Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, Joan Vinyoli, amb pas prosaic però sempre poèticament calçat, va contemplar “com l’estiu, a poc a poc, es despenjava”. (Pròleg El camí dels mesos de l’any – 1956)
En una d’aquelles immersions a la natura, fisiològicament vitals per a Vinyoli i espiritualment vitals per als seus poemes, va topar-se amb la Tardor. Si ella va trobar en el poeta les paraules que emmirallaven la seva personalitat, ell va descobrir-hi olors de sotabosc que evocàven el declivi del cos humà.
Xacrós, feble de cames, l’arquitecte
de la tardor va enfilant-se pels troncs
a retirar, fulla per fulla, els coures,
els roigs morats, els ors inconsistents,
per deixar dura i neta l’estructura
del casal de l’hivern que li va a l’encalç.
(Fragment de L’arquitecte)
Un passeig per la natura ens recorda el cicle de la vida, imparable. Mentre la natura s’acoloreix de tonalitats més profundes, l’ésser humà es sotmet a l’obra cada vegada més minimalista de l’arquitecte de la tardor.
Paisatges i cossos es transfiguren. La vida que mor serveix d’adob per la vida que neix. Les castanyes, les glans, “els perfumats bolets d’un novembre plujós” (referències vinyolianes). El reconeixement del treball de tota una vida, els fills dels fills, els records, les enyorances. Els ‘petits tresors’ de la natura seran els fruits del seu ocàs. L’arquitecte de la tardor, fecund i destructor de mena, ens deixarà sense fulles, però no sense les nostres arrels. D’ elles, naixerà allò i aquells que ens succeiràn: els petis – i grans – tresors del futur. Aquest és el camí que recorre els mesos de l’any.
Un camí, per altra banda, molt transitat.
Poetes, músics i pintors, equipats amb motxilles carregades de sensibilitat, vàren emprendre el metamorfòsic camí de les estacions.
Vivaldi, hi envià un dels seus violins perquè experimentés la turbació que provoca als sentits el vi novell fill de la tardor. Claude Monet, tot endinsant-se'hi, va contemplar com el seu Pont Japonès quedava soterrat sota l’esclat imperatiu dels colors tardorencs. Arcimbolo, veié com s’hi reflexava el rostre voluptuós de la riquesa dels camps a la fi del seu cicle productiu…
Prenent el camí que recorre els mesos de l’any, el nostre calendari ha arribat a la tardor. Un Vinyoli metafòric va dir en certa ocasió: “Sóc la tardor”. L’octubre, de fulles seques, de platges desertes (per fi); de deveses humides, de terrasses buides; de dies més curts, de nits més llargues; de fires, d’activitats; de sants i de tots sants; de mànigues llargues sortint al carrer, de mànigues curtes hibernant; d’escoles plenes de nens, de feines plenes de cabòries; de vi nou, d’embriagueses velles.
Metàfores a banda, l’octubre ens diu: “Sóc la tardor”.
(*Imatge: darabuc.cat)
Gerard Quintana – Caic
http://www.youtube.com/watch?v=RFw9nmXduNQ
