dimarts, 13 de gener de 2009

El gest correcte


"Me'n vaig primer per estètica. Jo que m' he passat tota la vida fent cançons, vull acabar la meva vida artística com una cançó. I una cançó ha d' acabar bé, no la vull acabar amb un acord desafinat. La relació que he tingut amb el meu públic ha estat d' una qualitat tan alta que no la vull abaratir amb un final que no es correspongui amb aquesta història d' amor. Per tant, agafo la millor cadira de la meva platea particular i em poso a mirar-me des d' aquest lloc, amb una gran curiositat i sabent que dalt de l' escenari ja no hi ha un personatge perquè només hi queda una persona."
(Paràgraf extret del llibre Món Llach, de Juan Miguel Morales i Omar Jurado)

Sabeu qui va dir adéu amb aquesta elegància? No tantes persones s' expressen amb aquesta qualitat humana plena de matisos i de sensibilitat, guarnida amb un alt grau de glamour i estètica en cadascuna de les seves paraules. Però abans d' escriure el seu nom sense més, transcriuré unes altres paraules que ell va utilitzar per dir exactament el mateix que el paràgraf acabat de citar. Les va dir amb forma de cançó:

"Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que
t’estimo.

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que
t’estimo."
('Amor particular' del disc 'T'estimo' de 1984)

Ara sí : LLUÍS LLACH.

En Lluís Llach ens ha regalat una explosió- explosió és la paraula- d' una gran personalitat, de sentiments nascuts de la reflexió mesurada, o de reflexions mesurades nascudes de grans sentiments, no tinc molt clar l' ordre. Un volcà, contingut dins una façana de timidesa.
Contingut? La timidesa sempre intenta contenir el que hi ha dins, però quan el que hi ha dins és tant, d' alguna forma acaba sortint a l' exterior...per sort, en aquest cas, dels seus admiradors.

Mitja vida i una mica més parlant-nos del seu-nostre país amb una devoció que tant de bo molts polítics sentíssin; del seu petit poble del Baix Empordà; del seu públic; del pas del temps; de la gent que se'n va però que queda en el cor i, sobretot, de lluita, d' inconformisme davant les coses que no funcionen, de mantenir la capacitat d' aprendre sempre, indiferentment de l' edat, d 'anar més lluny, sempre molt més lluny'.

Quan les coses es fan amb passió, com ha estat el seu cas, es nota. Es pot ser un gran professional de qualsevol cosa, però la guinda, allò que fa atractiva qualsevol acció, és la passió que s' hi capta. És per això, que en Lluís Llach tot i la seva timidesa ha estat capaç d' arrossegar masses.

Doncs bé,

Van passar els anys
va venir l' adeu,
va trobar el gest correcte
i nosaltres li agraïm tant temps que fa
que l' estimem.

Bon viatge cap a Ítaca per a tothom.

Cançó a Mahalta
Disc: I si canto trist (1974)
http://www.youtube.com/watch?v=qPWckXEyZSQ
Cançó a Mahalta i Alè....són dues cançons que em deixen especialment sense alè.

1 comentaris:

Toni Vallory ha dit...

L'alè que et deixa sense alè
l'alè que et dona més alè
l'alè que ens deixa sense alè
l'alè que ens dona més alè.
Alè, que no falti mai l'alè

Publica un comentari a l'entrada