divendres, 27 de març de 2009

Mare Nostrum

Fernand Braudel, (1902-1985), historiador francès que va dedicar algúns anys de la seva vida a preparar un estudi sobre la Mediterrània es va interrogar i tot seguit va donar resposta a la següent qüestió:
”Què és el Mediterrani? No un mar, sinó, una successió de mars. No un paisatge, sinó innombrables paisatges. No una civilització, sinó civilitzacions amuntegades unes sobre altres”.

Aquesta visió la comparteixen persones de molt diverses ideologies i professions, experts i no experts, artistes amb visió més romàntica, tècnics amb diagrames i estadístiques amb mà, pescadors que recullen l' aliment que ella els hi dona -talment com una mare, la 'mare nostrum'- o molts altres que simple i irremeiablement estimen la Mediterrània.

Raons no en falten. La Mar Mediterrània és com una gran piscina -les úniques fronteres aduaneres són l' Estret de Gibraltar en la part més occidental i en l' oriental, l' artificial Canal de Suez. El clima moderat encalma la major part del temps les seves aigües, i el color blau intens de les costes res tenen a veure amb les tonalitats més grisenques de les violentes aigües del seu germà gran, l' Atlàntic.

Per això i tot el que no he dit, i que ja aporten els entesos, la Mar Mediterrània, la mare nostrum, mereix aquest petit homenatge fet de retalls de cançons i poesies de diversos autors. (Mereix un reconeixement més elevat, però el reservo per els privilegiats moments que sóm aprop una de l' altra).

Joan Manuel Serrat va cantar que amuntegat a la sorra guarda amor, jocs i penes. La Mediterrània era per ell com una dona perfumada de brea que s' anyora i s' estima, es coneix i es tem. I amb ella volia quedar-se i que ni la mort el separés, perquè...vaig nèixer a la Mediterrània.

Georges Moustaki i Maria del Mar Bonet van cantar junts La Mar Mediterrània on la describien com un gran estany on juguen nens d'ulls negres, i on hi ha tres continents i una història de segles. On els profetes, els déus, el Messies, i tot, hi ha un bell estiu que no tem la tardor en el Mediterrani"

Lluís Llach, va fer un cant de súplica a la Maremar perquè aparegués en l' altar del seu paisatge.

I per últim, amb l' essència de força i llibertat que la mar inspira,
Lax'n Busto ens van deixar La meva terra és el mar, del disc "Sí":

Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port.
(...)
Tu, vell timó que m'ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
(...)
Dóna'm força per cridar, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop.
Dóna'm força torna'm boig, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop
dins el cor...


Si nosaltres tampoc som de pedra, mullem-nos per defensar la costa que banya la nostra terra, aquella que per paisatge i per caràcter, s' ha guanyat el nom que més bé la representa: Costa Brava.


http://www.youtube.com/watch?v=raJgjL-2qnE
la meva terra és el mar - Lax'n'Busto

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada