dissabte, 21 de novembre del 2009

En què li puc servir?

Recent fets els meus primers disset anys, ell em va obrir les seves portes, i jo li vaig obrir no tan sols el meu calaix. També el meu cor. Treballar en el Mercat, és més que guanyar-se la vida. És guanyar un bon grapat de vivències que t' endús en el cabàs dels records passin els anys que passin.
Sempre són més intensos els records que es poden associar als sentits. I els sentits, sempre són més profunds si es poden fusionar entre els passadissos d' un mercat. Sentits desperts a efectives teràpies de cromoteràpia, d' aromateràpia, d' estimulació del gust...

És el món dels colors; els d' hivern, els d' estiu, els de tardor i els de primavera. El color esmorteït d' un dia de tempesta en el que les barques no han pogut sortir a pescar i els taulells presenten quatre caixes disperses d' uns pocs peixos despistats. Els colors vitals de la temporada de recollida de nous fruits.

És el món de les olors. Les del matí, les del mig matí i les de la hora de plegar...cada hora té les seves pròpies olors. És l' olor, intensa olor, del tomàquet de les primeres calors. De la parada dels embutits fets en el seu obrador. Del pa que delata que no fa gaire que ha sortit del forn. De les olives, dels les olles fumejant dels cigrons, de les mongetes de ganxet, de les llenties, grosses i petites...

El món de les textures. La subtil rugositat de les llimones de pell gruixuda. Les llises síndries. Les fulles delicades de l' enciam, de la flor de carbassó. Els pètals abruptes de la carxofa. El tacte escorredís i fred del peix.

Él del gust. El de l' ametlla recent torrada que t' ofereixen per a degustar. Del pernil ibèric tallat a ganivet i que primer s' ha de tastar per confirmar que farà feliç al paladar. Del pèsol crú que descobreixes que és comestible abans de passar pel foc.

També és un món de confidències, entre el venedor de tota la vida i el comprador de tota la vida. Un món de xafarderies, quan les esquenes es giren de cara. D' enveges. Un mostrari replet de queixes de tots tipus i colors....

És el Mercat.

En aquest mercat, precedit per un lleó petri que recorda que la vida no sempre ha estat així de complicada...sinó que ha estat molt pitjor...En aquest mercat, dic, al bell mig d' una encreuada de passadissos, vaig aixecar persianes un setembre de 1991, em vaig lligar un davantal, i vaig dir el meu primer : "Bon dia, en què li puc servir?"

Durant quinze anys, els hi vaig servir un gran ventall de fruits, tots secs, com havia de ser. Ametlles, avellanes, nous, pinyons amb olor a pi, panses, figues, festucs, cacauets...

- Nena, com surten les nous? No seràn ràncies?
- I les ametlles...ja es podràn pelar bé? Mira que sinó no van bé per la picada...
- A quin preu van els pinyons? Verge santa, què cars!

Eren els comentaris que durant anys van acompanyar la meva quotidianitat. Envoltada dels meus fruits secs, vaig viure l' experiència de despertar cada dia a la remor de la vida. El Mercat del Lleó és el cor vermell -com les seves parets- de Girona, que fa 65 anys que batega.

dissabte, 14 de novembre del 2009

L' espectacle ha de continuar

Què hi ha de l' albada?
Què hi ha de la pluja?
Què hi ha de totes les coses
que vas dir que hauriem de guanyar?
Què hi ha de tota la pau
que li vas prometre al teu fill?
Què hi ha de tots els somnis
que vas dir que eren teus i meus?
Què li hem fet al món?
Solia somiar
mirar més enllà de les estrelles.
Ara no sé on estem
encara que sé que hem anat lluny a la deriva.
On ens hem equivocat?
És la Cançó de la Terra, un adagi que plora i comdemna el patiment del nostre planeta. On ens hem equivocat? Posseïdora de totes les capacitats de l' univers per meravellar a la seva pròpia imaginació, la humanitat segueix sorprenent amb les pitjors posades en escena.
L' egoisme ens ha traït. Ens havia explicat que l' egoista és el que es queda el millor troç del pastís. Que és una planta inofensiva, necessària per donar oxigen a la nostra dignitat. Però l' hem regat massa. La innocent planta s' ha convertit en un vegetal carnívor que devora tot el que li passa per davant.
I en segueix demanant més. Els luxes ja no són el que eren. Han devaluat el seu preu. Ara s' anomenen necessitats. És a aquesta humanitat, afamada de totes les necessitats que els nostres avantpassats denominaven luxes, a qui van dirigides les lletres més desesperades d' algunes cançons.
És a aquesta humanitat, a qui Scorpions li va dedicar ara fa dos anys, Humanity :
Humanitat
és hora de dir adéu
la festa ha acabat
el riure mor.
Adéu a la bogeria.
Vas vendre la teva ànima
per alimentar la teva vanitat
les teves fantasies i mentides
...estàs sol.
Hi ha un preu a pagar
per tots els jocs egoistes que vas jugar.
No m' agraden les despedides...tot i ser humana. Prefereixo els jocs de taula als jocs egoistes. Espero l' albada cada matí, tot i que no m' agrada matinar. Els somnis els deixo per la nit, i pel dia fabrico projectes. Mentre visqui, la festa no s' ha acabat...si la humanitat em deixa.
Scorpions - Humanity

diumenge, 1 de novembre del 2009

Olor de violetes

Quan arriba la tardor, i amb ella les primeres freds, només les flors menys delicades segueixen oferint-nos delicada bellesa. Els Pensaments deixen de pensar. Les Petúnies ja no ens fan petons. Els Narcisos no s' idolatran. La roba d' abric, que oculta cossos i contorns, sembla que no convenç prou a aquests presumits èssers vius de la natura.

Però aquesta tardor ha estat diferent. En plena castanyada, unes aromàtiques violetes han florit a Girona, i hem quedat Tots els Sants catalans, embriagats amb el seu penetrant, intens olor. La Girona de colors tristos, de la fulla seca despresa dels arbres de la Devesa, s' ha tintat, com en un quadre de l' època blava de Picasso, de bonics tons lilosos.

Diuen els qui volen creure-hi, que els colors ens parlen. Que transmeten un llenguatge sensorial que influeix en el nostre estat anímic. Del violeta es diu que comunica absència de tensió, calma, autocontrol. Però hi ha qui hi veu tot el contrari -c' est la vie...- i ens parlen de la violència, de l' engany, de les agressions violàcies. Quin absurd...quina bogeria, el món dels colors!

I potser és això. Bogeria. Potser és la bogeria el que millor escau a l' Olor de violetes, que tan fortament a impregnat l' aire gironí. Potser, i només potser (qui coneix la ment i les intencions d' un autor), la bogeria ha estat la flaire que volia que percebèssim, el guanyador de la XXIX edició dels Premis Casero, el gironí Josep Campmajó.

Bogeria..., o genialitat...Josep? La resposta a aquesta pregunta només la saps tu. Els teus lectors, en farem la nostra pròpia interpretació, segons el grau de calma...o violència que experimentem.

Obrint les pàgines violàcies, ens encetaras la gana a "voler", més que mai. Hi haurà moments que 'voldrem acabar', i d' altres, contradictoris com sempre, desitjarem 'començar'. 'Voldrem plorar'; 'Voldrem callar'; 'Voldrem saber', 'recordar', 'escoltar', 'preguntar'. 'Estimar'. En definitiva, i com bé ens hi predisposes en un dels capítols, 'voldrem voler'. Com aquella bonica frase del poeta i filòleg Segimón Serrallonga:

"Sempre voldré voler".

"Un moment o un altre caldrà fer-ho. I si més no caldrà intentar-ho. Encara que sé que no em puc conformar només en assajar. Una cosa és ben segura: no cal començar si no decidim acabar. Jo volia començar. (...) Jo mateix. Tot solet."
(Petit fragment d' Olor de violetes)

Gràcies Josep. Per intentar-ho. Per no conformar-te. Per començar...i per acabar. Tu mateix. Tot solet.

Moltes felicitats!


"Els teus somnis t' estan esperant...abraça'ls"
http://www.youtube.com/watch?v=6K52sccc81o
Sopa de cabra - Somnis