He acabat el partit ofert per Xavier Carmaniu. Ha estat intens. Intens d' emocions, intens d' ocasions dures. Alguns d’ aquests moments he pensat que la derrota era imminent, que els jugadors deixarien de lluitar per el títol, que l’ enemic era titànic.Però no. Ells eren més grans. Grans jugadors i grans persones. Tècnica i…principis. Quina arma pot matar això? Han resistit les embestides de les faltes, els cops i les caigudes. S’ han enfrontat a targetes grogues i vermelles d’ alguns que àrbitrariament han volgut decidir per les seves vides, els seu països i els seus equips. Però els vencedors, independentment de la lectura dels marcadors, van ser ells. Darrera una pilota van intentar que el món rodés millor. Aquesta és la història d’ uns campions. Aquesta és la Història amb pilotes.
I és que una pilota pot donar quasi tantes voltes com el món. De fet, hi ha qui, després de donar-hi moltes voltes, ha arribat a la conclusió que la vida és un joc. Sortim al terreny (alguns de penal) i ens passem la vida anant amunt i avall buscant allò que uns anomenen felicitat i altres gol. Si tenim bona punteria, aconseguim el premi. I passat el temps descobrim l’ efimeritat del gol…o de la felicitat. “La vida sembla llarga, els moments tenen una fugacitat terrible”, deia Pla. El moment del gol té una fugacitat terrible, en comparació de l’ allargada d’ un partit, però per aquell gloriós moment, haurà valgut la pena els noranta llargs minuts de vida d’ un partit.
Un moment feliç ha estat la lectura del capítol Un gol a Hitler. El títol en si produeix felicitat. Però llegir com, per “uns moments de fugacitat terrible”, les conviccions valentes vàren doblegar les amenaces covardes, produeix una joia infinita. És la joia de saber que el gol era en nom de la justícia. Malauradament, la frase de Josep Pla, com una espasa de Dàmocles, ens retorna a la realitat. El jugador estrella, Matthias Sindelar, del equip meravella, el Wuderteam d’ Àustria, va morir poc temps després. Revenja? El silenci, com massa vegades, pren protagonisme novament en la història. Les pilotes segueixen rodant. El món també. El dolent va morir com un covard. El bo, com un heroi. Un va convertir-se en símbol de la repressió i la monstruositat. Matthias Sindelar va erigir-se icona de la identitat d’ un país i de la resistència a l’ ocupació nazi. I Carmaniu conclou: “Per a la història ha quedat que (…) futbolistes van fer servir les seves armes per plantar cara al nazisme”.
Però hi ha moltes més històries. Onze històries escrites a cops de puntades ben donades. Puntades a la Guerra Civil, al comunisme, al colonialisme, al nacionalisme centralista i repressiu, al racisme, al sexisme... Totes elles són un homenatge a la valentia, al treball, a la honestitat, a la tenacitat, a l’ emprenedoria, als drets humans. I a la història que tant li apassiona a Xavier Carmaniu. Evidentment d’ històries amb pilotes i sense, n’ hi han moltes més, per sort, però les escollides representen molt bé el context on es van jugar…a vegades a mort.
I jo ja callo. Que d’ història, qui en sap, i sap explicar-la, és ell, l’ autor d’ Història amb pilotes i d' altres que ens ha deixat a les nostres prestatgeries.
“Els palamosins de 1898 no tenien ni bars, ni hotels, ni restaurants. Només eren dues mil cinc-centes persones que vivien del mar, de la pagesia i, sobretot, del suro. Pel que fa a la platja, la feien servir per carregar i descarregar les mercaderies que els vaixells distribuïen per mig món. Com a molt, aquella esplanada de sorra també era útil per col·locar-hi les barques dels pescadors quan no feinejaven.” (Primer capítol)
Història del futbol? No. Història i futbol.
Comencem el joc?
Coldplay -Viva la vida
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada