És veritat. Mai seria una pipa un fragment de tela pigmentada, per molt que s’ hi esforcés. No he vist cap fumador tan desesperat com per despenjar un quadre i fumar-se’l, només perquè en ell s’hi representa l’ objecte de la seva addicció. Cert, les traces de pintura són exactament igual que qualsevol pipa de fumar. El petit recipient cilíndric i el tub allargat que desemboca en el broquet. Però René Magritte no va fabricar una pipa. René Magritte va pintar una pipa. I per si algú en tenia dubtes, va deixar escrit a peu de la pipa fictícia la llegenda esclaridora “Ceci n’ est pas une pipe”. Encara que sembli mentida, l’ obvietat de Magritte va ocasionar-li molts retrets. Però és que encara que sembli mentida, els humans, massa sovint, ens conformem en ser simples ignorants. C'est ça!
Magritte, en canvi, no va conformar-se ni en la simplicitat, ni en les obvietats, ni en el que apareixia davant dels seus ulls ni en la carregosa definició de les paraules. És o no és? És el que sembla o sembla el que és?
Magritte era el que semblava? O com la pipa pintada, ell també era una traïció de la seva pròpia imatge? Si hagués pogut escriure una llegenda que el precedís, hauria escrit “Això no és un Magritte”?
Què era Magritte? Un burgés gris, vestit de gris, amb corbata, levita i barret, rèplica exacta d’ altres burgesos? Era un més d’ aquells petits i insignicants homes-pluja que gotejaven en massa sobre el ferm d’ una ciutat a Golconda? Homes iguals, igual de transparents que la pluja? Un Magritte, pintat o de carn i os sempre respondria: No és tan obvi com creus.
I es que Magritte, vestit de multitud, era singular. La disfressa de normalitat el permetia ser diferent sense ser molestat per mirades inquisitives. Passar desapercebut en el seu aspecte físic, el permetia sobresortir en el seu aspecte mental. No necessitava una imatge especial per ser especial. Ell era especial. Les inamovibles definicions del que és normal i adequat de la gran majoria, serviria d’ inspiració genial per a reflectir en els seus quadres.
Genial, sí, genial. Genial fusionar en un mateix espai el dia i la nit, en plena convivència, però sense confondre’s qui és qui. Un crepuscre on els seus ingredients es mantenen clarament separats i intactes. L’ ocàs pertany als dos: a la claredat del dia i a la negror de la nit. L’ imperi de les llums és el màgic moment en que el visible i l’ invisible es retroben.
Genial, sí, és congelar el temps present, passat i futur en un rellotge, una xemeneia i una locomotora de tren (El temps atravessat).
Genial també, sí, pintar la mort envaint la vida i els espais i objectes que la conformen. Volem immortalitzar la bellesa de l’eterna juventud, però la mort, invariablement, sempre serà el nostre últim posat (Madame Récamier).
Pintar un home sense rostre. Què importa si va ben vestit? Pintar una dona de carn i os; per què no fer realitat els desitjos? (La temptació de l’ impossible). Pintar uns ulls blaus amb núvols. Els ulls són el reflexe de l’ ànima. L’ ull de Magritte reflexe l’ ànima del món: ennubolat (El mirall fals). Un mirall que retorna la imatge que els demés veuen d’ un mateix, no la que un vol i espera veure (Reproducció prohibida). Un vestit de nit, vestit de pell, com així ha de ser...
Volia que veiessim el que es veu i el que no es veu. Que ens adonéssim que molt sovint el que no es veu és més real que el que es veu, i al mateix temps, i portant la contrària a l’ asseveració anterior, que assimiléssim que el que veiem ja és el tot, i explicar-l’ho és desvituar la seva esséncia. “Les coses no tenen significat; tenen existència”. Complicat? Sí, però no per a tothom. Senzill? Sí, però no per a tothom.
Ça c’est Magritte!
