dilluns, 6 de juliol de 2009

La veu dels àngels

" Deixeu que les dones apareguin en silenci i amb tota submissió. No permeteu que les dones ensenyin, ni que usurpin l' autoritat dels homes, simplement que romanguin en silenci"
2 Timoteu 2: 11 i 12

Una interpretació portada als extrems va condemnar a milers de nens d' una època a intercanviar la seva futura masculinitat per una veu.
Per molts va ser una càstig. Per a ell, no.

"Ho recordo quasi tot perfectament. Fins i tot que vaig perdre el coneixement quant m' introduïren en una banyera d' aigua gelada, que era un dels mètodes d' anestèsia més freqüents"

D' aquesta manera, Jo Farinelli, el Capón, història novel·lada de Jesús Ruiz Mantilla, ens fa imaginar la intervenció que fabricava Castratis.

Una bellíssima ària de l' època dels excessos, el Barroc, deia així:
"Deixa que plori el meu destí cruel. I que sospiri per la llibertat. Per pietat, que el dolor picoli aquests lligams dels meus sofriments"
(Lascia ch'io pianga, de l' òpera Rinaldo de Händel)

Ben bé podria ser el lament de molts d' aquells nens-veu que els hi havien robat la llibertat de ser el que la naturalesa els tenia preparat.
Mentrestant, l' església elevava aquells infants mutil·lats a la categoria d' àngels. Això sí, sempre que la castració s' hagués atorgat "per la gràcia de Déu"; dit amb altres paraules, que fos un do diví i no una intervenció humana.
Casualment, durant el Barroc, Déu va atorgar molta gràcia.
Gràcies a aquesta 'desgràcia', un munt de famílies vàren trobar amb la castració musical, una solució econòmica a la situació de pobresa en la que malvivien...(per què ens costarà tant als humans aconseguir un sistema de finançament que no sigui perjudicial?).

No obstant tot això esmentat, segons l' autor de la novel·la a que he fet referència, "si al final de la vida de Farinelli, li haguèssin donat l' oportunitat de canviar el seu passat, hagués escollit la castració". Sembla ser, que ell mai va plorar per un destí que el va convertir amb una estrella del seu temps, reconeguda per reis, i que li va donar fama, diners i poder. Va saber aprofitar les seves qualitats -no només vocals- per establir amistat amb intel·lectuals i pensadors del moment. Va ser un emprenedor compromés amb el seu país d' adopció -Espanya, per més de vint anys- i va competir, empresarialment parlant, amb el mateix Händel.

L' anecdotari explica, que una entusiasta barroca li va espetar: Un Déu, un Farinelli!
Carlo Broshi, nom real; El Capon, pels espanyols; Il Ragazzo, pels italians. Una veu irrepetible....irrepetible, per sort.


Lascia Ch'io Pianga - Rinaldo - Haendel
http://www.youtube.com/watch?v=R6psdBH1NJg



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada