dissabte, 6 de novembre del 2010

Mentre visquis, viu


- No voldras dir-me que és una història d’amor?
- Sí, és una història d’amor.
- De qui, de dos vells?? Però Marcos, la gent no voldrà veure això, no sé si m’agradaria veure-ho jo, que sóc vella.




Aquesta és la conversa que van mantenir fa uns pocs anys el director Marcos Carnevale i la vella China Zorrilla. Parlaven de la pel·lícula Elsa y Fred (2005). I ella es va equivocar.

Una història d’amor en comptes d’una història de mort. Els cors potser són vells, però les històries d’amor donen ganes de bategar. Les de mort, d’aturar-se. Però aquesta no és la raó principal de l’èxit de la pel·lícula. La raó té un nom: China Zorrilla.

L’Elsa (China Zorrilla) és una jove de 82 anys. Encara no ha trobat el moment de fer-se vella, i no serà per falta d’anys. Però la vida plena d’aventures, reals o imaginades; el món que no para de girar, i que a cada volta li descobreix un nou món, l’ha tinguda ocupada i fascinada tot aquest temps. Un segon rere l’altre i ha viscut una vida sencera. Però l’Elsa…no perd el temps comptan el temps. Prefereix que el temps compti amb ella.

En Fred (Manuel Alexandre) és diferent. Ell és un vell de 77 anys. Fa molts anys que és vell. La bateria de pastilles que pren cada dia li fan de busques d’un rellotge que marca el compte enrere. Per ell, la vida són quatre parets. Grises. Vidu d’una dona 'apassionadament' ordenada. “Explica’m coses de la teva dona. Quins records t’han quedat d’ella? Com era?”, li pregunta l’Elsa en un moment del film. El vell respon: “(…) Ordenada.” I punt.

De l’Elsa, en canvi, és dificil recordar ‘tot’ el que és. És moltes coses. Divertida, entremaliada, intel·ligent, carismàtica, informal, plena de comentaris espurnejants, de frases incompletes que són l’enveja de qualsevol frase sencera. Els 82 anys només són una anècdota.

En aquest punt és on, parlant d’històries d’amor, en vaig enamorar de la persona que hi havia darrera el personatge. L’Elsa en moltes coses és igual a la carismàtica actriu uruguaiana que l’interpreta, China Zorrilla. Fa dos anys deia: “Tinc 86 anys i em sento absolutament jove. Miro el calendari i dic: “Deu meu, he fet 86 anys, però no sé on els he posat. Treballo, faig teatre, planifico viatges. En fi, estic viva.” Ara en té 88. I segueix viva.

En el seu vuitanté aniversari, Eduardo Galeano li va escriure aquesta dedicatòria:
Per a China en els teus primers 80, i siusplau, no t’oblidis de seguir naixent.”

S’ha passat 88 anys naixent cada dia, fent una millor versió d’ella mateixa. Els anys no solament serveixen per fer-se vell; també donen temps per fer-se brillant.

A la vida li ha demanat només una cosa: “La felicitat quotidiana, dona’ns-la avui”. “Amèn, China”, ha respost la vida. A la mort: “No vull núvols; no vull àngels; quan em mori, solament vull que sigui igual que en la vida.”

Jo, de jove, vull ser com ella.

Fragment Elsa&Fred
http://www.youtube.com/watch?v=g39vTGrx3Ts

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada