dissabte, 14 d’agost de 2010

Donant corda al temps


Tic-tac, tic-tac, tic-tac, cucut, cucut, dong, dond, ding-dang-dong, ding, ding…tic-tac, tic-tac, tic-tac…
Entre els meus records d’ infantesa, ells hi són. Els rítmics batecs del temps encastats dins de cavitats majoritariament de fusta.

Recordo els rellotges de l’avia. Ella vivia just al cantó nostre. Porta oberta per porta oberta, creant l’ efecte d’una única casa; gran. Quan jo era de curta edad i de llarga curiositat, aquella casa poblada d’ antiguitats era un món fabulós on sempre hi descobria una nova vetustat. En recordo l’olor dels anys -una flaire especial-, els mobles vells i foscos…però ben servats, l’ ordre perfecte i gairabé inhumà de la vivenda. I el silenci trencat per ells. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. El pèndol del vell rellotge de peu del menjador bategava parsimoniosament, impassible al seu entorn, tant sols sensible a cada nou segon que veia arribar. I quan ja havia bategat les suficients vegades, rompia el silenci amb una greu i ressonant veu que anunciava una hora més. Mentrestant això passava, el rellotge de vidre bisellat damunt el bufet, es preparava per, impuntualment, entonar una aguda cantarella que assenyalaria la mateixa hora que acabava de donar el vell rellotge de peu. De rellotges de sobretaula i de peu n’hi havien uns quants més en aquella casa reblida d’ estranyes relíquies. El compte exacte el temps me l’ha esborrat. Però el que sí recordo, és el que el poeta Guillem Díaz-Plaja i Contestí (1909-1984) escenifica molt bé en el seu poema Del rellotge del Menjador.

Solemnialment,
un cop cada setmana,
el meu pare pujava a un cadiral
a donar corda al rellotge.
(Era una clau de relleus gòtics
llarga i fina com un espasí).

Al rellotge de la meva habitació també li donàvem corda. No posseïa la sumptuositat dels rellotges de l’ àvia, però sí la gràcia d’un rellotge infantil. Tenia forma de conillet, de color blanc i ulls vellogadissos i penjava d’una de les parets. Mai mirava fixament, i si algun dia ho hagués fet, hauria sortit corrents esporuguida. Però no ho va fer, o almenys els meus ulls- que sí s’hi fixaven- mai van veure-ho. Els ulls nerviosos del rellotge-conillet, vellugaven de dreta a esquerra coincidint amb els segons que passaven. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

“De sobte va aparèixer un conill blanc que corria i remugava:
-Arribaré tard, arribaré tard! –Es va treure un rellotge de la butxaca, el va mirar i va seguir corrent – Per les meves orelles! Què tard s’ està fent!”.
(Fragment d’ Alícia en terres de meravelles –Lewis Carroll)

I s’ ha fet tard. El meu rellotge-conillet i les seves llargues orelles ja no m’ assenyalen el temps. La suma dels seus tic-tac van recórrer sencera la meva infantesa. Els seus ulls inquiets van ser testimonis de moltes coses que ja he oblidat. Però ara, ja s’ha fet tard.

Tots aquells rellotges ja no hi són, o els que encara hi són, han emmudit. El temps ara passa més depressa –o així m’ho sembla- de quan els vells rellotges de la meva àvia, puntual i impuntualment, bategaven els segons i corejaven les hores. Ara ja no sentim la respiració pausada dels segons. Passen un darrera l’ altre sense pena ni glòria, sense identitat, ignorats per l’humanitat apressada. Al temps d’ avui ja no li donem corda, se la dóna ell sol.

Però sempre quedarà temps per donar corda a la memòria.

Lucho Gatica - Reloj no marques las horas
http://www.youtube.com/watch?v=5Y8UpoKF5LM

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada