dilluns, 5 d’abril de 2010

In vino veritas

...in aqua sanitas".

Plini el Vell va formular aquest proverbi. En ell va sentenciar que, si bé l' aigua significava salut, l' atribut de l' autenticitat havia de recaure sobre el preciat líquid que germina en una llavor: el vi. Un altre visionari de la vida, d' època molt més avançada, Sir Alexander Fleming, va matisar més la qüestió: "Si bé la penicil·lina cura als homes, el vi els fa feliços".

Però deixeu-me retrocedir una mica, abans d' arribar a aquesta feliç veritat...

Comença tot aquí: en un petit tronc entortolligat i recargolat, arrelat a la terra que el fa créixer. Ell i centenars, milers com ell, guardant en ordre rigorós llargues rengleres que es perden més enllà dels límits de les nostres retines. Amb els peus ben posats al sòl i el cos ben exposat al sol...i als capricis d' un cel inconstant, d' ells precisament, del sòl i del cel, en sostraurà els ingredients de la seva subsistència. De la pluja en beurà. Del sol en farà dolçor. Del terreny rapinyarà adob. Si el temps és inclement, suplicarà clemència. I si venen les set plagues d' Egipte, s' immunitzarà de totes elles. O no va aprendre a ser més fort que la temible philloxera?

Amb olor a sal, Josep Maria de Sagarra, contemplava els troncs vestits de fulla verda, que vora el blau mariner, blincaven el cos sense decantar-se massa. En aquells ceps de dolç repòs, Sagarra hi descobria la companyonia que omplia el seu cor. (Vinyes verdes vora el mar - 1923)

Sense olor a sal, però sí a dolç repòs, durant uns pocs dies he sentit delit en la visió nua de les vinyes sense fulles que a banda i banda del camí, seguien el meu pas per el sud de França. Un paisatge inabastable que sobreeixia el meu cor abastable. En certa manera, em recordava a les inacabables fileres de creus blanques dels cementiris militars americans. De seguida vaig adonar-me de l' error. Uns parlen amb passat i gust amarg. Els altres ho fan amb futur i amb els cinc sentits posats.

Si el vi, abans de ser vi, altera d' aquesta manera el nostre esperit, no és estrany que el producte resultant, aquell que ha necessitat del maridatge de les forces de la natura i l' art i devoció d' unes mans destres, pugui arribar a embogir el nostre enteniment.

Al pacient Noè de la Bíblia, (el savi que va aguantar el ruixat que li va caure al damunt quaranta dies seguits) una mica del vi -o una mica més- el va fer perdre tot el que tenia de savi, i no va haver arca que el salvés. (Gènesis 9 : 20 i 21)
Lorca va desitjar ser la personificació del vi (no sé si va ser abans o després de prèndre'n més del compte): "Voldria ésser vi i beure-me a mi mateix". Es deixaria compartir? Millor no respondre si no hi ha una copa de vi al davant...

I es que davant de la veritat del vi, el millor és mantenir la prudència, com va aconsellar un Baudelaire amb unes intencions clarament èbries: "El vi s' assembla a l' home: mai se sap fins a quin punt se'l pot apreciar o despreciar, estimar o odiar, ni quants actes sublims o crims monstruosos és capaç de realitzar. No siguem, llavors, més cruels amb ell que amb nosaltres mateixos i tractem-l'ho com a un igual".

http://www.youtube.com/watch?v=RZUonmbtVQo
Verdi La Traviata Brindisi Libiam ne' lieti calici

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada