diumenge, 8 de maig del 2011

Amigues estacionals

Des de ben petita havia après a distingir-les. Encara que les quatre compartien la mateixa llar, els espais més íntims les distanciaven. Les parets de l’habitació de La Sol, eren grogues. “Fan joc amb el meu nom”, es defensava cada vegada que algú li criticava un color massa cridaner. Les cortines i els llençols –sense vànova- eren de color blau, “com el mar, com el cel serè”. Un gran finestral amb els batents sempre oberts presidia l’habitació. La de la Rosa era la més acolorida. Les parets verdes estaven esquitxades d’objectes virolats i figuretes fetes a mà, de retalls de papers de coloraines que ella mateixa havia donat forma. Un ram de flors fresques perfumava la petita llibreria del cantó del llit. El desconcert arribava al saltar de l’estança de la Rosa a la de la Neus. Blanques les parets. Blancs l’armari, l’escriptori, les lleixes, la calaixera i el llit. Els llençols, les mantes gruixudes i els coixins. La catifa per no tocar de peus a terra, blanca també. “Molt fred”, diria la Sol…o “molt net” definiria la Neus. I per últim, l’habitació de la Pruna. Havia escollit els colors de la terra nua. Era l’única habitació que no tenia cortines; un dia el vent les va fer caure i a ella ja li va estar bé.


L’equinocci de les quatre era el passadís central de la casa, on de tant en tant hi coinciden per intercanviar gustos i pensaments, i oblidar les diferències. EI seu oblit era el meu embolic. Les diferències orientaven la meva agenda; l’oblit, la desorientava. Però això no passava sovint. "No oblidem tan facilment", amenaçaven.


La primera que vaig conèixer, i que va marcar per sempre més els meus aniversaris, va ser la Sol. La mare m’ha explicat moltes vegades la rebuda pletòrica que em va fer el dia que vaig néixer. Amb ella és amb qui més estones he jugat al carrer, quan la calor feia insuportable les quatre parets de casa. És amb qui més remullades he fet dins la piscina del poble. Amb qui més gelats he compartit. Amb qui més castells de sorra he construït arran de mar, batint-nos a l’exèrcit d’onades que volien arrabassar-nos els nostres dominis de sorra. Amb ella vaig passar les millors nits d’estiu de la meva adolescència. I és amb ella, amb qui comparteixo les generoses sobretaules després de sopar sota el sostre d’un cel estel·lat.


La Rosa és la més divertida. El seu vestuari també. Vermells, roses, verds, blaus, grocs, liles són l’enveja de qualsevol guarda-roba de pallasso. Cada matí em pregunto amb quin vestit em sorprendrà la Rosa, i cada matí la Rosa em sorprèn amb una nova resposta, diferent a l’anterior. Ella és divertida, i quan no riu…plora. Perquè la més divertida de les amigues, també és la més sensible. El canvi d’humor s’endevina en el fons verd dels seus immensos ulls, que lentament tomben a gris. Les primeres llàgrimes empal·lideixen la vermellor de les seves galtes. La tempesta que comença, aviat s’allunyarà...sense coms ni per quès. El somrís esclatarà novament en el seu rostre, amb opulència, lubricat amb les llàgrimes vessades. No sé si és el cromatisme del seu abillament o el del seu temperament, el que atrau tants amics, que venen volant de lluny, quan reben la seva invitació. L’hospitalària amiga, els ofereix flors i perfums per acontentar-los.


El dia que la Neus va dir-nos que es casava, ens va deixar glaçades. Mai ho hauriem pensat. La Neus és introvertida, callada…distant. Té pocs amics. Però ens té a nosaltres. La llar de foc és el nostre punt d’encontre cada vegada que necessitem estar juntes. En silenci passem les hores veient espetegar les flames del foc que escalfa la nostra amistat. I un dia, vora la llar de foc, ens va dir que es casaria. I a l’altre dia, ens va ensenyar el seu vestit de casament. Blanc…”fred”…i ”net”.


La Pruna em ve a visitar un cop a l’any, entre l’estiu i l’hivern. No li agrada ni el fred ni la calor. El que sí li agrada és el vi. És una entesa enòloga, i mentre nosaltres ens ocupem d'alegrar els sentits, ella es dedica a desvestir el vi dels seus secrets. Com desvestiria d’ornaments l’habitació de la Rosa, si la deixessin fer. Li sedueix desvetllar l’essència de les coses. Despullar una paret florida de colors, i revelar els colors de la terra nua, sense artificis, sense trucs enlluernadors de mirades. És nudista de cor i de cós.


Fa temps que no veig ni a la Neus ni a la Pruna. Amb la Sol no trigarem a retrobar-nos. Mentrestant, gaudeixo dels llargs passeigs per els camps florits de l’armari de la Rosa.


Carole King - You've got a friend


http://youtu.be/3TgaZrVspi4


*Imatge: educacioinfantil.tic.blogspot.com