diumenge, 12 de juliol de 2009

Encanteri popular

Encanteri. La vida està farcida d' objectes i fets que ens causen aquest efecte. Un d' aquests fets d' encantament més primari és la música.
És tan inherent amb nosaltres que, de fet, la pròpia paraula encantar ha vist la vida gràcies el cant. L' etimologia llatina, incantare [en + cantar], ve a significar "encanteri lograt per mitjà del cant".

Encanteri...potser sí que aquesta és la explicació. Què si no?

"Pedra, pedreta, ben rodoneta. Tirolirolà, tiroliroleta"
Quin missatge misteriós i subliminal ens vol donar aquesta cançó? El millor de la lletra és, sens dubte, el 'tirolirolà tiroliroleta' del final, que, casualment, rima amb 'pedra pedreta'....l' art de la poesia és infinit...

"Quinze són quinze. Quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són".
Un cop ens queda clar que quinze són quinze, ara què? Què en fem amb tants quinzes junts?

Només entenent la relació existent entre el cant i l' encantament, podem assimilar mínimament perquè cançons de lletres tan absurdes són anomenades Cançons Populars.
El gran folklorista de la cultura catalana, Joan Amades i Gelats (1890-1959), va fer-ne un estudi curós i va deixar assentat que el que mana en aquestes cançons és el ritme fàcil i la rima; la lògica i el sentit intel·lectual no hi tenen cabuda.
Els professionals del ram de l' ensenyament prediquen les grans virtuts d' aquests tipus de cançons, perquè afavoreixen el desvetllament de la imaginació i l' arrelament i participació a la cultura pròpia.

Encanten i desvetllen..

"Tres, sis, nou. Estira-li la cua, estira-li la cua; tres, sis, nou, estira-li la cua a l' esquirol. Si l' esquirol no ho vol, estira-li a la cua a qualsevol".

Desvetllen, sí. Desvetllen fins i tot al pobre esquirol que juga tranquil enmig del camp. És una percepció equivocada, o la lletra és una incitació a la violència d' animals...i de tots aquells que portin cua...?

Reprenent a Joan Amades, ell va emprar una frase molt bonica per definir les cançons populars: " Les primeres espècies de la saviesa popular que brollaren espontaniament en nosaltres".
D' aquestes espècies de la saviesa popular, molts savis de casa nostra, n' han fet ús per les seves creacions.

Josep Carner va elaborar el poema El Cargol:
" (...) I quan sento criatures que a la voreta o de lluny canten un: 'Cargol, treu banya', mig em moro de poruc".
Miquel Martí i Pol es va inspirar en el Plou i fa sol, per editar la seva pròpia versió.

El bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), gran promotor del fet català, va expressar que la cançó, "és l' amaniment de la vida".

Les cançons populars, certament, han fet més 'gustosa' la vida de molts nens catalans. Talment com un bon amaniment, aquelles frases sense sentit o de sentits obscurs, ens vàren donar la sal on s' alimenta la cultura de la nostra llengua.

1 comentaris:

Anna ha dit...

Bonic post! Les cançons que aprenem de petits fan pòsit per sempre més allà al fons de la nostra memòria. Entre absurdes i desenfadades, les seves lletres i melodies ens acompanyen sempre més.

Anna

Publica un comentari a l'entrada