dissabte, 21 de març de 2009

La Beauté

Deia Goethe: "Imagina una ciutat com París, on es reuneixen, en un mateix marc, els millors caps coronats dels imperis; on tots els regnes de la naturalesa, el que l' art de totes les regions de la terra pot oferir de més notable, és accessible cada dia; imagina aquesta ciutat universal, on cada pas sobre un pont, per una plaça, recorda un gran passat; on en cada racó de qualsevol carrer s' ha desenvolupat un fragment de la història".

La setmana passada, Modigliani em va fer parlar de París. Com, sens dubte, me' n farien parlar tants altres artistes i esdeveniments que han escrit algún capítol a la ciutat on cultural i literalment, va guanyar-se el sobrenom de la Ciutat de les Llums.

Goethe ens invitava a imaginar una ciutat que no feia falta inventar perquè ja existia. Els grans museus de París, contenen l' art més notable de totes les regions de la terra -per bé o per malament -i els propis edificis d' aquests museus, són dignes de ser contemplats i admirats. Els ponts travessen un riu on fins i tot el nom és bonic de pronunciar i encara més de navegar: el Sena. La plaça dels pintors a Montmatre, la Place de la Concorde, la Place du Trocadero, la Place des Invalides, les Champs-Élysées,... tenen gravats a les seves entranyes fragments rellevants de la història.

Menció especial és la seva joia més valuosa. I no estic pensant amb la Torre Eiffel. És la marca distintiva de París, però la seva joia, amb tota la càrrega de subjectivitat que implica aquesta afirmació, és Notre Dame de París.

Aquesta bonica Dama exhibeix la seva monumentalitat sobre les aigües tranquiles del Sena al bell mig del cor de París. Diu la llegenda, que dos dels seus grans porticons van ser esculpits pel mateix Diable, a qui el cerraller Biscornet havía venut la seva ànima, no poguent realitzar la porta central, per on passa el Santíssim durant les processons. En tot cas, deixant dimonis a banda, aquestes exhuberants portes donen accés a un interior que empetiteix qualsevol arrogància humana. La nau central, amb 10 mt d' allargada, 48 d' amplada i 35 mt d' alçada, i que pot albergar uns 6.500 fidels - i no fidels, que imagino fan el mateix embalum; a no ser que els pecats dels incrèduls engreixin - va marcar una fita en el gòtic.

De la captivadora bellesa de Notre Dame de París hi ha tres elements especialment fascinants: els vitralls d' intensos colors, les campanes i les gàrgoles, o per ser més correctes amb el terme, les quimeres: estàtues pètries que representen monstres mitològics, excepcionals en el cas de Notre Dame.

Tots aquests elements aplegats en un sol monument són suficients per fer volar qualsevol ment humana amb sensibilitat artística. Això és el que li va succeir a un escriptor del segle XIX considerat el capdavanter dels autors romàntics francesos, Victor Hugo. D' aquesta inspiració va néixer un campaner desfigurat amb un cor tan gran com les campanes que estimava.

En la soledat del seu campanar, Quasimodo trobava la felicitat que el món li havía negat. Quinze campanes ballaven i cantaven a París cada vegada que ell les acariciava amb les seves grotesques mans. Però, talment com un harem, tenia la seva predilecta, la gran campana que havía batejat amb el nom de Maria. Potser la preferia perquè era la única que la sordera encara li permetia escoltar. Potser, pel fet que el seu potent so es reservava només per ocasions especials.

"Campanes que toco jo
són els meus amors i les meves amants.
Les faig pregonar i repicar
fins que canten.
Les campanes són meves
Kirie, Eleison, Dies, Irae, Illa, Hosanna y Amen.


Però les que jo prefereixo
de les meves dones de ferro
són les tres Marias
les meves millors amigues.

Maria la petita
per un nen que s' enterra
Maria l' alta
pel mariner que marxa
i Maria la grossa
pels nuvis que es casen
enveja sento per ells
perquè a mí cap dona mai em mirarà.

La campana feliç, la campana infeliç
les campanes que mai han tocat per mí
".

( De l' obra musical Notre-Dame de París de Luc Plamondon)

Quasimodo, però, no estava sol amb la seva lletjor. Estirga i les demés quimeres, amb els seus horripilants rostres i cors de pedra, li feien companyia en aquell submón grotesc i desagradable apartat de la bellesa que els humans hem dissenyat com a cànon mereixedor de l' estima i apreci dels altres.

Només hi havía una bellesa que no defugia la seva presència i que cada dia l' obsequiava amb una exhibició quasi luxuriosa de colors: els vitralls. Iris de colors vermells ardents i blaus plens de la vida que a ell li mancava, es deixaven mirar i admirar pels seus embadalits ulls.

Un lleig estimant la bellesa, aquesta és la paradoxa de la novel·la Notre-Dame de París o el Geperut de Notre Dame, com algúns altres van volguer traduir més tard, a desgrat del seu autor.

Lletjos o guapos, tant si val, avui o en l' any 1482, quan hi vivia en Quasimodo, Notre Dame de París és una seductora dama de pedra que ens transporta al Paradís celestial cada vegada que tenim la gosadia d' admirar-la.

http://www.youtube.com/watch?v=bpzbPzFW_P8
Aerosmith - I don't want miss a thing

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada