fan anar a dormir. L' àngelus quasi no el sentim amb el brogit d' una ciutat a ple dia. Els homes han après idiomes nous, i poc a poc, la llengua de les campanes s' ha convertit en una llengua morta. Elles ens parlen mentre el soroll dels nostres mòbils apaga el sentit del seu missatge. Resignades al canvi irrefutable dels temps, s' han conformat a ser el so del record, d' una pau que envegem, d' un silenci que necessitem...aquell que ens permetria escoltar el toc monòton d' unes campanes que ens anuncien el pas de la vida.
Josep Thió i Lluís Gavaldà- Silencis
http://www.youtube.com/watch?v=Hc1A6Rkt-AQ
(quantes coses es poden sentir en el silenci...fins i tot, el so d' unes campanes)
Però té una bonica veu. Fins i tot, pot resultar més aguda del que s' esperaria en un cos tan rodanxó.
La Beneta, que així és com veritablement s' anomena, és ja una venerable anciana. Des de que el seu pare, l' Antoni Sever, la va posar al món, ha viscut sempre rodejada de les pedres nummulítiques del Barri Vell de Girona.
Possiblement, quan era més joveneta, li molestés carregar amb el motiu "El Bombo"...(quina culpa tenia ella que la genètica la fes així...). Però no es va queixar mai, potser perquè era prou llesta per entendre que darrera aquest malnom, hi havia més afecte que qualsevol altra cosa. Tot quedava compensat amb l' estima i admiració que la ciutat li demostrava gràcies a la seva portentosa veu.
La nostra Beneta té quatre segles de vida. I és una campana.
"Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l' onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em semblà que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s' havia totalment diluït."
D' aquesta manera, Josep Pla descrivia la reacció d' un Carles Rahola totalment subjugat a la cadència hipnòtica de les campanes quan parlen.
Amb el seu llenguatge particular, les campanes no han deixat de dir coses, encara que nosaltres no les escoltem de la mateixa manera. Amb el temps, elles han vist, com ja no ens llevem al toc de l' alba, sinó al toc d' un despertador. Les completes ja no ens fan anar a dormir. L' àngelus quasi no el sentim amb el brogit d' una ciutat a ple dia. Els homes han après idiomes nous, i poc a poc, la llengua de les campanes s' ha convertit en una llengua morta. Elles ens parlen mentre el soroll dels nostres mòbils apaga el sentit del seu missatge. Resignades al canvi irrefutable dels temps, s' han conformat a ser el so del record, d' una pau que envegem, d' un silenci que necessitem...aquell que ens permetria escoltar el toc monòton d' unes campanes que ens anuncien el pas de la vida.
Josep Thió i Lluís Gavaldà- Silencis
http://www.youtube.com/watch?v=Hc1A6Rkt-AQ
(quantes coses es poden sentir en el silenci...fins i tot, el so d' unes campanes)
dissabte, 5 / setembre / 2009
Paraules i més paraules
No trobo la paraula correcta. Fa dies que li dono voltes, rebregant fins i tot, dins l' armari de casa seva. I no. Definitivament, definir a la "Paraula", em deixa sense paraules. En el seu armari, el diccionari, me la defineix com "allò que és dit". I es queda tan ample, deixant-me a mi amb el coneixement mort de gana.
Vaig adonar-me'n, que voler parlar d' ella, són paraules majors.
Algú que durant la seva vida, va mantenir-hi una relació molt estreta, va ser Joan Maragall. Amb la confiança i llarga amistad que sentia vers ella, el 1904 li va dedicar un elogi: Elogi de la Paraula. Maragall va fer la distinció de l' ús o abús de les paraules. No tot era parlar, per ell. "Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món (...), hauriem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d' expressió". Abusar de les paraules és buidar-les de contingut.
El que un savi de la paraula digui el citat, fa que no em conformi amb qualsevol paraula per definir-la.
No estem parlant d' un món. Un món té límits. Les paraules viuen en un infinit i etern univers:
Tenen la capacitat d' explicar tot el que els nostres ulls contemplen i tot el que no arribarem a veure mai. Unes complexes, altres senzilles. Unes paraulotes, altres, galanteries. Paraules que volen dir el que diuen, i altres que amaguen les seves intencions. Unes ben divertides, altres ben solemnes; unes més fresques, més calentes aquelles altres. Hi ha la paraula sagrada, i també hi ha l' obscena.
Unes de tan llargues. Altres de tan curtes...el monosíl·lab: un terme tan llarg per definir un mot tan curt, què fascinantment contradictories que poden ser quan volen..!
El monosíl·lab és el membre més petit de la família. Petit, però que no ens enganyi! És contundent i li sol agradar molt allò de ser "clar i català", a vegades fins i tot, resultant una mica tallant. Volen ser pronunciats a cop de respiració...però quina admirable capacitat de, amb poques lletres, explicar-se tan bé. Què no?
Tirallonga de Monosíl·labs
Pere Quart
Déu
I tú, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau. (...)
I un xic de niu.
o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.(...)
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.(...)
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.(...)
Ei, si pot ser.
Resumint, podem dir 'quatre paraules', o una de 'gruixuda'; 'deixar sense paraules', o dir la 'paraula clau'; tenir 'poca paraula', i deixar a algú 'amb la mitja paraula a la boca'; 'retirar la paraula' a un mal amic, o 'prendre la paraula' per dir quelcom...però el que és ben cert, és que no ens les acabarem mai. Paraula de Tina.
Joan Manuel Serrat: Paraules d'amor
http://www.youtube.com/watch?v=lub2Mj4xcqE
Vaig adonar-me'n, que voler parlar d' ella, són paraules majors.
Algú que durant la seva vida, va mantenir-hi una relació molt estreta, va ser Joan Maragall. Amb la confiança i llarga amistad que sentia vers ella, el 1904 li va dedicar un elogi: Elogi de la Paraula. Maragall va fer la distinció de l' ús o abús de les paraules. No tot era parlar, per ell. "Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món (...), hauriem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d' expressió". Abusar de les paraules és buidar-les de contingut.
El que un savi de la paraula digui el citat, fa que no em conformi amb qualsevol paraula per definir-la.
No estem parlant d' un món. Un món té límits. Les paraules viuen en un infinit i etern univers:
Tenen la capacitat d' explicar tot el que els nostres ulls contemplen i tot el que no arribarem a veure mai. Unes complexes, altres senzilles. Unes paraulotes, altres, galanteries. Paraules que volen dir el que diuen, i altres que amaguen les seves intencions. Unes ben divertides, altres ben solemnes; unes més fresques, més calentes aquelles altres. Hi ha la paraula sagrada, i també hi ha l' obscena.
Unes de tan llargues. Altres de tan curtes...el monosíl·lab: un terme tan llarg per definir un mot tan curt, què fascinantment contradictories que poden ser quan volen..!
El monosíl·lab és el membre més petit de la família. Petit, però que no ens enganyi! És contundent i li sol agradar molt allò de ser "clar i català", a vegades fins i tot, resultant una mica tallant. Volen ser pronunciats a cop de respiració...però quina admirable capacitat de, amb poques lletres, explicar-se tan bé. Què no?
Tirallonga de Monosíl·labs
Pere Quart
Déu
I tú, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau. (...)
I un xic de niu.
o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.(...)
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.(...)
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.(...)
Ei, si pot ser.
Resumint, podem dir 'quatre paraules', o una de 'gruixuda'; 'deixar sense paraules', o dir la 'paraula clau'; tenir 'poca paraula', i deixar a algú 'amb la mitja paraula a la boca'; 'retirar la paraula' a un mal amic, o 'prendre la paraula' per dir quelcom...però el que és ben cert, és que no ens les acabarem mai. Paraula de Tina.
Joan Manuel Serrat: Paraules d'amor
http://www.youtube.com/watch?v=lub2Mj4xcqE
Subscriure's a:
Missatges (Atom)