diumenge, 1 de novembre de 2009

Olor de violetes

Quan arriba la tardor, i amb ella les primeres freds, només les flors menys delicades segueixen oferint-nos delicada bellesa. Els Pensaments deixen de pensar. Les Petúnies ja no ens fan petons. Els Narcisos no s' idolatran. La roba d' abric, que oculta cossos i contorns, sembla que no convenç prou a aquests presumits èssers vius de la natura.

Però aquesta tardor ha estat diferent. En plena castanyada, unes aromàtiques violetes han florit a Girona, i hem quedat Tots els Sants catalans, embriagats amb el seu penetrant, intens olor. La Girona de colors tristos, de la fulla seca despresa dels arbres de la Devesa, s' ha tintat, com en un quadre de l' època blava de Picasso, de bonics tons lilosos.

Diuen els qui volen creure-hi, que els colors ens parlen. Que transmeten un llenguatge sensorial que influeix en el nostre estat anímic. Del violeta es diu que comunica absència de tensió, calma, autocontrol. Però hi ha qui hi veu tot el contrari -c' est la vie...- i ens parlen de la violència, de l' engany, de les agressions violàcies. Quin absurd...quina bogeria, el món dels colors!

I potser és això. Bogeria. Potser és la bogeria el que millor escau a l' Olor de violetes, que tan fortament a impregnat l' aire gironí. Potser, i només potser (qui coneix la ment i les intencions d' un autor), la bogeria ha estat la flaire que volia que percebèssim, el guanyador de la XXIX edició dels Premis Casero, el gironí Josep Campmajó.

Bogeria..., o genialitat...Josep? La resposta a aquesta pregunta només la saps tu. Els teus lectors, en farem la nostra pròpia interpretació, segons el grau de calma...o violència que experimentem.

Obrint les pàgines violàcies, ens encetaras la gana a "voler", més que mai. Hi haurà moments que 'voldrem acabar', i d' altres, contradictoris com sempre, desitjarem 'començar'. 'Voldrem plorar'; 'Voldrem callar'; 'Voldrem saber', 'recordar', 'escoltar', 'preguntar'. 'Estimar'. En definitiva, i com bé ens hi predisposes en un dels capítols, 'voldrem voler'. Com aquella bonica frase del poeta i filòleg Segimón Serrallonga:

"Sempre voldré voler".

"Un moment o un altre caldrà fer-ho. I si més no caldrà intentar-ho. Encara que sé que no em puc conformar només en assajar. Una cosa és ben segura: no cal començar si no decidim acabar. Jo volia començar. (...) Jo mateix. Tot solet."
(Petit fragment d' Olor de violetes)

Gràcies Josep. Per intentar-ho. Per no conformar-te. Per començar...i per acabar. Tu mateix. Tot solet.

Moltes felicitats!


"Els teus somnis t' estan esperant...abraça'ls"
http://www.youtube.com/watch?v=6K52sccc81o
Sopa de cabra - Somnis

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada