dimecres, 28 de gener del 2009

El gust és meu

Del 21 al 25 de febrer degustarem de nou un aconteixement que afecta un dels nostres sentits més preuats: el gust; passant per la vista, l' olfacte, el tacte i si m' apreteu, fins i tot l' oïda (sorolls de verdures sofregint-se, de xup-xups, de l' aigua bullint,...). Una nova edició del Fòrum Gastronòmic arriba a Girona, omplint d' aromes i sabors el pavelló firal de la Devesa.

L' edició d' enguany pretèn ser més fòrum que mai, doncs el seu lema és 'El Fòrum de tots'. Un fòrum que sigui del gust tan dels paladars més joves, com dels que treballen el camp, els que treuen els recursos del mar, l' obrador, l' empresari, el cuiner...així que anem preparant els pitets, perquè durant cinc dies farem bullir l' olla de Girona.

Una olla repleta de bons ingrediens:

- Espectacles de cuina en directe.
- Degustació de caves i formatges catalans.
- Degustació d' ostres i vins blancs catalans.
- Degustació de xocolates i vins de Malvàsia.
- Tastos de productes variats, que inclourà el tast d' una cervesa o els vins d' Empordàlia.
- Un concurs picant: El I Concurs All i oli Fòrum Gastronòmic.
- Sessions de celebració dels 10è aniversari del Fòrum.
- Tallers diversos: Coques de recapte i Confitures.
- I més...no cal despertar els apetits goluts que portem dins.

Com a fenòmen cultural de primer ordre, la gastronomia ha mantingut una relació molt estreta amb altres àmbits de la cultura. D' ella se n' ha parlat, escrit, cantat, escenificat, pintat, ètc.

Un compositor de 'pes',- en el sentit ampli de la paraula -Gioachino Rossini (1792-1868), conegut sobretot per les seves òperes còmiques, (Il barbiere di Siviglia, 1816), va ser també un 'gran' compositor de l' apetit insaciable. Li encantava sentar-se a taula i passar llargues hores degustant els plats més saborosos..era com una escenificació més de les seves òperes.

La música de Rossini es caracteritza pel seu andante, la seva abundància i generositat, qualitats que també va transmetre en el seu segon amor,- o primer, un era l' amor oficial, l' altra, l' amor de la intimitat- la cuina.

"De no ser per l' invasió francesa a Itàlia, probablement jo hauria sigut farmaceutic o venedor d' oli d' oliva" G. Rossini.

De fet, entre les seves amistats més estimades, hi havia un xef de fama internacional en aquells moments, el maitre Antonin Careme (1784-1833). En un diari de l' època, Careme va comentar que ningú entenia la seva cuina com Rossini.

Un altre xef de l' època, un tal Casimir Moisson, del prestigiós restaurant Maison Derée, explicava que quan Rossini entrava en el restaurant, abans de sentar-se a taula, tenia per costum entrar a la cuina per saludar al xef i s'hi quedava una estona per veure com cuinaven el plat i aportar els seus consells. (Tranquils cuiners actuals, Rossini era del segle XIX).

D' aquest peculiar cuiner amb batuta, han sorgit composicions culinàries amb nom propi: els canelons Rossini o els Tournedós Rossini, que s' han convertit en música celestial per milers i milers de paladars.

Sens dubte, si aquest compositor de partitures i receptes encara visqués, segur que podriem contemplar el seu voluminós cos passejant i participant activament del que consideraria un gran concert gastronòmic, el proper Fòrum Gastronòmic 2009.

Què fariem sense els sabors?
http://es.youtube.com/watch?v=XKNHZcYBZOU
(Danza Invisible- Sabor de amor)

dimarts, 20 de gener del 2009

'Bons, Llibres Bons'

Va nèixer un 25 d' agost de 1930. La seva mare treballava fent feines de neteja, i el seu pare, de xofer de camions i obrer. Als vuit anys començà la seva vida laboral fent de repartidor de llet i aprenent de carnisser. A partir d' aquest moment inicià una llarga trajectòria que el portà a fer treballs tan diversos com de paleta, repartidor, envernissador de taüts, model, actor, productor i director.

Segur que quan es llevava aviat per anar a repartir la llet no es podia imaginar, ni ell ni els que el coneixien, que arribaria a guanyar nombrosos premis i rebre importants distincions, com el de ser nomenat Doctor Honoris Causa de dues universitats d' Escòcia, guanyar un Òscar o que la mateixa reina Isabel II d' Anglaterra li otorgués un títol nobiliari....ell, un simple repartidor de llet.

Us confesso una cosa, Sir Thomas Sean Connery no és un actor que m' agradi especialment; els gustos són així de capritxosos.

Però fa poc temps vaig llegir una frase d' ell que em va agradar i em va fer despertar curiositat per la seva persona.

"És cert que el meu origen era poc esperançador, però als quatre anys em va passar un miracle: vaig aprendre a llegir".

Sí, hi ha vida després de la frase: 'Bond, James Bond'. Una vida plena d' inquietuts intel·lectuals i esperit de superació. Sean Connery responsabilitza a la lectura el miracle de revertir un origen poc esperançador. Llegir el va fer descobrir un món inabastable amb múltiples possibilitats. Només era qüestió d' escollir i, això sí, treballar.

Però, que té de miraculós la lectura? Essencialment, els seus beneficis.

BENEFICIS:
- Ens ensenya a crear judicis i opinions pròpies.
- Alimenta la nostra capacitat de crítica.
- Ens fa més tolerants.
- Desperta aficions i interessos nous perquè ens posa en contacte amb gent, llocs i costums que desconeixíem.
- Motiva l’aprenentatge.
- Facilita l’expressió d’idees i sentiments.
- Estimula i satisfà la curiositat intel·lectual i científica.
- Ens proporciona temes de conversa.
- Ens fa menys dependents i, per tant, més lliures.
(Extret d' un article de Josep A. Fluixà a Levante-EMV)

Tastar totes aquestes experiències per la sola acció inicial d' obrir un llibre, sí es pot definir com un miracle.

El també Doctor honoris causa de 25 universitats del món i membre del fòrum de savis de la Unesco, Umberto Eco, va definir així els llibres:

"Els llibres són d’aquesta mena d’instruments que, un cop van ser inventats, no s’han pogut millorar, simplement perquè són bons. Com el martell, el ganivet, la cullera o la tisora".

Així que, fem bon ús d' aquests invents i mengem molta sopa amb la cullera, tallem molts aliments amb el ganivet, penjem un bon quadre amb l' ajut del martell i sobretot, experimentem el miracle de tenir a les mans aquests sacs, petits o grossos, curulls de beneficis.

Això sí, una petita advertencia que un tal Anònim va dir en certa ocasió:

"Qui llegeix molts llibres y no pensa res sobre ells és com una prestatgeria".

No tinc res contra les prestatgeries, al contrari, és un tipus de moble que m' agrada. Però és evident que no han extret beneficis dels llibres, simplement, recolzen el seu pes.

Així que tinguem fe amb els miracles i llegim molts llibres, perquè són, tal i com diu el títol d' una de les pel·lícules de la saga James Bond que Sean Connery va interpretar l' any 1971:
Diamants per a l' eternitat.


http://es.youtube.com/watch?v=mLypYLVK7q4
The World is not Enough 'El món no és suficient'
Garbage





























dimarts, 13 de gener del 2009

El gest correcte


"Me'n vaig primer per estètica. Jo que m' he passat tota la vida fent cançons, vull acabar la meva vida artística com una cançó. I una cançó ha d' acabar bé, no la vull acabar amb un acord desafinat. La relació que he tingut amb el meu públic ha estat d' una qualitat tan alta que no la vull abaratir amb un final que no es correspongui amb aquesta història d' amor. Per tant, agafo la millor cadira de la meva platea particular i em poso a mirar-me des d' aquest lloc, amb una gran curiositat i sabent que dalt de l' escenari ja no hi ha un personatge perquè només hi queda una persona."
(Paràgraf extret del llibre Món Llach, de Juan Miguel Morales i Omar Jurado)

Sabeu qui va dir adéu amb aquesta elegància? No tantes persones s' expressen amb aquesta qualitat humana plena de matisos i de sensibilitat, guarnida amb un alt grau de glamour i estètica en cadascuna de les seves paraules. Però abans d' escriure el seu nom sense més, transcriuré unes altres paraules que ell va utilitzar per dir exactament el mateix que el paràgraf acabat de citar. Les va dir amb forma de cançó:

"Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que
t’estimo.

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que
t’estimo."
('Amor particular' del disc 'T'estimo' de 1984)

Ara sí : LLUÍS LLACH.

En Lluís Llach ens ha regalat una explosió- explosió és la paraula- d' una gran personalitat, de sentiments nascuts de la reflexió mesurada, o de reflexions mesurades nascudes de grans sentiments, no tinc molt clar l' ordre. Un volcà, contingut dins una façana de timidesa.
Contingut? La timidesa sempre intenta contenir el que hi ha dins, però quan el que hi ha dins és tant, d' alguna forma acaba sortint a l' exterior...per sort, en aquest cas, dels seus admiradors.

Mitja vida i una mica més parlant-nos del seu-nostre país amb una devoció que tant de bo molts polítics sentíssin; del seu petit poble del Baix Empordà; del seu públic; del pas del temps; de la gent que se'n va però que queda en el cor i, sobretot, de lluita, d' inconformisme davant les coses que no funcionen, de mantenir la capacitat d' aprendre sempre, indiferentment de l' edat, d 'anar més lluny, sempre molt més lluny'.

Quan les coses es fan amb passió, com ha estat el seu cas, es nota. Es pot ser un gran professional de qualsevol cosa, però la guinda, allò que fa atractiva qualsevol acció, és la passió que s' hi capta. És per això, que en Lluís Llach tot i la seva timidesa ha estat capaç d' arrossegar masses.

Doncs bé,

Van passar els anys
va venir l' adeu,
va trobar el gest correcte
i nosaltres li agraïm tant temps que fa
que l' estimem.

Bon viatge cap a Ítaca per a tothom.

Cançó a Mahalta
Disc: I si canto trist (1974)
http://www.youtube.com/watch?v=qPWckXEyZSQ
Cançó a Mahalta i Alè....són dues cançons que em deixen especialment sense alè.

dissabte, 10 de gener del 2009

Dalton Trumbo


Johnny got his gun, (Johnny va agafar el seu fusell),és una duríssima pel·licula dels anys 70, basada en la novel·la que porta el mateix nom, de l' escriptor i guionista nord-americà Dalton Trumbo.

La pel·lícula té un missatge clarament antibel·licista i la novel·la, escrita trenta anys abans, es va convertir en la seva novel·la més famosa.

Per què? Perquè el missatge era/és colpidor, contudent, valent, agosarat per l' època que va ser escrit, un missatge que per la seva vehemència causà/causa i causarà a qui el llegeixi un impacte mental i emocional permanent.

Dalton Trumbo era per mí un desconegut fins fa pocs dies- una injustícia, no per ell sinó per mí, per haver estat fins ara sense saber de la seva existència- quan vaig tenir el privilegi de trobar-me amb un fragment d' aquesta novel·la i enfrontar-me amb una sacsejada de reflexions.

El fragment en qüestió és aquest :

" No existeix res noble al morir. Ni tan sols quan morts per honor. Ni tan sols quan morts com el més gran heroi que el món hagi vist. Ni tan sols quan ets tan gran que el teu nom mai serà oblidat i, qui és així de gran? El més important és la vostra vida. Vosaltres no sou res morts, excepte pels discursos (...) Digueu, no tinc temps per morir, estic molt ocupat i després gireu cua i arrenqueu a còrrer com si el diable us seguís. Si us diuen covards, no preneu atenció, perquè el vostre treball és viure i no morir. El millor ideal és la vida. No hi ha res noble en la mort. Què hi ha de noble en jaure en la terra i podrir-se. Perquè quan un estigui mort tot s' haurà acabat. Aquest és el fi. Serà menys que un gos, menys que una rata, menys que una abella, que una aranya, que un cuc blanc arrossegant-se en un dipòsit de fems. Ets mort i vas morir per res (...) Ningú més que els morts saben si totes aquestes coses que la gent parla són dignes de morir per elles. Així que les paraules sobre morts nobles i sang sagrada i honor i demés son posades en els llavis dels morts per (...)vius que només saben sobre la vida."

Unes paraules que conviden a no oblidar-nos que el sentit de la nostra existència és viure, i omplir les nostres vides amb tot allò que l' alimenti i no que la escurci.
Va dir-ho un home que va viure de ben aprop la follia d' un món que solucionava els seus problemes matant i morint.

Us imagineu que fos possible canviar els interessos econòmics i de prominència en que es basa la política mundial per l' interès de la vida? No..no..matariem als poderosos del planeta!



Seduint l' oida:

Lascia ch' io pianga (Deixa que plori)

De l'Òpera Rinaldo

Händel (1685 - 1759)


dimecres, 7 de gener del 2009

Recordant música

Recordo la primera vegada que em vaig examinar al Conservatori de música 'Isaac Albèniz', en el carrer Cort Reial, 7 - fins i tot el nom del carrer m'imposava i estimulava encara més, si això era possible- els temors del que succeiria en els propers minuts.

Era un 25 de juny de l' any 1985, i jo tenia 10 'enormes' anys. El petit grup de nens - talment com la comitiva d' una processó, o com animals enviats a l' escorxador - vàrem entrar en una sala gegant. Almenys aquesta va ser la impressió que em va quedar en aquell moment i que he guardat a la memòria. Allà ens afegirem a centenars de grups petits creant un gran grup ‘simfònic’ de nens amb la mateixa mirada temorenca, les goles afinades i els dits esmolats, preparats per tocar aquelles peces que durant mesos haviem, primer desfigurat, i poc a poc anàrem modelant, esperant ara 'el judici final' del Gran Tribunal que ens observava des de les seves trones.

Per què recordo tot això ara? Perquè buscant en el bagul dels records, m' he trobat amb un troç d' aquella aventura: el diploma esgrogueït amb la nota del resultat d' aquell judici.

D' aquesta història ja han passat més de vint anys i de la frase que ara em ve al cap, relacionada amb els records i la música, dita per un transgressor d' agudesa mental realment envejable, l' escriptor i dramaturg Oscar Wilde, ja n' han passat més de cent. Va dir:

" L' art de la música és el més proper entre les llàgrimes i els records".

Avui, amb aquest simple retrobament, 'música' i 'records' de nou han tornat a fer parella, recordant-me el poder que té la música, que aquell llunyà dia de fa vint i tres anys va aconseguir combatre i vèncer mil temors.

De llavors ençà, la música m' ha acompanyat en molts moments...no és extraordinari... la música ja ho sol fer d'acompanyar als humans; li agrada aquest joc de seducció amb nosaltres.

I en aquest 'bagul' dels records que tots posseïm, s' han afegit molts més records que tenen música de fons.

L' art de la música ha seduit la nostres vides.

diumenge, 4 de gener del 2009

Un refrany: saviesa amb encant

Ja fa temps que tinc desat en el calaix de la virtualitat, un bloc que combina a parts iguals atracció i densitat de contingut: Paremiologia catalana, que si busquem en un diccionari ens explicarà que la Paremiologia és l' estudi dels refranys i dels proverbis.

El pare d' aquest bloc és en Víctor Pàmies, un lingüista que ha transformat una afició amb un estudi especialitzat que ha necessitat d' una bona dosi de paciència. I es que en 13 anys ha aconseguit recollir més de 250.000 ítems i bastir una biblioteca especialitzada de més de 300 exemplars.

La seva aposta és molt clara, loable i necessària: La recuperació de les expressions més genuïnament catalanes. Com ell mateix esmenta en la introducció no només ens hem de preocupar d' una ortografia polida. Necessitem recuperar el geni creatiu de la llengua. Aquest 'geni creatiu' és el que dóna vivesa a la nostra parla, l' espurna que la escalfa.

La seva interactivitat amb el lector fa que es converteixi en un bloc amè i alhora pràctic, ja que permet fer-hi aportacions de refranys i dites, i també resoldre dubtes o curiositats de manera ràpida i eficient.

Un valor afegit és el munt d' enllaços que proposa per dedicar-hi més hores de les que realment podem acabar invertint però que estariem encantats de fer-ho...i es que estem parlant d' un bloc, per ser rigorosos en la definició, d' estudi, útil per aprofundir i adquirir nous sabers sobre el tema en qüestió.

Qui negarà, per exemple, la saviesa de refranys com aquest:
'A l' hivern, més val colrar que matinejar'.
Personalment hi estic molt d' acord al punt que he pensat de parlar molt seriosament amb el meu cap per fer-li saber què és el que diu la saviesa popular sobre la qüestió de matinar i que no podem anar en contra d' allò què és assenyat.

Acabo el meu reconeixement tal i com Paremiologia catalana comença: 'Un proverbi és l' enginy d' un de sol i la saviesa de tots'. No és una forma savia de començar?

dijous, 1 de gener del 2009

Any....de nou ets nou?

El dia s' aixeca
més silenciós, més pesarós,
més mandrós que mai
sense saber ell mateix
què ha fet de diferent
del seu congènere anterior.

Comença el primer dia d' un any
que ha canviat el seu nom
i ho fa, amb la boira espessa
del silenci,
de la lentitud,
després de les presses,
els crits, la música, els vestits elegants,
la festa, el cava...
avui...el dens silenci.

Després d' un trenta-u de desembre
ple d' històries
i de la càrrega del pes de tot un any,
arriba un dia
buit de contingut
tan nou que no saps ni com viure'l.

U de gener
com el dia després d' un casori,
les felicitacions, la gent, la disbauxa del convit..han desaparegut
tancant la porta darrera seu.
U de gener
com el dia després de la tempesta
quan tot ha de començar de nou
deixant la marca del furor.

U de gener és...
el típic dia després.

I al mirar endavant
veus un llarg any
que ja ha començat la seva cursa,
i decideixes guardar ben amagat
els temors que traïdors
aixequen el cap.

Viurem mentre ens deixin
còrrer en aquesta cursa de fons,
i mentrestant bategarem
al ritme de les sorpreses i les decepcions
d' un nou any
que ha obert el seu llibre ple de pàgines en blanc
i que avui
ha desat la seva primera anotació:
'Bon dia, us estava esperant'.


(Apa, 'he dicho'. Vaig a menjar canelons)