divendres, 2 de juliol de 2010

A compàs de Brel

És indecisió?

No sé si vull que em cantin, o que em faci’n riure. Si vull l’ enyor, o l’ oblit.

Si vull volar, o el que vull és navegar lluny amb un capità expert.

És indecisió? O és Jacques Brel?

Si vull una cançó, sé que ell aconseguirà commoura’m des del primer instant que pugi dalt del escenari. Serà l’ espectacle de la seva presència el que dirigirà els primers compassos del meu cor. Una presència que no necessitarà paraules per comunicar. Les dirà amb una mirada, amb una expressió del rostre, amb el gest d’un cos xerraire. Els aplaudiments, els crits, els xiulets del públic rendit sepultaràn tanta informació.

I després cantarà. O explicarà històries. O recitarà (encara que ell insisteixi a negar que és un poeta).

I se’n riurà del món. O plorarà per i a causa del món.

I demanarà l’ oblit. O el record. O la resistència. O la resignació.

El públic rendit escoltarem intentant assimilar el vessament de tal riuda d’ emocions. Serà necessari saber nedar. O serà necessari anegar-nos per ressorgir amb uns pensaments renovats, amb un esperit més connectat amb el nostre ésser més íntim.

I si no en tinc prou amb una cançó? I si vull volar, Brel? Enlairar-me per damunt l’ escenari d’ aquest món, protegida per les ales de ferro de la teva estimada Jojo, l’ avioneta fidel, fidel com l’ amic que la vida infidelment et va apartar.

Vull volar, i que siguis tu, Brel, el pilot d’ aquest escrit.

I si no és el cel, que sigui el mar. Hi ha tantes illes per descobrir… tantes illes per morir…

Tu vas escollir la teva; sota l’ ombra d’ unes palmeres tropicals vas ancorar la teva eternitat. Molt lluny de la teva Bèlgica natal; o de la teva París de glòria. L’ illa de l’ alliberació, es va dir Hiva Oa. Els abruptes penya-segats van estimbar definitivament la indecència dels burgesos que refusaves amb vehemència. Una vegada vas dedicar una cançó als cochon bourgeois…(si dels burgesos se’n pogués fer bons pernils, serien més decents, oi?)

Sé que ets un bon navegant, i que amb tu les veles inflen les seves panxes en busca de nous horitzonts, de ports llunyans, d’ històries no cantades.

“Una illa, una illa que hem encara de construir, però qui podria reprimir els somnis que es somien junts, una illa, vet aquí que una illa està zarpant i que dormita en els nostres ulls des de l’ infància.”
(Une ile- EP Les bourgeois 1962)

És l’ illa la que navega, la que busca un sarment de somnis per anidar-hi i créixer. L’ illa és per el navegant que la busca. No la trobarà la multitud d’ Orly (1977). Gent incapaç d’ observar allò extraordinari enmig de la quotidianitat. Gent incapaç de somiar. L’ illa no zarparà per a ells.

Jacques Brel va viure 49 anys donant-ho tot i buscant-ho tot. La malaltia li va impedir trobar ‘tots’ els anys que hauria d’ haver viscut.

Avui seria un venerable somiador de 81 anys.

“Somiar un somni impossible, partir cap a on ningú va. Estimar fins a esparrecar-se. Estimar, potser massa, potser malament; provar, sense força ni armadura, d’ esperar l’ inaccessible estel. Aquesta és la meva recerca, seguir l’ estel, poc importen les meves possibilitats, poc importa el temps o la desesperança. I després de lluitar continuament, sense dubte ni repòs, comdemnar-me per un sol mot d’ amor.”
(La quête, 1965)

La Valse à mille temps -Jacques Brel
http://www.youtube.com/watch?v=2nJ1fvvJt78

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada