dissabte, 1 de maig de 2010

L' amagatall dels pensaments

Jeroni Baltrons vivía a Vilablanca de l’ Empordà. Una vila petita que potser és blanca o potser no. Potser existeix o potser algú l’ ha fundada amb el pensament. Però en algún lloc existeix. És qüestió de fe. (O de llegir).

Jeroni Baltrons, era un autèntic pagès renegaire. La vida l’ havia tractat amb duresa: una casa galant, riques terres, bons pernils i cansalades al rebost. Raons més que suficients per queixar-se…de vici. En certa ocasió, en el que les circumstàncies donàren la raó a la seva irascibilitat innata, ofegat pel verí del enuig, esbufegar:

“Si els homes no poguessin amagar els seus pensaments, si se’ls hi veiessin nedar a dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall, aquestes coses no passarien. Ni el negociant estafaria, ni la muller encobriria traïcions que sospito, ni cap intriga podria reeixir. Heu-vos aquí acabats els hipòcrites. Mai més enganys, mai més traïdories!”.

En una cosa tenia raó: els pensaments es coven en el laberíntic amagatall de les cavitats del nostre cervell. Un pensament, per naturalesa, sempre s’ amagarà. Recollirà de l’ exterior imatges, missatges, olors, dolors, plaers, i allà on ningú el veu, en els camins sinuosos de la nostra ment, teixirà un material nou: un significat. I just en aquell instant, les imatges parlaràn, els missatges s’ entendràn, els olors seran olors…o pudors, els dolors faran mal, i els plaers seran allò que perseguirem tota la nostra vida, sense descans. El pensament haurà dit la seva. I ens ho haurà dit només a nosaltres. Ningú més se n’ assebenterà. En Jeroni Baltrons en serà ignorant.

La poetessa Montserrat Abelló, va expressar d’ aquesta manera el que tant preocupava al pagès empordanès:

“I dins meu una veu em diu:/ vine amb mi a contemplar/ com són les paraules per/ dintre,/ a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells/ que estimes i amb qui has/ conviscut al llarg dels anys/ i encara no coneixes.
Mirades que fugen,/ pensaments tancats, potser/ només desclosos en moments/ fugaços o en la intensitat/ del desig.
Però mai a dins,/ sempre a la vora del torrent/ de silencis o de paraules;/ sempre a punt i amatent,/ però sense saber, sense voler.”


El 1880, un escultor francès va immortalitzar la imatge d’ un home pensant. Jeroni Baltrons l’ hagués fet amb gelatina transparent. Auguste Rodin, més acorde amb la realitat, va escollir un material que opacava els pensaments, i només se’n veurien els seus efectes en l’ expressió corporal de la figura. Va fer El pensador de bronze. “Un home sentat sobre una roca. El seu cap sobre un puny, preguntant-se. Pensaments fèrtils lentament neixen en la seva ment. Ell no és un somiador. Ell és un creador”.

El vint-i-tres d’ abril d’ enguany, hem vist taulells plens del resultat de milers de dones i homes pensant. Cossos que no són de bronze ni de gelatina, sinó d’ un material que germina meravelles. Tal i com va escriure la pensadora Montserrat Abelló, aquells taulells plens eren com “si una veu ens digués: vine amb mi a contemplar com són les paraules per dintre”. Cada vegada que es presenta un nou llibre en algún taulell, és com si un pensador ens convidés a veure “els seus pensaments amagats com si fóssin peixets de colors dins un anap de cristall”. Si Jeroni Baltrons hagués pogut fer un passeig per la Rambla…

Per cert, sabeu el lloc on existeix Jeroni i el seu poblet? No podria ser en un altre lloc: en el pensament. Un dels grans pensaments catalans: el d’ en Joaquim Ruyra. (Relat curt El malcoltent).

Florent Pagny - Ma liberté de penser
http://www.youtube.com/watch?v=lJY8fhGTMU0

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada