dissabte, 10 de gener de 2009

Dalton Trumbo


Johnny got his gun, (Johnny va agafar el seu fusell),és una duríssima pel·licula dels anys 70, basada en la novel·la que porta el mateix nom, de l' escriptor i guionista nord-americà Dalton Trumbo.

La pel·lícula té un missatge clarament antibel·licista i la novel·la, escrita trenta anys abans, es va convertir en la seva novel·la més famosa.

Per què? Perquè el missatge era/és colpidor, contudent, valent, agosarat per l' època que va ser escrit, un missatge que per la seva vehemència causà/causa i causarà a qui el llegeixi un impacte mental i emocional permanent.

Dalton Trumbo era per mí un desconegut fins fa pocs dies- una injustícia, no per ell sinó per mí, per haver estat fins ara sense saber de la seva existència- quan vaig tenir el privilegi de trobar-me amb un fragment d' aquesta novel·la i enfrontar-me amb una sacsejada de reflexions.

El fragment en qüestió és aquest :

" No existeix res noble al morir. Ni tan sols quan morts per honor. Ni tan sols quan morts com el més gran heroi que el món hagi vist. Ni tan sols quan ets tan gran que el teu nom mai serà oblidat i, qui és així de gran? El més important és la vostra vida. Vosaltres no sou res morts, excepte pels discursos (...) Digueu, no tinc temps per morir, estic molt ocupat i després gireu cua i arrenqueu a còrrer com si el diable us seguís. Si us diuen covards, no preneu atenció, perquè el vostre treball és viure i no morir. El millor ideal és la vida. No hi ha res noble en la mort. Què hi ha de noble en jaure en la terra i podrir-se. Perquè quan un estigui mort tot s' haurà acabat. Aquest és el fi. Serà menys que un gos, menys que una rata, menys que una abella, que una aranya, que un cuc blanc arrossegant-se en un dipòsit de fems. Ets mort i vas morir per res (...) Ningú més que els morts saben si totes aquestes coses que la gent parla són dignes de morir per elles. Així que les paraules sobre morts nobles i sang sagrada i honor i demés son posades en els llavis dels morts per (...)vius que només saben sobre la vida."

Unes paraules que conviden a no oblidar-nos que el sentit de la nostra existència és viure, i omplir les nostres vides amb tot allò que l' alimenti i no que la escurci.
Va dir-ho un home que va viure de ben aprop la follia d' un món que solucionava els seus problemes matant i morint.

Us imagineu que fos possible canviar els interessos econòmics i de prominència en que es basa la política mundial per l' interès de la vida? No..no..matariem als poderosos del planeta!



Seduint l' oida:

Lascia ch' io pianga (Deixa que plori)

De l'Òpera Rinaldo

Händel (1685 - 1759)


2 comentaris:

cumClavis ha dit...

La meva felicitació Tina pel premi de l'Anna i per la idea i disseny del teu blog. Tinc una versió de la peça que has annexat (una preciositat) interpretada per l’Andreas Scholl, un contratenor que és una passsada.
La meva preferida és, però, “Dove sei” (on ets?) de Rodelinda (Haendel també...)
Et llegeixo...

Tina Bellapart ha dit...

Moltes gràcies, Manel.
Com més o menys he intentat expressar a l' Anna, la seva confiança per el què tot just és una llavor em serveix de gran incentiu per seguir regant aquest 'camp de cultiu'.
Gràcies pel teu suggeriment musical..certament preciós.
Un plaer, que disfrutaré de post en post,de conèixer-te.

Publica un comentari a l'entrada