Tenim set d’ existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’ unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!
El temps i la realitat van cloure a Màrius Torres solament trenta-dos anys. A partir de llavors, en Màrius va començar a existir més enllà de les formes. Sostingut de les ales enormes del lirisme, el poeta vola –i ens fa volar- de cap a cap els àmbits de l’ eternitat.
Tenim set d’ aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’ encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l’ Infinit.
(Poema 56)
Set. Set de llibertat. Set d’ infinit. Aquesta és la necessitat que va voler contagiar-nos. Només qui té set, desitja beure...i veure. I de tant en tant, per aquella cosa absurda de la genialitat, tenim la sort de topar-nos amb un assedegat que transforma allò que beu i veu en poesia. Així neix en Màrius Torres.
Neix un estiu i se’n va un hivern. Així, amb més somnis que vida. Covant pensaments i sentiments verges d’ experiència. Fins i tot el seu amor anava vestit de paraules púdiques, defugint la carnalitat d’un amor nu d’ idealització. La malaltia del seu cos i la del seu país li vàren robar les esperances i les experiències que els somnis s’ entossudien a imaginar.
Així va fer-li saber a Joaquim Gili, l’ arquitecte amb qui compartia més que un parentesc:
“Hi ha molta gent que es fan il·lusions pel 1943. Jo no sé; fa set anys que col·lecciono desil·lusions, i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa en res.(…) I m’entra curiositat per descobrir-me-les. No tinc la il·lusió de ser guapo, ni savi, ni ‘afortunada en amores’. A l’ últim, faig la conclusió que les meves il·lusions deuen ser creure que hi ha molta gent de la que visc allunyat per força, i que malgrat això em recorden i m’ estimen. En fi, que hauré de consultar un especialista en il·lusions inconfessades. En saps cap?”
(Poesies de Màrius Torres A cura de Margarida Prats Ripoll)
Dinou dies després, Màrius Torres va abandonar definitivament la seva col·lecció de desil·lusions, i va deixar per a l’ eternitat les il·lusions. Avui, que el dia ens recorda que fa cent anys va venir al món un poeta de cos caduc i poesia perenne, m’ ha semblat que la cosa menys absurda que podia fer era parlar d’ Eternitat.
Cançó a Mahalta- Marius Torres
http://www.youtube.com/watch?v=03XqImlUkYo
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’ unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!
El temps i la realitat van cloure a Màrius Torres solament trenta-dos anys. A partir de llavors, en Màrius va començar a existir més enllà de les formes. Sostingut de les ales enormes del lirisme, el poeta vola –i ens fa volar- de cap a cap els àmbits de l’ eternitat.
Tenim set d’ aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’ encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l’ Infinit.
(Poema 56)
Set. Set de llibertat. Set d’ infinit. Aquesta és la necessitat que va voler contagiar-nos. Només qui té set, desitja beure...i veure. I de tant en tant, per aquella cosa absurda de la genialitat, tenim la sort de topar-nos amb un assedegat que transforma allò que beu i veu en poesia. Així neix en Màrius Torres.
Neix un estiu i se’n va un hivern. Així, amb més somnis que vida. Covant pensaments i sentiments verges d’ experiència. Fins i tot el seu amor anava vestit de paraules púdiques, defugint la carnalitat d’un amor nu d’ idealització. La malaltia del seu cos i la del seu país li vàren robar les esperances i les experiències que els somnis s’ entossudien a imaginar.
Així va fer-li saber a Joaquim Gili, l’ arquitecte amb qui compartia més que un parentesc:
“Hi ha molta gent que es fan il·lusions pel 1943. Jo no sé; fa set anys que col·lecciono desil·lusions, i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa en res.(…) I m’entra curiositat per descobrir-me-les. No tinc la il·lusió de ser guapo, ni savi, ni ‘afortunada en amores’. A l’ últim, faig la conclusió que les meves il·lusions deuen ser creure que hi ha molta gent de la que visc allunyat per força, i que malgrat això em recorden i m’ estimen. En fi, que hauré de consultar un especialista en il·lusions inconfessades. En saps cap?”
(Poesies de Màrius Torres A cura de Margarida Prats Ripoll)
Dinou dies després, Màrius Torres va abandonar definitivament la seva col·lecció de desil·lusions, i va deixar per a l’ eternitat les il·lusions. Avui, que el dia ens recorda que fa cent anys va venir al món un poeta de cos caduc i poesia perenne, m’ ha semblat que la cosa menys absurda que podia fer era parlar d’ Eternitat.
Cançó a Mahalta- Marius Torres
http://www.youtube.com/watch?v=03XqImlUkYo
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada