Posar el crit al cel

“…vaig sentir un crit infinit que creuava la natura.”

Així es sentia Edvard Munch una tarda de finals del segle XIX. El crit que va escoltar venia de dins seu, i era tan desesperat que la natura freda, salvatge, de Noruega es va estremir.

D’aquell crit infinit, La desesperació, muda, latent, ofegada per un cel ferotge i sagnant, va apoderar-se d’una de les seves teles. Però la natura no es va trasbalsar. Era un crit reprimit, contingut. L’home encara semblava home, vestia com a tal. La desesperació podia controlar les formes. Es camuflava rera una imatge de tristesa i solitud, que poc tenia a veure amb la fúria que el cel, el protagonista més sincer de La desesperació, sí s’atreveia a expressar.

I llavors la va recordar. Aquell rostre esgarrifós, desdentagat i ple de mort que havia vist en la Gran Exposició Universal de París. Aquell rostre momificat portava encastat el crit capaç de fer tremolar al món sencer. Amb ell el cel perdria la serenor, i els freds fiords de Noruega desdibuixarien la forma que els feia únics. En canvi, els sentiments d’ Edvard Munch, per fi, quedarien clarament perfilats.

“Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar a les fosques que duia el lladre a dintre, que ningú més que jo, ell, m’ estava furtant la calma” diu Mercè Ibarz en la seva novel•la Febre de carrer (2005). El lladre de Munch l’havia deixat indigent de calma…però opulent d’ inspiració. El crit que sovintejava dins seu com un bon enemic íntim feia passeres en les seves obres, aconseguint ràpidament cridar l’atenció. El virtuós règim nazi no va resistir l’“art degenerat” de l’artista…com suportar veure exposats en galeries artístiques crits com els que ells intentaven ocultar?

Però Munch ho tenia clar. No havia vingut a pintar escenes idíl•liques i còmodes a la vista. “No es pintaran més interiors amb gent que llegeix i dones que texeixen. Es pintaran homes que viuen, respiren i senten, que pateixen i estimen.” (Manifest d’ Edvard Munch el 1889). I Munch va pintar homes/dones que moren; que en l’acció de respirar, expiren més que inspiren; que de tant sentir, s’insensibilitzen; que temen estimar...i per damunt de tot, Munch va pintar homes/dones que pateixen. Homes/dones Munch.

Mai li van faltar raons a tants crits i patiments…encara que la desraó el vigilés d’aprop.

A crits de pinzell va bastir ressonàncies d’angoixes, traumes, bogeria y dolor. Els colors freds i calents de la seva obra reflexaven a la perfecció una personalitat que sentia en calent i en fred, mai en color pastel. La resposta a l’altra banda de la tela va ser, és i serà, escàndol, admiració, curiositat, incomprensió, repulsió, por…mai indiferència de color pastel.

Recupero a Mercè Ibarz amb el seu Febre de carrer per acabar diguent:

“Tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.”

Miquel Abras-Crida
http://www.youtube.com/watch?v=Igsy70gZUoY