diumenge, 21 de març de 2010

Blancaneus i els set catalans negres

L' efimeritat ja és apunt. Avui serà el seu gran dia. La natura s' ha apressat per acondicionar l' escenari perfecte. El cel...transcendent, auster. La temperatura ha rebaixat el temperament apassionat que fa pujar els termòmetres. Silenci, fred. El primer acte és apunt de començar.

Vestida de blanc, com una núvia occidental, està anhelosa de tastar els plaers terrenals. Caurà del seu setial celestial per posseir els camins d' asfalt, els camins de terra, els camins d' aigua. Per conèixer el tacte de la voluptuositat de les formes, per assaborir els cossos beneïts de pigmentació. Amb una sola carícia d' ella, tots tremolarem. Els nostres abrigalls hauràn de treballar de valent per protegir la nostra vulnerabilitat. Compte amb els ametllers matiners! No sempre a qui matina, Déu ajuda...

Blanca innocència? Innocents nosaltres si ens ho hem cregut.

"La natura té moltes tracamanyes per covèncer a l' home de la seva finitud. El continu fluir de les marees, la fúria de la tempesta, el sacseig del terretrèmol, el llarg retrunyir de l' artilleria del cel. Però la més tremenda, la més sorprenent de totes, és la passivitat del silenci blanc. Cessa tot moviment, l' aire es desembarassa, el cel es torna de llautó. El més petit xiuxiueig sembla un sacrilegi, única senyal de vida que viatja a través de les espectrals immensitats d' un món mort; tremola davant la seva pròpia audàcia, s' adona de que la seva vida no val més que la d' un cuc."
Jack London (1876-1916)

Just dies abans del torn de la primavera, Catalunya va viure un conte de fades. La Blanca neu va venir a veure'ns, mentre nosaltres la vèiem a ella amb l' ajuda de càmeres fotogràfiques i de videos. Com si sabés que venia fora de temps, el seu descens era callat, com qui camina de puntetes per no fer fressa. Què contents estàvem de contemplar la bellesa de la Blanca neu, "la més bonica de tot el regne". Però quan el regne era més bonic, just quan el paisatge s' emblanquinava, la malvada bruixa ens va enviar una poma emmetzinada. I qui va ser el perjudicat? Va ser la Blancaneus, potser, com explica el conte?

No. Els comptes de fades viuen en un país de somnis, no a Catalunya. Els realment perjudicats, van ser els set nans catalans. Nans, per la indefensió davant els qui els haurien de protegir, i només pensen en ser els més bonics del seu regne. Mentre fora de les cases, el paisatge era cada vegada més blanc, dins d' elles cada vegada tot era més negre. I va arribar el desglaç...i el desgast.

La Blancaneus ha marxat. La bruixa s' ha quedat. El pomer que dóna pomes emmetzinades, també. I la pregunta que queda a l' aire és: on és el príncep?


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada